Si us haig de creure, cantant
no em guanyaré mai la vida,
i ja em començo a fer gran
i això ja passa de mida,
i em caldria madurar,
pensar més en l’endemà
i tocar alguna pilota…
Gràcies, prenc nota.
Si us haig de creure, és absurd
que una existència fecunda
la gasti mirant què en surt
d’una llengua moribunda.
Més em val no fer el mussol
i, rendint-me a l’espanyol,
reconèixer la derrota…
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota, i en faig confeti
de les notes que ara prenc.
Mentre l’alè m’ho permeti,
seguiré, peti qui peti,
caminant ran de l’avenc

Si us haig de creure, somniar
només em pot ser una nosa.
Surt més a compte comptar
i, en lloc de ser, fer la posa.
Defensar la llibertat,
p’rò només la de Mercat
a Brussel.les i a Dakota…
Gràcies, prenc nota.
Si us haig de creure, estimar
no és res més que una feblesa,
quan és tan fàcil comprar
a l’engròs plaer i bellesa,
i una família legal
-que et dóna un aire com cal
sempre que paguis la quota…
Gràcies, prenc nota,

Prenc nota…

Si us haig de creure, el passat
pot fer pudor si es remena.
Més val deixar-lo enterrat,
perquè seria una pena
que l’important Senyor Tal
resultés ser un criminal
i tenir un llop per mascota…
Gràcies, prenc nota.
Si us haig de creure, ara ja
s’han reciclat els feixistes,
van amb el lliri a la mà
i blasmen els terroristes.
Així doncs, cal silenciar
que la Bèstia pot tornar,
i no ficar més la pota…
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota…

Si us haig de creure, votar
és tant un dret com un deure
(tot i que això d’obligar
a un dret no ho ‘cabo de veure).
Més em val complir eixerit,
i en sentir olor de podrit
dissimular la ganyota…
Gràcies, prenc nota.
Si us haig de creure, no és bo
qüestionar la monarquia
ni l’exèrcit ni la bò-
fia (ai, vull dir: la policia).
Això no fa gens modern.
Les tortures, com l’Infern,
són una història remota…
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota…

Si us haig de creure, pixar
fora de test no m’ajuda,
em margino en prolongar
una guerra ja perduda.
M’aconselleu el futbol:
relaxa molt cantar un gol,
amb tot allò que connota…
Gràcies, prenc nota.

Si us haig de creure, el millor
és mastegar bé la palla
que escup el televisor
així que encenc la pantalla,
viure creient-me informat,
protegit, pasteuritzat,
i adormit com la marmota…
Gràcies, prenc nota.

Prenc nota…

Paraules simples,
potser un pèl ximples
p’rò tant se val.
Tonada dolça,
frescor de molsa,
veu de raval.
El disc és ranci,
hi haurà qui es cansi
del seu refrany,
p’rò ha fet diana
només d’entrar en a-
quest bar estrany.

L’atzar mou fitxa,
la vida esquitxa
l’assedegat.
Dins les trinxeres,
quan menys t’ho esperes
cau un ruixat.
Són tants els passos
topant de nassos
que val la pena
collir de grat
aquests escassos
moments fugaços
que algú anomena
felicitat.

El te fumeja
i no em fa enveja
tant vianant
que entoma un xàfec
i passa un tràfec
al carrer Gran.
Qui és qui s’inclina?
La seva sina
m’ha enlluernat.
Al seu somriure,
tinc barra lliure:
quedo parat.

L’atzar…

Pren la cadira,
s’asseu i em mira
regalimant,
i em diu: “Aguanta!
Aquest que canta
no és l’Yves Montand?”
Quina sorpresa,
trobar una entesa
en la chanson!
Brassens li encanta,
però es decanta
per en Souchon.

L’atzar…

Les hores passen,
els dits s’enllacen,
s’ha fos el gel.
La lluna ens troba
lleugers de roba, en
un llit d’hotel.
La cambra és vella;
sols té una estrella,
l’establiment,
p’rò no m’emprenya,
que hi puc estrènyer
un firmament.

