No era el Titànic, ni era el Rai
de la Medusa, aquell carai
d’embarcació, com saben bé
als ports i al carrer.
Tot xino-xano i amb poc vent,
per entre els ànecs ‘nava fent
i en deien “Els Companys Primer”,
“Els Companys Primer”.

El Fluctuat nec mergitur
no era a la nau un terme obscur,
amb el permís dels endevins,
bruixots i saurins.
Al capità i als mariners
no van parir-los del revés,
que eren amics i gent de bé,
uns companys primer.

No eren de luxe, p’rò què hi fa
si no me’ls puc imaginar
inspirant Riba o bé Carner o
Sant Vicent Ferrer!
No eren col.legues escollits
per moralistes distingits,
sinó uns experts a fer merder,
els companys primer.

No eren tampoc àngels alats:
sense llegir els textos sagrats,
prou se sabien estimar.
I us puc afirmar
que “Pere, Pau, Josep, Manel…”
era el seu Credo, i cap fidel
mai no ha sabut pregar més bé
que els companys primer.

Quan ressonava un Trafalgar
o una tempesta en alta mar,
marcava l’amistat el Nord
i els duia a bon port.
I, si algú estava en un mal pas,
sols li calia agitar el braç
i el treien d’aquell mullader
els companys primer.

A les trobades, que un company
manqués era un fet molt estrany.
En aquest cas, podrida sort!
és que era ben mort.
P’rò mai dels mais, m’hi va la pell,
l’aigua es tancava a sobre d’ell:
cent anys després, era evident
el buit de l’absent.

Moltes vegades m’he embarcat
i quasi sempre he naufragat.
L’únic vaixell que ni els ciclons
van enviar al fons
tot xino-xano, el cor content,
per entre els ànecs ‘nava fent,
i en dèiem “Els Companys Primer”,
“Els Companys Primer”.

Sé d’un rei que no és flor d’un dia.
Té una sòlida dinastia.

Hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Pot dormir amb tranquil.litat
sense témer cap cop d’Estat.

Hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Jo, tu, ell i tot el ramat
el seguim amb docilitat.

Hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Qui sap si algun dia, a Anglaterra,
la corona anirà per terra.

P’rò hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Tan potent com era la URSS,
i ara ja no és moneda en curs.

P’rò hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Potser a França diguin bon vent
al vell càrrec de President.

P’rò hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Ja és podrit, aquell general
que ens semblava quasi immortal.

P’rò hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

I qui sap si l’últim Borbó
tocarà al final pirandó.

P’rò hauran de passar segles, fins
destronar el rei dels cretins.

Els nou-rics van al poble a cavall del diner
per ‘comprar noies verges als homes de bé.
Per un preu generós, es creuran
amb dret a fer-ne el que voldran.
P’rò la carn més preuada, la carn de l’Agnès,
se la pinten a l’oli, car mai no s’ha encès
per ningú que no arribi amb les mans
buides i els ulls espurnejants.

Als nou-rics potser els estranyi, els
entristeixi, els entristeixi
que una noia amb un cos tan bonic
s’ofereixi, s’ofereixi
a qui no té ni on caure mort:
els nou-rics sempre baixen de l’hort.

Les noietes com cal, que per or i diamants
s’han venut la floreta al mercat dels Encants,
obedients van i escalfen el llit
quan els nou-rics mouen un dit.
P’rò la pell de l’Agnès, p’rò la carn de l’Agnès
se la pinten a l’oli i no hi poden fer res,
que els favors mai no els pensa atorgar
a contracor, parant la mà.

Als nou-rics…

Les noietes com cal són de cor consistent
i amb la flor garantida per temps permanent
com les flors de paper o de cartró,
les flors de marbre al Panteó.
Però al cor de l’Agnès, al gran cor de l’Agnès,
li plau mudar de pell en un tres i no res
i mai no repetir el mateix to,
no repetir mai una flor.

