Em posaré trist com una ostra
en arribar el dia fatal
quan Déu, tocant-me, em digui: “Puja,
vejam si em trobes allà dalt!”
Llavors, pel cel i per la terra,
hauré de dur el dol més eixut.
´neu a saber si encara s’alça
el roure o pi del meu taüt…!

Si han d’enviar-me al cementiri,
agafaré el camí més llarg.
Tot reculant, ‘niré a la tomba,
faré campana al glop amarg.
Se me’n fot’rà, si és que em rondina,
si és que em creu boig l’enterrador:
vull desplaçar-me a l’altre barri
com un nen amb una cançó.

Abans d’anar amb les damnadetes
per ‘seduir-les tendrament,
somio encara una aventura,
somio encara un cos calent.
Poder un cop més dir a algú: “T’estimo”,
i un cop encara perdre el Nord,
tot desfullant un crisantem, que és
la margarida per a un mort.

Déu vulgui que la meva dona
s’esveri en enterrar el company
i no li calgui pelar cebes
per a llançar algun que altre plany.

Que amb algú de la meva talla
faci el salt a la soledat:
li servirà la meva roba
i el meu abric i el meu calçat.

Pot fer servir la meva dona,
la pipa, el vi, el tabac i els plats,
però que mai -que un llamp l’esberli!-,
que mai no gosi pegar els gats!

Tot i que no tindré una espurna,
ni una lleu ombra de maldat,
si toca els gats, sé d’un fantasma
que pot deixar-li el cul pelat.

Aquí jeu una fulla morta,
fins aquí arriba el testament.
Podeu llegir a la meva porta:
“Tancat per un enterrament”.
Me’n vaig, i ho faig sense rancúnia,
ja no tindré mal de queixal!
Ja sóc dins la fossa comuna,
el cau del temps, cau eternal.

Taciturn i ple de tristesa,
governa el temps tot badallant.
Té un nom, Saturn, ple de bellesa,
però és un déu força inquietant.
Té un nom, Saturn, ple de bellesa,
però és un déu força inquietant.

Tot fent camí, parpelles closes,
per treure’s la buidor del cap,
s’engresca tot marcint les roses:
el Temps mata el temps tal com sap.
S’engresca tot marcint les roses:
el Temps mata el temps tal com sap.

Aquest octubre ets tu, estimada,
qui ha pagat els seus plats trencats:
un lleu polsim de sal fa estada
als teus cabells, i els ha argentats.
Un lleu polsim de sal fa estada
als teus cabells, i els ha argentats.

A la tardor hi ha flors divines
-més d’un poeta ho ha afirmat-,
i, quan et miro, ja endevines
pel meu esguard que és veritat.
I, quan et miro, ja endevines
pel meu esguard que és ben v’ritat.

Vine de nou, alè de vida:
baixem plegats fins al jardí
a desfullar la margarida
de l’estiuet de Sant Martí.
A desfullar la margarida
de l’estiuet de Sant Martí.

Tinc de tu la memòria plena
i, si Saturn la vol buidar,
crec que el seu rellotge d’arena
de tant girar es marejarà.
I, pel que fa a aquella nena,
per mi pot vestir-se i marxar.

Ai las, si hagués pogut intuir que els vostres encisos
havien d’amagar, senyora, fiblons dels més inics,
m’hauria limitat a uns innocents jocs indecisos.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

La meva mà no hauria abandonat la seva estada
al clavecí, senyora, d’on extrec els sons més rics.
M’hauria sols permès un madrigal, no una balada.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

Quan algú com vostè ha rebut el do de la bellesa,
és trist tenir el cor ple de vils designis enemics.
Esteu sabotejant el vostre ofici de princesa.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

El vostre impuls és assassí per naturalesa
i sucumbeixo, o quasi, si em fiteu amb l’esguard fix
-jo, que no tinc ja edat per a cometre una bestiesa!
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

El meu darrer recurs és fer-me frare, sí, senyora,
i aconseguir l’oblit amb rituals austers i antics.
I és que m’heu destruït: si fos ciutat, Numància fóra.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

Era un roure orgullós, eixerit i tranquil.
Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil.
Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral,
del llenyataire i la destral.

Podria haver gaudit d’uns dies cristal.lins,
feliços i serens., p’rò tenia uns veïns…
unes canyes que no paraven de xerrar
i que el punxaven sens parar.

De l’albada a la nit, amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant tristoi,
cantant al seu voltant la faula del matís
que hi ha entre un roure i un canyís.

I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar.
La seva paciència té un límit prou clar.
I un matí decidí desfer aquell entrellat
i es convertí en un exiliat.

