Text i música : Miquel Pujadó
Quan trobo fada la vida magra
me l’amaneixo amb mel i vinagre!
Ara i aquí, voler cantar és un vici
però d’aquells que donen poc plaer i massa dolor.
És com portar un cilici
arran de cor, arran de veu i de cançó.
Però me’n fot! És meva la paraula,
Dic el que vull quan vull i no suporto ser dictat.
Mai no m’assec a taula
si em volen fer empassar gasòfia i vi tronat.
Quan trobo fada…
Reivindicar el dret a la discrepància
no està ben vist quan tots els llops fan el mateix udol.
Els pot semblar arrogància
el més senzill desig d’aprendre a viure sol.
Però me’n fot! Si el que faig incomoda,
això vol dir que encara ser engaltar. I a més, carai!,
per no passar de moda,
el millor és, senyors, no estar de moda mai!
Quan trobo fada…
Que mai podré permetre’m certes coses,
prou bé que ho sé: palpant bitllets mai no m’enceto els dits,
ni els peus trepitjant roses,
ni passo gaires nits precisament al Ritz.
Però me’n fot! Tinc el carrer a la porta,
de tant en tant un cos calent i tendre al meu costat,
i res no em reconforta
com dur dins del sarró el pa i la dignitat.
Quan trobo fada…
Deixa un comentari