Vull parlar-vos d’un temps
tan llunyà que al jovent
pot semblar-li mentida.
Montmartre era llavors
un paradís d’amors,
de lilàs i de vida…
I tant és si aquell pis
era humit i era gris
ja que allà ens vam conèixer.
Van ser uns anys infinits,
tu posant despullada
i jo amb l’estómac buit.
La bohèmia, la bohèmia,
volia dir felicitat.
La bohèmia, la bohèmia…
Estels als ulls, ventre afamat.
Pels cafès dels voltants
ens trobàvem uns quants
que esperàvem la glòria.
Mal vestits, sense un ral,
però amb el cap ben alt,
crèiem en la victòria.
I quan un taverner
ens donava uns diners
o un sopar per un quadre,
recitàvem Verlaine
escalfant-nos al foc
i oblidàvem l’hivern.
La bohèmia, la bohèmia
volia dir “T’estimo molt”.
La bohèmia, la bohèmia…
Tots érem genis al bressol.
Quantes nits no he passat
treballant enfebrat
amb un toc de follia,
retocant el dibuix
d’una sina, d’uns ulls,
fins que es feia de dia.
I, en reprendre l’alè
davant d’un trist cafè
i una llesca florida,
dibuixava un somrís
i estimava la vida,
esgotat p’rò feliç.
La bohèmia, la bohèmia
volia dir “Tenim vint anys”.
La bohèmia, la bohèmia…
Viure de l’aire no era estrany.
Si algun dia l’atzar
fa que prengui de nou
el camí de Montmartre,
els carrers i la gent
semblen tan diferents,
decorats de teatre.
Els graons m’han portat
a un taller desolat
on vivia un artista…
Se’m torna el cor de glaç,
la llum del sol és trista
i s’han mort els lilàs
La bohèmia, la bohèmia…
Teníem el cor tan encès!
La bohèmia, la bohèmia
Per ‘mi ara ja no vol dir res.
Deixa un comentari