(-Sé que visc fent compte enrere,
però ignoro la manera
de saber quin pa s’hi dóna,
si en tinc per vint anys o un mes…
-No sé pas de què t’estranyes:
tots portem a les entranyes
un rellotge que funciona
sense busques i al revés.)

Quantes cançons em queden per escriure?
Quants escenaris hauré de trepitjar?
Quants cops podré sentir-me encara lliure
tot estenent la veu com una mà?

Quantes ciutats podré conèixer encara?
Quants cops podré reveure amics llunyans?
Quants rostres nous arxivaré des d’ara?
Quants pits de seda emmotllaré amb les mans?

Hi ha un compte enrere per a mi,
hi ha un compte enrere per a tu…
Hem vist el mar i el sol que lluu,
hem fet l’amor i hem fet camí
sense sentir el tic-tac constant
que ens subratllava cada gest,
del més sublim al més modest,
mentre, innocents, ‘nàvem lliscant
per un pendent tan manifest
que sols permet anar endavant.

Quants focs veuré com esdevenen cendres?
De quantes coses m’hauré de penedir?
Quants mots cruels, quantes paraules tendres,
hauré de pronunciar, hauré de sentir?

Quins seran l’últim so i l’última imatge
que els meus sentits goluts rosegaran?
Quants dels que veig hauran fet l’equipatge
abans que jo no agafi el meu portant?

Hi ha un compte enrere…

Quants dels volums que jeuen als prestatges
no tornaré a obrir ni a llegir mai?
Quin ha de ser el darrer dels meus viatges?
Quants cops faré de llop i quants de xai?

Quin serà l’últim dels molts, massa cilicis
que he dut arran de pell de tant en tant?
Quants cops podré deixar i reprendre els vicis?
Quants llavis buscaré o em trobaran?

Hi ha un compte enrere…

Cauré de càncer, cirrosi o autopista,
o d’un dolç i anacrònic cor ferit?
Seré tot sol, o un més en una llista
que algú farà saltar amb un toc de dit?

El cel serà serè, tacat de pluja,
o pres pel vals ombrívol de la nit?
La Mort serà una verge o una truja?
El meu destí, l’oblit o l’Infinit?

Hi ha un compte enrere…

Em llevo amb el peu esquerre.
Trepitjo la cua al gos.
La ràdio parla de guerra
i el gust del cafè és penós.
Hi ha gel a la canonada
i un tall d’electricitat.
Li ho vaig a dir a l’estimada, i
recordo que ja fa un mes
que m’ha deixat.

Aquestes coses, als morts no els passen mai.
Sota la llosa, a ells sí que rai!
Per ‘nar de bòlit tot l’any, d’estiu a estiu,
parant la galta
quan faci falta, i
fent de la vida u-
na vil mentida, és
indispensable ser encara viu!

Saludo, baixant l’escala,
la noia del Principal.
La libido se m’embala, i
més tard, a la Diagonal,
penso en la seva pitrera,
oblido frenar quan cal
i, és clar, m’encasto al darrere
d’un cotxe de policia
municipal.
Aquestes coses als morts no els passen mai.
(variant: una flor pansida)

Sortint de comissaria,
m’enxampa de ple un ruixat.
Els taxis són a Turquia
i el metro està col.lapsat.
Arribo a tres quarts de quinze a
la feina, i quan l’amo em veu
el meu contracte s’endinsa
a l’aiguamoll de l’atur
fins perdre peu.

Aquestes coses… (variant: una dent podrida)

Em fico per entrompar-me en
un bar on no em veig ni el nas,
i en surto amb una tal Carme
camí d’un hotel de pas.
P’rò quan li veig la cigala
canvien tots els meus plans…
En fujo com una bala,
rellisco i baixo de cap
quatre replans.

Aquestes coses… (variant: un desastre a mida)

Desperto de matinada
al catre d’un hospital.
Tinc una cama enguixada
i commoció cerebral.
“Demà serà un altre dia”,
em diu l’infermer en passar.
Murmuro amb filosofia:
“Si arriba a ser igual que aquest,
n’hi ha per ‘plegar!”