Amb penes i treballs, les arrels va arrencar
i va marxar sense girar-se ni plorar.
P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir
el pobre, en emprendre el camí.

Al llindar del boscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.

Quan el sac de petons que duien ja fou buit,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar amb posat sentimental
les grans dissorts del vegetal.

“Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç.
Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís.
Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben peixat.”

Dit això, els tres plegats es van posar en camí.
El dia era molt clar i l’aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps antics
donant l’arrel als seus amics.

Al peu de llur cabana és on el van plantar.
Llavors, l’arbre es va començar a desencantar
car només el regaven Sant Pere i algun gos.
El seu goig ja s’havia fos.

La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí,
i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi.
I, quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.

Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit,
amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit.
I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent,
va envellir prematurament.

I un hivern, aquells cors endurits com un roc
el varen fer servir per a alimentar el foc.
Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí,
en fumera es va convertir.

El mossèn de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú prohibís
a un roure entrar en el Paradís,
a un roure entrar en el Paradís.

Al mercat central de Figueres,
per qüestions de cebes i alls,
hi hagué un combat de botigueres
del qual penso estalviar-me els detalls.
Amb les motos i una lletera,
els guripes més sabatots
van acudir-hi, amb la fal.lera
d’interrompre el joc de calbots.

P’rò a Figueres, Roma i Ginebra
hi ha arrelat un costum molt fort:
quan és la bòfia qui ha de rebre,
Caïm i Abel es posen d’acord.
Així doncs, les dones furioses
van llançar-se en tromba contra ells
per oferir -ves quines coses-
un dels espectacles més bells.

Quan vaig veure en perill les vides
dels guripes, vaig aplaudir
-que, per ‘mi, les gendarmicides
són artistes per descobrir!
Des del balcó de casa meva,
animava els ferotges botxins
perquè no concedissin treva
cridant “Visca!” i eslògans afins.

Amb fermesa, a un d’aquells panolis
una dona el va apallissant
fins fer-li dir: “Morin els polis!
L’anarquia és el sol llevant!”
L’altra agafa un d’aquells gallines
i li premsa el cap de cabàs
entre unes cuixes gegantines
fins que treu el cervell pel nas.

Una grassa, enorme, femella
es desprèn dels sostenidors
i matraca a cops de mamella
els qui es troben al seu redós.
I la llei tomba, tomba, tomba…
I, segons opinions solvents,
sembla ben bé que l’hecatombe
fou la més bella de tots els temps.

Quan els seus companys de viatge
van quedar d’allò més servits,
les dones, com a darrer ultratge
-per tornar als seus alls tot seguit-;
les femelles (i us asseguro
que el que us diré m’arriba al fons)
si n’haguessin tingut, us juro
que els haurien tallat els collons!

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, el camperol d’aquell racó,
que vas donar-me fusta, quan
el fred ja m’estava gelant.
Tu, que em vas escalfar les mans
quan els ganàpies dels voltants
-la gent com cal, gent de diner-
m’havien deixat al carrer.
No va ser un foc gaire brillant
-sols un grapat de branquillons-
p’rò m’espurneja encara al fons
talment un foc de Sant Joan.

Tu, el camperol, quan moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, la mestressa del racó,
que em vas donar un crostó de pa
després de temps de dejunar,
i em vas obrir el teu rebost, quan
tots els ganàpies del voltant
-la gent com cal, de dret camí-
fruïen en veure’m sofrir.
No fou res més que un poc de pa,
p’rò va saber escalfar-me el cor,
i em nodrirà fins a la mort
com una mena de mannà.

Mestressa, quan tu moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, l’estranger d’aquell racó,
que em vas somriure un xic dolgut
quan se’m van endur detingut.
Tu, que no vas picar de mans
quan els ganàpies dels voltants
-la gent com cal, tot el ramat-
se’n reien, de veure’m lligat.
No fou res més que un poc de mel,
p’rò va saber escalfar-me el cor,
i hi brillarà fins a la mort
com brillen els astres al cel.

Tu, l’estranger, quan moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

El melic de la dona d’un guripa no és un espectacle
que des del punt de vista estètic pugui dur-vos al pinacle.
P’rò tanmateix, temps era temps, jo sé d’un home que es delia
per veure el melic de les dones dels agents de policia.

I gemegava: “Ja sóc vell, i al llarg d’aquesta trista vida
he vist muntanyes de melics de tota mena i tota mida:
melics de dones d’advocats, enterramorts i algun espia.
Però no he vist mai el melic de la muller d’un policia.

El pare ha vist, com jo ara us veig, melics de dones dels ex-grisos.
Dels de les dones d’inspector, el meu germà en sap els encisos.
Fins el meu fill ha vist el de l’amant d’un peix gros de la CIA,
i jo no he vist el trist melic de la d’un simple policia!”

