NEVADES DE JULIOL

[:ca]Text i música : Miquel Pujadó

Si mai no has vist nevar en ple juliol
quan la ciutat s’afluixa la corbata
i un ou ferrat li pren el lloc al sol
i, als peus, l’asfalt es fon com xocolata…
Si mai no has vist els flocs i els granissats
marcar-se un vals en clau d’esgarrifances
mentre allà al port esquiadors suats
cavalquen nus el llom de les vacances,
llavors els mots són tanques que el rovell
ha fet inútils.
Mai no sabràs què hi ha sota la pell
fràgil del so…
Veuràs les portes closes del palau
on no podràs entrar per molt que et cremi el pit
i romandràs, grumet orfe de nau,
a un pam de l’infinit.

Si mai no has vist fogueres de Sant Joan
desafiar la pluja de novembre,
llepar el cel baix amb llengua flamejant
i entrar a la nit tal com avança un membre
secret endins -o boira endins, què hi fa:
qui estima un cos, s’estima el captiveri
d’allò que, incert, no es deixa dibuixar…
Si no has vist focs que engendrin el misteri,
llavors els mots són ales de cartró,
gavines mortes.
Mai no sabràs què hi ha allà on l’horitzó
barreja els blaus.
Potser creuràs percebre lluny, molt lluny,
uns cossos argentats que et fan senyals silents
-polsim fugaç, miratge que s’esmuny
en desfermar-se els vents.

Si mai no has vist els ametllers florir
a mitjanit, quan l’any cedeix l’herència,
pren el bastó i enceta un nou camí
fora del temps, p’rò no de l’existència…
Si mai no has vist el que ningú no veu
perquè no pot, no cal, no és a la llista,
és perillós o és immoral, i arreu
l’excés de llum fa trontollar la vista,
llavors els mots no són sinó segments
de cucs de terra.
Mai no sabràs què hi ha on els firmaments
juguen a daus…
Viuràs avui quan hi ha qui viu demà,
quan hi ha qui treu el suc al fruit que t’has defès,
i envelliràs tenint-ho tot molt clar
i sense entendre res.

Si mai no has vist nevar en ple juliol,
llavors els mots se’t van morir al bressol.

[:es]Texto y música : Miquel Pujadó

Si nunca has visto nevar en pleno julio / cuando la ciudad se afloja la corbata / y un huevo frito suplanta al sol / y el asfalto bajo los pies se derrite como chocolate. .. / Si nunca has visto copos y granizados / marcarse un vals en clave de escalofríos / mientras allá en el puerto esquiadores sudados / cabalgan desnudos el lomo de las vacaciones, / entonces las palabras son verjas que el óxido / ha inutilizado. / Nunca sabrás lo que hay bajo la piel / frágil del sonido…/ Verás  cerradas las puertas del palacio / donde no podrás entrar por mucho que te arda el pecho / y permanecerás -grumete huérfano de nave- / a un palmo del infinito. / Si nunca has visto hogueras de San Juan / desafiar la lluvia de noviembre, / lamer el cielo bajo con lengua llameante / y entrar en la noche tal como avanza un miembro / secreto adentro (o niebla adentro, qué más da: / quien ama un cuerpo, ama el cautiverio / de lo que, incierto, no se deja dibujar…) / Si no has visto fuegos que engendren el misterio, / entonces las palabras son alas de cartón, / gaviotas muertas. / Nunca sabrás lo que hay donde el horizonte / mezcla los azules. / Tal vez creas percibir lejos, muy lejos, / unos cuerpos plateados que te hacen señales silenciosas / -polvo fugaz, espejismo que desaparece / al desatarse el viento. / Si nunca has visto los almendros florecer / a medianoche, cuando el año cede la herencia, / toma el bastón y emprende un nuevo camino / fuera del tiempo, pero no de la existencia… / Si nunca has visto lo que nadie ve / porque no puede, no es necesario, no está en la lista, / es peligroso o inmoral, y en todas partes / el exceso de luz zarandea la visión, / estonces las palabras no son más que segmentos / de lombrices de tierra. / Nunca sabrás lo que hay donde los firmamentos / juegan a los dados… / Vivirás hoy cuando hay quien vive mañana, / cuando hay quien le saca el jugo al fruto que te has prohibido, / y envejecerás teniéndolo todo muy claro / y sin entender nada. / Si nunca has visto nevar en pleno julio, / entonces las palabras se te murieron en la cuna.