Aquestes coses… (variant: una gran fallida)

En veure la figura rossa i prima
pujar dalt la tarima
així que sona el timbre de la classe,
ell sent a la carcassa
a l’avançada un xic d’esgarrifança
pensant que ella, inclinant-se,
per preguntar què toca per demà,
sens dubte fregarà
(com qui no vol, és clar, accidentalment)
un pit adolescent
contra el seu braç de trenta anys repicats.
Llavors, il.luminats,
aquells ullets de múrria el miraran
(alguns hi llegiran
un pèl d’ingenuïtat ; d’altres, l’esclat
de la procacitat.)
I en plantejar peròs sobre el banal
Sintagma Nominal,
amb una veu semblant a una sageta
que apunta a la bragueta,
el seu esguard de flames farà via,
vessant com cada dia
del mut missatge, gens subliminal :
« No acceptes un regal ? »

Hereu del maig heroic i un xic pansit
de l’any seixanta-vuit,
un altre maig, abans d’acabar el COU,
va fer el seixanta-nou
amb una militant d’extrema esquerra
que demanava guerra
i li parlava, entre clau i clau,
del Ché i d’un tal Grimau.
Quins temps aquells, viscuts en clau d’orgasme,
corrent davant la pasma,
Fent botifarra als déus i als militars,
nedant en tots els mars,
fent miques la família, i una estesa
de la moral burgesa,
i revifant el món amb l’esperó
de la imaginació !
No entén com ha arribat a estar collat
davant d’aquest ramat
de nanos conformistes i avorrits,
senils com vells pansits,
fent com si respectés les convencions,
posant als mots condons,
i havent de reprimir-se l’engonal
per por al codi penal.

De sobte ho decideix : per la sintaxi
arribarà a la praxi !
La còpula i el Complement Erecte
són el camí correcte
per ‘nar omplint amb històries infal.libles
els folis disponibles
d’un bloc que sols demana ser estrenat
per un autor inspirat.
D’allò que per ‘Salvat eren quimeres,
ell en farà tremperes,
tot assumint-se com a Pigmalió.
De fet, un professor
té el deure d’obrir els ulls cap a la vida
a aquella que, adormida,
espera el braç que l’ha d’arrossegar
amb força fins demà.
Potser això són excuses de vell verd,
p’rò ja em direu qui es perd
un xut de joventut en plena vena,
tot girant-s’hi d’esquena…
No acorraleu amb blasmes i sospites
el pobre mestretites,
que més d’un posaria els ous al foc
per ocupar el seu lloc !

Quan un jutge partidari de la pena capital
és violat per un goril.la tan trempat com virginal.
Quan, a grans cops de mamella, les matrones d’un mercat
estomaquen els guripes fins que imploren pietat.
Quan l’amor no es ven ni es compra ni en sap res, de documents,
i transforma prostitutes en donzelles resplendents.
Quan la Mort és una noia que t’agafa de la mà
i els enterramorts pateixen per com s’han de guanyar el pa,
sentireu una presència, com un hàlit de bondat,
i una olor de fum de pipa, fum de pipa i pèl de gat.

Quan segueixen l’Evangeli no els creients, sinó els ateus,
i als bancs públics les parelles fan enveja als filisteus.
Quan la tendra pastoreta, tot donant el pit a un gat,
torna bojos tots els mascles d’un poblet endormiscat.
Quan la cita amb l’estimada fa oblidar l’estómac buit
i els parracs amaguen cuixes empeltades d’infinit.
Quan, davant d’una nineta, més petit ja no et pots fer
i el vaixell que mai naufraga es diu “Els Companys Primer”,
sentireu una presència, com un hàlit de bondat,
i una olor de fum de pipa,fum de pipa i pèl de gat.

Quan -depèn de com es dóna- un got d’aigua, un tros de pa,
esdevé un banquet de príncep impossible d’oblidar.
Quan la testa que blanqueja multiplica el seu encís
i un paraigua compartit és un racó de Paradís.
Quan l’estupidesa es nega a deixar-se posseir
sols pels vells o sols pels joves: s’és cretí quan s’és cretí!
Quan se sap que la misèria és a tots els temps i els llocs
i que els segles que en Martí haurà de cavar no són pas pocs,
sentireu una presència, com un hàlit de bondat,
i una olor de fum de pipa, fum de pipa i pèl de gat.

Quan la guerra que faries és tan sols la que ha acabat
i algú encén una foguera on s’escalfa el marginat.
Quan les noies més perverses tenen els pits més bonics
i al boscany del cor hi creixen, com les flors, els bons amics.
Quan morir per les idees no és un fi gaire ideal
i el repartidor de banyes sap triar uns marits com cal.
Quan els déus pagans s’esfumen d’aquest món desmanegat
on la mala fama espera qui no bela amb el ramat,
sentireu una presència, com un hàlit de bondat,
i una olor de fum de pipa, fum de pipa i pèl de gat.

