La soledat que arrela en la gentada.
El vell tancat a casa fa cinc anys.
La mà que et cal i sempre t’és negada.
Aquells que viuen junts sentint-se estranys.
El nen mamant del gran mugró de vidre.
L’adult que llepa un sexe virtual.
El monstre en el mirall i el cap de l’hidra
que creix de sant Esteve fins ‘Nadal.

I en un racó, i arraulida,
malgrat tot, la vida.

El càncer de pulmó de l’Amazones.
El vòmit fosc del petrolier podrit.
El fràgil crit d’un vol de papallones
damunt d’un món que té una esquerda al pit.
Les guerres transvestides de croades.
La supèrbia suïcida del poder.
Les ments sota control i programades.
La droga dura que anomenen Fe.

I en un racó, i deprimida,
malgrat tot, la vida.

L’home que caça l’home en una jungla
civilitzada, l’udol del detingut
quan un poli eficient li arrenca l’ungla.
La molt universal llei de l’embut.
La convicció de no saber què passa,
de ser un ninot mogut per fils de por.
El pa i el circ, i la rialla grassa
del xai cretí que va a l’escorxador.

I en un racó, i malferida,
malgrat tot, la vida.

L’ivori de les dents que s’acomiada.
L’arruga que s’instal.la, i els cabells
que blanquegen o marxen. La callada
progressió de molses i rovells.
La falç en mans d’aquella vella amiga
que espera amb paciència el seu moment
i l’amargor creixent, i la fatiga
de plantar cara al vent inútilment.

I en un racó, i adormida,
malgrat tot, la vida.

Sortim d’un segle podrit
per l’odi, l’estupidesa,
el terror, la sang, la nit
i l’absència de tendresa.
I les coses no han canviat
en mudar de calendari:
enfila encara un Calvari
més de mitja Humanitat.

A alguns els ho deia el cor,
o un cometa, o un eclipsi,
que arribava l’Edat d’Or
o potser l’Apocalipsi.
Però al seu pressentiment
hi feia forat la càries:
les dates són arbitràries;
l’Univers, indiferent.

Tanmateix, la convenció
és tan forta que m’obliga
a caure en la temptació
de preguntar amb certa intriga:
Quan sigui a punt d’anar al clot
el segle que ara badalla,
hi haurà hagut més gra que palla?
Tindrem ple o escurat el got?

Jo només puc avançar
que aquest segle em matarà.

La injustícia seguirà
fent d’adob del fanatisme?
Conjugar el verb estimar
farà tuf d’anacronisme?
Hi haurà encara vida al mar
o serà una claveguera?
Haurem trobat la manera
de domesticar l’atzar?

Moriran encara infants
per petroli, déus o terres?
Haurem fet servir les mans
o els míssils en d’altres guerres?
Hauran nascut nous cabdills
i flamants camps d’extermini
per garantir el predomini
dels llops damunt dels conills?

Continuaran fent la llei
mercaders i caps de tropes?
Encara hi haurà algun rei
que no sigui el Rei de Copes?
Existiran dissidents
o tots estaran conformes
amb dur grisos uniformes
als cervells i els sentiments?

Jo només puc afirmar
que aquest segle em matarà.

Haurà estat executat
en públic el darrer artista?
S’atrevirà algun guillat
a declarar-se anarquista?
Seguirem embolicant
els cadàvers amb banderes?
Els xais votaran les feres
i els negres el Ku Klux Klan?

Entre atacs i cansament,
podrà encara algú comprendre
els mots que us estic dient
o seran ja un munt de cendra?
Haurem pogut protegir
quatre engrunes de bellesa?
Seguirà la mesquinesa
marcant-nos cega el camí?

Ben mirat no sé per què
parlo en primera persona:
no tindré pas el plaer
d’esprémer tant la llimona.
Incapaç de destriar
les espines de la rosa,
puc saber sols una cosa,
però almenys això ho tinc clar…

Jo només puc proclamar
que aquest segle em matarà.

