DE FOC I DE VELLUT
Per deslliurar el pensament,
per fer-li cavalcar el vent
i riure’s de les fronteres.
Per fecundar amb cada vers
dut pel mestral o pel cerç
un nou possible univers.
Per compartir solituds
i aprendre a dreçar els escuts
quan venen temps de barbàrie.
Per murmurar o alçar el crit,
cremar alimares de nit
i arrencar el cor de l’oblit.
Per viure l’ara i l’aquí
i també el demà al matí
i el segle quaranta-quatre.
Per, si convé, perdre el nord,
i navegar lluny del port
fent pam i pipa a la Mort…
De foc i de vellut
vull les paraules.
De foc i de vellut
vull les cançons.
De foc i de vellut,
la melodia que alça el vol.
De foc i de vellut,
la veu que escampa joia i dol.
Per mossegar, acaronar,
i, si cal, pol·linitzar
els mots que jeuen als llibres.
Per mantenir el desig viu,
i allà on hi ha cendra, el caliu
d’una roent cicatriu.
Perquè l’horror tanqui el bec,
per donar imatges al cec
i arsènic a les certeses.
Per inventar un nou color
i per plantar una llavor
que no germini amb la por.
Per agafar-te les mans
i acompanyar-te uns instants
o potser tota la vida.
Per, sense moure’t del llit,
fer via en un tren de nit
que et duu fins a l’infinit.
De foc i de vellut
vull les paraules.
De foc i de vellut
vull les cançons.
De foc i de vellut,
la melodia que alça el vol.
De foc i de vellut,
la veu forjada en el gresol.
Per esquitxar amb foc el gris
de la presó, i dur un somrís
als qui pateixen l’exili.
Per la tendresa, el combat,
la dansa, i també l’esclat
violent de l’inesperat.
Per oferir el llop al xai.
Perquè no s’esborrin mai
els somnis de la infantesa.
Per jugar a daus amb l’atzar,
en ple desert trobar un mar
i enllumenar com un far.
Per fer petits els gegants
i mirar de posar uns grans
de sorra en certs engranatges,
Perquè la imaginació
mai no demani perdó
al poder ni a la raó.
De foc i de vellut
vull les paraules.
De foc i de vellut
vull les cançons.
De foc i de vellut,
la melodia que alça el vol.
De foc i de vellut,
la veu que embriaga com l’alcohol.
(Si un poeta és prou astut
per mesclar el foc i el vellut,
per a un músic és un joc
extreure el vellut del foc)
ÉS FÀCIL DIR-SE ANARQUISTA
A Éric Frasiak i Alesso Lega
Moi, c’est moralement que j’ai mes élégances. (Edmond Rostand, Cyrano de Bergerac)
L’anarquia no és el caos,
és l’ordre menys el poder.
És no empassar-te gripaus
com aquell qui pren cafè.
No és la bomba, la pistola
ni l’odi de l’amargat,
és l’escola de la llibertat
No és fer el que et dona la gana
sinó el que saps que has de fer
quan només ets tu qui et mana
i et senyalitza el carrer;
i enfilar temps turbulents,
sense perdre mai de vista
que és fàcil dir-se anarquista
però ser-ho no ho és gens.
L’anarquia és no vinclar-te
davant déus, davant senyors;
és jugar la teva carta
sense por a les dents del gos.
P’rò no és saltar-te els semàfors:
qui el té verd mereix respecte,
tant si és jove com provecte.
No hi ha convencions sagrades,
són arbitràries i fútils,
p’rò cal dir que de vegades
poden resultar prou útils
per conviure amb els veïns,
i no em vull fer el moralista,
p’rò és fàcil dir-se anarquista,
ser-ho porta molts tragins.
L’anarquia és plantar cara
a l’absurd de l’existència,
saber que res no t’empara,
acceptar l’obsolescència,
i no conjugar el verb «creure»
fent servir «jo» de subjecte
mentre duri el teu trajecte.
