Text i música : Miquel Pujadó
A l’Eixample, en Pau Calpena, uns set dies per setmana,
maleeix la seva vila resclosida i provinciana.
Néixer aquí és com trepitjar una enorme pell de plàtan.
Ell vol viure a Nova York, projectar l’ombra a Manhattan!
En aquest mateix moment, i a Manhattan, Mary Jackson
troba amarga la Gran Poma mentre fa un concert de clàxon.
Les aranyes de l’estrès se li enfilen per l’esquena.
Qui pogués ser ara a París i badar a tocar del Sena!
Vagis on vagis, hi veus morts de fàstic.
Vagis on vagis, algú en vol fugir.
Així d’entrada, tot sembla fantàstic:
tens l’Eldorado a la fi del camí.
Però si goses desfer les maletes,
però si claves a terra una arrel,
el teu miratge se’n va a fer punyetes
i es fa d’arsènic la Lluna de Mel.
El Paradís té el seu preu:
cal estimar-lo de lluny.
Així que hi poses un peu,
com l’horitzó se t’esmuny.
Sota el cel gris de París, Jean Dufour tus i esternuda.
No suporta la humitat ni la pluja, tan tossuda.
Donaria qui sap què, tant que no li abasta el lèxic,
per tal de poder escalfar-se sota el sol roent de Mèxic!
A la gran Ciutat de Mèxic, s’hi consum Silvia Alameda,
farta de masclisme, pesos, pol.lució i matèria freda.
Només pensa en el Tibet, on les ments brillen com flames.
Quan podrà purificar el seu Karma enmig dels lames?
Vagis on vagis…
Justament, enmig de Lhasa, Tsong-k’a-pa cau a l’abisme
del seu odi pel Tibet, la misèria i el budisme.
Ell voldria fer calés, viure bé i anar de marxa.
Si l’Infern portava a Tokyo, hi saltava sense xarxa!
I allà a Tokyo, la Kazuko va podrint-se l’existència
entre el metro, el karaoke i deu hores de gerència.
Formigueta entre formigues, vol sentir-se una persona,
retrobar la Humanitat pels carrers de Barcelona!
Deixa un comentari