DE FOC I DE VELLUT

Per deslliurar el pensament,
per fer-li cavalcar el vent
i riure’s de les fronteres.
Per fecundar amb cada vers
dut pel mestral o pel cerç
un nou possible univers.
Per compartir solituds
i aprendre a dreçar els escuts
quan venen temps de barbàrie.
Per murmurar o alçar el crit,
cremar alimares de nit
i arrencar el cor de l’oblit.
Per viure l’ara i l’aquí
i també el demà al matí
i el segle quaranta-quatre.
Per, si convé, perdre el nord,
i navegar lluny del port
fent pam i pipa a la Mort…
De foc i de vellut
vull les paraules.
De foc i de vellut
vull les cançons.
De foc i de vellut,
la melodia que alça el vol.
De foc i de vellut,
la veu que escampa joia i dol.
Per mossegar, acaronar,
i, si cal, pol·linitzar
els mots que jeuen als llibres.
Per mantenir el desig viu,
i allà on hi ha cendra, el caliu
d’una roent cicatriu.
Perquè l’horror tanqui el bec,
per donar imatges al cec
i arsènic a les certeses.
Per inventar un nou color
i per plantar una llavor
que no germini amb la por.
Per agafar-te les mans
i acompanyar-te uns instants
o potser tota la vida.
Per, sense moure’t del llit,
fer via en un tren de nit
que et duu fins a l’infinit.
De foc i de vellut
vull les paraules.
De foc i de vellut
vull les cançons.
De foc i de vellut,
la melodia que alça el vol.
De foc i de vellut,
la veu forjada en el gresol.
Per esquitxar amb foc el gris
de la presó, i dur un somrís
als qui pateixen l’exili.
Per la tendresa, el combat,
la dansa, i també l’esclat
violent de l’inesperat.
Per oferir el llop al xai.
Perquè no s’esborrin mai
els somnis de la infantesa.
Per jugar a daus amb l’atzar,
en ple desert trobar un mar
i enllumenar com un far.
Per fer petits els gegants
i mirar de posar uns grans
de sorra en certs engranatges,
Perquè la imaginació
mai no demani perdó
al poder ni a la raó.
De foc i de vellut
vull les paraules.
De foc i de vellut
vull les cançons.
De foc i de vellut,
la melodia que alça el vol.
De foc i de vellut,
la veu que embriaga com l’alcohol.
(Si un poeta és prou astut
per mesclar el foc i el vellut,
per a un músic és un joc
extreure el vellut del foc)

ÉS FÀCIL DIR-SE ANARQUISTA

A Éric Frasiak i Alesso Lega
Moi, c’est moralement que j’ai mes élégances. (Edmond Rostand, Cyrano de Bergerac)
L’anarquia no és el caos,
és l’ordre menys el poder.
És no empassar-te gripaus
com aquell qui pren cafè.
No és la bomba, la pistola
ni l’odi de l’amargat,
és l’escola de la llibertat
No és fer el que et dona la gana
sinó el que saps que has de fer
quan només ets tu qui et mana
i et senyalitza el carrer;
i enfilar temps turbulents,
sense perdre mai de vista
que és fàcil dir-se anarquista
però ser-ho no ho és gens.
L’anarquia és no vinclar-te
davant déus, davant senyors;
és jugar la teva carta
sense por a les dents del gos.
P’rò no és saltar-te els semàfors:
qui el té verd mereix respecte,
tant si és jove com provecte.
No hi ha convencions sagrades,
són arbitràries i fútils,
p’rò cal dir que de vegades
poden resultar prou útils
per conviure amb els veïns,
i no em vull fer el moralista,
p’rò és fàcil dir-se anarquista,
ser-ho porta molts tragins.
L’anarquia és plantar cara
a l’absurd de l’existència,
saber que res no t’empara,
acceptar l’obsolescència,
i no conjugar el verb «creure»
fent servir «jo» de subjecte
mentre duri el teu trajecte.
L’anarquia implica angoixa
quan trepitges l’escenari,
no trobar la vida coixa
sense amic imaginari,
i viure l’ara i l’aquí
sabent-te un fugaç turista.
És fàcil dir-se anarquista
p’rò per ser-ho cal patir.
L’anarquia és la utopia
que pugem graó a graó,
una espurna de follia
que assaona la raó.
És l’amor, l’humor i el dubte,
la revolta i la tendresa,
un llampec de lucidesa.
L’anarquia és el vertigen
de saltar fronteres, no
renunciant al teu origen
ni als mots que duus al sarró,
mirant com li creix el nas
a més d’un colonialista
que vol fer-se l’anarquista
però n’és ben incapaç.
L’anarquia és intentar
millorar un xic cada dia
i, sobretot, no imposar
als altres la pròpia tria.
Ningú no en té la recepta,
cadascú se la fa a mida
esfullant la margarida.
Aquesta és la meva acràcia
i, si no hi estàs d’acord,
fantàstic: no té cap gràcia
fer tots cap al mateix port.
En tot cas, cal ‘nar-hi a peu,
que no hi duu cap autopista.
És fàcil dir-se anarquista
però ser-ho té el seu preu.

