Marquesa, si aquest meu rostre

mostra els signes de l’edat,

d’aquí a un temps veureu que el vostre

no serà més ben tractat.

El temps, les més belles coses

les destrossa, com hi ha món!

Marcirà les vostres roses

així com m’arruga el front.

El curs de cada planeta

regeix el nostre destí:

jo vaig ser com vós, noieta,

ara sou el meu ahir.

• Doncs potser sí que em faré vella

(respon Marquesa). Tanmateix,

tinc vint-i-un anys i bona estrella

i, mentrestant, que et bombi un peix!

Filisteus, botiguers,

quan munteu un cop al mes

la dona,

intuïu els marrecs

que engendreu entre esbufecs

penosos.

I us dieu, tot contents:

seran grassos i lluents

notaris.

Però el càstig caurà

damunt vostre en arribar a

la terra

uns infants no volguts

que esdevindran uns grenyuts

poetes.

El pare em dón’ trenta euros per ‘nar a comprar un tortell.

Jo que me’ls embutxaco i me’n vaig al bordell.

La iaia em veu sortir i em diu: “Reiet d’ulls blaus,

on vas tan decidit?” “A fotre un o dos claus”.

“Això d’anar de putes no és elegant ni és fi.

Me’n dónes la meitat i pots follar-me a mi.”

Potser ja no tinc dents, p’rò no em faig pas l’estreta

i al llit sóc molt millor que molta joveneta.

Pots estalviar uns diners i, així com l’hemofília,
el patrimoni no surt pas de la família”

No em vaig pas penedir de fer cas a la vella:

follar, el que es diu follar, ho fa de meravella.

Quan el pare, el golafre, va reclamar el tortell

i li vaig contar els fets, anà a buscar un fusell.

“Cabró, porc, malparit! Te m’has follat la mare!”

“Tu et vas follar la meva, de què et queixes ara?”

Aquesta rèplica el deixà sense paraules,

i així el nostre combat es va resoldre en taules.

Ara em tiro la iaia un cop cada setmana

perquè anar mal follat no és cosa gaire sana.

I encara que els preus pugin que sembla una enganyifa.

la iaia manté sempre la seva tarifa.

Però si el pare es vol menjar un tortell per vici,

se’l va a buscar ell mateix, excel.lent exercici.

Com que em veu escurat, de por que atraqui un banc,

la iaia ara m’acorda els seus favors de franc.

És més moral que el capital no interfereixi

entre una àvia i un nét: que Déu la beneeixi!

Un petaner amb el pèl lluent,

de cua curta i llengua al vent,,

tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

baixava alegre i exerit

per un carrer ple de brogit

tot remenant el cul i redoblant el pas.

Una noia que es deia Ivette
va començar a seguir el gosset

tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

i amb el seu cos incandescent

va atreure un jove pretendent

tot remenant el cul i redoblant el pas.

L’amant del noi el va seguir
gelosa com no es pot ni dir,
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

i el vell marit d’aquella amant
la va empaitar, desconfiant,

tot remenant el cul i redoblant el pas.

Un lladre ‘nava rere el vell
per prendre-li diners i anell,
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

i rere el lladre, amb aire astut,

hi anava un poli bigotut,

tot remenant el cul i redoblant el pas.

I tots, gos, noia, pretendent,

esposa, espòs, lladre i agent,
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

baixaven l’un darrere l’al-
tre aquell carrer tan especial
tot remenant el cul i redoblant el pas.

P’rò l’animal es tira un pet

i es caga en el peu de la Ivette
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

Ella furiosa es gira i li

fot dues cleques al veí

tot remenant el cul i redoblant el pas.

Aquest, amb el cap ben girat,
veu la gelosa al seu costat,
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola, i

li deixa anar uns insults que aquí

em nego en ferm a repetir,
tot remenant el cul i redoblant el pas.

La dona que es vol desfogar,
al seu marit li ho fa pagar

tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

i va tractar-lo sense embuts
de gran monarca dels cornuts,
tot remenant el cul i redoblant el pas.

