Un diumenge d’hivern, obriré la finestra.
Veuré el carrer desert, sense ànima terrestre.
Hi haurà una olor de glaç i, veritable o fals,
vindrà de lluny, molt lluny, com un so de timbals.
I de cop sorgirà tota una caravana
de camions decorats amb el meu monograma.
Sobre el primer camió, inflada per la brisa,
veuré la meva roba, la primera camisa
que vaig portar, i també l’odiat uniforme,
abrics i americanes, i algun jersei informe
on vaig suar de por, d’amor o de neguit,
i el meu únic esmòquing, i el meu darrer vestit.
Dels camions, el segon durà la carn sagnant
amb què m’he alimentat. Aquests trossos penjant
són els bous que mugien dins de l’escorxador,
són els bens que ploraven de desesperació.
Però el mossèn, després de fer missa el diumenge,
també agafa un bistec, i ben content se’l menja.
Dels camions, el tercer durà com la tempesta
tot el vi que he begut en la tristor o la festa,
la cervesa i el rom, la ginebra, el conyac,
allò que adorm l’angoixa als ulls de l’embriac,
allò que fa oblidar la pena original
i que et fa sentir etern fins que el matí et fa mal.
El darrer dels camions serà ple fins a dalt
de dones mig ploroses, dones de cor malalt,
les que m’han estimat, i les putes també.
I en l’aire fred del dia, espurnejant veuré
els ulls de la italiana i els de la japonesa
llançant udols de brasa i llampecs blau-turquesa.
I baixaré llavors en pijama i descalç,
i del negre comboi me n’aniré a l’encalç
fins que el carrer s’enfonsi dins d’un túnel de foc
d’on no surt mai ningú i que no mena enlloc.
Aquell diumenge, amics, me’n vaig a tota vela.
L’endemà llegireu als diaris l’esquela.
Deixa un comentari