Érem dos desconeguts fa menys d’una hora:
dos esquitxos, dues vides, dues pors.
Ara et sento, ves per on, tan a la vora
que ni l’aire pot filtrar-se entre tots dos.
Tastapells incorregible, m’asseguro
que els teus dits no són un somni transparent,
que els teus llavis no són un sopar de duro,
que el teu cos és més que un feix de roba i vent.

No et preguntis què és això, què és el que ens passa.
No podrem trobar respostes, i perdem
-escalfant-nos sense solta la carbassa-
un temps breu i excepcional. Per tant, anem !
Lliscarem sobre llambordes batejades,
embriacs serens d’amor, núvols i vi.
Mudarem la nit en or, la pluja en fades
i, si et cal filosofar, sempre et pots dir

que un dimoni esmunyedís
s’ha perdut pel Barri Gòtic
i s’hi troba tan feliç
que ha acabat llogant-hi un pis.
Infantil i enjogassat,
passa el temps jugant despòtic
amb els cors que ha arreplegat
i si et toca t’ha tocat !

Endavant, ets a ca teva ! I si s’arrufa
el teu nas en veure el cau, no et mengis l’ham.
Treu-te aquests parracs tan xops i encén l’estufa,
ara et porto uns draps eixuts i un xic de mam.
Si veiessis quina fila fas, petita !
Dins del meu pijama, hi pot entrar un camell.
Oi que tens encara fred ? Vine a la cita
que els meus braços tenen amb la teva pell !

No voldries compartir l’eina de jeure ?
Sentir ploure acompanyat sota un llençol
és un pler sofisticat, t’ho pots ben creure,
que es duplica quan la llum ja ha alçat el vol.
Què vol dir « no ens coneixem », quan allà fora
fins les gàrgoles d’enveja es moriran !
Aquest vespre plora màgia d’hora en hora ;
arrauleix-te al meu costat, tot recordant

que un dimoni esmunyedís…

Au, mandrosa, desensonya’t, ja és de dia.
Si et vesteixes, t’acompanyo a fer un cafè.
I després, en dir-se adéu, caldrà fer via,
no ens poséssim massa tendres per no re.
No, no em parlis pas de tu ! No em calen dades
que em farien prolongar allò que no cal.
Són perfectes sols les coses acabades,
i la nostra història arriba al seu final.

No em preguntis qui sóc jo, no val la pena.
Des d’aquest moment, pertanyo al teu passat.
Ja no et sóc més que un record damunt l’esquena,
un record amable i gens encarcarat.
I, quan tornis a passar enmig del xivarri
dels carrers que ens varen veure anit plegats,
pensa en les sorpreses que et reserva el barri
i recorda aquests pocs versos malgirbats :

Un dimoni esmunyadís…

Potser no sabíeu que, allà on les furtives
manyagues daurades no han mai arribat,
esclaten de sobte les flors més altives
i escampen llur flaire amb febril voluptat.
Potser ho ignoràveu, però un terreny orfe
de perles celestes pot ser ben capaç
d’engendrar a l’andana més grisa i amorfa
un jardí impossible, tan bell com fugaç.

Les flors de l’andana proclamen la vida
als àmbits apàtics dels talps suburbans.
La seva presència –profunda ferida-
esqueixa la fosca com riures d’infants.
I abaixen la testa, els talps en follia,
seguint impertèrrits l’avenç del ramat.
És forta, excessiva, la llum que irradia
la flor de l’andana, miracle ignorat !

Potser no sabíeu que, al cau trist i fètid
dels panteons mòbils curulls d’ofegats,
les flors de l’andana conjuren l’estrèpit
amb mudes tonades de temps oblidats.
I potser ignoràveu que, quan el cor bada,
hi ha portes que s’obren, i un xiulet cruel
revela l’absència, la marxa sobtada
de la flor d’andana, la flor sense arrel.

Les flors de l’andana són flors passatgeres :
quan vols olorar-les, ja s’han esvaït
xuclades per túnels, vagons i quimeres,
per freds passadissos d’estómac humit.
Les flors de l’albada són un bri d’albada,
espelmes enceses al dia en bolquers ;
són l’aigua serena on beu la mirada
resseca i cansada de tants viatgers.

Així com les roses vesteixen espines
sols per defensar-se dels enamorats,
les flors de l’andana han ordit teranyines,
uns tels de misteri subtils i irisats.
Car flors com aquestes són flors delicades
que perden la màgia, la flaire i l’encant
si esqueixes la boira que les té aïllades
de la incerta angoixa d’un món grinyolant.

