Ha arribat la matinada,
la llum truca als finestrals.
Fem un brindis de rosada
a la salut dels pardals!
Obrirem els porticons
perquè el sol ens besi el pit
i s’escampin les cançons
que tu i jo entonem de nit.

Cada nit, quan les mirades
convergeixen en l’amor
i els gats omplen les teulades
amb una dolça remor ;
Cada nit, quan les paraules
obren flors de bat a bat
i la lluna ens posa a taula
un pessic d’Eternitat.

Ha arribat la matinada :
el forjador de l’infern
ha deixat arraconada
la darrera nit d’hivern.
A partir d’aquesta albada,
no sabrem què és la foscor :
la tenebra és condemnada
quan se t’il.lumina el cor.

Hem de fer, a cops de tendresa,
un matí que duri anys,
un gran mar de vida estesa
on s’ofeguin els paranys.
Farem fora la desferra
d’un temps cansat i malalt
i omplirem el nostre lleure
plantant roses a l’asfalt.

Dos cargols, tot xino-xano, se’n van cap al funeral
d’una fulla que l’octubre ha ofegat en un bassal.
Vet aquí que, quan hi arriben, el bon temps ja és retornat
i les fulles que eren mortes totes han ressuscitat.

Els cargols es queden moixos, decebuts i mosquejats,
però el sol, que se’ls estima, vol deixar-los engrescats:
– Au, cargols, aneu de tasques, de cargoles o d’oreig,
p’rò no aneu de dol, punyeta! És molt trist i fa molt lleig.

Les històries llagrimoses són difícils de pair,
fan la nit més negra i bruta i enfosqueixen el matí.
‘neu-vos a pintar la closca amb colors de pluja i vent
i deixeu d’una vegada de ser carn d’enterrament!

I les plantes i les bèsties van i entonen la cançó,
la cançó de l’esperança, la cançó de la il.lusió.
I tothom comença a beure, tothom brinda i tothom riu;
el licor és de rosada i és per batejar l’estiu.

En tornar cap a ca seva, els cargols van ben trempats,
tan contents com unes pasqües i una mica despistats.
Han begut potser un xic massa i no avancen pas com cal,
p’rò la lluna falaguera no vol pas que es facin mal
i des d’un bressol de núvols il.lumina el camí ral.

Al capvespre, els pardals s’ensopeixen,
les ombres s’engreixen,
la llum alça el vol.
Al capvespre, el vent fred i xerraire
ens porta per l’aire
cançons de bressol.

I el sol, roig de vergonya,
quan surt l’estimada
tan blanca i cofada
corrents fot el camp
i, amagant-se, l’espia
fins que es fa de dia
un xic trist i amb el cor bategant.

I al capvespre…

I la lluna, asseguda en
una xemeneia,
recorda quan jeia a
pujols airejats.
I per tal d’animar-se,
i per tal d’engrescar-se,
fa petar la xerrada amb els gats.

I al capvespre…

I una rata pinyada
de sobte espavila els
fanals de la vila,
que piquen l’ullet
a estimats i estimades
amb les mans lligades
per somnis, tendresa i follets.

I al capvespre…

I la sopa, a les taules,
fumeja i espera
que alguna cullera
li burxi el melic.
L’avi explica rondalles,
el quisso badalla
i la son treu el nas fent pessics.

I al capvespre…

Una gran faç d’atzabeja
ha fet un badall d’argent,
i és tan clar i tan resplendent
que els estels senten enveja
i, esvaint-se en el misteri,
deixarien l’hemisferi
si sentís la seva manca
la lluna blanca.

Recolzat a la carena,
hi ha un gran plany tot ple de llum,
un formatge sens ferum
amb posat d’ànima en pena,
cargolat pel mal de fetge
que no sap guarir cap metge…
No es pot consolar amb cap droga,
la lluna groga.

Si la lluna groga es fica dintre de la lluna blanca,
potser esdevindrà el rovell d’un immens ou de l’espai.
I el pollet que en sortirà jugarà sempre a xerranca
fent saltets d’estel a estel, sense equivocar-se mai.

És potser una nafra oberta,
és potser un crit sangonós,
és potser el lladruc d’un gos
enclastat a l’alba incerta;
és potser l’esquitx d’un crit
fent un trau a l’infinit,
o el fantasma d’una goja,
la lluna roja.