L’atzar…

De matinada,
s’adorm cansada
contra el meu pit.
Jo miro el sostre,
xiulant la nostra
cançó: aquell hit
que, quan jo encara
buscava mare
(diguem-ho així),
Montand cantava
i enregistrava
només per ‘mi.

L’atzar…

Les ciutats i les dones no són tan diferents:
tot sovint, com més tendres també són més humides.
Pots extreure v’ritats de les seves mentides
com qui extreu medecina dels ullals dels serpents.
Les ciutats i les dones no són gens innocents.

Penetrar-hi no implica ni ariet ni cavall.
Ja no es qüestió de setge i de lluita aferrissada,
però, així que t’hi endinses, els camins de tornada
s’esborren rere teu, i escapar viu del ball
esdevé més difícil que pondre ous per a un gall.

Les ciutats i les dones no són tan diferents.
Si de debò desitges conèixer-les a fons,
cal amor i paciència… Els secrets i els racons
són infinits, i el plànol n’és la rosa dels vents:
les ciutats i les dones, del tot mai no les tens.

Potser et sentis un dia plenament convençut
que les saps fil per randa, que un lent procés culmina…
Sol ser just aleshores que el sol les il.lumina
des de tot un altre angle i, ja ho veus, restes mut
i comences de zero o et declares vençut.

Les ciutats i les dones no són tan diferents.
Pots arribar a odiar-les, trobar-les avorribles,
i al mateix temps et poden resultar imprescindibles.
No provis de comprendre-ho ni malgastis laments:
les ciutats i les dones no han estat mai clements.

Només pots fer una cosa: viu-les, viu-les i prou!
Mentre et deixin quedar-t’hi, ensuma’n bé la flaire,
gasta-hi cor i sabates… Pensa -p’rò no pas gaire-
que, tan cert com que l’aigua cau dels núvols quan plou,
sense tu tard o d’hora seguirà fent-se el xou.

Les ciutats i les dones…

– Mare, al carrer n’hi ha que em diuen
que sóc un mal valencià,
que açò de parlar amb Carles,
que és un xiquet de Premià,
sense mudar de llenguatge
és cosa que no se fa.
Que ell i jo no ens hem d’entendre,
que català i valencià
tenen tan poquet a vore
com un poll i un bacallà.
Que si la realitat nega
el que afirmen els de dalt,
el que ha de fer un patriota
és negar la realitat.
Mare, al carrer n’hi ha que em diuen
que sóc un mal valencià,
i eixos que m’ho diuen, sempre
m’ho diuen en castellà.
Mare, no tenen vergonya:
que vagen a fer la mà!

No em fio de les banderes,
tinc al.lèrgia a les fronteres
i, d’himnes, no en canto mai,
p’rò m’estimo la paraula,
l’única pàtria, la baula
que ens lliga a un temps i un espai.
Amb una llengua esquinçada,
subalterna i humiliada,
serem espectres glaçats…
O posem guix a l’esquerda,
o ens reduiran a merda
dins el ventre dels Estats.

– Mumare, es patró assegura
que es català que parlam
no és gens útil pes turisme,
que es foraster sí que val,
i que és molt millor encara
començar a aprendre alemany,
perquè es futur de Mallorca el
dicten ses lleis des Mercat.
Xerrar en sa llengo dets amos
demostra que ets un bon ca,
i així et cauran ses deixalles
quan ells s’hauran afartat.
Mumare, ens venem ses illes,
ets mots i sa dignitat,
i anam perdent sa memori
de qui som i qui hem estat.
Mentre s’omplin ses butxaques,
n’hi ha alguns a qui tant els fa,
p’rò en som molts més que no es pensen,
que no volem amollar.

