Sortim d’un segle podrit
per l’odi, l’estupidesa,
el terror, la sang, la nit
i l’absència de tendresa.
I les coses no han canviat
en mudar de calendari:
enfila encara un Calvari
més de mitja Humanitat.

A alguns els ho deia el cor,
o un cometa, o un eclipsi,
que arribava l’Edat d’Or
o potser l’Apocalipsi.
Però al seu pressentiment
hi feia forat la càries:
les dates són arbitràries;
l’Univers, indiferent.

Tanmateix, la convenció
és tan forta que m’obliga
a caure en la temptació
de preguntar amb certa intriga:
Quan sigui a punt d’anar al clot
el segle que ara badalla,
hi haurà hagut més gra que palla?
Tindrem ple o escurat el got?

Jo només puc avançar
que aquest segle em matarà.

La injustícia seguirà
fent d’adob del fanatisme?
Conjugar el verb estimar
farà tuf d’anacronisme?
Hi haurà encara vida al mar
o serà una claveguera?
Haurem trobat la manera
de domesticar l’atzar?

Moriran encara infants
per petroli, déus o terres?
Haurem fet servir les mans
o els míssils en d’altres guerres?
Hauran nascut nous cabdills
i flamants camps d’extermini
per garantir el predomini
dels llops damunt dels conills?

Continuaran fent la llei
mercaders i caps de tropes?
Encara hi haurà algun rei
que no sigui el Rei de Copes?
Existiran dissidents
o tots estaran conformes
amb dur grisos uniformes
als cervells i els sentiments?

Jo només puc afirmar
que aquest segle em matarà.

Haurà estat executat
en públic el darrer artista?
S’atrevirà algun guillat
a declarar-se anarquista?
Seguirem embolicant
els cadàvers amb banderes?
Els xais votaran les feres
i els negres el Ku Klux Klan?

Entre atacs i cansament,
podrà encara algú comprendre
els mots que us estic dient
o seran ja un munt de cendra?
Haurem pogut protegir
quatre engrunes de bellesa?
Seguirà la mesquinesa
marcant-nos cega el camí?

Ben mirat no sé per què
parlo en primera persona:
no tindré pas el plaer
d’esprémer tant la llimona.
Incapaç de destriar
les espines de la rosa,
puc saber sols una cosa,
però almenys això ho tinc clar…

Jo només puc proclamar
que aquest segle em matarà.

De molt jove vas somiar,
tot llegint novel.les rosa,
en el teu destí d’esposa,
en l’amor que mai se’n va.
I vingué el teu Príncep Blau,
i se’t va endur al seu palau,
un fantàstic entresòl de Cornellà.

La grisor molt aviat
va ofegar el conte de fades
-l’esperança, així que bades,
la podreix la realitat.
Decebuda, vas ‘nar fent,
trampejant l’avorriment,
p’rò el pitjor encara no havia arribat.

Amb l’ajuda d’un precari i
trist treball, i del conyac,
i del seu cervell primari,
el teu príncep embriac
t’oferí com a primícia
a partir d’un cert moment
una mena de carícia
potser massa contundent.

Et va demanar perdó
i vas dir que el perdonaves,
oscil.lant com tantes faves
entre l’amor i la por.
P’rò ni un mes no van trigar
les pallisses a tornar.
No recordes ja quina en fou la raó.

Les veïnes van sentir
tirallongues de mentides
que explicaven les ferides
sense denunciar el botxí.
Si tens un ull de vellut,
és només perquè has caigut…
No s’ho creu ningú, p’rò no hi ha res a dir.

Vas anar a veure la mare
per tenir algú amb qui parlar
i només veure’t la cara
va agafar-te de la mà:
“Per salvar el teu matrimoni
-et va dir-, sigues pacient.
Més val viure amb un dimoni
que un fracàs davant la gent!”