L’anarquia implica angoixa
quan trepitges l’escenari,
no trobar la vida coixa
sense amic imaginari,
i viure l’ara i l’aquí
sabent-te un fugaç turista.
És fàcil dir-se anarquista
p’rò per ser-ho cal patir.
L’anarquia és la utopia
que pugem graó a graó,
una espurna de follia
que assaona la raó.
És l’amor, l’humor i el dubte,
la revolta i la tendresa,
un llampec de lucidesa.
L’anarquia és el vertigen
de saltar fronteres, no
renunciant al teu origen
ni als mots que duus al sarró,
mirant com li creix el nas
a més d’un colonialista
que vol fer-se l’anarquista
però n’és ben incapaç.
L’anarquia és intentar
millorar un xic cada dia
i, sobretot, no imposar
als altres la pròpia tria.
Ningú no en té la recepta,
cadascú se la fa a mida
esfullant la margarida.
Aquesta és la meva acràcia
i, si no hi estàs d’acord,
fantàstic: no té cap gràcia
fer tots cap al mateix port.
En tot cas, cal ‘nar-hi a peu,
que no hi duu cap autopista.
És fàcil dir-se anarquista
però ser-ho té el seu preu.
GUANYA LA BANCA
Mentre els beneficis pugen, ‘nem fotent gent al carrer.
Tant és si no ho trobeu lògic, a nosaltres ja ens va bé.
Que cobreu un sou de merda treballant com uns forçats?
Ni us passi pel cap queixar-vos, que sou uns privilegiats.
N’hi ha d’altres amb menys manies que us poden substituir.
Sou predadors o sou preses: el Mercat funciona així.
Els sindicats els traiem l’u de maig a passejar
i la resta de l’any venen a menjar-nos de la mà.
Les pensions? Cosa de pobres. Ser pobre no està de moda.
Els vells pobres viuen massa, deixem que rodi la roda
i aixafi qui no espavili. Mentre Marx juga a xarranca,
guanya la Banca.
Som tan bons que us deixem creure que teniu dret a escollir,
i permetem que voteu els qui ens hauran d’obeir.
Podeu triar entre la dreta i la dreta disfressada
d’esquerra, i amb el feixisme que aguaita a la cantonada.
I si alguna cosa falla, i si no trieu com cal,
sempre ho podem corregir tirant mà d’un tribunal.
La cultura? Preferim parlar d’entreteniment.
Si un tertulià crida prou, no li cal cap argument.
Sabem què feu, què mireu, què compreu, com ompliu l’oci…
Ens doneu les vostres dades de franc perquè en fem negoci.
No ens cal disparar ni un tret, i l’ocell cau de la branca.
Guanya la Banca.
Foragitem de l’escola les arts i el pensament crític
i així el llenguatge esdevé cada volta més raquític.
Els nens han de ser rendibles, no pas savis. Són futures
peces del nostre engranatge, no els convenen les altures.
Nosaltres ja tenim centres que preparen les elits…
Què dieu de la igualtat? Va, deixeu-vos d’acudits!
Quan cal, ens posem la màscara i maregem la perdiu
fent servir paraules buides, també el llenguatge inclusiu,
i així tot segueix igual, i la nostra cantarella
us adorm mentre seguim arrapats a la mamella.
La Justícia? És una puta que ens la mama i s’eixarranca.
Guanya la Banca.
Tenim teles i diaris, i comprem els dirigents
polítics, i decidim estètiques i corrents.
Mestres de la hipocresia, virtuosos del cinisme,
tot parlant de democràcia, financem el terrorisme
i, per implantar un Estat policial, amb tres fal·làcies
us deixem acollonits i encara ens doneu les gràcies.
Us fem pagar a preu d’escàndol aigua, llum i altres històries
-cal nodrir els qui fem passar per les portes giratòries…
Us deixem només la palla mentre ens emportem el gra
i aviat us cobrarem comissions per respirar.
Quan volem, l’aixeta s’obre; quan volem, l’aixeta es tanca.
Guanya la Banca.