El pobre espòs, refent camí,
es troba el lladre i diu així,
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

“Si em vols robar, et diré un secret:

la meva dona ja ho ha fet”,

tot remenant el cul i redoblant el pas.

El lladre, irritat i frustrat
treu un punyal ben esmolat
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

i amb ell travessa a cop calent

la gran carcassa de l’agent,
tot remenant el cul i redoblant el pas.

I així, bandit i pretendent
gos, noia, espós, tots menys l’agent,
tot remenant el cul i fent petar, petar la sola,

un rere l’altre van seguir
l’enterrament d’aquell cretí

tot remenant el cul i redoblant el pas.

Glòria a qui frena en sec per tal de no aixafar
un eriçó perdut o el fill d’un porc senglar.
I glòria a don Joan, per haver somrigut
a la noia que els altres no haurien mai volgut.
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

Glòria a l’agent que atura la circulació
per deixar travessar els gats del carreró.
I glòria a don Joan per haver-se citat
amb la noia que els altres havien rebutjat.
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

Glòria a aquell qui no vol cridar amb tota la gent
i es nega a prendre part en algun linxament.
I glòria a don Joan pel seu discurs galant
a la noia en qui els altres no veien cap encant.
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

Glòria al mossèn que va protegir un protestant
quan per Sant Bartomeu la sang ‘nava rajant.
I glòria a don Joan, que cobrí de petons
la noia que cap altre besava pels racons.
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

I glòria a aquell soldat que va llençar el fusell

quan li van dir “A l’ostatge, li hauràs de fer la pell.”
I glòria a don Joan per haver despullat
la noia que ningú no havia arromangat.
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

Glòria a la monja que un dia fred i blanc
descongelà amb la mà el penis del pobre manc
I glòria a don Joan que féu lluent i encès
un cul que, a part de seure, no servia per res.
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

Glòria a aquell qui no té cap ideal sagrat
p’rò viu sense tocar els ous al veïnat.
I glòria a don Joan que volgué fer l’amor
amb qui sense ell hauria mort verge, quin horror!
És ben lletja, aquesta noia: jo la vull.

El barret de la Núria,
quan damunt meu vaig veure’l volar,
entre Sallent i Súria,
quin és el vent que el va rapinyar ?
El barret de la Núria,
quan jo d’un salt el vaig ‘ver agafat,
entre Sallent i Súria,
quin vent se l’havia emportat ?

No és la tramuntana,
que bufa amb desgana,
molt menys el llevant
que ens va humitejant,
no és pas el xaloc

tampoc,
sinó el més arrauxat,
sinó el més magistral
de la colla dels vents…
En un mot: el mestral.

Me la va fer conèixer, i com a agraïment,
ja només molc el blat en els molins de vent.

Quan després a la Núria
la breu faldilla se li arromangà,
descobrint la blancúria :
del seu cuixam, quin vent va bufar?
La falda de la Núria,
quan molt amunt, es va arromangar,
excitant la luxúria.
quin va ser el vent que va bufar?

No és la tramuntana… (etc)

Me’n va mostrar la cuixa i, rumbós com jo sol,
li permeto robar-me tantes teules com vol.

Quan vaig besar la Núria,
i ella empipada em va dir “Què fas?”,
i es va revoltar amb fúria,
quin vent potent li retingué el braç?
Quan vaig besar la Núria,
i ella empipada em va dir “Què fas?”,
i es va revoltar amb fúria,
quin vent li va retenir el braç ?

No és la tramuntana… (etc)

Em va estalviar una bufa, i si en el meu teulat
sols hi havia un penell, ara en tinc un grapat.

I quan jo i la Núria
ben febrilment ens vam abraçar,
enmig de la boscúria,
quin va ser el vent que ens féu rodolar ?
I quan jo i la Núria
ben febrilment ens vam abraçar,
enmig de la boscúria,

quin vent ens va fer rodolar ?

No és la tramuntana… (etc)

Em llançà sobre ella, i jo en un rampell
li he posat dues veles al meu petit vaixell.