Quan l’estima pel llenguatge no es demostra dissecant
les paraules, que l’aireja un renec de tant en tant.
Quan no es troba pitjor vici, quan no hi ha pitjor pecat
que la puta hipocresia, que la vil vulgaritat.
Quan els versos dels poetes guanyen ales amb la veu
i, volant per sobre els segles, fan el niu pertot arreu.
Quan un timbre greu s’abilla exhumant sols del calaix
uns arpegis de guitarra i un bum-bum de contrabaix,
sentireu una presència, com un hàlit de bondat,
i una olor de fum de pipa, fum de pipa i pèl de gat.

Caminar esquivant bassals,
mentre es besen pels portals
cossos mig difuminats,
quan la sang de la tardor
cau dels plàtans, amb remor
de murmuris apagats.
Seure en un banc qualsevol
per mirar un pot de formol
amb cadàvers de records,
ignorant els ulls distants
d’uns anònims vianants
de dits balbs i llavis morts.

I xiular una cançó trista
de Gainsbourg o qui sap qui,
que fermenti amb tremp d’artista
l’enyorança com el vi.
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.

Quan badallen els pardals,
veure encendre’s els fanals
i copsar sobtadament
que els peus t’han portat molt lluny,
massa lluny, i llançar un gruny
si es comença a girar vent
Fer un cafè escoltant, si cal,
els clients d’un bar banal
de no importa quin carrer.
Si algú et parla, contestar amb
monosíl.labs, sense fam
de converses de paper.

I xiular una cançó trista
que no trobes a Internet,
mentre deixes una pista
de gots buits, de tabac fred.
Una bona cançó trista…

Si has fugit d’algú, pensar
que ho has fet per disposar
d’una absència en els budells,
per poder sentir-te viu
tot deixant-te endur pel riu
on s’estoven els vaixells.
Rebolcant-te en la foscor,
trobar mel en l’amargor
i plaer en la solitud,
i acabar reivindicant
la derrota, i estimant,
sols si és tard, el que has perdut.

I xiular una cançó trista…
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.

Quin mal costum,
aquest de col.locar
tot el teu capital
en negocis que mai
no han estat ni rendibles
ni assenyats.
i tanmateix, bo i espremut,
em dius
que se te’n fum,
que, abans de dissecar
un bell somni, més val
invertir per esplai
a fons perdut.

Plantar el roser que ha de florir
quan ja seràs molt lluny d’aquí,
i posar proa a la quimera
on mai no oneja cap bandera.

Com el gascó d’Edmond Rostand,
creure que no hi ha gest més gran
que el que se sap del tot inútil.
No veus bellesa enllà del fútil
i absurd costum
que tens de col.locar…

Interpretar un allegro assai
pels ulls cruels de la que mai
no t’ha de concedir una cita
al llit que mig país visita.

Donar-li amor i no esperar
sinó un rebuf, però vetllar
del carrer estant el seu son plàcid.
No aprovaré amb silenci tàcit,
aquest costum
que tens de col.locar…

I tutejar tots els guillats,
tots els rebels morts i enterrats,
aquells que et trobes cara a cara
i els molts que hauran de néixer encara.

I, menyspreant béns i profit,
negar-te a moure ni un sol dit
si es tracta de marcar les cartes.
Estàs perdut, si no t’apartes
del mal costum
que tens de col.locar…

Si et cal saber el camí seguit per l’electró,
l’has de bombardejar amb corpuscles de llum.
I, en topar contra ell, fotó rere fotó
el faran desviar de la ruta. En resum:
la trajectòria es veu alterada pel sol
element que és capaç de fer-nos-la observar.
Falseja els resultats aquell il.lús que vol
cremar-se els ulls amb calç per tal de veure-hi clar.

Cal acceptar-ho sense por:
la llum no sempre duu claror.
Saber pot ajudar a preveure,
preveure massa destrueix.
L’únic principi que existeix
del tot estable, que té el deure
de mantenir la Vida encesa,
és el principi d’incertesa.