No em fio…

– Mare, a l’escola m’ensenyen
que és pas res més que un patois
aquesta llengua que parli.
I això m’ho diuen, quin cas,
uns que són fiers de pertànyer
al bressol dels Drets Humans:
prou que això em faria riure
si no fos que fa plorar.
Mare, qui bufa les brases
el foc pot fer revifar,
mes al Rosselló, fa segles
desem l’alè en un calaix.
Confonem la Republica
amb Déu i l’Esperit Sant,
el francès amb la cultura
i l’opressió amb la igualtat.
Quina llibertat defensa,
i quina fraternitat,
qui assassina les paraules
de qui és el seu sobirà?

No em fio…

La senyora Cançó és una bandarra
(Serrat, Georges Moustaki, Violeta Parra),
una puta tan vella com el món
(Paolo Conte, Pete Seeger i Raimon).
S’enganxa a tots els llavis de la terra
(Chico Buarque, Amèric, Pedro Guerra),
tan promíscua i alhora tan fidel
(Ovidi, Paco Ibáñez i Jacques Brel).

La senyora Cançó és una noieta
(Nougaro, Georges Brassens i Labordeta)
i us puc dir, perquè ho sé de bona tinta
(Guidoni, Pierre Perret, Maria Cinta),
que ignora encara l’ús de la vagina
(Gato Pérez, Al Tall, Joaquín Sabina)
i reneix cada dia en sortir el sol
(Krahe, Uc, Giorgio Gaber i Imanol).

Se sorprèn del que veu al seu voltant
(Aute, Llach, Zeca Afonso i Yves Montand)
i us ho voldrà explicar peti qui peti
(Cohen, Biel Majoral, Daniel Viglietti).
De tota fusta en fa la millor estella
(Pau Riba, Silvio, Tero i Jaume Arnella)
i és capaç de mudar sovint de pell
(Gilles Vigneault, Anne Sylvestre i la Rossell),

p’rò incomoda els qui canvien de camisa
(Barbra Streisand, Oskorri, Jaume Sisa),
i el poder li té poca simpatia
(Guillem d’Efak, Bonet, Carlos Mejía)
car no és fàcil poder-la controlar
(Carlos Puebla, Renaud, Toni Morlà),
i voldrien posar-li una sordina
(Víctor Jara, Om Kalsoum, la Guillermina).

Si no es deixa comprar amb qualsevol cosa
(Atahualpa, Leclerc i David Broza),
la neguen i li lliguen mans i peus
(Joan Isaac, Tomeu Penya i Madredeus),
i li atien els gossos del Mercat
(Woody Guthrie, Lertxundi, Jean Ferrat)
i miren d’escanyar-la fins que mori
(Lucio Dalla, Francesco di Gregori).

La senyora Cançó traspua amor
(Pi de la Serra, Fausto, Luis Pastor)
p’rò no li prova gens l’excés de mel
(Peter Gabriel, Leprest i Lluís Miquel).
La senyora Cançó és alegre i trista
(Caetano, Barbara, Ia&Batiste),
no deixa indiferent gairebé mai
(Charles Trenet, Milanés, Gilbert Laffaille).

I pot ser emprenyadora com un poll
(Paoli, Xabier Lete, Sting, Fonoll)
quan de nit se’t cruspeix de viu en viu
(Ute Lemper, Lou Reed i la Feliu).
La senyora Cançó pot ‘nar elegant
(Hernàez, Gilbert Bécaud, Wolf Biermann)
o quasi nua i ensenyar el culet
(Subirachs, la Laffitte, Gerard Jacquet):

La veu i una guitarra o un piano
(Édith Piaf, Vinicius, Carlos Cano)
sovint fan més que una orquestra sencera
(Bob Dylan, Reggiani, Quintín Cabrera)
perquè les emocions s’alcin de proa
(Béart, Léo Ferré, Mikel Laboa)
i solquin l’oceà més enrabiat
(Tom Waits, Paco Muñoz, Enric Barbat).

