Ningú no sap perquè canta,
en la fonda mitjanit,
què pregunta o què contesta
el gall de Vallparadís.

Però canta, canta, canta,
fora d’ell i dins de mi,
un conjur d’hora vençuda,
el gall de Vallparadís.

El llebrer de l’alegria
ha perdut sol i pedrís.
¿Canta el dia o canta l’ombra,
el gall de Vallparadís?

Vola, cant del gall, oh vola
fins als llavis de la brisa
on es desperta l’aurora,
gall meu de Vallparadís!

“Era fet de mort i somni…” (Rapsòdia d’Ahab)

Era fet de foc i estelles,
de paraules i de sang,
i mirava les estrelles
amb els peus clavats al fang.
El triomf de la barbàrie
va arrencar-lo del seu món,
i un déu sord a la pregària
l’enviava qui sap on…

La tragèdia, però, el va fer home i poeta,
i enmig de la misèria, enmig del cansament,
la claror va amarar el seu front de profeta
destinat a engendrar l’Evangeli del vent.

Va conèixer la penúria
del camp de concentració,
tot veient en la foscúria
un esclat de germanor.
A Roissy trobà la calma
d’un refugi temporal,
i un amor de roca i balma:
Anna forta, Anna total.

P’rò la sang ja tornava a rajar sobre Europa.
Ella i ell van creuar un llarguíssim pont blau
i visqueren errants fins que els prengué a la gropa
el cavall mexicà de l’enyor i la pau.

Barrejats amb mots dispersos,
neixen l’Eli i en Roger,
tal vegada els únics versos
mai no escrits sobre paper.

Després, Brooklyn, neu i cendra,
i l’esclat de mil cançons,
i a New Jersey, verda i tendra,
la cabana dels aurons.

I poemes, poemes, poemes i vida,
déus asteques, l’escena, un Odisseu perdut
en un mar de mesquins, la profunda ferida…
Tan sols un gira-sol com a llança i escut.

El retorn, la vella terra
retrobada. La grisor
del franquisme que s’aferra a
cada cor, cada racó.
I Soleia, que il.lumina
a Gernika el temps futur
amb la llàntia i crida: “Vine!
Cal enderrocar aquest mur!”

Van ser uns anys de lluitar mot a mot, dia a dia,
contra el gos geomètric, per l’enclusa i la llum.
Van ser uns anys de lluitar, tot i el cos que es marcia,
amb el verb creador, contra el sutge i el fum.

(estrofa instrumental)

Era fet de foc i estelles,
de paraules i de sang,
i mirava les estrelles
amb els peus clavats al fang.

Ara és ell qui veiem resplendir cel enlaire,
constel.lat amb Machado i Rilke i Maragall.
Va deixar-nos les lletres, va deixar-nos la flaire
que desprèn un bri d’herba quan se sap immortal,
quan se sap immortal.

Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l’esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom? Potser sí. Jo prefereixo creure que la botànica t’ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l’atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.

S’ha esvaït el somrís de la meva mirada
i un niu de gel m’afeixuga la gola.
¿Quin futur d’ombres amb dogals m’espera
sota la llinda del món de la llum?
Infant perdut, mamo, amb boca petita,
de les sines inflades de la meva esperança.
I sento que em sosté, per la cintura,
un atleta del somni d’ulls brillants,
mentre amb una mà aixeco, lentament, un feixuc
raïm de llunes ardents…

El temps torna, ric o pobre,
com la ventada entra a l’arbre.
El colom de nou s’atura
arran dels peus de l’estàtua.

Tot és nostàlgia.

Torres de fred de l’espera.
La duració no canta.
Quan s’acosti el pleniluni
em lligaré a les imatges.

Tot és nostàlgia.

No m’esmerço en l’elegia,
ans faig un cruixit de canya.
Em setgen vents lapidaris
i els records d’una muntanya.

Tot és nostàlgia.

Vénen fantasmes de liquen.
Pluja grisa. Alta l’espasa.
El caçador d’ulls malignes
fa dels anys un ram de rastre.

Tot és nostàlgia.

Tots dos hem passat la vida
entre el grill i la campana.
Tancarem totes les portes
esperant l’allau d’aranyes!

Tot és nostàlgia.

Neix potser d’un rampell de ràbia o de tendresa,
del desig i la por, del treball i l’atzar,
dels grumolls de la nit i de la flama encesa,
dels murmuris del vent, dels silencis del mar,
d’idees que han crescut al marge del camí,
d’allò que tothom veu p’rò no tothom sap dir.

És el mot fredolic que amb una melodia
sap fer-se un bon abric que li revifi el cos,
o uns sons endormiscats que troben un bon dia
les paraules que els fan abandonar el repòs,
carregar-se el farcell i llançar-se al carrer
per fer cantussejar la gent que va i que ve.

De vegades pot ser una simple aspirina:
durant alguns minuts farà oblidar el dolor,
el mal de viure, el gris parany de la rutina
a algun ésser humà perdut en la foscor.
Fa tants segles que el món és consumit pel foc
que el bàlsam més potent li sembla massa poc.

