Mai res no ha estat donat
a l’home, ni la força
ni la feblesa, ni el seu
cor i, convençut
d’obrir els seus braços, l’ombra
que fa és la d’una creu.
I, quan vol agafar
el seu goig, el desfà.
Sa vida és un estrany
I dolorós divorci.
L’amor feliç mai no ha existit.

La vida se li assembla
a aquells soldats sense armes
que havien equipat
per a un altre destí.
De què els podrà servir
llevar-se de matí,
si al vespre es trobaran
Incerts i desarmats?
Digues, doncs, “vida meva”
tot contenint les llàgrimes.
L’amor feliç mai no ha existit.

Bell amor meu, tendre amor meu,
el meu esquinç,
et porto dintre meu
com un ocell ferit,
i aquells no en saben res
i ens van mirant passar
per repetir després
aquests mots que he trenat
i que, pels teus grans ulls,
moriren tot seguit.
L’amor feliç mai no ha existit.

Quan has après a viure,
et trobes que ja és tard.
Que plorin dins la nit
alhora els nostres cors.
Pagar una esgarrifança
ens pot costar molts planys.
Que en calen, de dissorts
per qualsevol cançó!
Que en calen, de sanglots,
per una melodia!
L’amor feliç mai no ha existit.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, el camperol d’aquell racó,
que vas donar-me fusta, quan
el fred ja m’estava gelant.
Tu, que em vas escalfar les mans
quan els ganàpies dels voltants
-la gent com cal, gent de diner-
m’havien deixat al carrer.
No va ser un foc gaire brillant
-sols un grapat de branquillons-
p’rò m’espurneja encara al fons
talment un foc de Sant Joan.

Tu, el camperol, quan moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, la mestressa del racó,
que em vas donar un crostó de pa
després de temps de dejunar,
i em vas obrir el teu rebost, quan
tots els ganàpies del voltant
-la gent com cal, de dret camí-
fruïen en veure’m sofrir.
No fou res més que un poc de pa,
p’rò va saber escalfar-me el cor,
i em nodrirà fins a la mort
com una mena de mannà.

Mestressa, quan tu moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, l’estranger d’aquell racó,
que em vas somriure un xic dolgut
quan se’m van endur detingut.
Tu, que no vas picar de mans
quan els ganàpies dels voltants
-la gent com cal, tot el ramat-
se’n reien, de veure’m lligat.
No fou res més que un poc de mel,
p’rò va saber escalfar-me el cor,
i hi brillarà fins a la mort
com brillen els astres al cel.

Tu, l’estranger, quan moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

Amb una aixada sobre el muscle
i als llavis prims un dolç cantar
i als llavis prims un dolç cantar,
amb l’esperit ple de coratge,
als camps anava a treballar.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Per guanyar el pa de cada dia,
des de l’albada fins ‘la nit
des de l’albada fins ‘la nit,
es barallava amb els terrossos
d’arreu del temps i l’Infinit.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Sense deixar entreveure al rostre
ni un xic d’enveja ni maldat,
ni un xic d’enveja ni maldat,
els camps dels altres conreava,
sempre cavant, sempre esllomat.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

I, quan la Mort li va fer un signe
per deixar l’últim camp llaurat
per deixar l’últim camp llaurat,
es va cavar ell mateix la tomba
a corre-cuita i d’amagat.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Es va cavar ell mateix la tomba
a corre-cuita i d’amagat
a corre-cuita i d’amagat.
Després, s’hi va ajaçar en silenci,
i així ningú fou destrobat.

Pobre Martí, pobra misèria,
caves la terra, caves el temps.

Pobre Martí, pobra misèria,
dorm sota terra, dorm sota el temps.

Hi ha noces per amor i també per diners;
n’he vist a centenars, n’he vist potser a milers,
amb nuvis de raval, amb els més rics promesos,
notaris i barbers, captaires i marquesos.

Encara que visqués tants anys com duri el món,
res no m’esborraria el meu record pregon
del pobre casament, quan mon pare i ma mare,
davant del senyor batlle van ‘nar a donar la cara.

Va ser en un carro vell, si cal dir la v’ritat,
-per amics i parents empès i arrossegat-
que els vells enamorats van ‘nar a fer la promesa
després d’anys de festeig, d’amor i de tendresa.

Sortia del corrent, el seguici nupcial.
Tothom ens observava d’una forma especial.
Ens espiava gent d’esguard fútil i innoble
que mai no havien vist res de semblant al poble.

Mireu com bufa el vent, emportant-se els barrets
-el barret del meu pare i els dels escolanets.
La pluja va caient feixuga, amb parsimònia,
com si volgués frenar aquella cerimònia.

Mai no podré oblidar la núvia enmig de plors,
bressant com una nina el seu gran ram de flors.
Jo, per aconsolar-la, amb l’harmònica estrafeia
els himnes més altius, i el so pujava i queia.