El bon Déu ja badallava,
tot fumant tranquil.lament,
i el llençol del firmament
amb la cendra socarrava.
En quedar-se endormiscat,
no ha sabut veure el forat
i ha nascut, no gaire alegre,
la lluna negra.

Si la lluna negra es troba amb la roja un d’aquests dies,
no crec pas que reestructurin allà dalt la CNT;
xerraran d’això i d’allò, de les seves malalties,
de les obres de Stendhal, de l’eclipsi més proper.

Quan s’esquincen les imatges
allà baix, al fons dels ulls,
i el cor resta enmig d’esculls
a mercè d’ones salvatges,
aleshores s’alça un astre
per a il.luminar el desastre,
p’rò ningú veu –ni li importa-
la lluna morta.

L’Eudald pardal
cantava enfilat al fanal
més alt
que hi ha a prop de la catedral
local
on l’escarbat professional,
amb gest glacial
alça el cal-
ze quan cal,
formal,
i enceta un merder conjugal
legal,
i fa un sermó dominical
banal,
i tanca el negríssim portal
al piular del pardal.

Canta, canta l’Eudald
fent el seu recital.
Canta, canta el pardal
melodies d’un ral.
Canta l’Eudald pardal
les cançons del raval
on malgrat tant d’asfalt
ha florit un fanal.
La cançó del pardal
no la veus al missal.

L’Eudald pardal,
cantant amb posat fraternal
fa el salt
a més d’un cervell doctrinal,
feudal,
que me’l tracta d’antisocial
i d’immoral,
marginal
i anormal.
Total,
per no cantar l’himne reial,
cagar al
gloriós estendard estatal
trivial,
i fer un refilet informal
just en ple tribunal.

Canta, canta l’Eudald
(…)
La cançó del pardal
esvalota el corral.

L’Eudald pardal
ens fa oblidar el mal de queixal.
Normal,
si ens dóna també el pa i la sal.
L’Eudald
té un públic incondicional
sense ni un ral
p’rò és igual
car l’Eudald
pardal
no canta pe’l senyor fiscal
ni fa el
seu xou per a aquell qui és com cal.
És pe’l
vailet obstinat, que l’Eudald
munta el seu carnaval.

Canta, canta l’Eudald

(…)

Quan les paraules
i les besades
són una albada
dins la foscor,
som a l’inici
d’un temps propici,
és el temps dels fanals en flor.

Quan creixen roses
a les llambordes
i no et recordes
de cap tardor,
quan l’esperança
entra en la dansa,
és el temps dels fanals en flor.

Quan tot el barri
és un somriure
que sembla viure
al fons del cor,
pots veure el rostre
d’un temps ben nostre:
és el temps dels fanals en flor.

Quan el vent canta
i les colomes
vesteixen plomes
Christian Dior,
la matinada
brinda amb rosada,
és el temps dels fanals en flor.

P’rò tard o d’hora
l’amor s’acaba,
la vida et clava
cop de bastó.
Fa mal d’entendre,
p’rò cal comprendre,
se’n va el temps dels fanals en flor.

És aleshores
que la boirina
ens difumina als
carrers humits
i s’omple el dia
de melangia:
és el temps dels fanals marcits.

Com la pluja per al vidre,
com els traus per als botons,
com Bretanya per ‘la sidra
I la sidra pe(‘)ls bretons.
Com el matalàs pe(‘)l catre,
com les neules pe(‘) xampany,
com el batedor per ‘batre
i les dates per a l’any.

Com l’espelma per ‘la flama,
com la vida per ‘la mort,
com la mitja per ‘la cama
i els infants pe(‘)l cavall fort.
Com l’esclofa per ‘les pipes,
com Sinera per ‘l’Espriu,
com la porra pe(‘)ls guripes
i la carpa per al riu.

Com el suc per a la t’ronja,
com les ganyes per al peix,
el rosari per ‘la monja
i la truja per al greix.
Com la beina per al glavi,
com la càries pe(‘)l queixal,
les neurones per al savi
i el borratxo pe(‘)l fanal.

Com la boina per ‘les closques,
com la nata pe(‘)ls tortells,
com la calda per ‘les mosques
i les branques pe(‘)ls ocells.
Com la veu per ‘les paraules,
la humitat pe(‘)ls laietans,
les bestioles per ‘les faules
i la por per als tirans.