No hauria de ser mai l’anestèsia agredolça
que apaga els sentiments, que adorm les emocions,
que ens arrossega inerts a un oceà de molsa,
a un món feliç, podrit fins als darrers racons,
on tot ja està prou bé, on tot roman igual,
on el cretí somriu, dient-se “tant se val”.

Cançons d’amor, cançons del temps de les cireres
que heu fet alçar la veu al míser i a l’humil
i n’heu acompanyat la lluita i les esperes,
i els heu encoratjat amb un alè subtil,
ningú no us pot blasmar quan inventeu cels blaus
on tots poden volar, sense amos, sense esclaus.

Tota cançó d’amor és revolucionària.
Tota cançó de lluita no és sinó un cant d’amor
quan vessa dins els cors com una lluminària,
quan clava els seus ullals al centre de l’horror.
Però cal distingir el so esquerdat del dring,
un bec de rossinyol d’un bec d’ornitorinc,
i l’analgèsia activa que et fa sentir més fort,
del son i de l’oblit, comparses de la Mort.

El meu cor, a dalt d’un arbre,
està esperant els lilàs.

Arriba el sol amb espasa
i gorra de capità.
Quatre falcons li sostenen
la capa de roserar.

El rossinyol ha perdut
la carta de navegar,
i dos amants es parteixen
el mocador de plorar.

El meu cor, a dalt d’un arbre,
està esperant els lilàs.

Ni el sol ni la lluna saben
per on paren els lilàs.
Jo en veig signes i presagis
escrits en el meu llindar.

I passen els vents contraris
que han dormit al canyissar,
feixucs de tanta batalla
no pensen en els lilàs.

El meu cor, a dalt d’un arbre,
està esperant els lilàs.

Passen carrers i senderes.
No pensen en els lilàs.
Són presa de la cabòria
d’aturar-se i arribar.

Des del meu hivern de ferro,
estenallat en mon jaç,
mon ànima us necessita,
oh lilàs, lilàs, lilàs.

El meu cor, a dalt d’un arbre,
està esperant els lilàs.

Cor, ja ve la primavera,
ve la joia dels lilàs,
ja pots tornar a saltar a terra
i seguir-me tot xiulant.

Brando els lilàs ben enlaire!
Joia faula dels lilàs!
Campanes. Fonts. Llum atònita,
i el destí no és atzar.

Obro un clot amb les mans, i deixo dins la terra
la meva veu ferida, veu de semença i clau.
Vull que només les flors es declarin la guerra
i sobre jaços d’herba jegui dormint la pau.
El vent grava en les roques pareatges astrals.
Ajudeu-nos cos i ànima, multituds cereals!

País Alt, faig un pom de ginesta i grandalla,
que lligo amb la cançó metàl.lica dels galls.
Vola ran de les herbes el llavi de la dalla,
s’esbadien les trenes dels constants xaragalls.
Les muntanyes estenen llurs blancs vels nuvials.
Hom ha enterrat els vells gaiatos pastorals.

Ahir vaig travessar reialmes de boscúria
i la fraternitat de les pedres i els ponts,
i em va besar la boca el somrís de Setúria,
mentre pel cel passaven les carretes dels trons.
Bec lentament silencis de llegendes cimals
i em conto la fugida dels óssos boreals.

País Alt, algú esborra la teva cara agrària,
d’on deserta la llana i agonitzen els blats.
Jo sé d’una muntanya que té un cor d’alimària
i una falda on pasturen els resistents ramats.
Tots els teus cims escolten els nocturns litorals
i dins el meu cor sonen engarlandats timbals.

No us pesa el firmament, muntanyes, oh muntanyes
que no em cabeu als ulls per un excés de cims!
Gegantines i mudes, oh senzilles i estranyes!,
poseu-me al front les mans amb anells de plugims.
Des del meu lloc secret, entre abruptes penyals,
ompleno de misteri els meus càntirs vesprals.

– Eh, tu, la vida!
– Qui em crida?
– Jo, la vida.
– On ets?
– En tu, la vida.
– Jo sóc tu.
– Els teus ulls brillen.
– Reflecteixen els teus.
– Tu ets jo.
– Des d’on m’ho dius?
– Des de la vida.
– Eh, la vida!
– Qui em crida?
– Jo, la vida!
– Sóc la vida de la vida.

En un indret de corol.les
passava l’ombra de mi.
El rossinyol de tenebres
sols refilava que sí.

En un camí de la vida
m’esperava la Fidel.
En un indret de llimones
moria l’ocell de gel.

En un indret de roselles
jo m’adormia amb el vent
de l’ésser que braolava
en la foscor del torrent.

Oh, l’àngel, fet invisible,
vigilava des del pont
mentre la tarda sofria
a la boca de la font.

En un indret de llanternes,
en l’esglai sense bressol,
la meva ànima escrivia
la seva lletra de sol.