Viatge al fons de l’oblit

El meu bitllet és sols d’anada.

No hi veig escrit el meu destí.

Tampoc cap dada

de la durada

que aquest trajecte ha de tenir.

A cada escala, l’equipatge

se’m torna més i més lleuger.

Mot rere imatge,

perdo el bagatge

que vaig trigar tants anys a fer.

Em vull quedar, vull ser aquí,

p’rò estic escapant de mi…

em busco i em trobo a trossos.

L’onada desfà el castell

de sorra del meu cervell.

Tinc un estrany dins la pell

que creix molt a poc a poc,

que va usurpant el meu lloc,

que es va fent seus els meus ossos,

i no puc moure ni un dit

per aturar el maleït

viatge al fons de l’oblit.

En pronunciar cada paraula,

en puc sentir a la boca el gust:

tren i tempesta,

mar i ginesta,

i noia i sang… i trobo injust

saber que, per ‘mi, tard o d’hora

perdran el seu significat.

Seré a la vora

de tot, p’rò a fora

de tot, etern exiliat.

No m’entra al cap, no pot ser,

i tanmateix sé prou bé

que el món vol abandonar-me;

la flor no serà una flor,

serà un misteri, un això,

i un nom serà sols un so.

Serà suau el pendent

o abrupte? Vindrà un moment

que em vegi empunyant una arma

o esperaré, arraulit,

que acabi aquest maleït

viatge al fons de l’oblit?

Tinc al davant el teu somriure,

m’hi agafo com a un clau roent.

Un cop vaig viure

despert i lliure

al teu costat, ho tinc present.

Surts en una fotografia,

puc dir-me on i quan la vaig fer,

però algun dia

tot farà via…

Et veuré i no et coneixeré.

Encara puc dir el teu nom

però demà, no sé com,

no el trobaré ran de llavi.

Un vent cruel, massa fort,

m’arrencarà tot record,

esdevindré un arbre mort.

Llavors, poc m’importarà,

p’rò ara que em puc revoltar

pregunto: quin déu, quin savi

voldrà fer cas del meu crit

i aturar aquest maleït

viatge al fons de l’oblit?

El meu bitllet és sols d’anada.

No sé quin serà el meu destí…