Ara l’home és a l’atur…
Sempre brama com un ase,
no et permet sortir de casa
i, quan mires el futur,
sols veus cops, sols veus dolor,
només veus una presó
i el teu cap estavellant-se contra un mur.

Reps quan torna del carrer
si els cigrons no estan prou tendres,
si la puta del divendres
no la hi ha mamat prou bé.
Reps si goses dir un sol mot,
reps per res i reps per tot,
i de nit et poses bé i l’hi deixes fer.

De vegades, fent bugada,
et sorprens cantussejant
tot plorosa una tonada
de quan eres un infant.
Bessie Smith era la reina
del vell blues i, ara que hi caus,
tu no has tingut gaire feina
per ‘ser la reina dels blaus!

Resignada, ets incapaç
de trobar una altra sortida
que la que ofereix la vida
quan es fon talment el glaç.
Així doncs, fins que la mort
et permeti deixar el port,
sols faràs de sac de boxa i d’escarràs.

Et fa por deixar aquest pis,
et fa por creuar la porta…
Creus que mai seràs prou forta
per mirar de ser feliç.
El món de debò no és lluny:
l’intueixes, p’rò s’esmuny
-de l’Infern estant no es veu bé el Paradís.

Si marxessis, no sabries
on anar i, a més a més,
passarien gaires dies
abans no et localitzés?
La justícia no t’empara.
Altres dones hi han cregut
i potser són lliures ara,
p’rò ficades al taüt!

En el món hi ha moltes naus
amb les veles desinflades,
malvenudes i amarrades
per un tràgic joc de daus.
Sovint miren l’horitzó,
imaginant la cançó
que els farà oblidar algun dia el blues dels blaus.

M’he tornat a ficar a la creperia
que hi ha al Torrent de l’Olla, tot baixant.
No hi anava fa temps, des d’aquell dia
d’estiu, amb Barcelona flamejant.
Un dia tan bonic, tan clar, tan lleu,
que el vaig aprofitar per dir-te adéu.

I no hi he entrat pas sol: m’acompanyava
una noia molt jove. En té divuit,
i un cos d’aquells que fan caure la bava,
i un rostre angelical, i el cul petit.
Potser no té el carisma que tu tens,
p’rò quan la tinc al llit no hi penso gens.

Hem segut a la taula on tu i jo sèiem
i ens ha atès el mateix cambrer barbut.
I hem parlat… No recordo què coi dèiem
p’rò ens ho hem passat prou bé: com hem rigut!
Ara bé: així que han dut el primer plat,
la gana tot d’un cop se m’ha esfumat.

Davant meu, no encaixava aquella escena.
Què hi feia allà, algú que no eres tu?
M’he sentit infidel, un porc de mena,
més que als llits on l’atzar sovint em duu.
Tot semblava perfecte, immaculat,
p’rò hi havia un error al decorat.

Car hi ha espais que et pertanyen, gata maula,
xamfrans on sols a tu et puc esperar,
cafès on sols amb tu m’assec a taula,
carrers on sols amb tu vaig de la mà.
Als llocs on has deixat el teu senyal
no hi creix cap altre amor: és proverbial.

Demà penso tornar a la creperia
però tot sol -almenys, aparentment.
Un vell record serà la companyia
que em somriurà instal.lada al teu seient.
La teva absència em tornarà a fer mal
i el decorat serà de nou com cal.

Tinc cinc anys, sóc un infant
que ja mai no es farà gran:
els morts no creixen.
No recordo si he nascut
al Raval o bé a Beirut.
Potser a Nigèria…
No recordo si era blanc,
negre o groc. La meva sang
era vermella.
De records, me’n queden pocs:
no tinc pares, no tinc jocs,
amics ni llengua.

Ja no puc saber si he mort
ofegat, buscant un port
ple de promeses,
o potser en un carreró,
envoltat de por i foscor,
fred i misèria.
Tal vegada esquarterat
per matxets, o bé abrusat
per unes febres,
o en l’infern d’un bombardeig…
En mirar el passat, no veig
sinó demència.