GUANYA LA BANCA

Mentre els beneficis pugen, ‘nem fotent gent al carrer.
Tant és si no ho trobeu lògic, a nosaltres ja ens va bé.
Que cobreu un sou de merda treballant com uns forçats?
Ni us passi pel cap queixar-vos, que sou uns privilegiats.
N’hi ha d’altres amb menys manies que us poden substituir.
Sou predadors o sou preses: el Mercat funciona així.
Els sindicats els traiem l’u de maig a passejar
i la resta de l’any venen a menjar-nos de la mà.
Les pensions? Cosa de pobres. Ser pobre no està de moda.
Els vells pobres viuen massa, deixem que rodi la roda
i aixafi qui no espavili. Mentre Marx juga a xarranca,
guanya la Banca.
Som tan bons que us deixem creure que teniu dret a escollir,
i permetem que voteu els qui ens hauran d’obeir.
Podeu triar entre la dreta i la dreta disfressada
d’esquerra, i amb el feixisme que aguaita a la cantonada.
I si alguna cosa falla, i si no trieu com cal,
sempre ho podem corregir tirant mà d’un tribunal.
La cultura? Preferim parlar d’entreteniment.
Si un tertulià crida prou, no li cal cap argument.
Sabem què feu, què mireu, què compreu, com ompliu l’oci…
Ens doneu les vostres dades de franc perquè en fem negoci.
No ens cal disparar ni un tret, i l’ocell cau de la branca.
Guanya la Banca.
Foragitem de l’escola les arts i el pensament crític
i així el llenguatge esdevé cada volta més raquític.
Els nens han de ser rendibles, no pas savis. Són futures
peces del nostre engranatge, no els convenen les altures.
Nosaltres ja tenim centres que preparen les elits…
Què dieu de la igualtat? Va, deixeu-vos d’acudits!
Quan cal, ens posem la màscara i maregem la perdiu
fent servir paraules buides, també el llenguatge inclusiu,
i així tot segueix igual, i la nostra cantarella
us adorm mentre seguim arrapats a la mamella.
La Justícia? És una puta que ens la mama i s’eixarranca.
Guanya la Banca.
Tenim teles i diaris, i comprem els dirigents
polítics, i decidim estètiques i corrents.
Mestres de la hipocresia, virtuosos del cinisme,
tot parlant de democràcia, financem el terrorisme
i, per implantar un Estat policial, amb tres fal·làcies
us deixem acollonits i encara ens doneu les gràcies.
Us fem pagar a preu d’escàndol aigua, llum i altres històries
-cal nodrir els qui fem passar per les portes giratòries…
Us deixem només la palla mentre ens emportem el gra
i aviat us cobrarem comissions per respirar.
Quan volem, l’aixeta s’obre; quan volem, l’aixeta es tanca.
Guanya la Banca.
Va, podeu guanyar a la loto, tenir cinc minuts de fama…
Assembleu-vos a nosaltres, seguiu el nostre programa:
us diem què heu de pensar, us diem què és impensable,
us diem què heu d’escopir, us diem què és desitjable,
qui és el bo i qui és el dolent, què és mentida i què és v’ritat.
Manteniu-vos a l’espera, passem a publicitat.
(ESTROFA INSTRUMENTAL)
Oi que no voleu ser uns losers? Doncs vinga, compreu, compreu
un nou cotxe, el darrer mòbil… No em digueu que no aspireu
a un pis flamant de la mida d’una gàbia de conills!
Podeu deixar la hipoteca com a herència als vostres fills.
I si no podeu pagar, us farem de terapeuta:
ens quedarem amb el pis i vosaltres amb el deute.
Globalització? És clar! Al nostre estil, tanmateix:
les pel·lícules, la música… Tots consumiu el mateix
i a més esteu convençuts que voleu el que us venem.
Creem les necessitats i després les satisfem.
No és l’anglès, són els diners l’autèntica llengua franca.
Guanya la Banca.
Hi ha una sanitat dels pobres, n’hi ha una altra per als patricis.
Un remei sols es fabrica si ha de donar beneficis.
Fins una pandèmia és útil si es tracta de guanyar més.
Diem si una guerra és justa, decidim quina no ho és,
i venem armes arreu, i reprimim tot tumult:
els Drets Humans són molt útils per eixugar-nos el cul.
S’acosta un nou feudalisme, el futur ja no és el que era…
i no moveu ni un sol dit! La revolta? Una quimera.
Sou uns vassalls que obeeixen i que envegen el senyor.
Sou uns xais que van tot sols camí de l’escorxador.
Sou negres, corxeres, fuses… i nosaltres som la blanca.
Guanya la Banca.
Mentre mig món agonitza i l’altre mig reprimeix,
mentre les màfies governen, mentre el clima es destrueix,
us hem convençut, i això és tan divertit com terrible,
que aquest món de miserables és avui l’únic possible,
i us entretenim brandant els colors de les banderes
mentre el nostre capital salta totes les fronteres.
Quan, de tant munyir el planeta, n’hàgim fet un trist parrac,
quan aquesta vella Terra se’n vagi a prendre pel sac,
tindrem reservats bitllets a altres sistemes solars,
així com ahir teníem els refugis nuclears.
És nostre el punt de suport i el control de la palanca.
Qui volem es queda enrere, qui volem salta la tanca
i qui volem s’entrebanca. En fi…
guanya la banca.