[:fr]Si tu n’as jamais vu / tomber la neige en plein luillet / alors que la ville ôte sa cravate / et un jaune d’oeuf supplante le soleil / et l’asphalte fond sous les pieds comme du chocolat, / si tu n’as jamais vu les flocons et les boissons fraîches / danser une valse rythmée par les frissons / alors qu’au port des skyeurs en sueur / chevauchent à poil les vacances, / alors les mots sont des portes dont la rouille / a inutilisé les gonds. / Tu ne sauras jamais qu’est-ce qu’il y a sous la peau / fragile du son. / Tu verras fermées les portes du palais / où tu ne pourras pas entrer malgré ton vif désir, / et tu resteras, moussaillon orphelin de navire, / à deux pas de l’infini. / Si tu n’as jamais vu les feux de la Saint Jean / qui défient la pluie de novembre, / qui lèchent le ciel bas avec une langue de flammes / et qui entrent dans la nuit à la façon qu’un membre / avance dans le secret -où dans le brouillard, qu’importe: / celui qui aime un corps accepte la captivité / de l’être incertain qui ne veut pas être dessiné- / Si tu n’as pas vu les feux qui engendrent le mystère, / alors les mots sont des ailes en carton, / des mouettes mortes. / Tu ne sauras jamais qu’est-ce qu’il y a là où l’horizon / mélange les bleus. / Tu croiras peut-être apercevoir loin, très loin, / des corps argentés qui te font des signes silencieux / -poussière fugace, mirage qui fond / quand les vents se déchaînent. / Si tu n’as jamais vu fleurir les amandiers / à minuit, quand l’année cède son héritage, / prend sa canne et commence un nouveau chemin / hors du temps, mais pas hors de l’existence- / Si tu n’as jamais vu ce que personne ne voit / parce qu’on ne peut pas, il ne faut pas, c’est pas dans le programme, / c’est dangereux ou immoral, et que partout / l’excès de lumière fait chanceler la vue, / alors les mots ne sont que des segments / de vers de terre. / Tu ne sauras jamais qu’est-ce qu’il y a là où les firmaments / jouent aux dès. / Tu vivras aujourd’hui alors que d’autres vivent demain, / alors que d’autres savent presser le fruit que tu t’est défendu, / et tu vieilliras en voyant tout très clair / et sans rien comprendre. / Si tu n’as jamais vu tomber la neige en plein juillet, / alors tes mots sonts morts au berceau.
[:en]Text i música : Miquel Pujadó

Si mai no has vist nevar en ple juliol
quan la ciutat s’afluixa la corbata
i un ou ferrat li pren el lloc al sol
i, als peus, l’asfalt es fon com xocolata…
Si mai no has vist els flocs i els granissats
marcar-se un vals en clau d’esgarrifances
mentre allà al port esquiadors suats
cavalquen nus el llom de les vacances,
llavors els mots són tanques que el rovell
ha fet inútils.
Mai no sabràs què hi ha sota la pell
fràgil del so…
Veuràs les portes closes del palau
on no podràs entrar per molt que et cremi el pit
i romandràs, grumet orfe de nau,
a un pam de l’infinit.

Si mai no has vist fogueres de Sant Joan
desafiar la pluja de novembre,
llepar el cel baix amb llengua flamejant
i entrar a la nit tal com avança un membre
secret endins -o boira endins, què hi fa:
qui estima un cos, s’estima el captiveri
d’allò que, incert, no es deixa dibuixar…
Si no has vist focs que engendrin el misteri,
llavors els mots són ales de cartró,
gavines mortes.
Mai no sabràs què hi ha allà on l’horitzó
barreja els blaus.
Potser creuràs percebre lluny, molt lluny,
uns cossos argentats que et fan senyals silents
-polsim fugaç, miratge que s’esmuny
en desfermar-se els vents.

Si mai no has vist els ametllers florir
a mitjanit, quan l’any cedeix l’herència,
pren el bastó i enceta un nou camí
fora del temps, p’rò no de l’existència…
Si mai no has vist el que ningú no veu
perquè no pot, no cal, no és a la llista,
és perillós o és immoral, i arreu
l’excés de llum fa trontollar la vista,
llavors els mots no són sinó segments
de cucs de terra.
Mai no sabràs què hi ha on els firmaments
juguen a daus…
Viuràs avui quan hi ha qui viu demà,
quan hi ha qui treu el suc al fruit que t’has defès,
i envelliràs tenint-ho tot molt clar
i sense entendre res.

Si mai no has vist nevar en ple juliol,
llavors els mots se’t van morir al bressol.

[:]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.