Així es planyia en ple carrer un gueto trist i venerable,
quan la femella d’un guripa, amb un melic més que admirable,
digué: “Cal acabar amb aquest cruel turment! Apa, fem via:
vaig a ensenyar-vos el melic de la dona d’un policia!”

“Gràcies, Déu meu! -va dir el vellet- El meu suplici avui acaba:
el somni de tants anys per fi s’acomplirà. No ho esperava!”
I es va llançar sota de les faldilles de la seva aimia
per ‘poder contemplar el melic de la dona d’un policia.

Però tenia la salut malmesa per la llarga espera
i, en arribar just al final de tants i tants anys de fal.lera,
la mort, la mort el sorprengué damunt l’abdomen, i es moria
sense haver vist mai el melic de la dona d’un policia!

Amb una aixada sobre el muscle
i als llavis prims un dolç cantar
i als llavis prims un dolç cantar,
amb l’esperit ple de coratge,
als camps anava a treballar.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Per guanyar el pa de cada dia,
des de l’albada fins ‘la nit
des de l’albada fins ‘la nit,
es barallava amb els terrossos
d’arreu del temps i l’Infinit.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Sense deixar entreveure al rostre
ni un xic d’enveja ni maldat,
ni un xic d’enveja ni maldat,
els camps dels altres conreava,
sempre cavant, sempre esllomat.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

I, quan la Mort li va fer un signe
per deixar l’últim camp llaurat
per deixar l’últim camp llaurat,
es va cavar ell mateix la tomba
a corre-cuita i d’amagat.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Es va cavar ell mateix la tomba
a corre-cuita i d’amagat
a corre-cuita i d’amagat.
Després, s’hi va ajaçar en silenci,
i així ningú fou destrobat.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Pobre Martí, pobra misèria,
dorm sota terra, dorm sota el temps.

No solament a la ciutat
floreix l’assassinat;
al nostre poble també hi ha el
millor instint criminal.

Tenia el cap tot blanquinós
i el cor tou i esponjós:
la sang li va posar paranys
per una de vint anys.

P’rò la carn fresca dels carrers
val molts i molts diners…
Després de quatre o cinc petons
no li quedaven fons.

Quan la mà oberta li estengué
molt trist ell li digué
que era més pobre que un tal Job.
Ella es vestí de cop.

Se’n va anar a veure el seu company
tot ensumant l’engany,
i el va portar on vivia el vell
perquè li fes la pell.

Ell que l’aguanta i ella, en fred,
li clava el ganivet.
Quan expirava, el va insultar i
la llengua li ensenyà.

Ja m’ho regiren tot com cal
sense trobar ni un ral.
Només factures depriments
i fulls d’embargaments.

Llavors li va saber molt greu
d’haver fet el que féu…
De genollons, aquell pendó
va demanar perdó.

I quan la bòfia va arribar
plorant la va trobar.
Fou una llàgrima de mel
el que la va dur al Cel.

I el matí que la van penjar
al Paradís pujà.
Des d’aquell dia, a alguns creients
no se’ls veu gens contents.

No solament a la ciutat
floreix l’assassinat.
Al nostre poble també hi ha el
millor instint criminal.

No em treia el barret davant de ningú
mai de la vida.
Ara, arrossegant-me, li dono el cor nu
així que em crida.
Jo era un gos rabiós, p’rò a la seva mà
menjo quan toca:
ves per on, l’amor en sap, d’estovar
la dura roca.

Per una nineta m’he fet molt petit
-tanca els ullets tot just s’ajoca.
Per una nineta m’he fet molt petit
-i diu “mamà” si algú la toca.

Era prou difícil, p’rò m’ha convertit,
la punyetera,
i a les seves dents hi he caigut rostit
-carn de primera.
Dents que són de llet sempre que somriu,
sempre que canta,
p’rò que es fan de llop quan arriba al riu
la sang que espanta.

Per una nineta…

L’obeeixo en tot, discutir-li re
mon cor no gosa,
tot i que cap dona, d’això en dono fe,
no és tan gelosa:
una dolça flor que a mi em va semblar
més bella que ella…
una dolça flor, la va destrossar
a cops d’ombrel.la.

Per una nineta…

Màgics de tot pèl m’han vingut a dir
sense desfici
que, als seus braços, jo hauré de sofrir
l’últim suplici.
N’hi haurà de pitjors, de millors n’hi haurà…
Per què enganyar-se?
Ja em diràs què hi fa, fer-ho aquí o allà,
quan cal penjar-se.

Per una nineta…