L’INFERN I LA GLÒRIA

Sóc fill de l’Europa judeocristiana:
ser lliure l’espanta i venera qui mana.
Li dius “hedonisme” i fa cara de fàstic,
i sempre es rebolca en la culpa i el càstig.
Doncs bé, he decidit assumir-ne l’herència,
i he volgut portar-la fins a l’excel·lència.
Si hem vingut al món a plorar i a patir,
més val fer-ho bé. Fixeu-vos en mi:
Quan vaig al dentista, no vull anestèsia.
Si tinc records dolços, recorro a l’amnèsia.
Sempre que m’afaito, m’esforço a tallar-me.
Si em fa trempar l’Alba, m’ho faig amb la Carme.
M’encanta anar amb metro per ser rebregat
per gent que no es dutxa i fa olor de suat,
però prefereixo els trens de rodalies:
tot són accidents, i retards, i avaries.
Quan vaig a una mani, mai no arrenco a córrer,
no fos que em perdés algun cop de porra.
I us confesso que, des que tinc memòria,
quan sóc a l’Infern, em sento a la Glòria.
Quan em trobo bé, vaig de pet al metge.
Sóc col·leccionista de pedres al fetge.
Si tinc pòquer d’asos, les cartes amago.
M’ajupo sovint per fruir del lumbago.
Només bec alcohol per nodrir la cirrosi.
Només beso amb llengua la que té halitosi.
I em plau ser vassall d’un Estat que m’insulta,
em roba i maltracta, feixista i inculte.
No sé si m’estimo més uns mastegots
o una bona coça de dret als pebrots,
p’rò en tot cas, senyors, des que tinc memòria,
quan sóc a l’Infern, em sento a la Glòria.
P’rò ha desembarcat a la meva existència
la Glòria, una noia amb molta paciència.
que diu que m’estima, fa goig i és molt tendra,
i el meu món trontolla i es va tornant cendra.
No sé com ha anat… Allò que no hi penses
i de cop veus caure les teves defenses.
Voldria fugir-ne p’rò no en sóc capaç,
i em miro al mirall i em dic “P’rò què fas?”
La vull i l’odio, em repugna, m’agrada…
Em sembla que he fet una gran cagada.
I enmig de l’estiu i al cor de l’hivern
quan sóc amb la Glòria em sento a l’Infern!

RUDIMENTS D’ANATOMIA

A Carles Canut, epicuri irreemplaçable.
Hi ha culs amb forma de pera, hi ha culs amb forma de poma.
N’hi ha que són més durs que un còdol, i d’altres semblen de goma.
Hi ha culs suats, fredolics, misantròpics i gregaris.
Hi ha culs callats, i n’hi ha alguns que sempre fan comentaris.
Hi ha culs rosats com porquets, n’hi ha de groguencs i verdosos.
Hi ha culs peluts i pelats, n’hi ha de nets i de pollosos.
Hi ha culs tímids, atrevits, llisos i amb alguna esquerda.
N’hi ha que porten una flor, i d’altres, rastres de merda.
He vist culs de tota mena,
només cal saber buscar:
al final de cada esquena
n’hi ha un a l’abast de la mà.
Però el cul que més m’agrada,
és el teu cul, estimada:
una lluna que enlluerna,
un far enmig la galerna.
Si encara està disponible,
si no el tens emparaulat,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn.
Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.
N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.
Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha
de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.
Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits
que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.
Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,
p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.
He vist pits de tota mida
viatjant amunt i avall,
no en tens prou amb una vida
per conèixe’ls amb detall.
Però els pits que em tornen ximple
són els teus: així de simple.
El teu mascaró de proa
és un doble Krakatoa;
si encara està disponible,
si no el tens emparaulat
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn.
Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.
Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.
N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:
obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.
N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.
N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.
Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,
p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.
He vist sexes molt diversos,
perquè el món n’està ben ple,
i n’hi ha ben bé dos terços
que m’han fet perdre l’alè.
P’rò la teva flor desclosa,
noia, és tota una altra cosa:
un forat negre amb la dèria
de xuclar tota matèria!
Si encara està disponible,
si et va bé, si no et sap greu,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc a dintre seu.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn.

