Lluny, molt lluny, a la infantesa,
hi ha un país que es diu Nadal.
Els estels -com roba estesa
o banderes sense pal-,
agitant-s’hi, regalimen
fins formar bassals d’argent,
fent esquitxos que sols rimen
amb infants, somnis i vent.
Lluny, molt lluny, a la infantesa,
hi ha un país que val per cent…

No és cap mentida: sé que hi vaig viure
gastant les soles pels seus carrers;
els ulls com t’ronges, l’alè ben lliure,
eixut d’angoixes i de diners.
Veia la vida ran de sorpresa
i veia els homes ran de melic
i, amb una ingènua embriaguesa,
del temps, en feia el meu millor amic.

Però el temps és un bandarra i un burleta
que es complau fent la punyeta
als qui més l’han estimat.
I un bon dia, quan vaig caure de la lluna,
em vaig adonar tot d’una
que m’havien enganyat…

Ja veia el terra de més enlaire
p’rò el cel fugia molt més amunt.
Ja no em parlaven les veus de l’aire,
el meu reialme ja era difunt.
Ara treballo -ni poc ni massa-,
guanyo virolles i sóc com cal,
p’rò si algun dia un tap de bassa
em diu: “Explica’m què és el Nadal”…

Si em diu això, me’l miro de fit a fit
i li responc:
“Ben a prop, just on trepitges,
hi ha un país que es diu Nadal.
Jo només l’albiro a mitges,
projectat pel clar fanal
dels teus ulls, llunyans encara
de l’exili on moriràs,
de l’exili on jo sóc ara,
on tinc fet per ‘sempre el jaç.
Ben a prop, just on trepitges,
hi ha un país on hi ets de pas.

És molt fàcil oblidar els trets de gràcia a l’alba grisa.
És molt fàcil oblidar les misèries en estol.
És molt fàcil oblidar el color de la camisa
que portava l’individu que ara està d’esquena al sol.
És molt fàcil oblidar qui hi ha sota els uniformes,
quines mans porten les armes que ens hauran de protegir.
És molt fàcil oblidar que ells encara dicten normes,
fan ‘nar els fils des de les ombres i ens regeixen el destí.

Posi l’oblit a la seva vida!
La moda ho marca, no estigui out!
En tinc per talles i fets a mida…
Deixi’s de somnis, no sigui incaut!
El món no avança, sols gira i gira,
la sang eixuta torna a rajar.
Faci fora la memòria
i veurà
com es repeteix la història!

És molt fàcil oblidar que el carrer no ens pertanyia,
i que encara ara ens hi deixen sortir sols quan els convé.
És molt fàcil oblidar que vam creure en la utopia,
si amorrats a la pantalla ens trobem la mar de bé.
És molt fàcil oblidar que ens aixequen la camisa,
que ens expliquen el que volen i ens amaguen sempre l’ou,
i acceptem que el negre és blanc de la forma més submisa…
Fa tants anys que ens hi acostumen que ara ja no ens ve de nou.

Posi l’oblit…

És molt fàcil oblidar que l’Imperi es fortifica,
que nosaltres som la taca del seu pulcre expedient
i que amb amabilitat, ‘poc a poc, de mica en mica,
ens distreuen l’agonia aixecant castells de vent.
És molt fàcil oblidar els qui van donar la vida
perquè el món fos tot un altre, per no haver-se d’amagar…
Un cadàver dins d’un sot ja no emprenya, ja no crida…
És tan fàcil oblidar que és molt fàcil oblidar!

Posi l’oblit…

Mira,
Cuba no fou pe’l meu avi
més que un mot a flor de llavi,
una imatge de postal.
Mira,
ignorava la trempera
que segrega l’havanera,
el seu mar fou la banyera
i el ventall el seu gregal.
Mira,
diuen que les lleis d’herència
ens modelen com al fang
però, pel que a mi respecta,
el seu principal efecte
me’l van injectar a la sang…

Sóc un peix de terra endins,
què vols que hi faci
si els xanguets em són cosins
llunyans, llunyans…
No hi ha sal al meu cabell
ni color a la meva pell,
si un record d’arena dins les meves mans.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya:
no tothom fa el mateix bull,
i és d’agrair…
P’rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar,
i escumejo amb el meu somni el blau marí.

Mira,
no atabalo les gavines
amb encàrrecs per veïnes
d’altres ribes, mar enllà.
Mira,
amb Neptú no m’hi faig gaire:
és un iaio rondinaire
que treballa de drapaire
amb les naus que fa enfonsar.
Mira,
en sentir cants de sirenes
no estalvio el cotó fluix:
deu fer angoixa d’arrambar-se
a una maleïda garsa
que no fa servir entrecuix…

Sóc un peix de terra endins,
no tinc pirates
ni tresors ni bergantins
infància enllà,
i -per molt que hagi begut
tramuntanes amb embut-
no he pogut emborratxar-me d’oceà.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya;
no tothom fa el mateix bull,
quin pal, si no!
P’rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar
i els meus somnis escumegen l’horitzó.

