EL TESTAMENT
Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens
Em posaré trist com una ostra
en arribar el dia fatal
quan Déu, tocant-me, em digui: “Puja,
vejam si em trobes allà dalt!”
Llavors, pel cel i per la terra,
hauré de dur el dol més eixut.
´neu a saber si encara s’alça
el roure o pi del meu taüt…!
Si han d’enviar-me al cementiri,
agafaré el camí més llarg.
Tot reculant, ‘niré a la tomba,
faré campana al glop amarg.
Se me’n fot’rà, si és que em rondina,
si és que em creu boig l’enterrador:
vull desplaçar-me a l’altre barri
com un nen amb una cançó.
Abans d’anar amb les damnadetes
per ‘seduir-les tendrament,
somio encara una aventura,
somio encara un cos calent.
Poder un cop més dir a algú: “T’estimo”,
i un cop encara perdre el Nord,
tot desfullant un crisantem, que és
la margarida per a un mort.
Déu vulgui que la meva dona
s’esveri en enterrar el company
i no li calgui pelar cebes
per a llançar algun que altre plany.
Que amb algú de la meva talla
faci el salt a la soledat:
li servirà la meva roba
i el meu abric i el meu calçat.
Pot fer servir la meva dona,
la pipa, el vi, el tabac i els plats,
però que mai -que un llamp l’esberli!-,
que mai no gosi pegar els gats!
Tot i que no tindré una espurna,
ni una lleu ombra de maldat,
si toca els gats, sé d’un fantasma
que pot deixar-li el cul pelat.
Aquí jeu una fulla morta,
fins aquí arriba el testament.
Podeu llegir a la meva porta:
“Tancat per un enterrament”.
Me’n vaig, i ho faig sense rancúnia,
ja no tindré mal de queixal!
Ja sóc dins la fossa comuna,
el cau del temps, cau eternal.
SATURN
Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens
Taciturn i ple de tristesa,
governa el temps tot badallant.
Té un nom, Saturn, ple de bellesa,
però és un déu força inquietant.
Té un nom, Saturn, ple de bellesa,
però és un déu força inquietant.
Tot fent camí, parpelles closes,
per treure’s la buidor del cap,
s’engresca tot marcint les roses:
el Temps mata el temps tal com sap.
S’engresca tot marcint les roses:
el Temps mata el temps tal com sap.
Aquest octubre ets tu, estimada,
qui ha pagat els seus plats trencats:
un lleu polsim de sal fa estada
als teus cabells, i els ha argentats.
Un lleu polsim de sal fa estada
als teus cabells, i els ha argentats.
A la tardor hi ha flors divines
-més d’un poeta ho ha afirmat-,
i, quan et miro, ja endevines
pel meu esguard que és veritat.
I, quan et miro, ja endevines
pel meu esguard que és ben v’ritat.
Vine de nou, alè de vida:
baixem plegats fins al jardí
a desfullar la margarida
de l’estiuet de Sant Martí.
A desfullar la margarida
de l’estiuet de Sant Martí.
Tinc de tu la memòria plena
i, si Saturn la vol buidar,
crec que el seu rellotge d’arena
de tant girar es marejarà.
I, pel que fa a aquella nena,
per mi pot vestir-se i marxar.
PERVERSA AMB PITS BONICS
Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens
Ai las, si hagués pogut intuir que els vostres encisos
havien d’amagar, senyora, fiblons dels més inics,
m’hauria limitat a uns innocents jocs indecisos.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.
La meva mà no hauria abandonat la seva estada
al clavecí, senyora, d’on extrec els sons més rics.
M’hauria sols permès un madrigal, no una balada.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.
Quan algú com vostè ha rebut el do de la bellesa,
és trist tenir el cor ple de vils designis enemics.
Esteu sabotejant el vostre ofici de princesa.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.
El vostre impuls és assassí per naturalesa
i sucumbeixo, o quasi, si em fiteu amb l’esguard fix
-jo, que no tinc ja edat per a cometre una bestiesa!
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.
El meu darrer recurs és fer-me frare, sí, senyora,
i aconseguir l’oblit amb rituals austers i antics.
I és que m’heu destruït: si fos ciutat, Numància fóra.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.
EL GRAN ROURE
Text: Georges Brassens / Miquel Pujadó
Música: Georges Brassens
Era un roure orgullós, eixerit i tranquil.
Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil.
Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral,
del llenyataire i la destral.
Podria haver gaudit d’uns dies cristal.lins,
feliços i serens., p’rò tenia uns veïns…
unes canyes que no paraven de xerrar
i que el punxaven sens parar.
De l’albada a la nit, amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant tristoi,
cantant al seu voltant la faula del matís
que hi ha entre un roure i un canyís.
I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar.
La seva paciència té un límit prou clar.
I un matí decidí desfer aquell entrellat
i es convertí en un exiliat.
Amb penes i treballs, les arrels va arrencar
i va marxar sense girar-se ni plorar.
P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir
el pobre, en emprendre el camí.
Al llindar del boscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.
Quan el sac de petons que duien ja fou buit,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar amb posat sentimental
les grans dissorts del vegetal.
“Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç.
Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís.
Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben peixat.”
Dit això, els tres plegats es van posar en camí.
El dia era molt clar i l’aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps antics
donant l’arrel als seus amics.
Al peu de llur cabana és on el van plantar.
Llavors, l’arbre es va començar a desencantar
car només el regaven Sant Pere i algun gos.
El seu goig ja s’havia fos.
La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí,
i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi.
I, quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.
Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit,
amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit.
I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent,
va envellir prematurament.
I un hivern, aquells cors endurits com un roc
el varen fer servir per a alimentar el foc.
Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí,
en fumera es va convertir.
El mossèn de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú prohibís
a un roure entrar en el Paradís,
a un roure entrar en el Paradís.
.