NO TINC TEMPS DE FER-ME VELL

No tinc temps de fer-me vell.
Vull fer encara tantes coses
abans que el cos i el cervell
se’m marceixin com les roses…
Cal ser jove per poder
doctorar-se en incertesa,
tenir a punt sempre un per què,
mantenir la flama encesa
i girar com un penell.
No tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Tinc pendents alguns viatges
i haig d’omplir encara el cistell
de records i de miratges,
viure un altre amor etern
dels que duren anys o dies
i que et poden dur a l’infern
p’ro mai no en prescindiries
quan s’arrapen a la pell.
No tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Vull ser intrèpid, poca-solta,
cedir a qualsevol rampell
i entonar cants de revolta,
convertir el colesterol
en un xut d’adrenalina,
llegir llibres, fer el mussol,
escapar de la rutina
i alçar el vol com un ocell.
No tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Vull jugar amb cartes marcades,
embarcar-me en un vaixell
cap a terres ignorades,
oblidar-me de fer plans
i dir mentides enormes
fer travetes als pedants
i pixar-me als uniformes.
Si em cal defensar el castell,
no tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Ja sé que al final la Parca,
la gran puta del bordell,
em farà pujar a la barca,
p’rò li vull mostrar que sé
representar el darrer acte
amb l’empenta del primer
i amb la joventut intacta.
Fins que caigui del cartell,
no tinc temps de fer-me vell.

A TERRASSA HI HA UNA PLAÇA

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.
Quan el vespre estén els braços
i el rei sol se l’enduu el vent,
un cabàs de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.
A Terrassa hi ha una plaça
-ja ho he dit fa pocs moments-,
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.
Caçadores endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i pitreres incipients,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau
L’endemà, hi
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.
Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu que, amb poca traça,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,
feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.

RETALLS DE VIDA

Doncs vaig néixer a Madrid i em va adoptar Terrassa,
i la infantesa passa
abans no n’ets conscient.
I vaig veure alçar el vol un tal Carrero Blanco,
i quan va petar Franco
era un adolescent.
Vaig començar a fer cançons, no sé pas com ni per què,
tot fent dels mots una espelma, i de la música el ble.
Nodrit amb el bo i millor, vaig esdevenir exigent
-un cordon bleu, al Mac Donald’s no troba el millor aliment-
i, desitjant adreçar-me tant al cor com al cervell,
vaig pujar en un escenari quan encara era un cadell.
Tot jugant amb els mots, les notes i la rima,
vaig practicar l’esgrima
amb la veu per estoc.
Potser ja està tot dit, p’rò busco la manera
d’encendre la foguera
amb el meu propi foc.
Un cantant sol tenir un ego no apte per a un monestir:
si no aprens a controlar-lo, s’infla com un zepelí.
En un corral amb poc gra i massa galls, massa gallines,
he vist clavar cops de bec, punyalades assassines,
i he conegut grans artistes que eren força bona gent
p’rò també algun mitjamerda tan cretí com prepotent.
M’ha atret sempre l’humor, que fa emprenyar fanàtics,
feixistes i dogmàtics.
Refuso tot tabú,
i mai no he predicat solucions col·lectives:
no poso lavatives
mentals a ningú.
He viscut vespres plujosos i matins assolellats,
he caminat sobre roses i ganivets esmolats.
Sedentari al fons de l’ànima, no he parat de viatjar.
Si mai no m’he sabut vendre, tampoc m’he deixat comprar.
M’han ignorat, insultat i, pitjor encara, adulat.
M’han fet més d’una traveta, he caigut i m’he aixecat.
M’he sabut sempre sol, malgrat la companyia,
i no he passat un dia
sense pensar en la mort:
saber-te condemnat t’obliga a anar per feina,
tenir a punt sempre l’eina
i fugir del confort.
He escrit teatre i articles, i novel·les i guions,
mots encreuats i altres coses, però sobretot cançons.
He nodrit sempre els meus dubtes amb els guanys i els desenganys,
he après a obrir moltes portes malgrat el rovell dels anys,
i aquí estic, brandant encara allò inútil i essencial:
la ironia, la bellesa, un somriure fraternal.
No soc pas un ancià, ni allò que se’n diu jove.
Si el pas del temps m’estova,
encara faig vaitots,
i mentre tingui empenta, i mentre tingui idees,
faré créixer marees
de sons i de mots.
Hi ha gent que encara em pregunta «Què fas, a part de cantar?»
o allò tan típic i tòpic: «Per què escrius en català?»
Ja no responc als idiotes: el temps que em resta és comptat
i, abans que el teló no caigui, vull haver-lo aprofitat.
Tinc encara molt a escriure, molt a dir, molt a llegir,
vull que encara em sedueixin i, si pot ser, seduir.
Quan marxi, us deixaré alguna melodia,
i uns versos per fer via.
En fi, res d’important…
Uns quants retalls de vida, unes simples petjades
que el vent i les onades
aniran esborrant.