Quin soroll fa el temps quan passa
ran de crani, amb cor de neu…
Quin soroll fa el temps quan passa…
Potser fa soroll d’adéu.

I un adéu
fa gastar poca saliva
i t’ajuda a recordar
el que resta a l’altra riba
com si fos tocant a mà,
li neteja la façana
a l’amor més dissortat
i conserva amb mans de llana
l’escalfor breu del passat.
És un bri de melangia
que, quan creix, es fa cançó
amb espurnes de follia
perledades de tristor,
perlejades de tristor.

Quin soroll fa el temps quan passa
ran de sexe, amb cor de neu…
Quin soroll fa el temps quan passa…
Potser fa soroll d’adéu.

I un adéu
mitifica les besades
més banals i inconsistents,
transformant bruixes en fades
i huracans en vents clements;
porta el temps en bandolera
-un bruixot savi i etern:
nafra oberta en primavera
te la tanca abans d’hivern.
Omple els marges del somriure
amb herbei prenyat de sol
i t’obliga a voler viure,
mal que sigui a cops d’alcohol,
mal que sigui a cops d’alcohol.

Quin soroll fa el temps quan passa
ran de vida, amb cor de neu…
Quin soroll fa el temps quan passa…
Potser fa soroll d’adéu.

I, si un adéu
és tan bona medecina
pe(r a)ls contactes massa llargs,
si els rebaixa nicotina
quan comencen a ser amargs,
si et fa glopejar la brisa
amb un pler desconegut
i et canvia la camisa
quan ja té el coll més que brut…
Si és v’ritat això que canto,
si m’ho crec fins fer-m’ho meu,
digues, doncs, per què m’espanto
quan intento dir-te adéu,
quan intento dir-te adéu.

Quan trobo fada la vida magra
me l’amaneixo amb mel i vinagre!

Ara i aquí, voler cantar és un vici
però d’aquells que donen poc plaer i massa dolor.
És com portar un cilici
arran de cor, arran de veu i de cançó.
Però me’n fot! És meva la paraula,
Dic el que vull quan vull i no suporto ser dictat.
Mai no m’assec a taula
si em volen fer empassar gasòfia i vi tronat.

Quan trobo fada…

Reivindicar el dret a la discrepància
no està ben vist quan tots els llops fan el mateix udol.
Els pot semblar arrogància
el més senzill desig d’aprendre a viure sol.
Però me’n fot! Si el que faig incomoda,
això vol dir que encara ser engaltar. I a més, carai!,
per no passar de moda,
el millor és, senyors, no estar de moda mai!

Quan trobo fada…

Que mai podré permetre’m certes coses,
prou bé que ho sé: palpant bitllets mai no m’enceto els dits,
ni els peus trepitjant roses,
ni passo gaires nits precisament al Ritz.
Però me’n fot! Tinc el carrer a la porta,
de tant en tant un cos calent i tendre al meu costat,
i res no em reconforta
com dur dins del sarró el pa i la dignitat.

Quan trobo fada…

La por a fer-te vella,
escalfant mesella
sempre el mateix matalàs
fa
del teu cor rondaire
ple de corrents d’aire
el que es diu un lloc de pas…
Un cor de carxofa,
inefable tofa
que fa de bon repartir:
hi ha fulles per ‘Pere,
Pau i Berenguera…
Potser fins i tot per ‘mi!

Vas prescindir del platonisme molt abans
que dels mitjons, l’acne, les nines i el col.legi,
en descobrir l’etern i sempre nou arpegi
que del teu cos poden extreure dues mans.
Però les mans massa insistents, s’ha comprovat
que acaben repetint sovint el mateix tema.
Mudant de músics, doncs, vas evitar el problema
de disposar d’un repertori limitat.

La por a fer-te vella…

A cos obert, t’has ajagut amb qui has volgut,
ja tingués l’eina exuberant o desnerida,
i n’has tastat de tota mena i tota mida:
s’ha de greixar el pany, si no vols que es torni eixut.
El qui et volia embolicada per ‘regal
o bé enganxada al seu clauer et dirà “bandarra”.
No en facis cas, no sap pair la botifarra
que li vas fer al seu orgull de semental.

La por a fer-te vella…

Vés navegant de llit en llit com tu ho saps fer,
que el teu vaixell renovi els seus camins d’escuma.
I, si un cretí et pretén comprar, que es faci fúmer!
mai no entendrà per què escups sobre el seu calé.
I és que la llei, d’un macarró, en pot fer un marit,
I és que hi ha massa violacions santificades.
I moltes meuques són mestresses respectades
si s’han venut en exclusiva a un sol podrit.

La por a fer-te vella…

Les catedrals de ciment
són tan altes com els arbres
de les llegendes que el vent
explicava amb veu de sabre
pels antics palaus de marbre
i els freds claustres del convent.

P’rò, si aquestes catedrals
fossin uns arbres, tindrien
tota l’escorça d’asfalt,
i les fulles no caurien
perquè mai no arribarien
a sortir d’un cos malalt.