Va, podeu guanyar a la loto, tenir cinc minuts de fama…
Assembleu-vos a nosaltres, seguiu el nostre programa:
us diem què heu de pensar, us diem què és impensable,
us diem què heu d’escopir, us diem què és desitjable,
qui és el bo i qui és el dolent, què és mentida i què és v’ritat.
Manteniu-vos a l’espera, passem a publicitat.
(ESTROFA INSTRUMENTAL)
Oi que no voleu ser uns losers? Doncs vinga, compreu, compreu
un nou cotxe, el darrer mòbil… No em digueu que no aspireu
a un pis flamant de la mida d’una gàbia de conills!
Podeu deixar la hipoteca com a herència als vostres fills.
I si no podeu pagar, us farem de terapeuta:
ens quedarem amb el pis i vosaltres amb el deute.
Globalització? És clar! Al nostre estil, tanmateix:
les pel·lícules, la música… Tots consumiu el mateix
i a més esteu convençuts que voleu el que us venem.
Creem les necessitats i després les satisfem.
No és l’anglès, són els diners l’autèntica llengua franca.
Guanya la Banca.
Hi ha una sanitat dels pobres, n’hi ha una altra per als patricis.
Un remei sols es fabrica si ha de donar beneficis.
Fins una pandèmia és útil si es tracta de guanyar més.
Diem si una guerra és justa, decidim quina no ho és,
i venem armes arreu, i reprimim tot tumult:
els Drets Humans són molt útils per eixugar-nos el cul.
S’acosta un nou feudalisme, el futur ja no és el que era…
i no moveu ni un sol dit! La revolta? Una quimera.
Sou uns vassalls que obeeixen i que envegen el senyor.
Sou uns xais que van tot sols camí de l’escorxador.
Sou negres, corxeres, fuses… i nosaltres som la blanca.
Guanya la Banca.
Mentre mig món agonitza i l’altre mig reprimeix,
mentre les màfies governen, mentre el clima es destrueix,
us hem convençut, i això és tan divertit com terrible,
que aquest món de miserables és avui l’únic possible,
i us entretenim brandant els colors de les banderes
mentre el nostre capital salta totes les fronteres.
Quan, de tant munyir el planeta, n’hàgim fet un trist parrac,
quan aquesta vella Terra se’n vagi a prendre pel sac,
tindrem reservats bitllets a altres sistemes solars,
així com ahir teníem els refugis nuclears.
És nostre el punt de suport i el control de la palanca.
Qui volem es queda enrere, qui volem salta la tanca
i qui volem s’entrebanca. En fi…
guanya la banca.
L’INFERN I LA GLÒRIA
Sóc fill de l’Europa judeocristiana:
ser lliure l’espanta i venera qui mana.
Li dius “hedonisme” i fa cara de fàstic,
i sempre es rebolca en la culpa i el càstig.
Doncs bé, he decidit assumir-ne l’herència,
i he volgut portar-la fins a l’excel·lència.
Si hem vingut al món a plorar i a patir,
més val fer-ho bé. Fixeu-vos en mi:
Quan vaig al dentista, no vull anestèsia.
Si tinc records dolços, recorro a l’amnèsia.
Sempre que m’afaito, m’esforço a tallar-me.
Si em fa trempar l’Alba, m’ho faig amb la Carme.
M’encanta anar amb metro per ser rebregat
per gent que no es dutxa i fa olor de suat,
però prefereixo els trens de rodalies:
tot són accidents, i retards, i avaries.
Quan vaig a una mani, mai no arrenco a córrer,
no fos que em perdés algun cop de porra.
I us confesso que, des que tinc memòria,
quan sóc a l’Infern, em sento a la Glòria.
Quan em trobo bé, vaig de pet al metge.
Sóc col·leccionista de pedres al fetge.
Si tinc pòquer d’asos, les cartes amago.
M’ajupo sovint per fruir del lumbago.
Només bec alcohol per nodrir la cirrosi.
Només beso amb llengua la que té halitosi.