Quan vaig perdre la Núria,
i moltes llàgrimes van inundar-
me el cor i la cantúria,
quin és el vent que les va eixugar ?
Quan vaig perdre la Núria,
i moltes llàgrimes van inundar-
me el cor i la cantúria,
quin bon vent me les va eixugar ?

No és la tramuntana… (etc)

Se’m va endur la tristesa i quan, enjogassat,

fa volar el meu barret, no estic gens enrabiat.

A l’ombra dels til.lers

hi ha un lloc ben ombrejat.

Per ‘nar a guanyar diners,

els marits han marxat.

Els marits són cabrons sense entranyes…

Sempre és un bon moment per posar-los les banyes.

Va!

Deixa el teu sac ple d’educació

a la bodega, en un racó.

Llença la clau del teu honor

a l’estany dels gripaus..

Va!

Quan el bon temps ple de tendresa

ens llepa com la flama encesa,

no és gens honest qui és no és feliç.

Mira el vent, el vent d’opereta

Ah! Que n’és, d’intel.ligent,

quan, fent la punyeta,

fa que caiguin els testos als caps dels agents.

Vinga, va!

Saltem al coll de l’oreneta,

pot ‘nar a l’esquerra o a la dreta

p’rò ens porta lluny de la moral.

Va!

Si veiem sobre un cap d’idiota

un barret, pots jugar a pilota

amb ell, així que l’hagi fet

caure d’un cop de roc.

Va!

Si un cotxe amb la roda canalla

xafa les flors, pren la navalla:

i rebentem-la amb tot l’amor.

Si un guardià forestal ens crida

i ens esbronca com un garrí.

li direm “a la merda!”

o potser el penjarem de la branca d’un pi.

Vine, va!

Si uns fruits madurs pengen del mur

d’algun pagès, el seu futur

nosaltres el decidirem..

Va!

No hi ha forats als meus mitjons

i en el meu banc, pocs calerons.

No tinc cap compte, a diferència

del ruc del teu marit. .

Va!

No et prendré per una criada,

i no et faré fer la bugada

ni anar al llit si no et ve de gust.

I quan torni del seu viatge

el teu banyut comprendrà

quin desavantatge

té l’amor que l’Estat ha volgut segellar.

Vinga, va!

Per a nosaltres, la fortuna

crea a migdia clars de lluna

i a mitja nit fa sortir el sol

Temps era temps, aquest jardí ufanós

era un fangar pudent i fastigós

ple de barraques i d’escombraries,

rates i polls, i mosquits i escarbats,

i els rars humans que hi vivien colgats

eren la crème de la crème d’aquells dies.

Eren la crème, la més selecta elit

dels marginats, dels fills bords de la nit,

coberts de sarna i de suc de paparra:

vells embriacs i captaires nafrats

i també un cert musicastre afamat,

un nàufrag agafat a una guitarra

Adoptada per ‘quell món entendrit,

una brillant fada havia florit
al bell mig de tota aquella baixesa.

Com van trobar-la al costat d’un bassiol,

abandonada en un luxós bressol,

per si de cas tots li deien “princesa”.

Però un bon vespre de maig, sense embuts,

ella que seu als genolls tan ossuts

del musicastre i, lluint dues roses

a les galtones, sospira: “Potser:

saps que t’estimo, i si vols em pots fer

un petó als llavis i també altres coses.”

“No te m’embalis, princesa, si et plau,

no sóc cap sàtir ni sóc cap babau:

tu tens tretze anys, jo en tinc trenta ja a taula.

Gran diferència! I em fóra penós

dormir al terra humit d’un trist calabós!”

“Però jo mai no diré una paraula!”

“Prou d’insistir” –va dir ell, empipat-

“No ets el meu tipus, i estic captivat

per una dona com cal, no una menuda”

Llavors, Princesa va marxar plorant,

desconsolada pel menyspreu sagnant

amb què la seva ofrena fou rebuda.

No hi va haver, doncs, perversió de menors…

El musicastre, al matí, tocà el dos

dins la carreta d’un pobre drapaire

sense dir adéu a ningú, i en tornar

vint anys més tard a passar per allà

sent que aquell jorn no la va encertar gaire.