Les arrels farien niu
al cor de les clavegueres,
i un inacabable riu
de formigues matineres
buscarien mil dreceres
intentant fer la viu-viu.

En aquestes catedrals,
més enllà de les carenes,
sacerdots del Bé i del Mal
consagren la lluna plena
sense joia i sense pena
des de temps immemorials.

Prega en silenci el fidel
i després el calze vessa
omplint carrerons i estels
d’una sang fosca i espessa,
una sang fosca i espessa
que engoleix cançons i anhels.

Les catedrals de ciment
beuen de les nostres venes:
són muntanyes d’excrements
nombroses com grans d’arena,
i creixen com la gangrena
ofegant els continents.

La clau de sol
gira quan vol
al pany de la infantesa.
Sense un avís,
burxa feliç
l’arrel de la sorpresa
per convertir en Pere Gallerí
en un concert de Mozart o Satie.
Vist i no vist, vas fer-me escac
com una melodia d’Offenbach.

Les cançons dels quinze anys
no posen paranys
gens greus als artistes:
no hi ha canvis fumuts,
i l’armadura no té sostinguts
-encara!
P’rò el melòman badoc
es fica en un joc
de fins imprevistes:
la cançó que entra al cor
deixa nafra i et pot dur a la mort!

És un insult
per a un adult
amb seny i experiència
perdre els papers
quan rep només
un cop d’adolescència.
És vergonyós que se’t talli l’alè
per qui fa poc duies a coll-i-be,
p’rò escupo foc talment un drac
sentint la melodia d’Offenbach.

Les cançons dels quinze anys…

Innocentment,
perversament,
la teva xarxa estranya
m’ha embolcallat,
i m’he lliurat
com la mosca a l’aranya.
Ignores quin poder tens sobre mi,
p’rò això no et priva de fer-lo servir!
He esdevingut un embriac
a glops de melodia d’Offenbach.

Les cançons dels quinze anys…

Vinga, si et plau,
busca un babau
ben tendre de carcassa;
busca un brivall
que et dugui al ball
i et besi sense traça.
No vull clavar-te cap tòpic al pit,
solament vull morir vell i al meu llit,
potser enyoant –quin cul-de-sac!-
aquella melodia d’Offenbach.

Les cançons dels quinze anys…

Barcelona no és un mite
ni un concepte escanyolit;
francament, res no m’excita
com sentir el seu cos humit.
Barcelona no és un mite:
existeix, n’estic segur
-des de la primera cita,
ens tractem sempre de tu.

Cada dia té una neura, cada dia té un nou pla;
quan m’acosto ni em saluda, p’rò m’agafa de la mà
i –si ella és el guia- no goso dir res,
només l’estalono amb posat de pagès.
Potser tingui el dia tendre –magarrufes i petons-,
potser, esquerpa, m’esgarrapi pels més foscos carrerons
i es faci l’estreta per la Catedral
o s’obri de cames a la Diagonal…
Tant se val!
Me l’estimo xarbotada; és a dir, desconcertant,
i li tinc aquell punt d’odi que en fa encara un millor amant.

Barcelona no és un mite
ni el vedat d’uns quants creguts;
ella sap triar amb qui es gita
i se’n fot, dels orelluts.
Barcelona no és un mite
-no us vull fer passar amb raons:
tot sovint, es fa petita i
se m’arrapa als pantalons.

Quan la lluna ens acarona amb llarguíssims dits de vi,
segreguem adrenalina i, oblidant-nos de dormir,
tresquem ran de barris –ciment i empedrats-
dels ritmes més càlids als gots més glaçats.
Els seus ulls de coctelera mesclen astres i neó
i, en fitar-los, sempre em juro que han d’esdevenir cançó.
Ja sé que no és fàcil, que puc prendre mal…
Fer gàbies de tinta és un acte immoral.
Tant se val!
Lentament, com qui no gosa, vaig robant-li algun bocí
i, després, al llit, el sento bategar sota el coixí.

Barcelona no és un mite:
els seus llavis són salats,
té el perfil un xic semita
i alguns trets agitanats.
Barcelona no és un mite:
el seu pit té gust de port
i les nits d’estiu palpita
si li passa a frec la mort.

Quan l’albada em crida a casa, marxo sense comiats
-a menys que, en acord implícit, decidim dormir plegats.
P’rò si una altra dona atia el meu foc
no es posa gelosa, li cedeix el lloc.
Fa tants anys que l’he fet meva que la invento cada cop.
Només ensumant la brisa endevino si és a prop.
Sé que si la perdo no valdré ni un ral
i que ella, d’andoves, en té un gavadal.
Tant se val!
Sóc fidel a poques coses, però sé en el fons del fons,
que quan ella t’ha fet seva ja has begut oli a galons!

Barcelona no és un mite,
sap que els déus són a l’atur
i, el que és ella, sempre evita hi-
potecar-se el seu futur.
Barcelona no és un mite:
és un vas ple de present,
t’embriaga o bé t’irrita
p’rò no et deixa indiferent.