El bar enmig de la boira

De cop, la boira caigué

talment un sac de patates,

i va devorar el carrer:

no em veia ni les sabates.

P’rò el rètol encès d’un bar

esborrà tot mal presagi,

i em vaig sentir com si un far

m’hagués salvat del naufragi.

Hi vaig entrar, i tot seguit

ja vaig trobar-me de conya.

Quina escalforeta al pit!

Quina sensació de nyonya!

P’rò quan la vista se’m va

acostumar a la penombra,

el que vaig veure em deixà

tan rígid com una escombra.

Asseguts i relaxats,

hi havia en Quintín Cabrera

i en Gato Pérez, penjats

d’una rumba milonguera.

Darrere el taulell, la Vosss,

amb cara de lluna plena,

es ficava un whisky o dos

o tres entre pit i esquena.

Hi ha bars que tenen el dret

d’admissió tan reservat

que no deixen passar el fred,

la tristesa i l’ansietat.

Hi ha bars

que compten amb un control

d’accés tan perfeccionat

que la Mort, que es fica on vol,

no s’hi ha pres mai ni un tallat.

Ulls closos, en Xesco Boix

cantava sota la gorra

la complanta d’un rei coix

tancat dins d’una masmorra.

A prop, l’Esteve Fortuny

puntejava “L’oucomballa”

quan llavors, no gaire lluny

va ressonar una rialla.

Reia el gran Guillem d’Efak,

jugant a escacs amb l’Ovidi.

Tot fent un glop de conyac,

li envià el rei a presidi.

Bon perdedor, l’alcoià

no deixà el posat alegre

i murmurà “Va com va!

Sóc el blanc, però ho tinc negre!”

Miquel Porter en un racó

xerrava amb en Delfí Abella

sobre Freud, sobre Truffaut,

i recordaven l’Ovella

Negra, la Cova del Drac,

Brassens, Brel, la Dictadura,

els Jutges d’abans d’en Llach

i els cretins de la Censura.

Hi ha bars…

L’Escamilla i la Laffitte

evocaven Radioscope

amb l’Humet. Jo, embadalit,

m’ho escoltava quan, de cop,

vingué en Carles Sabater,

es va recolzar a la barra

i va dir-me: “Què hem de fer?”,

allargant-me una guitarra.

Tot fent sonar un breu acord,

vaig dir: “Voldria quedar-me

aquí dins fins a la mort.”

Va somriure i va mirar-me:

“Ara has de marxar –digué-,

aquest lloc no és per ‘tu encara.

Però segur que reveuré

algun cop la teva cara.”

Me’n vaig ‘nar, i mai no he pogut

retrobar el bar ni la zona:

no és ni al nord, ni a l’est, ni al sud,

ni a l’oest de Barcelona.

P’rò hi tornaré, no sé com,

per fer-hi una llarga estada,

i hi trobaré, amb el meu nom,

una taula reservada.

Hi ha bars…