Ens vam conèixer per atzar
aquí, allà o en algun bar.
Potser ho recordaràs, amiga…
Sense ni un mot vas venir amb mi,
i encara que no fos així
cal tenir fe en la Història Antiga.
Et vaig donar tot el que cal
per somiar i cantar, la sal
de la bohèmia i la quimera…
p’rò si als vint anys et vas pensar
que et pots nodrir del respirar
ara ho veus d’una altra manera.
La maleïda fi de mes
que vam conèixer, i que ara és
a casa set cops per setmana,
les llargues nits sense sortir,
i l’èxit que no vol venir,
i el mal costum de passar gana…
Ja veus que res no hauré oblidat
d’aquest balanç tan desolat,
constatació d’una fallida.
Encara et queda joventut:
treu-ne profit, que el temps perdut
no torna al llarg d’aquesta vida.
I ara te’n vas, jo em quedo aquí.
Fem-nos la idea d’envellir
per separat, que és cosa trista.
Et pots endur el fonògraf nou,
jo amb el piano ja en tinc prou
per seguir amb la vida d’artista.
Més tard, potser en llegir un cartell
amb el meu nom, un passerell
dels que si no xerren exploten
et dirà els èxits que he tingut,
i tu que prou m’has conegut
li respondràs que se me’n foten.
Deixa un comentari