Text i música : Miquel Pujadó
La por a fer-te vella,
escalfant mesella
sempre el mateix matalàs
fa
del teu cor rondaire
ple de corrents d’aire
el que es diu un lloc de pas…
Un cor de carxofa,
inefable tofa
que fa de bon repartir:
hi ha fulles per ‘Pere,
Pau i Berenguera…
Potser fins i tot per ‘mi!
Vas prescindir del platonisme molt abans
que dels mitjons, l’acne, les nines i el col.legi,
en descobrir l’etern i sempre nou arpegi
que del teu cos poden extreure dues mans.
Però les mans massa insistents, s’ha comprovat
que acaben repetint sovint el mateix tema.
Mudant de músics, doncs, vas evitar el problema
de disposar d’un repertori limitat.
La por a fer-te vella…
A cos obert, t’has ajagut amb qui has volgut,
ja tingués l’eina exuberant o desnerida,
i n’has tastat de tota mena i tota mida:
s’ha de greixar el pany, si no vols que es torni eixut.
El qui et volia embolicada per ‘regal
o bé enganxada al seu clauer et dirà “bandarra”.
No en facis cas, no sap pair la botifarra
que li vas fer al seu orgull de semental.
La por a fer-te vella…
Vés navegant de llit en llit com tu ho saps fer,
que el teu vaixell renovi els seus camins d’escuma.
I, si un cretí et pretén comprar, que es faci fúmer!
mai no entendrà per què escups sobre el seu calé.
I és que la llei, d’un macarró, en pot fer un marit,
I és que hi ha massa violacions santificades.
I moltes meuques són mestresses respectades
si s’han venut en exclusiva a un sol podrit.
La por a fer-te vella…
Deixa un comentari