Spleen

Quan l’adolescència i la immortalitat

dormen al bagul dels records.

Quan les hipoteques han desarborat

les naus que es podreixen al fons de tants ports.

Quan a pocs cervells hi ha mons per descobrir

i el Viatge ha estat soterrat

sense cap senyal, al marge del camí,

al costat de Stevenson i d’Hugo Pratt.

Quan s’ha transformat en llautó

l’or de les donzelles del Rin.

Quan als llavis mor la cançó.

Quan sota l’asfalt no hi ha

ni la platja ni el demà,

sents com a dins teu neix l’spleen

Quan cotitza en Borsa la vulgaritat

i el talent irrita el poder

perquè desactiva la mediocritat,

dogma irrefutable de la nova Fe.

Quan qui mai no calla i no té res a dir

fa el cim de la imbecil.litat.

Quan saps que un imbècil sempre pot servir

per ‘fer un rei, un militar o un diputat.

Quan et cansa ensenyar les dents,

fer travetes, córrer un esprint,

per optar als seients preferents.

Quan et saps un estranger

passejant pel teu carrer,

sents com a dins teu creix l’spleen.

Quan Talmud, i Bíblia, i Alcorà, han obert

la raó en canal, i ara es veu

com en nom d’un cel tan àrid com desert

foscos rius de sang van escampant-se arreu.

Quan sospites que si, malgrat tot, hi ha un déu,

s’emborratxa massa sovint.

Quan la Humanitat és un malalt molt greu

obsedit a suïcidar-se per instint.

Quan veus quins desastres van dur

les idees del segle XX,

i sospites que el XXI

voldrà encara anar més lluny.

Quan a prop l’Infern retruny,

sents com se t’escampa l’spleen.

Quan l’adult no creu en fades ni follets

p’rò se’n va content a votar.

Quan la veritat, i fins i tot els drets,

són de qui fot crits i aprèn a mossegar.

Quan li veus la data de caducitat

a un planeta brut i encongit.

Quan sempre és moment d’anar a publicitat.

Quan el cor s’apaga i l’engoleix la nit.

Quan de cada pedra que cau

neix un altre mur de Berlín,

quan el pany rebutja la clau,

no hi ha poma sense cuc

i el cel gris es fa feixuc,

sents com tot en tu esdevé spleen.

Quan la teva llengua, entre rancor, perills,

odi, atacs, desídia, paranys

i la indiferència dels seus propis fills,

viu la decadència i potser els darrers anys.

Quan matem el temps mentre esperem la mort,

quan la mort és sols acabar

el que vam començar en néixer, i quan per sort

només tenim clar que no tenim res clar.

Quan el vent barreja la pols

d’Adolf Hitler i de James Dean.

Quan sents un regust agredolç

evocant el ratolí

que els teus somnis van parir,

treus a passejar el teu spleen.