Sóc jo sol i sóc milions.
Dormo aquesta nit al fons
de les consciències.
Per molt que em vulgueu negar,
sempre us donaré la mà:
sentiu com crema.
Expulsat del Paradís,
he viscut sense un somrís,
sense tendresa,
i ara sols sóc i seré
un intens dolor que té
cinc anys per sempre.

Pels intestins
de la ciutat,
cors i destins
s’han barrejat.
Creuant camins
van al combat
petits bocins
d’Humanitat.
Dins els vagons,
el cansament
busca racons,
busca un seient.
Interseccions,
tangent, secant…
Són tants els mons
entrexocant!

Poblenou, Urquinaona
Sota terra, Barcelona
Llacuna, Sant Ildefons
canta unes altres cançons.
Gorg, Zona Universitària
Dins la gàbia més gregària
Rambla d’En Just Oliveras
s’hi amunteguen xais i feres.
Arc de Triomf, Fondo, Espanya
Hi ha gent vulgar, gent estranya.
Poble Sec, Sant Roc, Entença
L’un parla sol, l’altre pensa.
Can Serra, Glòries, Vallcarca
Hi ha qui va llegint el Marca,
Riera, Hostafrancs, Almeda
d’altres, Joyce o Rodoreda.
La Pau, Baró de Viver
El pencaire matiner
Can Boixeres, Maragall
no pot reprimir un badall.
Valldaura, Navas, Canyelles
Però brillen mil estrelles
Plaça del Centre, Tetuan
dins els ulls d’algun infant.
Selva de Mar, Llucmajor
Bafarades de suor,
Drassanes, Pàdua, Liceu
una trepitjada al peu.
Verdaguer, Gornal, Montbau
“Què em deixen baixar, sisplau?”
Sant Josep, Clot, Sant Martí
“Massa tard, qui els va parir!”

Pels intestins…

Sant Andreu, Lesseps, Sagrera
Algú afaita la cartera
Bellvitge, Universitat
d’un turista despistat.
Pubilla Cases, Florida
De tant en tant un suïcida
Roquetes, Virrei Amat
queda més o menys trinxat.
Passeig de Gràcia, Besòs
Un cos busca un altre cos.
Can Vidalet, Joanic
Algun cul rep un pessic.
Parc de Montjuïc, Congrés
L’skin mira de través
Bac de Roda, Bogatell
algú massa fosc de pell.
La Campana, Ciutadella
Una buida cantarella
Torras i Bages, Verneda
et pidola una moneda.
Trinitat Nova, Gavarra
Desafina una guitarra
Monumental, Guinardó
o un pollós acordió.
Hospital Clínic, Sant Pau
Aquí dins el cel no és blau,
Tarragona, Fabra i Puig
és color de gos com fuig.
L’Hospitalet, Santa Eulàlia
Algú somnia en Itàlia
Carrilet, Vilapicina
p’rò l’espera l’oficina.

Pels intestins…

Sant Antoni, Feixa Llarga
Quan la via és massa amarga
Mundet, Torrassa, Badal
i el túnel no té final,
Mercat Nou, Alfons X
no és fàcil reprendre alè
Collblanc, Diagonal, Marina
i enfrontar-se a la rutina.
Jaume I, Catalunya
Veus la noia que s’allunya
Barceloneta, Fontana
caminant per l’altra andana.
Paral.lel, Palau Reial
Li voldries fer un senyal
Sants, Penitents, Rocafort
p’rò no en queda ni el record.
Girona, Joan XXIII
Un borratxo queda estès.
Camp de l’Arpa, Pep Ventura
La gent passa i no s’atura.
Urgell, Maria Cristina
La indiferència camina
Les Corts, Ildefons Cerdà
portant tothom de la mà.
Vall d’Hebron, Santa Coloma
Fem un punt, o un punt i coma.
Via Júlia, Cornellà
Resignem-nos a deixar
Besòs Mar, Trinitat Vella
no resolta la graella
Sagrada Família, Encants
d’aquests encreuats gegants.

