El petit flautista novell
tocava a la cort del castell.
Seduït per una cançó,
el rei va oferir-li un blasó.
Jo no vull que em facin noble,
respongué aquell noi de poble.
Amb un blasó a la meva clau,
m’inflaria com un gripau
i tothom diria amb neguit:
el petit flautista ha traït.
I el meu vell campanar eixerit
el veuria pobre i petit.
No m’agenollaria pas
davant del bon Déu del meu mas.
Una catedral voldria
per pregar-hi cada dia.
Amb un cardenal a la clau,
m’inflaria com un gripau
i tothom diria amb neguit:
el petit flautista ha traït.
I la cambra on em van parir
seria massa poc per ‘mi.
En lloc d’un llit de palla humil,
voldria llençols blancs de fil.
Canviaria la cabana
per un palau d’obsidiana.
Amb un casalot a la clau,
m’inflaria com un gripau
i tothom diria amb neguit:
el petit flautista ha traït.
I trobaria molt tronats
els pares i els avantpassats.
Em sentiria avergonyit
del branquilló d’on he sortit.
Em caldria un antològic
arbre geneaològic.
Amb sang blava a la meva clau,
m’inflaria com un gripau
i tothom diria amb neguit:
el petit flautista ha traït.
Ja no em voldria pas casar
amb qui em va concedir la mà.
El meu cognom d’august bressol
no el prendria una qualsevol.
Em caldria per companya
la filla d’un gran d’Espanya.
Amb una princesa a la clau,
m’inflaria com un gripau
i tothom diria amb neguit:
el petit flautista ha traït.
Llavors, el petit músic va
fer una reverència i marxà.
Sense escut, sense pergamí,
sense glòria emprengué el camí
vers la llar de sa infantesa,
els seus pares, sa promesa.
Que ningú tracti de traïdor
el petit flautista, no, no,
i que Déu aculli al seu cel
el músic que va ser fidel.
Deixa un comentari