Alguns, al cel alçaven un puny amenaçant:
“Per Júpiter! -cridaven- Les noces seguiran!”
Amb els homes en contra, amb els déus contrariats,
les noces continuen, i visquen els casats!

Em posaré trist com una ostra
en arribar el dia fatal
quan Déu, tocant-me, em digui: “Puja,
vejam si em trobes allà dalt!”
Llavors, pel cel i per la terra,
hauré de dur el dol més eixut.
´neu a saber si encara s’alça
el roure o pi del meu taüt…!

Si han d’enviar-me al cementiri,
agafaré el camí més llarg.
Tot reculant, ‘niré a la tomba,
faré campana al glop amarg.
Se me’n fot’rà, si és que em rondina,
si és que em creu boig l’enterrador:
vull desplaçar-me a l’altre barri
com un nen amb una cançó.

Abans d’anar amb les damnadetes
per ‘seduir-les tendrament,
somio encara una aventura,
somio encara un cos calent.
Poder un cop més dir a algú: “T’estimo”,
i un cop encara perdre el Nord,
tot desfullant un crisantem, que és
la margarida per a un mort.

Déu vulgui que la meva dona
s’esveri en enterrar el company
i no li calgui pelar cebes
per a llançar algun que altre plany.

Que amb algú de la meva talla
faci el salt a la soledat:
li servirà la meva roba
i el meu abric i el meu calçat.

Pot fer servir la meva dona,
la pipa, el vi, el tabac i els plats,
però que mai -que un llamp l’esberli!-,
que mai no gosi pegar els gats!

Tot i que no tindré una espurna,
ni una lleu ombra de maldat,
si toca els gats, sé d’un fantasma
que pot deixar-li el cul pelat.

Aquí jeu una fulla morta,
fins aquí arriba el testament.
Podeu llegir a la meva porta:
“Tancat per un enterrament”.
Me’n vaig, i ho faig sense rancúnia,
ja no tindré mal de queixal!
Ja sóc dins la fossa comuna,
el cau del temps, cau eternal.

Ai las, si hagués pogut intuir que els vostres encisos
havien d’amagar, senyora, fiblons dels més inics,
m’hauria limitat a uns innocents jocs indecisos.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

La meva mà no hauria abandonat la seva estada
al clavecí, senyora, d’on extrec els sons més rics.
M’hauria sols permès un madrigal, no una balada.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

Quan algú com vostè ha rebut el do de la bellesa,
és trist tenir el cor ple de vils designis enemics.
Esteu sabotejant el vostre ofici de princesa.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

El vostre impuls és assassí per naturalesa
i sucumbeixo, o quasi, si em fiteu amb l’esguard fix
-jo, que no tinc ja edat per a cometre una bestiesa!
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

El meu darrer recurs és fer-me frare, sí, senyora,
i aconseguir l’oblit amb rituals austers i antics.
I és que m’heu destruït: si fos ciutat, Numància fóra.
Com és possible ser perversa tenint uns pits bonics?
Tan perversa, amb uns pits tan bonics.

Dins l’aigua de la font més clara,
ben nua s’anava a banyar
quan una ràfega sobtada
la roba al cel li va llançar.

Va fer-me signes, consirosa,
per tal que anés a recollir,
per vestir-la, pètals de rosa
i pàmpols i flors del camí.

I jo, amb uns quants pètals de rosa,
aviat li vaig fer un cosset nou.
La noia no era gaire grossa
i amb una flor n’hi va haver prou.

Fou amb el pàmpol de la vinya
que una faldilla vaig trenar,
p’rò la noia era tan petita
que una sola fulla bastà.

Cap a mi els seus braços va estendre,
i els llavis, per pagar-me el sou.
I tan febrilment els vaig prendre
que vaig despullar-la de nou.

El joc va deixar-la encisada,
i des d’aquell precís moment
que es banya sovint despullada
i prega a Déu que faci vent.

Que faci vent.

Sense els seus cabells llisos, a mi em sembla evident
que hauré d’anar de bòlit per ‘veure d’on ve el vent.

Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.

Sense les seves galtes, no sé com subsistir:
són pomes sempre noves per ‘la set del camí.

Tot és bo…

Sense el seu coll, perdria el millor coixí el meu cap,
i això de dormir a terra no és sa, com tothom sap.

Tot és bo…

Sense les seves cuixes, com m’ho faré demà,
si perdo l’equilibri, per poder-me agafar?

Tot és bo…

Té moltes altres coses per a engrescar la gent,
però em nego a exhibir-les aquí, públicament.

Tot és bo…

Hi ha encara molts encisos que em deixo en el tinter.
Un curs d’anatomia, aquí no el podreu fer.

Tot és bo…

És la seva feblesa: li té afecte al seu cos
i mai no acceptaria de perdre’n ni un sol tros.

Tot és bo…

És dona susceptible, té orgull a rebentar:
o bé la prens sencera o més et val plegar!

Tot és bo…