Pels intestins…

Els veus al teu davant, però són lluny, molt lluny.
Fan néixer mons abstractes d’un fregadís d’arquet
i, abans no te n’adones, l’esperit se’ls hi esmuny
i es perd enllà del temps i del seu motlle estret.

Obrint panys rovellats amb una clau de sol,
saquegen uns tresors que la paraula mai
no aprendrà a fer-se seus, i alcen després el vol
imposant noves lleis, reestructurant l’espai.

Revifen uns vells signes, que tornen a cantar
quan aquell qui els traçà ja sols és pols i vent.
Vencen la mort amb un fràgil gest de la mà
i eternitzen alhora la joia i el lament.

Són reus de fabricar esquitxos de color,
castells de boira i fum, cabrioles d’arlequí.
Res de profit, senzilles bombolles de sabó…
Justament per això no en podem prescindir.

Ha passat més tard que d’hora
p’rò el moment per fi ha arribat:
el marit, l’has fotut fora
i ara a casa hi tens un gat.
Amb el canvi de mascota,
trobo que has sortit guanyant.
La millora prou que es nota,
sols et cal mirar al voltant:

Quan un gat jeu al sofà,
sols n’ocupa un raconet,
no empudega ni s’entrompa de cervesa.
I mai no et maltractarà
ni et voldrà imposar cap dret,
i en obrir la boca no en surt cap bestiesa.

I no vol per a ell tot sol
el fotut comandament:
prefereix mirar la lluna a certs programes.
Fins el sacrosant futbol
li resulta indiferent.
No fa de la vida un drama es-
túpid i estrident.
Un gat és un bon company,
jo diria que excel.lent,
sempre que em tinguis a mi de complement.

Ha passat més tard que d’hora…

Un gat sempre és assenyat.
No se sap pas comportar
de manera violenta, i no esgarrapa
si no el volen provocar, ai-
xí com tu, si fa no fa.
Llavors sí: et deixa la cara com un mapa.

No el veuràs mai deixar pèls
a la dutxa, ni pixar-
se al lavabo. Fet i fet, és un poeta
engendrat sota altres cels
que algun déu va destinar-
te amb el fi de fer més neta
l’aigua del teu mar.

Un gat…

Ha passat més tard que d’hora…

Quan et truco, mai un gat
no voldria despenjar
i si ho fes no respondria amb mala bava.
Sap que tens la llibertat
de triar i de remenar
i el que puguis fer o no fer li importa un rave.

I, tot i saber-se el rei,
quan tu i jo ens fiquem al llit
em cedeix molt dignament la seva plaça.
És d’això que en dic fair-play!
Que n’aprengui, el teu marit,
si no té el cervell ja massa
ranci i aigualit!

Un gat…

Tots els totalitarismes sobreviuen
criminalitzant el crític, el rebel.
Si no el poden destruir, llavors se’n riuen
i li aboquen excrements,
                      escopinades, sang i fel.
P’rò de fet li tenen pànic, i el seu hàbit
és voler-lo encomanar, fins que el ramat
prengui el llop per un pastor i se senti àvid
de greixar el sistema que el té esclavitzat.
I potser és aquest precisament el cas
de la relació entre Déu i Satanàs…

El Diable, si existís, no exhibiria
cua, banyes ni peülles de cabró.
No faria olor de sofre,
i segur que no riuria
com un monstre de pel.lícules de por.
Fóra un home -o dona- de mirada encesa,
elegant però discret, molt atractiu,
educat i amb un somriure
amarat de la tristesa
d’aquell qui sap molt, molt més que no pas diu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

Que qui guanya escriu la Història és més que un tòpic
i és senzill fer estelles de l’àngel caigut.
Els qui et fan veure pingüins enmig del tròpic
també et saben vendre el Mal
                      sota disfresses de Virtut.
Ells inventen Dogmes, Fes, la Intolerància,
els Inferns i tota mena de turment,
i els nodreixen i els fan créixer amb la ignorància
i amb la trista covardia de la gent,
bo i tenint sempre a l’abast bruixes, jueus
o dimonis per cremar en nom dels seus déus.