Si vols cercar el perquè del gest d’aquell infant,
enllà d’un cert esguard et fuig completament:
sentint-se il.luminat, actua preservant
les zones d’ombra al cor d’un bosc que et vol absent.
I així que el creus tenir del tot embolcallat
pel teu cervell adult, s’esmuny pel breu espai
que deixen els replecs, pel més petit forat,
molt lluny del teu abast, més misteriós que mai.

Cal acceptar-ho sense por..

Si abans de decidir emprendre una acció
t’ho penses temps i temps, en fer salpar les naus
s’haurà modificat del tot la situació
i acabaràs volent fer escac jugant als daus.
Un analític cor de funcionari gris
tendeix a dissecar qualsevol cos vivent:
només la mort admet un estudi precís
dessota el bisturí del fred raonament.

Cal acceptar-ho sense por…

Quan veus que el teu amor es fon cada cop més,
preguntes i argumentes i en busques el motiu,
i sols aconsegueixes accelerar el procés
que porta al trencament, que et deixa sol al niu.
“Se’n va perquè se’n va”, dirà un amant expert,
“Els éssers se separen, les coses són així”.
Qui tot ho vol comprendre, de sobte tot ho perd:
més val romandre mut quan no hi ha res a dir.

Cal acceptar-ho sense por…

Els feies nosa, Ovidi. Les medalles
que et van penjar en preveure el darrer dia
no eren per ‘tu. Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis. La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de puta!
I quins elogis podrits d’hipocresia!

T’ho havien negat tot. Fins l’existència.
Els feia por el mirall que tu els plantaves
davant dels ulls, que reflectia baves
estimulades pel poder, la urgència
per trobar l’adequat angle del prisma
que justifica les metamorfosis,
i els senyals indelebles de les dosis
injectables d’amnèsia i de cinisme.

Van claudicar, i no t’ho perdonaven,
i parlaven de modes i d’audiència,
de gustos, de mercat, de l’experiència
del mateix públic que manipulaven…
Volgueren separar-te del teu poble
tallant circuits, parlant de tu en pretèrit,
posant entre cometes el teu “mèrit
d’haver lluitat per una causa noble”,

esgrogueint la foto, fent la història
responsable concreta de la faula,
negant-se a veure els versos, la paraula,
volar lliures pel cel, lluny de l’escòria.
No ho van entendre gens: la teva riba
era el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai. I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.

A tu tant se te’n fot: tu fas vacances,
balles un vals amb la Teresa, i bades
mentre uns àngels sexuats li fan mamades
a l’Estellés, que rima esgarrifances.
Però nosaltres, a la claveguera,
patim l’estúpida brutalitat del nombre,
mil formes de control, el cop d’escombra,
el tuf pudent del ventre de la fera.

Del fang estant, lluitem per la bellesa,
mirant de garbellar pols d’esperança
i de prendre les mides a l’estança
que vas recórrer amb lúcida tristesa.
Parlo en plural, en l’únic acceptable,
bastit amb soledats que, compartides,
escalfen cors però no fonen vides,
salven el JO del magma i de l’estable.

La teva mort m’ha retornat la ràbia
que creia haver perdut amb la innocència
d’uns anys plens de futur, quan la prudència
no ens va deixar sinó mudar de gàbia.
Dic ràbia i no dic odi, perquè l’odi
és terra estèril, la vida no hi germina.
La ràbia, en canvi, és úter i vagina
que crea l’embrió d’un altre codi.

Els farem nosa, Ovidi, com paparres,
com mosques colloneres. No imagines
com els farem gruar, quines espines
farem créixer a les roses dels bandarres.
Mentre no ens vulguin al càsting de la Parca,
tindrem la veu a punt ben esmolada
alçant-se contra la immensa cabronada…
Bon vent i barca nova, si hi ha barca!

On és la tomba de Caïm?
Jeu oblidada dalt del cim.
No la floreixen sinó les mosques,
Déu la visita amb ulleres fosques,
Déu la visita com qui fa un crim.
De tant en tant, profunda i greu,
s’alça i retruny la veu de Déu:

– Fill meu, deixa de ser un ase
ressentit, fem taula rasa!
No et vaig fer fora de casa
per plaer, prou bé que ho saps!
Reconec que Abel fruïa
llepant culs, però rostia
els cabrits amb la mestria
que no té un que planta naps.

Quan li vas fer el crani a miques,
tu vas ser el primer assassí,
i heus aquí que em mortifiques
i tens els pebrots de dir
que jo en sóc el responsable,
que aquell qui ha creat la mort
ha de ser l’únic culpable
quan la llei la fa el més fort.