Mentre uns dits acaronin una galta
(Paul Simon, la Gréco, Xavier Ribalta)
i la paraula no l’aixafi el tren
(Cilia, Hilario Camacho, Jorge Ben),
la senyora Cançó se sabrà eterna
(Jordi Barre, Gal Costa, Elisa Serna),
eterna com l’arxiu que em queda coix
(Carbonell, Yves Duteil i Xesco Boix)

car el deixo en suspens tot just obert
esperant que el completi algun expert,
esperant que el completi un dia algú,
esperant que el completis potser tu.

T’ho haig de confessar, Gerard:
creia que mai no seria
coresponsable d’un part.
Ser pare m’acollonia
més que un cop de puny al nas.
Però el cas
és que ta mare es delia
per dur un ninot al calaix
i, ja ho veus, va arribar el dia
que et vas presentar aquí baix.

Ai, Gerard,
tant de bo no acabis fart
d’aquest coi de món de mones,
amb més gent que no neurones,
i tan lluny d’una obra d’art.
Ai, Gerard, Gerard, Gerard.

T’he ficat amb calçador
dins del corrent de la Història,
i confesso que em fa por
posar en marxa una memòria,
una consciència de ser
que no té
ni aquí pau ni després Glòria.
Sols una estrella fugaç
que brilla enmig de l’escòria
un instant, i es fon com glaç.

Ai, Gerard…

Dir-te “fill meu” se’m fa estrany:
mai no he paït la família,
no et tries aquest parany…
Cal practicar halterofília
per poder suportar el pes
d’un no-res
que enganxes com les galteres
quan encara ets molt menut
i del qual no t’alliberes
fins que et fiquen al taüt.

Ai, Gerard…

Ets en ple tauler d’escacs
i t’esperen mil trifulgues.
Entre sedes o parracs,
jugaràs vulgues no vulgues.
No deixessis que ningú ho
fes per tu:
les jugades són comptades
i no es poden repetir.
Omple tu el teu banc de dades,
i el teu got amb el teu vi!

Ai, Gerard…

T’ho haig de confessar, Gerard:
seré un pare lamentable.
Fins on abasto amb l’esguard
ni veig Déu ni veig Diable.
I la moral, en un mot,
se me’n fot.
Però si vols adoptar-me
podem fer un tros de camí
fins que em toqui embeinar l’arma
i fer l’últim rodolí.

Ai, Gerard,
tant de bo no acabis fart
de la vida que t’espera,
perquè si vols tornar enrere
molt em temo que has fet tard.
Ai, Gerard, Gerard, Gerard,
em sap greu, p’rò ja has fet tard.

Sóc tot sol dins de la cambra
quatre-cents cinquanta-u.
Sóc en terra de ningú
envoltat per parets d’ambre,
una tele, un moble bar
i les xinxes de l’absència
que arrosseguen la indolència
per llençols privats de mar.

D’aquí a uns quants dies, menuda,
enganxada a uns altres llavis
i amb uns dits destres i savis
passejant-se pel teu cul,
no et caldrà pas gaire ajuda
per ‘desar-me en el bagul
dels records, empresonat
amb pany, clau i forrellat.
Seguirà girant la Terra,
potser esclatarà una guerra
o trontollarà una pau,
i anirà rajant la teva vida,
esverada o ensopida,
entre pluges i cel blau.
Ni tan sols veuràs, en fer un viatge,
quan t’allunyis de la platja,
que jo he abandonat la nau.
Estic segur que demà
no em trobaràs a faltar.

– O potser quan menys t’ho esperis,
ja encetada la tardor,
sentis un xic de fredor
(la vida té aquests misteris),
i la teva mà inconscient,
amb la cambra ja a les fosques,
busqui com qui caça mosques
el meu cos inexistent.
D’aquí a no gaire, estimada,
just a l’hora de les bruixes,
sabràs separar les cuixes
argentades de la nit,
i t’hi endinsaràs, voltada
de ganyotes i brogit,
però sense aquell babau
que et seguia amb ulls d’esclau.
Tu i la fosca éreu amigues;
jo a les tres pesava figues
amorrat a un whisky amb gel…
Ara ja podràs sentir-te lliure,
oblidar el rellotge i viure,
compartint un tros d’estel
amb algun arcàngel d’ales brutes,
d’aquells que mantenen putes
pels ravals del setè cel.
Estic segur que demà
no em trobaràs a faltar.

