[:ca]Text i música : Miquel Pujadó
Si mai no has vist nevar en ple juliol
quan la ciutat s’afluixa la corbata
i un ou ferrat li pren el lloc al sol
i, als peus, l’asfalt es fon com xocolata…
Si mai no has vist els flocs i els granissats
marcar-se un vals en clau d’esgarrifances
mentre allà al port esquiadors suats
cavalquen nus el llom de les vacances,
llavors els mots són tanques que el rovell
ha fet inútils.
Mai no sabràs què hi ha sota la pell
fràgil del so…
Veuràs les portes closes del palau
on no podràs entrar per molt que et cremi el pit
i romandràs, grumet orfe de nau,
a un pam de l’infinit.
Si mai no has vist fogueres de Sant Joan
desafiar la pluja de novembre,
llepar el cel baix amb llengua flamejant
i entrar a la nit tal com avança un membre
secret endins -o boira endins, què hi fa:
qui estima un cos, s’estima el captiveri
d’allò que, incert, no es deixa dibuixar…
Si no has vist focs que engendrin el misteri,
llavors els mots són ales de cartró,
gavines mortes.
Mai no sabràs què hi ha allà on l’horitzó
barreja els blaus.
Potser creuràs percebre lluny, molt lluny,
uns cossos argentats que et fan senyals silents
-polsim fugaç, miratge que s’esmuny
en desfermar-se els vents.
Si mai no has vist els ametllers florir
a mitjanit, quan l’any cedeix l’herència,
pren el bastó i enceta un nou camí
fora del temps, p’rò no de l’existència…
Si mai no has vist el que ningú no veu
perquè no pot, no cal, no és a la llista,
és perillós o és immoral, i arreu
l’excés de llum fa trontollar la vista,
llavors els mots no són sinó segments
de cucs de terra.
Mai no sabràs què hi ha on els firmaments
juguen a daus…
Viuràs avui quan hi ha qui viu demà,
quan hi ha qui treu el suc al fruit que t’has defès,
i envelliràs tenint-ho tot molt clar
i sense entendre res.
Si mai no has vist nevar en ple juliol,
llavors els mots se’t van morir al bressol.
[:es]Texto y música : Miquel Pujadó
[:fr]Si tu n’as jamais vu / tomber la neige en plein luillet / alors que la ville ôte sa cravate / et un jaune d’oeuf supplante le soleil / et l’asphalte fond sous les pieds comme du chocolat, / si tu n’as jamais vu les flocons et les boissons fraîches / danser une valse rythmée par les frissons / alors qu’au port des skyeurs en sueur / chevauchent à poil les vacances, / alors les mots sont des portes dont la rouille / a inutilisé les gonds. / Tu ne sauras jamais qu’est-ce qu’il y a sous la peau / fragile du son. / Tu verras fermées les portes du palais / où tu ne pourras pas entrer malgré ton vif désir, / et tu resteras, moussaillon orphelin de navire, / à deux pas de l’infini. / Si tu n’as jamais vu les feux de la Saint Jean / qui défient la pluie de novembre, / qui lèchent le ciel bas avec une langue de flammes / et qui entrent dans la nuit à la façon qu’un membre / avance dans le secret -où dans le brouillard, qu’importe: / celui qui aime un corps accepte la captivité / de l’être incertain qui ne veut pas être dessiné- / Si tu n’as pas vu les feux qui engendrent le mystère, / alors les mots sont des ailes en carton, / des mouettes mortes. / Tu ne sauras jamais qu’est-ce qu’il y a là où l’horizon / mélange les bleus. / Tu croiras peut-être apercevoir loin, très loin, / des corps argentés qui te font des signes silencieux / -poussière fugace, mirage qui fond / quand les vents se déchaînent. / Si tu n’as jamais vu fleurir les amandiers / à minuit, quand l’année cède son héritage, / prend sa canne et commence un nouveau chemin / hors du temps, mais pas hors de l’existence- / Si tu n’as jamais vu ce que personne ne voit / parce qu’on ne peut pas, il ne faut pas, c’est pas dans le programme, / c’est dangereux ou immoral, et que partout / l’excès de lumière fait chanceler la vue, / alors les mots ne sont que des segments / de vers de terre. / Tu ne sauras jamais qu’est-ce qu’il y a là où les firmaments / jouent aux dès. / Tu vivras aujourd’hui alors que d’autres vivent demain, / alors que d’autres savent presser le fruit que tu t’est défendu, / et tu vieilliras en voyant tout très clair / et sans rien comprendre. / Si tu n’as jamais vu tomber la neige en plein juillet, / alors tes mots sonts morts au berceau.
[:en]Text i música : Miquel Pujadó
Si mai no has vist nevar en ple juliol
quan la ciutat s’afluixa la corbata
i un ou ferrat li pren el lloc al sol
i, als peus, l’asfalt es fon com xocolata…
Si mai no has vist els flocs i els granissats
marcar-se un vals en clau d’esgarrifances
mentre allà al port esquiadors suats
cavalquen nus el llom de les vacances,
llavors els mots són tanques que el rovell
ha fet inútils.
Mai no sabràs què hi ha sota la pell
fràgil del so…
Veuràs les portes closes del palau
on no podràs entrar per molt que et cremi el pit
i romandràs, grumet orfe de nau,
a un pam de l’infinit.
Si mai no has vist fogueres de Sant Joan
desafiar la pluja de novembre,
llepar el cel baix amb llengua flamejant
i entrar a la nit tal com avança un membre
secret endins -o boira endins, què hi fa:
qui estima un cos, s’estima el captiveri
d’allò que, incert, no es deixa dibuixar…
Si no has vist focs que engendrin el misteri,
llavors els mots són ales de cartró,
gavines mortes.
Mai no sabràs què hi ha allà on l’horitzó
barreja els blaus.
Potser creuràs percebre lluny, molt lluny,
uns cossos argentats que et fan senyals silents
-polsim fugaç, miratge que s’esmuny
en desfermar-se els vents.
Si mai no has vist els ametllers florir
a mitjanit, quan l’any cedeix l’herència,
pren el bastó i enceta un nou camí
fora del temps, p’rò no de l’existència…
Si mai no has vist el que ningú no veu
perquè no pot, no cal, no és a la llista,
és perillós o és immoral, i arreu
l’excés de llum fa trontollar la vista,
llavors els mots no són sinó segments
de cucs de terra.
Mai no sabràs què hi ha on els firmaments
juguen a daus…
Viuràs avui quan hi ha qui viu demà,
quan hi ha qui treu el suc al fruit que t’has defès,
i envelliràs tenint-ho tot molt clar
i sense entendre res.
Si mai no has vist nevar en ple juliol,
llavors els mots se’t van morir al bressol.
[:]
Deixa un comentari