INTERSECCIONS

Mercè, no van ser mil i una,
que foren només cinc, les nits.
Cinc nits va espiar-nos la lluna
quan jo acaronava els teus pits.
Cinc nits, escrivint una història
on cada segon pot ser etern,
van ser prou perquè la memòria
cuinés uns records per ‘l’hivern.
Ens trobem per compartir
potser uns anys, potser unes hores,
p’rò no passem dels afores
jo de tu, ni tu de mi.
Les besades que allargasses
les acabes desgastant.
Estimem, doncs, les fugaces
meravelles de l’instant,
i entonem la breu cançó
de la nostra intersecció.
Cristina, ets el sol; jo, la pluja.
Tu i jo som la cara i la creu.
Sols obrir la boca, el to puja
i el desacord troba la veu.
Plegats no podríem mai viure,
p’rò estic segur que d’aquí a un temps
et recordaré amb un somriure,
que el anys fan maragdes dels fems.
Pots mullar un record eixut
i, si és massa humit, l’eixugues.
Si és obtús, el fas agut
i li esborres les arrugues.
A la rosa recordada
pots llevar-li cada espina,
quan la Viuda Reposada
es transforma en Carmesina
i floreix la breu cançó
de la nostra intersecció.
No sé com et dius, però un dia
m’hauré d’embarcar en els teus ulls
i sense timó farem via
fins que topem contra els esculls.
No malgastem la primavera
pel fet que vindrà la tardor…
El més calent és a l’aigüera,
visquem el present sense por.
Un present que ara és futur
i que haurà de quedar enrere,
però que amb un lleu conjur
reprendrà un gust de cirera.
Que no et venci l’enyorança:
res no es perd, res no roman.
Simplement, entra a la dansa
prescidint del com i el quan
neix i mor la breu cançó
de la nostra intersecció.

ELS MITJONS BLAUS DE L’HELENA

Com m’agraden, els mitjons blaus de l’Helena…
Ni la mar ni el cel no tenen blaus tan bells.
Fan que el cel plori com una magdalena
i la mar irada enfonsi uns quants vaixells.
Prou sé que la brusa groga de la Ivet és un esquitx
de sol sobre uns blats daurats…
Hi endevino les roselles que floreixen al bell mig
d’uns turons agermanats.
Sols mirar-la, n’hi ha prou per caure d’esquena
p’rò, si us haig de ser sincer,
al costat dels mitjons blaus de l’Helena
la Ivet no hi té res a fer.
Els mitjons blaus de l’Helena, i no faig conya,
són tan dignes que no accepten cap forat.
Fan que els meus mitjons es morin de vergonya
si mai gosen exhibir-se al seu costat.
És clar que les mitges negres de la Rut són una falç
capaç de tallar l’alè,
un estoig de luxe per a dues cames gens banals,
un estoig lluent i obscè.
Quan les miro, el pensament se’m desenfrena
p’rò, si us haig de ser sincer,
al costat dels mitjons blaus de l’Helena
la Rut no hi té res a fer.
Els mitjons blaus de l’Helena em fan d’estufa,
són tan càlids com un osset de peluix.
Prop d’ells, la neu es fon en plena borrufa.
Contra ells, és impotent el calabruix.
És clar que els guants blancs que porta l’Alba en arribar l’hivern
són malvats i fetillers.
Si es passegen pel teu cos et poden conduir a l’infern
amb l’embat d’un tren exprés.
Tenen l’atractiu del cant de la sirena
p’rò, si us haig de ser sincer,
al costat dels mitjons blaus de l’Helena,
l’Alba no hi té res a fer.
Com m’agraden, els mitjons blaus de l’Helena
Com m’agraden quan em fico amb ella al llit
i només porta els mitjons, i la cadena
del seu cos em té lligat tota la nit.
P’rò els mitjons blaus de l’Helena sense Helena només són
uns manyocs inanimats.
Per sentir al fons del meu cor un sentiment dolç i pregon
ella els ha de dur posats.
Si, amb l’excusa de l’amor, l’estupidesa
s’ha emparat de les cançons,
sigueu indulgents quan us parlo amb tendresa
de l’Helena i, sobretot, dels seus mitjons.

