Text i música : Miquel Pujadó
Tinc cinc anys, sóc un infant
que ja mai no es farà gran:
els morts no creixen.
No recordo si he nascut
al Raval o bé a Beirut.
Potser a Nigèria…
No recordo si era blanc,
negre o groc. La meva sang
era vermella.
De records, me’n queden pocs:
no tinc pares, no tinc jocs,
amics ni llengua.
Ja no puc saber si he mort
ofegat, buscant un port
ple de promeses,
o potser en un carreró,
envoltat de por i foscor,
fred i misèria.
Tal vegada esquarterat
per matxets, o bé abrusat
per unes febres,
o en l’infern d’un bombardeig…
En mirar el passat, no veig
sinó demència.
Sóc jo sol i sóc milions.
Dormo aquesta nit al fons
de les consciències.
Per molt que em vulgueu negar,
sempre us donaré la mà:
sentiu com crema.
Expulsat del Paradís,
he viscut sense un somrís,
sense tendresa,
i ara sols sóc i seré
un intens dolor que té
cinc anys per sempre.
Deixa un comentari