– O, potser una matinada,
no et pararàs a pensar,
i el teu índex marcarà
el meu núm’ro de bursada.
P’rò abans del tercer senyal
penjaràs, més que molesta
per haver acotat la testa
com una sentimental.

Molt abans que no imagines
(no hi ha mal que duri i duri),
quan sobtadament s’aturi
l’ascensor en el teu replà,
ja no sentiràs espines
al teu cor vinga burxar,
ni enganxada a l’espiell
faràs desig de la pell.

Sols seré un de tants fantasmes
exiliats dels teus orgasmes
als quals no estic convidat.
I, si un dia vols fer marxa enrere,
trobaràs que el temps d’espera
ha fet feina d’amagat…
Que les meves fotos ja s’esborren,
i que els cucs de l’oblit corren
pel meu rostre rosegat.
Estic segur que demà
no em trobaràs a faltar,
així com estic segur
que no sóc res sense tu.

Fou a París.
Sota un cel gris,
dos cors s’unien i, entorn, la gentada
que indiferent
s’enduia el vent
cap a una meta important i oblidada.
Amb una mà,
ell l’atansà.
Ella, amb ulls clucs, acceptà la besada…
i un breu esquitx
nasqué al bell mig
no sé si d’uns llavis o un llac,
mentre algú amb un clic-clac
congelava el Temps i el seu trepig.

Sóc el petó
que un tal Doisneau
temps era temps caçà al vol.
Just encetat,
mai no acabat,
sempre em veureu al bressol.

Els dos amants
són gent d’abans:
el seu amor anà difuminant-se,
i un dia va
agonitzar,
car tot se’n va, tot es trenca, tot cansa.
P’rò el seu ahir
es palpa avui,
quan és el verb estimar qui entra en dansa
per mil raons,
per mil racons,
dins el llibre ben editat,
al vell full rebregat
o a la gran sala d’exposicions.

Sóc el petó…

Batec de sang
en negre i blanc,
dins meu duc tots els colors de la vida.
No hi ha paper
que pugui fer
de continent de la meva embranzida.
Si et salto als ulls,
tu que m’aculls
t’adonaràs com et vaig a la mida,
que en tu he trobat
l’Eternitat,
que en el teu desig, quan algú
s’ofereix tendre a tu,
torno a néixer, infant meravellat.

Sóc el petó…

M’han acusat
de falsedat,
diu que l’atzar no ajuntà aquells dos cossos,
que ella i que ell
van seguir un vell
procés de venda de l’ànima a trossos.
P’rò m’és igual!
Jo sóc real,
molt més que alguns éssers de carn i ossos!
Ja està tot dit:
romandré humit
fins en un futur desolat,
quan haureu oblidat
les tonades que neixen al llit,
quan els vostres hereus mutants
ja no es donin les mans
i París l’engoleixi la nit.

Sóc el petó…

Fill meu, queda’t aquí, res de sortir!
Hi ha toc de queda i són les deu en punt.
Ho fan pel nostre bé… Au, seu amb mi,
que un viu més una bala fa un difunt
com el que hi ha al portal: és el veí
de l’àtic. No em semblava de fiar…
Li haurem de dir a l’Agnès demà al matí
que tregui bé la sang: caldrà fregar.

La ràdio ha dit que tot ha acabat bé,
p’rò cal col.laborar, cal fer bondat.
Encara hi ha gentussa pel carrer
i algun d’aquests perduts potser va armat.

Sort que els soldats ens protegeixen. Sort
que algú allà dalt torna a pensar per tots,
algú que sap que un pare ha de ser fort,
que un cop de puny a temps val per mil mots.

Tremola tot el pis… Sí, és ben normal:
cinquanta tancs plegats fan prou merder
baixant en fila per la Diagonal.
El gerro de la mare!!! Agafa’l bé!