Com la nit per ‘les besades,
com les ales pe(‘)ls falciots,
els vaixells per ‘les onades
i el zum-zum pe(‘)ls borinots,
Així estem fets l’un per ‘l’altre
-jo per ‘tu i tu per ‘mi-,
així som l’un per a l’altre
i plegats farem camí.

Aquesta cançó, estimada,
és el meu darrer nadó.
M’ha nascut de matinada
en un part sense dolor.
Aquesta cançó, estimada,
és producte d’un rampell
i, si hi ha algú a qui no li agrada,
què hi farem! Pitjor per ‘ell.

Quan un núvol té pixera,
gotes cauen, cauen gotes
que als bassals i a la riera
fan l’ullet a les granotes.
I la neu de les muntanyes
va baixant tota aigualida
i els cargols treuen les banyes
si la closca els va a la mida.
Un grapat de papallones
volen, volen, voletegen,
i són tan i tan bufones
que les mosques es mosquegen,
però el pic de gelosia
de seguida tira enrere
perquè avui és un gran dia :
ha arribat la primavera !

La Natura s’espavila
i es renta els ulls amb rosada,
la faldilla que s’enfila
és florida i virolada,
i en posar-se maquillatge
tot xiulant la tarantel.la
fa brillar més el paisatge
fins que sembla una aquarel.la.
A la vila, els qui matinen
senten una nova flaire
molt més fresca, molt més fina
que la que sol portar l’aire.
El cor senten eixamplar-se
fins sortir de la pitrera
i no triguen a adonar-se
que ha arribat la primavera !

Els bastons dels nostres avis
tots alhora reverdeixen
i a les grans closques dels savis
els logaritmes floreixen.
I a ciutats, camps i viletes
els pagesos i els notaris
es fabriquen orenetes
amb els fulls dels calendaris.
En sentir les parelletes
pujar la temperatura,
no s’estan pas per punyetes,
que la vida no s’atura,
I és que el temps, sense cridòria,
fot el camp per la drecera
i, deixant-nos la memòria,
se’ns enduu la primavera !

Fang a les sabates,
romaní a les dents,
un cercle escarlata
baixa per Ponent.
Xiulo una tonada
com bon caminant :
les cames cansades
així es distrauran.

El vent xiuxiueja
cançons de bressol
adormint cornelles,
desvetllant mussols.
Estirant les branques,
fan badalls els pins,
la nit salta tanques
per omplir els camins.

El tirany ja baixa
prop dels rierols,
ja es cargola en faixa
envoltant pujols.
Però no m’enganya :
és un bon vailet
que de la muntanya
m’ha de dur al poblet.

Trobaré a la vila
companys estimats
i farem barrila i
cantarem plegats.
Prendrem ratafia
i un sopar calent ;
Més tard, farem via
i al llit falta gent !

Quan, de matinada,
tots seran clapant,
triaré tonada i
marxaré xiulant.
Netes les sabates,
el camí al davant…
Un cercle escarlata
s’alçarà a Llevant.

Ha arribat potser el moment
d’escampar la boira al vent.
El temps ha passat,
cal fer el comiat
i baixar del tren.
Cal deixar ja les cançons
al calaix de doble fons:
han de descansar,
demà han de tornar
a córrer pel món.

A la fresca matinada,
les cançons es rentaran
les lleganyes amb rosada
i faran camí xiulant.
Com que tenen força vista,
si els bemolls els fan molt mal,
amb trempera autostopista
pujaran dalt d’un pardal
i, després del seu viatge,
tornaran cap al garatge
que és el meu pobre instrument
i m’explicaran històries,
solfejant tranquil.lament.

P’rò ha arribat potser el moment
d’escampar la boira al vent…

Després de la migdiada,
si sant Pere fa bondat,
les cançons faran estada
pels carrers de la ciutat.
Aniran fent cantonades
amb un aire prou gandul,
i a les noies mçes tibades
les pessigaran al cul.
I sabran fer pam-i-pipa
als ganàpies i als guripes
i als bandarres importants,
tot donant la mà als poetes,
tot donant la mà als infants.

P’rò arribat potser el moment
d’escampar la boira al vent…