Olor de sang i de foscor esqueixada.
Olor sobtada d’aire d’hospital.
Olor de llet, de tèbia carn rosada.
Olor d’un món petit com un didal.
Olors desconegudes que si arriben
no es prenen la molèstia de trucar,
i van obrint fitxers al cap, i arxiven
nostàlgies destinades al demà.

Sentors, aromes, flaires i pudors…
La vida és curta i tantes les olors!

Olor de pell de t’ronja i guix i orina.
Olor d’esperma primerenc als dits.
Olor de fang i pols i mercromina,
de vespres de diumenge i sofregits.
Olor de la primera cigarreta,
de sales de cinema i de lleixiu.
Olor de tigre dins d’una aula estreta.
Olor d’espais oberts. Olor d’estiu.

Sentors…

Olor de noia verge i desitjada.
Olor de loció per’ l’afaitat.
Olor de mar, benzina i matinada.
Olor de carretera i d’amistat.
Olor de cambra fosca, olor de puta,
de cossos que han jagut al mateix llit.
Olor de tren nocturn, de roba bruta,
de pólvora i caserna i temps podrit.

Sentors…

Olor de llar, bolquers, feina i rutina,
de whisky i de despatx emmoquetat.
Olor furtiva, humida i clandestina
d’hotel i sexe no legalitzat.
Olor subtil de somnis que es dissolen
en un insípid got de realitat.
Olor del pas del temps que, com un pol.len,
irrita els ulls, la gola, el cor cansat.

Sentors…

Olor d’infusions i medecina.
Indefinible olor de soledat.
Olor de transistor i brou de gallina,
de peix bullit, mentol i pèl de gat.
Olor de mobles vells, de flors marcides.
Mig intuïda olor del darrer port.
Olors que es van perdent i, ja esvanides,
encara saben excitar el record.

Sentors…

Olor d’angoixa i por davant la cleda.
Olor corrupta d’una inútil Fe,
d’oxigen que s’acaba i suor freda…
Olor de què, llavors, olor de què?

(-Sé que visc fent compte enrere,
però ignoro la manera
de saber quin pa s’hi dóna,
si en tinc per vint anys o un mes…
-No sé pas de què t’estranyes:
tots portem a les entranyes
un rellotge que funciona
sense busques i al revés.)

Quantes cançons em queden per escriure?
Quants escenaris hauré de trepitjar?
Quants cops podré sentir-me encara lliure
tot estenent la veu com una mà?

Quantes ciutats podré conèixer encara?
Quants cops podré reveure amics llunyans?
Quants rostres nous arxivaré des d’ara?
Quants pits de seda emmotllaré amb les mans?

Hi ha un compte enrere per a mi,
hi ha un compte enrere per a tu…
Hem vist el mar i el sol que lluu,
hem fet l’amor i hem fet camí
sense sentir el tic-tac constant
que ens subratllava cada gest,
del més sublim al més modest,
mentre, innocents, ‘nàvem lliscant
per un pendent tan manifest
que sols permet anar endavant.

Quants focs veuré com esdevenen cendres?
De quantes coses m’hauré de penedir?
Quants mots cruels, quantes paraules tendres,
hauré de pronunciar, hauré de sentir?

Quins seran l’últim so i l’última imatge
que els meus sentits goluts rosegaran?
Quants dels que veig hauran fet l’equipatge
abans que jo no agafi el meu portant?

Hi ha un compte enrere…

Quants dels volums que jeuen als prestatges
no tornaré a obrir ni a llegir mai?
Quin ha de ser el darrer dels meus viatges?
Quants cops faré de llop i quants de xai?

Quin serà l’últim dels molts, massa cilicis
que he dut arran de pell de tant en tant?
Quants cops podré deixar i reprendre els vicis?
Quants llavis buscaré o em trobaran?

Hi ha un compte enrere…

Cauré de càncer, cirrosi o autopista,
o d’un dolç i anacrònic cor ferit?
Seré tot sol, o un més en una llista
que algú farà saltar amb un toc de dit?