Les flors de l’andana no tenen història,
no existeixen pures fora de l’Instant.
distants de nosaltres, superen l’escòria
del temps miserable que ens va rosegant.
P’rò, si les agafes amb dits tremolosos,
la teva avidesa ferirà de mort
la noça dels pètals, i cauran difosos
esfullant-te alhora la vida i el cor.

Quan les mans et siguin cau de flor marcida,
es fondran els núvols d’aquell vi tan fort
que abans t’enlairava. Perdràs l’embranzida.
Perdràs fins l’acord
de l’arpa bastida
per la melangia que deixa el record.

Viure és una bona feina
sense sou ni assegurança.
No cal dominar cap eina
que no sigui l’esperança
-i és una eina que no cansa
tenir fora de la beina.

Em van fer sortir de l’ou
cap a l’any cinquanta-nou,
tot negant-me la quimera
de poder fer marxa enrere.
Amb Saturn em vaig fer gran,
coneixent de contraban
la paraula arraconada
i el plaer de fer marrada.
Vaig aprendre a passar els dits
per les noies i les nits,
a dubtar després de creure
i a ofegar amb conyac la neura,
a clavar-me plantofades
contra portes condemnades
i a sentir que el pas dels anys
fa soroll de desenganys.
I tanmateix…

Viure és una bona feina…

Sóc producte d’un país
esqueixat i oblidadís.
Quan recula, creu que avança,
i és feliç narcotitzant-se.
Un vernís d’ordinador
no ha amagat la vella por
que, emparant-se en la prudència,
vol negar-nos l’existència.
Ens baixem els pantalons
perquè rtrempin els canons,
sense pedres en el fetge
i amb la llengua sota setge.
Prosseguim amb parsimònia
una vida de colònia,
repetint-nos la cançó
del “podria anar pitjor”.
I tanmateix…

Viure és una bona feina…

En un astre escanyolit
d’un raval de l’infinit,
compartim dèries i oprobis
i ens anem passant microbis.
Quant aquest serà difunt,
no en tindrem un altre a punt,
però l’home, tan simpàtic,
vol donar-li ja el Viàtic.
Quan fotem del tot enlaire
mar i boscos, terra i aire,
ja tindrem a punt la caixa
i ens podrem donar de baixa
-si és que a algú no li interessa
que tot vagi més de pressa
i ens engega a prendre vent
de manera contundent.
I tanmateix…

Viure és una bona feina…

Una tarda al bar Pastís,
ofegava el sostre gris
de Barcelona
dins la veu de la Piaf,
que em voltava com un baf
feia una estona.
I amb una rialla torta
em distreia imaginant
que en creuar de nou la porta
em trobava per sorpresa a la rue d’Ménilmontant.
Aleshores, pas a pas,
‘nava anant rere el meu nas
amb disciplina,
resseguint un bulevard
i obeint si el vell Montmar-
tre em deia “Vine!”

Saturat de parsimònia,
sense fer cap cerimònia,
el meu cul besava un banc,
i amb els ulls tancats sentia
la callada melodia
del fluir lent de la sang.
Una fulla esbojarrada
m’ocupava la mirada
per uns quants segons eterns,
i es fonia com mantega l’enreixat dels meus inferns.

Veia el món molt més real
que els merders de quart de ral
que amb mala bava
aquí em claven clatellot
i m’agafen pel ganyot
talment un rave.
Amb la lluna, reprenia
un cop més el meu camí.
Xino-xano, feia via
aturant-me a cada passa per triar el proper destí.

Com aquell qui cull lilàs,
tot passant prenia el braç
d’alguna noia
i enfilàvem carrerons
oblidant els mots al fons
d’un pou de joia.

Per tastar la matinada,
aparcàvem l’espinada
a la taula d’un bistró,
i amaníem les besades
amb ampolles escolades
i un sospir d’acordió.
Fins que en una melodia
van colar-se amb traïdoria
quatre versos de l’Espriu
i a cavall d’un tros de càntic vaig tornar de pet al niu.

Empenyent el fosc batent,
vaig deixar-me endur pel vent
que mai no es cansa
Rambla amunt, amb la humitat
per bufanda, i bressolat
per l’enyorança.
La ciutat, però, em somreia
des de l’aigua d’un bassal,
sens rancor ni mala jeia.
I pensar que no fa gaire sols pensava a fer-li el salt!

Una tarda al bar Pastís
vaig sentir-me un xic feliç
per una estona
tot sabent al fons de mi
que no puc ni vull fugir
de Barcelona.

‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès.
El progrés demana sempre el seu tribut,
però al cor de l’hamburguesa
no hi ha lloc per ‘la tendresa
i el quètxup va néixer amb l’ull del tot eixut.
‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès.

Es veu que el marbre feia nosa
i l’han colgat sota una llosa
plastificada, i amb bombetes
que fan l’ullet als nous estetes.
Si vols escriure quatre ratlles
bo i assegut entre la gent,
les melodies maquinals
-uns bons reclams per ‘carcamals-
t’eixugaran l’enteniment.

Potser estic passat, ai ves !
No m’acaba de fer el pes
engolir llaunes sinistres de can Sam.
Més m’estimo un glop d’absenta,
i escaldar-me a la valenta
recitant Verlaine de cor i pam a pam.
Potser estic passat, ai ves !
No m’acaba de fer el pes.

Què se n’ha fet, de les xerrades
davant de taules mig corcades,
quan reinventàvem la paraula
i de la Història en fèiem faula ?
On són els ulls verds, blaus i negres
que m’esguardaven dolçament ?
Avui s’han fos, esgarrifats
pels xiscles inarticulats
d’un tocadiscos estrident.

Bona nit, i adéu-siau !
Jo no em quedo en aquest cau,
Em recorda massa el Segle de les Llums :
quan la merda ja put massa,
quan ja vessa de la tassa,
la camuflen saturant-la de perfums.
Bona nit, i adéu-siau !
Jo no em quedo en aquest cau.

Me’n vaig molt lluny d’aquesta escòria,
fins a un racó de la memòria
on, amb maons de vida eterna,
he edificat una taverna.
Si cada ampolla de cervesa
hi té amagada una cançó,
tots els cafès són negres cels
on parpellegen mil estels
que m’encomanen la claror.

‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès.
Prosifiquen i limiten temps i espai,
però el món sense duana
de la idea sobirana,
us ben juro que no ens l’han de prendre mai !
‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès

“Tu i jo ens coneixem prou
i no et vindrà de nou
si et dic : « Adéu, que facis bondat!
Això no va ni amb rodes, aquest encanteri
està perdent la seva dosi de misteri.
i es desfarà com sorra.
Més val deixar-ho córrer
ara que tot no ha mort
i ens pot quedar un record
més dolç que amarg per ‘fer-nos costat.
Fa temps i temps i temps
que vàrem perdre els rems
i avui girem sense guia ni port.
Això no va ni amb rodes ! Cal posar-se dràstic.
Si no volem morir-nos d’un atac de fàstic,
abandonem la barca
que duu la nostra marca !
Tu, neda cap enllà.
Jo nedo cap ençà.
Que cadascú arribi al seu port. »

Això et vaig dir, ja fa una temporada,
amb un posat de Bogart del carai,
tot retardant la darrera glopada
de fum, conyac i As time goes by.
Després, el temps va omplir-me les butxaques
amb rosegons d’oblit per ‘fer camí,
p’rò el meu abric no solament té taques
i pels forats tot va fugir.

Llavors tornà aquell coixí on florien
els teus cabells desordenadament,
i aquells salats regustos que sols nien
al riu ocult d’un bosc roent.
Tornaren mots perduts per cantonades
o empenyorats a vells escanyacors,
i l’escalfor de dues mans lligades
sota un fanal, cercant tresors.
El vent del mar em duu la teva flaire
I ‘amaneix amb un pessic de sal…
Estic grillat ! Ja em veig abans de gaire
ficat de peus al vell bassal !

Tu i jo ens coneixem prou
i no et vindrà de nou
si et dic : « Salut ! Ja torno a ser aquí !
Això no va ni amb rodes però, quines coses !,
Mai no he pogut aprendre a destriar les roses
prou bé de les espines.
Un règim d’aspirines
no em deixa sa i trempat
quan ets al meu costat,
i quan no hi ets no ho puc resistir.
A més, ho tinc molt clar :
si tu no em fas petar,
d’altres n’hi haurà que em duguin al clot.
Com deia un tal Brassens, si cal anar al suplici,
als teus braços en creu em dono en sacrifici
i així, amb la teva ajuda,
tindré una mort moguda
i la seguretat
de tenir el Cel guanyat,
si per ‘nar al Cel cal ser un carallot !

Sota la gorra d’en Xesco,
jeia amagat un boscany
ple de brots tendres i fulles
verdes al llarg de tot l’any.
Sota la gorra d’en Xesco,
feien el niu dos moixons
amb branquillons de rondalles,
amb plomissol de cançons.