Als nou-rics…

Temps era temps, en ser un marrec,
no suportava dir un renec,
i si pensava “merda”, en fi,
m’ho guardava per ‘mi.
P’rò
ara que guanyo bons calés
parlant com fan els carreters,
no penso “merda” -vici antic-,
p’rò sí que ho dic.

Sóc el pornògraf
del fonògraf,
el més bacó
de la cançó.

Per divertir la galeria,
nedo en un mar de grolleria
i m’omplo el pap dels mots més crus
i allunyats del bon gust.
P’rò
més tard, quan em miro al mirall,
m’avergonyeix cada detall
i em dic: “Blasfem, n’has fet un feix.
Que et bombi un peix!”

Sóc el pornògraf…

Quan em confesso, el meu impuls
és dir que parlo molt de culs
i li prometo a l’escarbat
d’esborrar el meu passat.
P’rò
si faig dels culs tema tabú
crec que el futur serà molt dur,
i remenar un contenidor
no em fa il.lusió.

Sóc el pornògraf…

La meva dona és complaent
-algú en dirà concupiscent.
S’obre de cames al davant
del primer visitant.
P’rò
no en puc parlar al cafè-concert
sense afegir amb llenguatge verd
que el seu cony té tant de caliu
que et fon el piu!

Sóc el pornògraf…

Tindré per fi tranquil l’esp’rit
i la Creu de Sant Jordi al pit
si canto fent força bondat
l’amor santificat.
P’rò
l’àngel que em vetlla em diu: “I un be!
No pots cantar l’amor serè
si no es perfila per l’escot
d’un bon putot!”

Sóc el pornògraf…

I, quan entono fluix fluixet
a l’amo d’algun cabaret
la més bucòlica cançó,
es desfà d’emoció
i
em diu, amb ulls negats de plors:
“Si us plau, canteu aquelles flors
que creixen al carrer d’Urgell
en un bordell”.

Sóc el pornògraf…

Cada vespre, abans de sopar,
surto al balcó per ‘contemplar
‘nar amunt i avall la bona gent
sota del sol ponent.
P’rò
no em demaneu que ho canti, si
teniu por d’haver de sentir
que em plau comptar des del balcó
tant de cabró.

Sóc el pornògraf…

La gent com cal està esperant
que faci l’ànec, i Satan
vingui a emportar-se condemnat
aquest mort malparlat.
P’rò el
Gran Manitú, que se’n refot
dels de la Lliga del Bon Mot,
potser voldrà llogar un estel
o un tros de cel
al bon pornògraf del fonògraf,
al més bacó de la cançó.

Monsenyor, l’astre del dia,
com no n’estic admirat,
em nega el foc, p’rò el seu foc pot confitar-se’l:
avui tu i jo estem citats.
La llum que a mi més m’agrada
és la dels teus ulls de gat.
La resta, m’importa un rave.
Avui tu i jo estem citats.

Monsenyor, el meu propietari,
com tot li ho tinc devastat,
em treu del pis, p’rò el seu pis pot confitar-se’l:
avui tu i jo estem citats.
La llar que a mi més m’agrada
dins del teu cos l’he trobat.
La resta, m’importa un rave:
avui tu i jo estem citats.

La dona que em té a dispesa,
com hi estic massa endeutat,
en nega el plat, p’rò el seu plat pot confitar-se’l:
avui tu i jo estem citats.
El tall que a mi més m’agrada
és el del teu coll nacrat.
La resta, m’importa un rave:
avui tu i jo estem citats.

El meu patró, el vell notari,
com no rendeixo al seu grat,
em nega el sou, p’rò el seu sou pot confitar-se’l:
avui tu i jo estem citats.
El sou que a mi més m’agrada
és un bes teu al comptat.
La resta, m’importa un rave:
avui tu i jo estem citats.

Sa Majestat Financera,
en no aprovar el meu posat,
guarda el seu or, p’rò el seu or pot confitar-se’l:
avui tu i jo estem citats.
La joia que més m’agrada
és el teu cor ple d’esclat.
La resta, m’importa un rave:
avui tu i jo estem citats.