No diguis pas això, no siguis boig!
No insultis els qui ens volen protegir!
Qualsevol et prendria per un roig.
Més aviat hauries d’agrair
que ens treguin la purrialla del damunt
a la gent d’ordre, als ciutadans com cal,
que s’hagin decidit a posar un punt
final a l’anarquia, i tant se val
si algú hi deixa la pell, especialment
si no és ni tu ni jo: els altres, rai.
I no hem de témer res… s’hi està calent,
al pis, tenim menjar i no ens manca espai.

Que no fan res de bo, aquesta nit?
Avui no hi ha futbol, mecago’n l’ou!
Havien d’encabir tant malparit
precisament a dintre del Camp Nou?

Gitanos i jueus i homosexuals,
l’artista subversiu i el dissident,
àrabs i negres i ateus i criminals
separatistes, tanta mala gent…

Què en fan? No és cosa meva, no ho sé pas.
Els interrogaran (no és pas cap joc),
i se’ls enduen no sé on. El cas
és que el camp va buidant-se a poc a poc.

I ja convé que sigui així. Si no,
la gespa acabarà fent-se malbé:
quin espectacle, veure un jugador
corrent per un fangar! I això a què ve,

que no els veurem mai més? I a mi què em fa?
No són pas innocents, des del moment
que els han caçat. Que els poden torturar
o assassinar? Ells s’ho han buscat: bon vent!

Posem la tele, va… Mira, un concurs.
Agafa unes cerveses. Tot va bé.
Deixem només la vida fer el seu curs.
Demà, cap a la feina. Sí, ja ho sé,

als militars, ens hi hem d’acostumar,
també a no fer sinó el que ens han permès…
No haver de decidir ni de pensar
ni de dubtar… Ens treuen un bon pes
de sobre, ben mirat, fill meu. Au, va,
hi haurà de nou futbol d’aquí a no res.

Olor de sang i de foscor esqueixada.
Olor sobtada d’aire d’hospital.
Olor de llet, de tèbia carn rosada.
Olor d’un món petit com un didal.
Olors desconegudes que si arriben
no es prenen la molèstia de trucar,
i van obrint fitxers al cap, i arxiven
nostàlgies destinades al demà.

Sentors, aromes, flaires i pudors…
La vida és curta i tantes les olors!

Olor de pell de t’ronja i guix i orina.
Olor d’esperma primerenc als dits.
Olor de fang i pols i mercromina,
de vespres de diumenge i sofregits.
Olor de la primera cigarreta,
de sales de cinema i de lleixiu.
Olor de tigre dins d’una aula estreta.
Olor d’espais oberts. Olor d’estiu.

Sentors…

Olor de noia verge i desitjada.
Olor de loció per’ l’afaitat.
Olor de mar, benzina i matinada.
Olor de carretera i d’amistat.
Olor de cambra fosca, olor de puta,
de cossos que han jagut al mateix llit.
Olor de tren nocturn, de roba bruta,
de pólvora i caserna i temps podrit.

Sentors…

Olor de llar, bolquers, feina i rutina,
de whisky i de despatx emmoquetat.
Olor furtiva, humida i clandestina
d’hotel i sexe no legalitzat.
Olor subtil de somnis que es dissolen
en un insípid got de realitat.
Olor del pas del temps que, com un pol.len,
irrita els ulls, la gola, el cor cansat.

Sentors…

Olor d’infusions i medecina.
Indefinible olor de soledat.
Olor de transistor i brou de gallina,
de peix bullit, mentol i pèl de gat.
Olor de mobles vells, de flors marcides.
Mig intuïda olor del darrer port.
Olors que es van perdent i, ja esvanides,
encara saben excitar el record.

Sentors…

Olor d’angoixa i por davant la cleda.
Olor corrupta d’una inútil Fe,
d’oxigen que s’acaba i suor freda…
Olor de què, llavors, olor de què?