On és la tomba de Caïm?…

– I, d’ençà una temporada,
Judes fica cullerada.
Diu que fou una porcada
fer-li fer el famós petó.
Que em calia fer del nano u-
na vedette i jo que mano
vaig tocar en el seu piano
la sonata del traïdor.

I m’acusa amb poc criteri
d’esborrar-li el lliure albir,
programant el seu senderi
per poder encertar el meu tir.
I amb sarcasme i mala bava
em retreu des de l’Infern
que el favor que m’atorgava
vaig pagar-l’hi amb foc etern.

On és la tomba de Caïm?…

– I ara ja tothom s’anima
i practica amb mi l’esgrima,
i el prestigi se m’aprima…
Reivindiquen el pecat,
fan de la Glòria un presidi;
del Diluvi, un genocidi;
de Babel, verí d’ofidi
contra la diversitat.

Ja no vull morir a terminis,
vinc a jeure al teu costat.
Fes-me lloc i no rondinis,
que no veus que estic cansat?
He deixat el patrimoni
a les mans de Satanàs.
En el fons, Déu o Dimoni…
Qüestió d’èxit o fracàs.

On és la tomba de Caïm?
Jeu oblidada dalt del cim.
No la floreixen sinó les mosques,
Déu la visita amb ulleres fosques,
Déu la visita com qui fa un crim.
On és la tomba de Caïm?
Jeu oblidada dalt del cim.

Veig quatre nòrdics torrats vora unmar anecdòtic.
Veig mil nipons somrients que afusellen Gaudí.
I tres ramats d’italians que pasturen pel Gòtic,
prop d’un congrés de penjats a la plaça del Pi.

Tot oferint-se a bocins per un preu de turista,
tot afegint purpurina als queixals mig corcats,
riu Barcelona com riu l’estrident puta trista
quan el conyac li remou els budells castigats.

Fou anys enllà, en acollir l’exultant xaronada
d’un xou d’Estats competint a qui pixa més lluny,
que aquest efímer melic del món va fer bugada
per veure’s net i brillant, com fruit de nou encuny.

P’rò fregant i fragant
va acabar-se arrencant
amb la ronya la pell.
Per anells de llautó,
baratà en un racó
els merlets del castell.
Sense fer escarafalls,
va confondre els gargalls
amb la modernitat,
i ofegà els sentiments,
oblidà els referents,
renegà del passat.

I ara…

Veig un ramat satisfet que un cop l’any treu el fetge
fent de publicitat mòbil, i viu empaitant
un Paradís de cartró, i no deixa de petja
la pastanaga que agiten just al seu davant.

Com que no vol que ningú prengui mal, Barcelona
ens organitza les festes que creu convenient :
l’adoració als mercenaris de l’arma rodona
i els espectacles de circ on tothom diu Amén.

I, amb tacte i pel nostre bé, ens controla, ens numera,
ens filtra la informació, ens dosifica el carrer,
fa de la nostra existència una sala d’espera
i ens ofereix la grisor com a pal de paller.

I perdem mentrestant
les paraules i el cant
i els lligams amb el món,
i el control sobre els fets
mentre sonen uns trets
No sabem ja per on.
Brindem amb cloroform
i la sang se’ns adorm
fins que ens cal acceptar
viure dies incerts
sota els ulls sempre oberts
de l’etern Gran Germà.

Però…

Veig un indici de flama ens més d’una mirada.
Sento amb sordina batecs sota estrèpits cretins.
Puc olorar brots novells a la terra cremada.
Palpo llavors que sabran escollir els seus destins.

Sé mastegar encara mots que el comerç no aconsella,
sentir-ne el gust i escopir-los als rostres d’uns quants.
i afluixar els frens d’un cavall que no porta mai sella
per despertar sota els cascos el crit dels xamfrans.

Si Barcelona és capaç de tornar a enamorar-se,
pot escapar del bordell i, amb el cor retrobat,
reesdevenir virginal, lluny del rot i la farsa,
i tots sabrem reconèixer per fi la ciutat

que ha fet créixer al bell mig
d’una nafra, el desig,
la memòria i el joc ;
la ciutat-al.luvió
que va aprendre a dir No
sota pluges de foc ;
la ciutat que ha viscut
sense llança ni escut
mil i un trencacolls,
i on hi ha encara algun boig
entre el negre i el roig
que no viu de genolls !