El Diable, si existís, compadiria
el destí de l’Univers i dels seus fills.
Miraria d’ajudar-los
i tindria la mania
de dir NO, tot i amenaces i perills.
Quina pena que, existint, també faria
que existís un Dictador Omnipotent
creador de clavegueres
on la nit no porta el dia
i el desig sempre ha d’anar a contracorrent.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

Sense Déu, sense Diable, una existència,
una breu guspira entre foscor i foscor,
sols es pot dignificar amb la resistència
radical contra la mort,
                      l’estupidesa i el dolor.
P’rò si qualsevol poder té prou cinisme
per a creure’s més o menys divinitzat,
algú haurà d’alçar-se del fons de l’abisme
i llançar-ne al fang l’estèril vanitat.
Fet i fet, cada persona és el bressol
d’un Diable que demana emprendre el vol.

El Diable, si existís, fóra un residu
solitari, solidari i fraternal,
d’una edat d’or somniada
on brillava l’individu
amb l’amor i la bellesa per Graal.
Qualsevol pot ser el Diable i tu podries
també ser-lo si acceptessis pagar el preu
d’obrir el cor a la revolta,
que és la marca dels Messies,
uns Messies sense espines, sense creu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.

El porc va morir fotut,
entubat, sondat sense cap tendresa,
i el braç de santa Teresa
no li va servir de consol ni ajut.
Però morí horitzontal,
ni d’un tret al cap ni penjat d’un arbre,
i agonitzà amb la mà al sabre,
exigint sang fresca i clavant l’ullal.

Saltaven taps de xampany,
p’rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra
per esquivar el cop d’escombra
i seguir amb la clau ben ficada al pany.
I, mentre la ingenuïtat
ens tapava els ulls amb vels d’esperança,
oculta anava engreixant-se
la terrible larva de la realitat.

Llavors començà aquell temps
lamentable i gris dels grans transformistes,
i vam veure molts feixistes
llençar d’amagat la camisa als fems.
I es van vestir els criminals
de progenitors de la Democràcia,
ungits potser per la Gràcia,
potser per mesells menjadors d’alfals.

Com voleu vèncer un tafur
que juga amb cartes marcades?
Com voleu travessar un mur
atacant-lo a queixalades?
Com voleu triar el destí
si us heu malvenut les vides?
Com voleu que creixi un pi
que té les arrels podrides?

I van controlar els mitjans
i la por escampà aquí i allà l’amnèsia,
i vam patir una anestèsia
que ens deixà glaçats i lligats de mans.
I vam veure exresistents
pactar amb els cadells de la Dictadura
i renunciar a la ruptura
per poltrones toves i comptes corrents.

El somni sortí tan ful
que van coronar una anomalia,
i aquell qui abans se’n fotia
no va trigar gaire a llepar-li el cul.
I com que una llufa és poc
també ens van penjar una carta magna.
De llavors ençà, es dessagna
el país, a punt per a l’enderroc.

Perquè aquell text en qüestió
va ser fabricat, i no ho dic de broma,
per a esquarterar l’idioma
i desfer com sucre una nació.
I els qui el van voler votar
com un mal menor, corregible i pràctic,
els va encular el poder fàctic.
Amb altres paraules: se’ls van ben rifar!

Com voleu…

Llavors els nous Grans Germans
van desmantellar allò que els feia nosa
i van marcir tota rosa
que floria lluny de les seves mans.
Ens van convertir en votants,
en consumidors sense foc ni espurna,
i, amb una visita a l’urna,
enganyats, els nans van creure’s gegants.