RECORDS DIVERGENTS

– La vaig conèixer en una vetllada
amb molta classe, un vespre d’estiu,
una gran festa sofisticada
on jo lluïa el meu atractiu.
Vaig seduir-la amb una conversa
plena d’enginy i humor elegant
sobre Aristòtil, l’imperi Persa,
els Monty Python, Tintín i el Tirant.
– Va ser a la Festa Major de Gràcia
que vaig conèixer aquell element.
Ballava amb tècnica gallinàcia,
feia pudor de whisky dolent
i resultava més que patètic
el seu esforç per semblar ocurrent.
Siguem honestos: era antiestètic,
tirant a vell i anava calent.
– Ens vam deixar portar per la dansa,
tot oblidant-nos de l’endemà,
i, enmig d’un vals i una esgarrifança,
els nostres llavis es van trobar.
– Quan em va fer la gran morrejada
va ser com si besés un gripau,
però jo anava molt col·locada
i em vaig dir: «Vinga! Un clau és un clau.»
– La vaig portar a un hotel molt selecte
de la part alta, un lloc exquisit.
– De fet, va ser un hostal força infecte,
«La xinxa alegre», o «El poll eixerit».
– I, com volia donar-li mostres
del meu estil, del meu pedigree,
vaig demanar xampany i unes ostres.
– Uns entrepans i una ampolla de vi!
– Vaig despullar-la amb delicadesa
acaronant cada tros de pell
amb uns dits savis, plens de tendresa,
com qui acarona un fràgil ocell.
– D’una estrebada, amb alevosia,
em va estripar les calces, senyors!
P’rò li va caldre una tutoria
per descordar-me els sostenidors.
– Voluptuosa i amb entusiasme,
es va enfilar fins al setè cel.
I va fer un xiscle, un crit en ple orgasme
que va despertar tot l’hotel.
– Al setè cel no vaig arribar-hi.
De l’entresòl no havia passat
quan vaig cridar perquè aquell perdulari
es va equivocar de forat!
– Vaig demostrar-li que l’experiència
fa que un amant millori amb l’edat.
– I jo em vaig carregar de paciència
perquè tenia el motor rovellat.
– Allò va ser Sodoma i Gomorra!
Quina passió! Com ens vam estimar!
– En menys de vint segons es va córrer
i ja no va tornar a trempar!
– Va passar el temps i vingué l’albada.
També el moment de dir-nos adéu.
Ella plorava desconsolada…
Soc un Don Juan, p’rò em va saber greu.
– Per fi, per fi va fer-se de dia!
Vaig veure que havien posat els carrers
i vaig plorar, però d’alegria,
pensant: «Que bé, no el veuré mai més!»
– Si el cel és blau, si l’herba és tan verda,
el nostre amor fou d’or i d’argent.
– Més aviat de color de merda,
de gos com fuig, d’un gris depriment.
– Arrela en mi el record com l’acàcia.
– Jo vull desfer-me’n, però no podré.
– I pel meu goig…
– Per la meva desgràcia…
– va ser una nit
– que no oblidaré.
(TOTS DOS) …va ser una nit que no oblidaré!

COM UNA CANÇÓ DE JACQUES BREL

A Guillermina Motta
Fa olor de pluja i fulles mortes,
aquesta cançó de tardor.
Sap travessar totes les portes
i es fica en qualsevol racó.
Parla d’amors que han de venir,
de vells amants, i de tu i de mi.
Cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
Parla d’amics que a sota terra
segueixen tan vius com abans.
Escup al rostre de la guerra
i sap vetllar el son dels infants.
Té gust d’alcohol, té gust de fum,
té gust de plors, però el seu perfum
cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
Amics i amors, el bes, la rialla,
el temps els aboca a la mort.
P’rò la mort és un foc de palla
quan ha d’enfrontar-se al record.
No cal cridar “Ne me quitte pas”,
et segueix com un gos aquí i allà.
Cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.