Vaig fer el salt a un roure,
que en sóc, de cabró!
El meu company roure, el
meu germà bessó.
La mateixa fusta ens va
fabricar segons les pautes,
fusta rústica amb què hom fa
gairebé tot, menys les flautes.
Tinc ara un perfecte
freixe estilitzat
de llavor selecta
i alta qualitat.
Però em manca el principal:
una branca de campanya,
el meu arbre de Nadal,
un pal de Cucanya.

A prop del meu arbre
vivia feliç,
mai no hauria hagut de deixar el meu arbre.
A prop del meu arbre
vivia feliç.
Sóc igual que Adam lluny del Paradís.

El que més m’empipa
és haver llençat
la més vella pipa
que mai he fumat.
Hi cremava sense embuts
-i mai no em socarrimava-
el tabac dels temps peluts,
quan l’estómac rondinava.
Tinc pipes d’escuma amb
ornaments d’esmalt,
les que la gent fuma
amb el cap ben alt,
però mai no he retrobat,
ni amb saurins ni amb astrolabis,
el regust tan enyorat
pel cor i pels llavis.

A prop del meu arbre…

Feu-me una esbroncada,
m’ho mereixeré:
he deixat plantada
la meva muller.
I és que no m’atreia pas
veure sempre, veure encara
cada dia el mateix nas
al mig de la seva cara.
Per valls i muntanyes,
miro de trobar
una o més companyes
per ‘poder oblidar
la que mai no va saber
netejar bé les llenties,
p’rò seguia amb bona fe
les meves follies.

A prop del meu arbre…

D’unes golfes gerdes
n’era el resident,
i per les esquerdes
veia el Firmament.
L’aprenia des del llit,
i pel més tendre salari
duia els meus amors de nit
a fer un tomb per Sagitari.
La meva teulada
ja no és de dos rals,
pot ploure una anyada
a bots i barrals!
P’rò, si abans feia enfilar
fins al cel manta pell bruna,
fa cent anys, si fa no fa
que no he vist la lluna!

A prop del meu arbre…

Un vint-i-u de setembre te’n vas ‘nar a fer punyetes,
i fins ara, cada any a unes hores concretes,
mullant el mocador, t’enyorava el besllum.
Doncs bé, hi tornem a ser, i no tinc ni una gota
que em pugui portar als ulls. No sé pas si se’m nota,
p’rò el vint-i-u de setembre, avui tant se me’n fum.

Ningú no veurà més, quan cau la fulla morta,
l’esperit desolat que se m’assembla, i porta
el dol de cada fulla enyorant-te el besllum.
Que els cargols de Prévert duguin al cementiri
enguany tots sols la fulla, jo no aguantaré el ciri:
el vint-i-u de setembre, avui tant se me’n fum.

Abans, obrint els braços com una avioneta,
m’enfilava pel cel per ‘seguir l’oreneta
i trencar-me el clatell enyorant-te el besllum.
El club d’Ícars té un membre de menys fa una estona,
la tardor ja no ve quan l’ocell m’abandona:
el vint-i-u de setembre, avui tant se me’n fum.

Ben lligat amb un tros de faldilles esquives,
conservava al balcó un pom de semprevives
que regava de plors, enyorant-te el besllum.
Crec que el regalaré al primer mort que passi.
Ni la pena és eterna, ja ho veus, què vols que hi faci,
si el vint-i-u de setembre avui tant se me’n fum!

A partir d’ara, el tros de cor que encara em resta
ja no travessarà la frontera funesta
bategant a destemps i enyorant-te el besllum.
El seu foc s’ha apagat, i amb la flama, o t’afanyes
o amb prou feines podràs rostir quatre castanyes.
El vint-i-u de setembre, avui tant se me’n fum

…i és molt trist no poder viure trist sense tu.

I

La rosa havia relliscat
del ram que un vell heroi tronat
portava al Monument als Morts.
Quan la bandera s’enfilà
i tots els ulls s’hi van clavar,
vaig recollir-la sense esforç.