I un vint-i-tres de febrer
van sacralitzar a cops de tricorni
allò que qui es feia l’orni
es mirava encara amb ull sorneguer.
Qui diu que aquell cop d’Estat
fracassà és un ruc o bé un miserable.
De fet, va assolir impecable
l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.

Després, s’han ‘nat alternant
espanyols d’esquerra, espanyols de dreta,
contra un govern de fireta
assenyat, poruc, que viu reculant.
Inflats, desacomplexats,
van traient la pols a l’Espanya eterna:
la bèstia que ja no hiverna
ha tornat amb gana i ens té ben clissats.

Com voleu…

Hem vist silenciada arreu,
amb subtils i nous estils de censura,
la veu discrepant i impura
de qui es mira els ídols i diu que no hi creu.
Surem en un suc espès
de mediocritat informatitzada,
de vida banalitzada,
d’espots i d’esport, glamour i no-res.

Qui mana, qui té el control,
distorsiona els mots sense cap mania.
I a poc a poc, dia a dia,
els seus xuts ens marquen un i un altre gol:
les víctimes són botxins;
els nacionalistes, universalistes
quan són l’Estat, terroristes
quan són ocupats, espoliats i afins.

I els qui van bombes amunt,
trets al cap avall i fot-li castanya
engreixen de fet l’aranya
que treu rendiment de cada difunt.
Amb new look i més aspror,
revifa el franquisme, la caspa prospera.
Qui digui “Aquest exagera”
que es molesti a encendre el televisor!

(Així doncs, què podem fer?
Potser és hora ja d’aprendre a negar-se
a interpretar el trist paper
de titelles muts, de ninots de farsa.
Negant la resignació,
potser és hora ja d’indignar-se. Ens falta
tornar a aprendre a dir el gran NO
i deixar d’un cop de parar la galta.)

Si voleu vèncer un tafur,
apreneu-ne les jugades.
Si voleu travessar un mur,
porteu eines adequades.
Si voleu triar el destí,
preneu les regnes del viure.
Si veieu podrit el pi,
planteu una alzina lliure

Un parc solitari, novembre, una mica de pluja…
Els peus trepitjant fulles mortes, records de cançons.
Un llit on poder abandonar-se a la febre que puja.
El gust carregat de promeses dels primers petons.
Les hores viscudes pels boscos frondosos d’un llibre.
Els somnis davant d’una tele que no hem engegat.
Uns núvols de plom sobre el mar, i tot l’aire que vibra
sentint la tempesta que l’omple d’electricitat.

Si vull comprar tot això, digue’m quant val.
Digue’m quant val tot això, si t’ho haig de vendre…
Si sols fregar-ho amb diners es torna cendra,
si a cap catàleg no hi surt mai res d’igual.
Digue’m quant val en mirades,
en mots, en besades…
Respon-me, si pots.
Digues si no és una pena
que ni una cadena
n’emeti els espots.

Les incalculables sorpreses que amaga l’albada.
El rostre entrevist fugaçment un matí a l’autobús.
La llum del capvespre i la flaire de terra mullada.
La cambra d’hotel on s’exploren dos cossos ben nus.
El tast imminent del viatge quan ets ja a l’andana.
La dolça tristor d’un adéu apagat pel xiulet.
I l’aigua i el pa quan t’arbores de set i de gana.
I el bar que t’acull quan a fora és de nit i fa fred.

Si vull…

Els mobles que saben omplir tants racons de memòria.
Aquell vell sofà que et permet exercir de gandul.
Els ulls tan oberts d’una nena que escolta una història.
Els tendres espectres que surten del fons d’un bagul.
La gent que no deixa la lluita malgrat la fatiga.
La casa on hi ha algú que t’espera, on algú pensa en tu.
La mà de l’amic retrobat i els cabells de l’amiga
que el vent ha portat de retorn i no es tornarà a endur.

Si vull…