El cel serà serè, tacat de pluja,
o pres pel vals ombrívol de la nit?
La Mort serà una verge o una truja?
El meu destí, l’oblit o l’Infinit?

Hi ha un compte enrere…

Quants colors poden néixer d’un teclat negre i blanc
quan uns dits s’hi passegen com les potes d’un cranc!

Uns colors que alguns dies, segons com, va com va,
necessiten paraules per ‘poder-s’hi abraçar.

La cançó així s’engendra de matins o de nits,
vol ser lliure i ens llisca entre la veu i els dits.

La paraula té vista, p’rò no sap caminar.
I té cames la música, p’rò no veu cap a on va.

Un cec i un paralític, junts se’n poden sortir
quan l’un va a coll de l’altre i li mostra el camí.

La cançó així fa via i va per tot arreu,
salta, corre i s’enfila entre els dits i la veu.

(Els dits que aquí es belluguen són d’en Conrad Setó
i la veu us l’acosta en Miquel Pujadó.)

Els veus al teu davant, però són lluny, molt lluny.
Fan néixer mons abstractes d’un fregadís d’arquet
i, abans no te n’adones, l’esperit se’ls hi esmuny
i es perd enllà del temps i del seu motlle estret.

Obrint panys rovellats amb una clau de sol,
saquegen uns tresors que la paraula mai
no aprendrà a fer-se seus, i alcen després el vol
imposant noves lleis, reestructurant l’espai.

Revifen uns vells signes, que tornen a cantar
quan aquell qui els traçà ja sols és pols i vent.
Vencen la mort amb un fràgil gest de la mà
i eternitzen alhora la joia i el lament.

Són reus de fabricar esquitxos de color,
castells de boira i fum, cabrioles d’arlequí.
Res de profit, senzilles bombolles de sabó…
Justament per això no en podem prescindir.

De molt jove vas somiar,
tot llegint novel.les rosa,
en el teu destí d’esposa,
en l’amor que mai se’n va.
I vingué el teu Príncep Blau,
i se’t va endur al seu palau,
un fantàstic entresòl de Cornellà.

La grisor molt aviat
va ofegar el conte de fades
-l’esperança, així que bades,
la podreix la realitat.
Decebuda, vas ‘nar fent,
trampejant l’avorriment,
p’rò el pitjor encara no havia arribat.

Amb l’ajuda d’un precari i
trist treball, i del conyac,
i del seu cervell primari,
el teu príncep embriac
t’oferí com a primícia
a partir d’un cert moment
una mena de carícia
potser massa contundent.

Et va demanar perdó
i vas dir que el perdonaves,
oscil.lant com tantes faves
entre l’amor i la por.
P’rò ni un mes no van trigar
les pallisses a tornar.
No recordes ja quina en fou la raó.

Les veïnes van sentir
tirallongues de mentides
que explicaven les ferides
sense denunciar el botxí.
Si tens un ull de vellut,
és només perquè has caigut…
No s’ho creu ningú, p’rò no hi ha res a dir.

Vas anar a veure la mare
per tenir algú amb qui parlar
i només veure’t la cara
va agafar-te de la mà:
“Per salvar el teu matrimoni
-et va dir-, sigues pacient.
Més val viure amb un dimoni
que un fracàs davant la gent!”

Ara l’home és a l’atur…
Sempre brama com un ase,
no et permet sortir de casa
i, quan mires el futur,
sols veus cops, sols veus dolor,
només veus una presó
i el teu cap estavellant-se contra un mur.

Reps quan torna del carrer
si els cigrons no estan prou tendres,
si la puta del divendres
no la hi ha mamat prou bé.
Reps si goses dir un sol mot,
reps per res i reps per tot,
i de nit et poses bé i l’hi deixes fer.

De vegades, fent bugada,
et sorprens cantussejant
tot plorosa una tonada
de quan eres un infant.
Bessie Smith era la reina
del vell blues i, ara que hi caus,
tu no has tingut gaire feina
per ‘ser la reina dels blaus!