Va arribar qui sap d’on,
tal vegada d’un món
on no et tracta ningú de grillat
quan et veu somrient
sens motiu aparent
o cantant-li havaneres a un gat.
On llançava la veu,
hi brollava una deu
molt humil, gairebé un rajolí.
No era prou –és ben cert-
per negar cap desert,
però els llavis ho van agrair
-que, quan crema la set,
un xic d’aigua a galet
fa més bé que no importa quin vi.

Sota la gorra d’en Xesco,
‘naven de cap els penells,
amb brises i tramuntanes
plenes d’empenta i rampells.
Sota la gorra d’en Xesco,
queien ruixats policroms
fent la toaleta al paisatge,
desempolsant pins i oms.

Se’n va anar qui sap on,
tal vegada en un món
on el cos fa més nosa que ajut,
per buscar nous infants
de planetes llunyans,
on no privi la llei de l’embut.
Resta un banjo adormit
al bressol de la nit,
ancorat en el seu darrer port,
amb cinc cordes que el vent
fa vibrar eternament
ben endins de la pell del record
-car, sovint, un sol vers
esdevé un univers
on no hi caben ni el temps ni la mort.

Sota la gorra d’en Xesco,
van alçar el vol mil pardals
a la recerca i captura
d’altres capells forestals.
Si un dia, a la vostra testa,
neix un piular clar i pregon,
és que hi ha rastres d’en Xesco
sota la gorra del món !

El sol, tot rodolant per les teulades,
s’estimba vespre avall sense tristor.
Els tons del roig el van cercant debades
fins que unes invisibles mans de fades
els desen al calaix de la foscor.

Llavors, tímidament, comencen a gronxar-se
onades de llambordes escumejants d’asfalt.
L’ull borni de la nit desfà la vella farsa
i mostra als escollits el seu món virginal.

I, a pisos encongits com un vell úter fòssil,
les àncores feixugues s’aixequen grinyolant
i ells surten lentament, seguits potser d’un dòcil
dofí d’argent lunar o d’un tauró sagnant.

De dia, són grumets espantadissos.
De nit, guanyen galons de capità.
Deserten claustrofòbics passadissos,
s’enfronten amb tempestes i amb abissos
i engrapen l’univers amb una mà.

Alçats davant d’un got, enganyen les sirenes
que els volen dur al naufragi surant prop del taulell.
Saquegen els tresors del mot, i en fan falenes
que dormen tatuades en un racó de pell.

Recorren la ciutat a ritme de quimera,
masteguen les estrelles sentint gust de tabac,
amb un esquinç de cel es fan una bandera
i prenen les sabates per naus a punt d’atac.

Massa aviat, la mar serà amagada
per màscares de llum, miralls d’oblit,
i el catre d’una cambra empudegada
o un trist despatx rebran de matinada
l’exili dels Corsaris de la Nit.

Au, no t’atabalis i fes el que et dic:
recull pels carrers, a grapats,
mots de moltes mides –regust nou o antic
i tons clars o difuminats.
Doblega’ls amb cura, no arruguis amb dits
maldestres el símbol rebec;
vigila que els sons quedin ben repartits
del cul a la punta del bec.

Si les ales són de paper pautat,
tot això amic meu, que tens guanyat!
Compartiu l’alè com dos bons germans:
tindràs tot seguit a les mans
una cançó de paper que, un cop somni enlaire,
s’enclasti als límits del cel per rimar amb el vent,
una cançó de dos rals que no corri gaire
i xino-xano, sense pauses, vagi fent.

Canta! Dibuixa I retalla amb tisores de veu
tantes imatges com qualla un cervell de conreu.
I si plou no passis ànsia,
que una gota qualsevol
no pot vèncer l’arrogància
del paper que emprèn el vol.

De tota manera, et vull prevenir
que, un cop surti el vers del teu port,
no et pot ja pertànyer: ‘nirà pel camí
que marquin els déus o la sort,
solcant les onades del mar hertzià,
girant i girant en un plat,
fent niu a l’orella que vulgui cobrar
un xec de tendresa al comptat.

Sobretot, company, no has de ser gelós
si acaronen d’altres els colors
escampats arreu per les teves mans,
que han tret del no-res, vacil.lants,
una cançó de paper, un ocell de faula
que en tres minuts del seu cant tancaun món vibrant;
una au amb plomes de so, urpes de paraula
i un bec alhora dolç i dur com diamant.

Canta! Esberla el silenci a puntades de veu!
Que el molt tanoca no és pensi que tu n’ets l’hereu!
I, si l’horitzó s’empassa
tard o d’hora la cançó,
sempre et restarà la traça
per fer-ne una de millor.