Text : Miquel Pujadó, adaptació lliure d’un poema de Jacques Prévert.
Música : Miquel Pujadó
Dos cargols, tot xino-xano, se’n van cap al funeral
d’una fulla que l’octubre ha ofegat en un bassal.
Vet aquí que, quan hi arriben, el bon temps ja és retornat
i les fulles que eren mortes totes han ressuscitat.
Els cargols es queden moixos, decebuts i mosquejats,
però el sol, que se’ls estima, vol deixar-los engrescats:
– Au, cargols, aneu de tasques, de cargoles o d’oreig,
p’rò no aneu de dol, punyeta! És molt trist i fa molt lleig.
Les històries llagrimoses són difícils de pair,
fan la nit més negra i bruta i enfosqueixen el matí.
‘neu-vos a pintar la closca amb colors de pluja i vent
i deixeu d’una vegada de ser carn d’enterrament!
I les plantes i les bèsties van i entonen la cançó,
la cançó de l’esperança, la cançó de la il.lusió.
I tothom comença a beure, tothom brinda i tothom riu;
el licor és de rosada i és per batejar l’estiu.
En tornar cap a ca seva, els cargols van ben trempats,
tan contents com unes pasqües i una mica despistats.
Han begut potser un xic massa i no avancen pas com cal,
p’rò la lluna falaguera no vol pas que es facin mal
i des d’un bressol de núvols il.lumina el camí ral.
Deixa un comentari