Resignada, ets incapaç
de trobar una altra sortida
que la que ofereix la vida
quan es fon talment el glaç.
Així doncs, fins que la mort
et permeti deixar el port,
sols faràs de sac de boxa i d’escarràs.

Et fa por deixar aquest pis,
et fa por creuar la porta…
Creus que mai seràs prou forta
per mirar de ser feliç.
El món de debò no és lluny:
l’intueixes, p’rò s’esmuny
-de l’Infern estant no es veu bé el Paradís.

Si marxessis, no sabries
on anar i, a més a més,
passarien gaires dies
abans no et localitzés?
La justícia no t’empara.
Altres dones hi han cregut
i potser són lliures ara,
p’rò ficades al taüt!

En el món hi ha moltes naus
amb les veles desinflades,
malvenudes i amarrades
per un tràgic joc de daus.
Sovint miren l’horitzó,
imaginant la cançó
que els farà oblidar algun dia el blues dels blaus.

Futurs nens, futures nenes,
acosteu-vos i mireu:
sortegem joies i penes,
petons, puntades de peu…
Sortegem colors i races,
i llengües i religions,
i carícies i amenaces,
llits de plomes i cartrons.
La vostra existència incerta,
l’atzar la decidirà:
l’Hecatómbola és oberta
i tothom ha de jugar!

– A tu t’ha tocat Nigèria:
mosques, fam, el ventre inflat,
uns quants mesos de misèria
i aviat mort i enterrat.

– Tu vas a Bangkok, menuda:
seràs puta als catorze anys,
i amb un fill, i sense ajuda
de ningú, propis o estranys.

– Tu aniràs a Romania
i seràs carn d’orfenat.
Ploraràs de nit i dia
tot sol, i al bressol lligat.

– Tu al Brasil faràs la vida,
meu menino, tingues sort:
no ensopeguis de seguida
un comando de la mort.

Futurs nens…

– Tu ja naixeràs amb sida,
com qui duu un pa sota el braç…
Tot just s’obre la partida,
ja t’han pres fins l’últim as.

– Tu, vailet, és una pena,
malviuràs fent de camell
fins que un poli, per l’esquena,
et faci saltar el cervell.

– Tu en vint anys comptant des d’ara
vas a la cambra de gas…
Si tinguessis la pell clara
no t’hi ficarien pas.

– On tu vas no et volen gaire.
Demà en un contenidor
trobarà l’escombriaire
el cadàver d’un nadó.

Futurs nens…

Caminar esquivant bassals,
mentre es besen pels portals
cossos mig difuminats,
quan la sang de la tardor
cau dels plàtans, amb remor
de murmuris apagats.
Seure en un banc qualsevol
per mirar un pot de formol
amb cadàvers de records,
ignorant els ulls distants
d’uns anònims vianants
de dits balbs i llavis morts.

I xiular una cançó trista
de Gainsbourg o qui sap qui,
que fermenti amb tremp d’artista
l’enyorança com el vi.
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.

Quan badallen els pardals,
veure encendre’s els fanals
i copsar sobtadament
que els peus t’han portat molt lluny,
massa lluny, i llançar un gruny
si es comença a girar vent
Fer un cafè escoltant, si cal,
els clients d’un bar banal
de no importa quin carrer.
Si algú et parla, contestar amb
monosíl.labs, sense fam
de converses de paper.

I xiular una cançó trista
que no trobes a Internet,
mentre deixes una pista
de gots buits, de tabac fred.
Una bona cançó trista…

Si has fugit d’algú, pensar
que ho has fet per disposar
d’una absència en els budells,
per poder sentir-te viu
tot deixant-te endur pel riu
on s’estoven els vaixells.
Rebolcant-te en la foscor,
trobar mel en l’amargor
i plaer en la solitud,
i acabar reivindicant
la derrota, i estimant,
sols si és tard, el que has perdut.

I xiular una cançó trista…
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.