I em plau ser vassall d’un Estat que m’insulta,
em roba i maltracta, feixista i inculte.
No sé si m’estimo més uns mastegots
o una bona coça de dret als pebrots,
p’rò en tot cas, senyors, des que tinc memòria,
quan sóc a l’Infern, em sento a la Glòria.
P’rò ha desembarcat a la meva existència
la Glòria, una noia amb molta paciència.
que diu que m’estima, fa goig i és molt tendra,
i el meu món trontolla i es va tornant cendra.
No sé com ha anat… Allò que no hi penses
i de cop veus caure les teves defenses.
Voldria fugir-ne p’rò no en sóc capaç,
i em miro al mirall i em dic “P’rò què fas?”
La vull i l’odio, em repugna, m’agrada…
Em sembla que he fet una gran cagada.
I enmig de l’estiu i al cor de l’hivern
quan sóc amb la Glòria em sento a l’Infern!
RUDIMENTS D’ANATOMIA
A Carles Canut, epicuri irreemplaçable.
Hi ha culs amb forma de pera, hi ha culs amb forma de poma.
N’hi ha que són més durs que un còdol, i d’altres semblen de goma.
Hi ha culs suats, fredolics, misantròpics i gregaris.
Hi ha culs callats, i n’hi ha alguns que sempre fan comentaris.
Hi ha culs rosats com porquets, n’hi ha de groguencs i verdosos.
Hi ha culs peluts i pelats, n’hi ha de nets i de pollosos.
Hi ha culs tímids, atrevits, llisos i amb alguna esquerda.
N’hi ha que porten una flor, i d’altres, rastres de merda.
He vist culs de tota mena,
només cal saber buscar:
al final de cada esquena
n’hi ha un a l’abast de la mà.
Però el cul que més m’agrada,
és el teu cul, estimada:
una lluna que enlluerna,
un far enmig la galerna.
Si encara està disponible,
si no el tens emparaulat,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn.
Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.
N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.
Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha
de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.
Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits
que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.
Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,
p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.
He vist pits de tota mida
viatjant amunt i avall,
no en tens prou amb una vida
per conèixe’ls amb detall.
Però els pits que em tornen ximple
són els teus: així de simple.
El teu mascaró de proa
és un doble Krakatoa;
si encara està disponible,
si no el tens emparaulat
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc al seu costat.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn.
Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.
Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.
N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:
obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.
N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.
N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.
Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,
p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.
He vist sexes molt diversos,
perquè el món n’està ben ple,
i n’hi ha ben bé dos terços
que m’han fet perdre l’alè.
P’rò la teva flor desclosa,
noia, és tota una altra cosa:
un forat negre amb la dèria
de xuclar tota matèria!
Si encara està disponible,
si et va bé, si no et sap greu,
ja em diràs si veus possible
fer-me un lloc a dintre seu.
Roda el món i torna al Born…
Això ho sap tant ell com ella:
el qui fuig de la paella
acaba sovint al forn.
NO TINC TEMPS DE FER-ME VELL
No tinc temps de fer-me vell.
Vull fer encara tantes coses
abans que el cos i el cervell
se’m marceixin com les roses…
Cal ser jove per poder
doctorar-se en incertesa,
tenir a punt sempre un per què,
mantenir la flama encesa
i girar com un penell.
No tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Tinc pendents alguns viatges
i haig d’omplir encara el cistell
de records i de miratges,
viure un altre amor etern
dels que duren anys o dies
i que et poden dur a l’infern
p’ro mai no en prescindiries
quan s’arrapen a la pell.
No tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Vull ser intrèpid, poca-solta,
cedir a qualsevol rampell
i entonar cants de revolta,
convertir el colesterol
en un xut d’adrenalina,
llegir llibres, fer el mussol,
escapar de la rutina
i alçar el vol com un ocell.
No tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Vull jugar amb cartes marcades,
embarcar-me en un vaixell
cap a terres ignorades,
oblidar-me de fer plans
i dir mentides enormes
fer travetes als pedants
i pixar-me als uniformes.