UN REI D’OCASIÓ

Als Encants, una vegada
vaig trobar un rei d’ocasió,
de corona abonyegada
i amb les mitges al garró,
un residu un xic tronat
d’una espècie del passat.
El venedor em posà al dia:
allà al segle XXI,
en caure la monarquia,
li passà pel cap a algú
congelar aquell gamarús
talment com si fos un lluç.
Vaig portar-lo cap a casa
i així que el va veure entrar
la Sílvia em va dir: «Tros d’ase,
ja t’han tornat a enredar!
Sempre compres porqueries!
Sols vols fer la teva llei!
Em pots explicar, Maties,
quina utilitat té un rei?»
Cal dir que no anava errada:
no sabia rentar els plats
ni tampoc fer la bugada
ni cuinar dos ous ferrats.
Tot el dia se’l passava
gratant-se els reials pebrots…
Aquests paios de sang blava
són uns carallots!
………..
P’rò de nit, el molt bandarra
s’animava de valent,
agafavava una guitarra
i cantava amb sentiment
aquests versos mal fotuts
que evocaven temps perduts:
« El meu pare era un putero
que empaitava els elefants.
Entre un tango i un bolero
sabia untar-se les mans,
i després ballava el vals
als paradisos fiscals.
La família, quina colla!
Lladres, bruixes i tarats…
Si visqués encara Goya,
imagina quins retrats!
Jo, en tenir ben poc carisma,
i ser un xic estaquirot,
festejava amb el feixisme,
el tricorni i el garrot.»
Com que el paio no callava
i es queixaven els veïns,
i és que a més desafinava
com un cor de cent garrins,
la Sílvia, molt emprenyada,
va aturar en sec la cançó
i se’l va endur de bursada
al contenidor.
…………
D’això ja fa cinc setmanes,
segur que l’han reciclat
i, d’aquell tocacampanes,
n’hauran fet menjar de gat.
I no sé per què serà,
p’rò el trobo molt a faltar.
He anat una altra vegada
als Encants i m’he comprat
una mona dissecada
que anomeno «Majestat».
Li he penjat alguns galons
i medalles a trompons.
P’rò la Sílvia no l’aguanta:
diu que fa molta pudor
i té arnes… «P’rò no canta!»
li replico amb convicció.
Em respon: «Fas com les mosques,
si has tastat els excrements
només vols matèries fosques
-vull dir merda, ja m’entens.»
Té raó: això dels monarques,
per fi me’n vaig adonant,
és un un virus dels més carques
i s’acaba encomanant.
Atacant cada neurona,
i fent sopes del cervell,
converteix una persona
en el vassall més mesell.
Que algú em posi una vacuna
llibertària, per pietat,
mentre em quedi alguna engruna
de raó i de dignitat!
Ells qui esteu en hores baixes
apreneu bé la lliçó:
no compreu ni de rebaixes
un rei d’ocasió!

SÓC DE LA MATA DE JONC

A Isabel-Clara Simó, sempre en el record.
“I si algú em demana: quin és l’exemple de la mata de jonc?, jo li respondré que la mata de jonc té una
força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu
homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la
corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.” Ramon
Muntaner, Crònica.
No canto per valencianes,
per a això sóc un negat,
sinó per ‘les valencianes
que em tenen el cor robat.
Menjo creïlles, patates
i trumfes en un sol plat
i, si cal empaitar rates,
tant m’és un moix com un gat.
Per escombrar, una granera,
el vell Montgó per fer el cim
i, quan el cor se m’esvera,
estime, estimo i estim.
Vaig com cagalló per sèquia
i sé que dic dois flagrants,
p’rò no és pas cap entelèquia
que la llengua ens fa germans.
Sóc un valencià del nord
(em volen fer anar de tort),
un rossellonès del sud
(alguns em voldrien mut),
balear continental
(em neguen el pa i la sal)
i des de Fraga a l’Alguer
trepitjo el mateix carrer
A les terres del «bon dia»
som branques del mateix tronc.
Ai, Muntaner, què us diria?,
soc de la mata de jonc!
Parlo la molt maltractada
llengua de Llull i Fuster,
de Rodoreda i Moncada,
Foix, Marçal i Verdaguer,
d’Estellés, Costa i Llobera
i Jordi Pere Cerdà,
Caria, Scanu, Piera,
Blai Bonet i Guimerà,
de Pere Quart, Quico Mira,
Guillem d’Efak,Quim Monzó,
Pla, Ovidi, March, Comadira,
Espriu i Clara Simó,
de Maragall, de Vinyoli,
de Salvat, Bartra i Raimon,
de tants que fan taca d’oli
i fan que giri el meu món.
Sóc un valencià del nord…
Tres segles de ponentades,
de togues i uniformats,
de caspa i de bafarades
ràncies d’aiguardents barats,
de jacobins, de gonelles,
de blavers i altres cretins
que s’entesten a fer estelles
mortes dels roures i els pins.
Tres segles que plantem cara a
qui ens ha volgut separar.
Tres segles ben bons, i encara
no ens han pogut doblegar.
Per fer la nostra escudella
cap ingredient pot faltar:
el cronista, a Xirivella,
ens ho va deixar molt clar!
Sóc un valencià del nord…
Final:
Ho proclamo amb alegria,
soc de la mata de jonc!