I vaig reprendre tot seguit el meu camí
buscant alguna noia per poder-la-hi oferir.
Perquè és un pervertit, i dels pitjors, qui vol
guardar una rosa que ha trobat per a ell tot sol.

La primera que em trobo, em veu
i gira el cap amb gran menyspreu.
I la segona fuig de pet
cridant “Auxili” a tort i a dret.
Si la tercera m’ha aixafat
el nas d’un cop molt ben donat,
la quarta corre, és depriment,
a la percaça d’un agent.

Perquè avui dia, és molt fotut,
sense segones no pots pas
florir cap pit desconegut.
Hem caigut baix, molt baix, ai las!

I aquella rosa, el que ha florit
ha estat el trau del gris vestit
d’un comissari lleig i obès.
Em sento ofès!

II

L’ampolla havia relliscat
de la sotana d’un torrat
que havia dit missa de vuit.
Una botella de bon vi
santificat, un vi diví…
Vaig recollir-la decidit.

I vaig reprendre tot seguit el meu camí
buscant la gola seca que es deixés compadir.
Perquè és un pervertit, i dels pitjors, qui vol
guardar una ampolla que ha trobat per a ell tot sol.

El primer va refusar el got
amb l’ull sever i el cap ben cot,
mentre el segon em va engegar a
dormir la mona i no emprenyar.
I, si el tercer va decidir
llançar-me en plena cara el vi,
el quart va córrer, és depriment,
a la percaça d’un agent.

Perquè avui dia, és molt fotut,
sense segones no pots pas
brindar amb un bon desconegut.
Hem caigut baix, molt baix, ai las!

I amb aquell bé de Déu de vi
santificat, de vi diví,
un policia s’ha entrompat.
Malaguanyat!

III

Una encaixada nova ahir
jeia oblidada en el camí
per dos companys enemistats.
Plena de pols, semblava dir
“Si et plau, no em deixis sola aquí!”
Vaig recollir-la amb dits alats.

I vaig reprendre el meu camí amb la intenció
de posar-la de nou en circulació.
Perquè és un pervertit, i dels pitjors, qui vol
guardar-se una encaixada per a ell tot sol.

Digué el primer: “Vés-te’n, bergant!
No voldràs que m’embruti un guant!”
El segon, molt devotament
em donà un fals bitllet de cent.
I si el tercer -qui el va parir!-
a la mà estesa em va escopir,
el quart va córrer, és depriment,
a la percaça d’un agent.

Perquè avui dia, és molt fotut,
sense segones no pots pas
encaixar amb un desconegut.
Hem caigut baix, molt baix, ai las!

I l’encaixada sense mà
patí el destí més inhumà,
i va acabar el seu trist camí
a la cangrí!

Si et plau, amiga, no agafem
la seva fletxa i rebentem
l’ull de Cupido.
Massa sacrílegs ho han pagat
amb la pròpia felicitat,
no me n’oblido.

Tinc l’honor de no demanar la teva mà:
al peu d’un pergamí tu i jo no hem de signar.

Deixem oberts tots els carrers:
tu i jo serem dos presoners
sota paraula.
Que es faci fotre aquell cuiner
que lliga els cors a les pae-
lles i a la taula.

Tinc l’honor…

Venus sovint pot envellir:
no entén de greixoneres ni
de carmanyoles.
La margarida, no la vull
pas esfullar sentint el bull
de les cassoles.

Tinc l’honor…

En desvelar massa un secret,
perd atractiu. I, fet i fet,
poc s’imagina
com fuig la tinta, qui posa els
mots tendres enmig dels fulls dels
llibres de cuina.

Tinc l’honor…

Potser descansa aquell qui pot
desar a les fosques, en un pot
de melmelada,
la poma, el fruit tan prohibit.
Però després té un gust pansit,
es torna fada.

Tinc l’honor…

No em cal serventa: em puc fer el llit
i la bugada, el sofregit
i l’amanida.
Com a promesa eterna, cal
que pensi en tu fins al final
d’aquesta vida.

Tinc l’honor…