Si em cal defensar el castell,
no tinc temps de fer-me vell.
No tinc temps de fer-me vell.
Ja sé que al final la Parca,
la gran puta del bordell,
em farà pujar a la barca,
p’rò li vull mostrar que sé
representar el darrer acte
amb l’empenta del primer
i amb la joventut intacta.
Fins que caigui del cartell,
no tinc temps de fer-me vell.
A TERRASSA HI HA UNA PLAÇA
A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.
Quan el vespre estén els braços
i el rei sol se l’enduu el vent,
un cabàs de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.
A Terrassa hi ha una plaça
-ja ho he dit fa pocs moments-,
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.
Caçadores endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i pitreres incipients,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau
L’endemà, hi
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.
Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu que, amb poca traça,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,
feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.
RETALLS DE VIDA
Doncs vaig néixer a Madrid i em va adoptar Terrassa,
i la infantesa passa
abans no n’ets conscient.
I vaig veure alçar el vol un tal Carrero Blanco,
i quan va petar Franco
era un adolescent.
Vaig començar a fer cançons, no sé pas com ni per què,
tot fent dels mots una espelma, i de la música el ble.
Nodrit amb el bo i millor, vaig esdevenir exigent
-un cordon bleu, al Mac Donald’s no troba el millor aliment-
i, desitjant adreçar-me tant al cor com al cervell,
vaig pujar en un escenari quan encara era un cadell.
Tot jugant amb els mots, les notes i la rima,
vaig practicar l’esgrima
amb la veu per estoc.
Potser ja està tot dit, p’rò busco la manera
d’encendre la foguera
amb el meu propi foc.
Un cantant sol tenir un ego no apte per a un monestir:
si no aprens a controlar-lo, s’infla com un zepelí.
En un corral amb poc gra i massa galls, massa gallines,
he vist clavar cops de bec, punyalades assassines,
i he conegut grans artistes que eren força bona gent
p’rò també algun mitjamerda tan cretí com prepotent.
M’ha atret sempre l’humor, que fa emprenyar fanàtics,
feixistes i dogmàtics.
Refuso tot tabú,
i mai no he predicat solucions col·lectives:
no poso lavatives
mentals a ningú.
He viscut vespres plujosos i matins assolellats,
he caminat sobre roses i ganivets esmolats.
Sedentari al fons de l’ànima, no he parat de viatjar.
Si mai no m’he sabut vendre, tampoc m’he deixat comprar.
M’han ignorat, insultat i, pitjor encara, adulat.
M’han fet més d’una traveta, he caigut i m’he aixecat.
M’he sabut sempre sol, malgrat la companyia,
i no he passat un dia
sense pensar en la mort:
saber-te condemnat t’obliga a anar per feina,
tenir a punt sempre l’eina
i fugir del confort.
He escrit teatre i articles, i novel·les i guions,
mots encreuats i altres coses, però sobretot cançons.
He nodrit sempre els meus dubtes amb els guanys i els desenganys,
he après a obrir moltes portes malgrat el rovell dels anys,
i aquí estic, brandant encara allò inútil i essencial:
la ironia, la bellesa, un somriure fraternal.
No soc pas un ancià, ni allò que se’n diu jove.
Si el pas del temps m’estova,
encara faig vaitots,
i mentre tingui empenta, i mentre tingui idees,
faré créixer marees
de sons i de mots.
Hi ha gent que encara em pregunta «Què fas, a part de cantar?»
o allò tan típic i tòpic: «Per què escrius en català?»
Ja no responc als idiotes: el temps que em resta és comptat
i, abans que el teló no caigui, vull haver-lo aprofitat.
Tinc encara molt a escriure, molt a dir, molt a llegir,
vull que encara em sedueixin i, si pot ser, seduir.
Quan marxi, us deixaré alguna melodia,
i uns versos per fer via.
En fi, res d’important…
Uns quants retalls de vida, unes simples petjades
que el vent i les onades
aniran esborrant.