SÓC UN PEIX DE TERRA ENDINS

A Paco Muñoz, que la va cantar millor que jo.
Mira,
Cuba no fou pe’l meu avi
més que un mot a flor de llavi,
una imatge de postal.
Mira,
ignorava la trempera
que segrega l’havanera,
el seu mar fou la banyera
i el ventall el seu gregal.
Mira,
diuen que les lleis d’herència
ens modelen com el fang
però, pel que a mi respecta,
el seu principal efecte
me’l van injectar a la sang…
Sóc un peix de terra endins,
què vols que hi faci
si els xanguets em són cosins
llunyans, llunyans…
No hi ha sal al meu cabell
ni color a la meva pell,
ni un record d’arena dins les meves mans.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya:
no tothom fa el mateix bull,
i és d’agrair…
P’rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar,
i escumejo amb el meu somni el blau marí.
Mira,
no atabalo les gavines
amb encàrrecs per veïnes
d’altres ribes, mar enllà.
Mira,
amb Neptú no m’hi faig gaire:
és un iaio rondinaire
que treballa de drapaire
amb les naus que fa enfonsar.
Mira,
en sentir cants de sirenes
no estalvio el cotó fluix:
deu fer angoixa d’arrambar-se
a una maleïda garsa
que no fa servir entrecuix…
Sóc un peix de terra endins,
no tinc pirates
ni tresors ni bergantins
infància enllà,
i -per molt que hagi begut
tramuntanes amb embut-
no he pogut emborratxar-me d’oceà.
Sé que no és motiu d’orgull
ni de vergonya;
no tothom fa el mateix bull,
quin pal, si no!
P’rò sovint penso en el mar
com el fill lluny de la llar
i els meus somnis escumegen l’horitzó.

AQUELL TEMPS DE LA JAZZ CAVA

Aquell temps de la Jazz Cava
va ser el temps dels meus quinze anys…
T’hi portava aquella escala que no duia a cap avern,
sinó a un paradís menut, càlid com un claustre matern.
Unes voltes de maons, un bar, l’escena, uns quants seients…
un refugi on et senties a recer dels elements.
Molt sovint a mitja tarda davallava aquells graons
amb les noies amb qui feia els esborranys dels meus petons.
No era estrany que cap al vespre s’hi muntés alguna jam,
i aplaudia els músics joves a l’escalf d’una voll-damm.
Aquell temps de la Jazz Cava
va ser el temps dels meus quinze anys,
el temps de la nota blava,
temps de somnis i companys.
Aquell temps de la Jazz Cava
va ensenyar-me a improvisar
saltant d’octava en octava
sobre un tema que la vida s’entestava a solfejar.
Allà descobria els discos dels grans mestres del be-bop,
el ragtime, el blues i el dixie, i engolia glop a glop
Charlie Parker, John Coltrane, Grapelli, Satchmo, Jacques Loussier,
Billie Holiday, Chet Baker, Stan Getz, Sidney Bechet…
Fascinat i obert d’orelles, aprenia amb emoció
el difícil equilibri entre el joc i l’equació,
i alternava el Round Midnight i els solos de Thelonius Monk
amb els duels entre solistes, grans partides de ping-pong.
Aquell temps de la Jazz Cava…
Les nits de concert, un fum espès anava omplint el cau
mentre presentava l’acte com sempre en Valentí Grau.
Hi vaig veure Johnny Griffin, Joan Albert, Gene «Mighty» Flea,
Jordi Sabatés, Joe Newman i molts més que no us sé dir.
Guardo encara a la memòria els breaks de l’Adrià Font,
que eren ja de matinada un antídot per ‘la son,
els dits del gran Tete Montoliu ballant ran del meu nas,
l’orgue Hammond de Lou Bennet, la trompeta d’en Farràs…
(…)
Han anat passant els anys, o potser soc jo qui ha passat,
i el projecte d’uns quants bojos ha quedat consolidat.
Ara hi ha una nova Cava, molt més gran i sense fum,
i que el jazz ompli els carrers un cop a l’any ja és un costum.
Però aquell petit racó puc resseguir-lo pam a pam:
va colorejar un temps gris que es resistia a fotre el camp.
Allà vaig agafar un virus del qual mai no m’he curat,
aquell virus resistent que porta el nom de Llibertat.
Aquell temps de la Jazz Cava…