L’estiu ja és un vell xaruc
ben incapaç de treure el suc
a les migrades
hores comptades
que encara té
per ser al carrer.
Reblert de nafres i dolor,
no planta cara a la tardor:
una noieta
molt pèl-roja i tan ximpleta
que esvalota i
despilota
tots els arbres, sense cor ;
i, amb el fullatge
reduït a l’esclavatge,
fa una estesa amb
altivesa,
una gran catifa d’or.
I el cel canvia el decorat
perquè un nou acte ha començat.
Els ventres grisos de l’oreig
deixen ‘nar l’aigua pe(‘)l bateig
del temps que avança
cap a l’estança
on ja l’estiu
s’esmuny del niu.

Amb la pluja per barret,
es passeja un foc follet
pels tombants i corriols
del meu cervell, farcit de llunes i de cargols.
Amb la pluja per barret,
tinc el cap ple de bolets
i el cabell
-ves quin rampell !-
se m’ha tornat d’or vell.

Diuen que el casc antic, quan plou,
canvia tant que sembla nou.
Jo el sento viure en-
mig d’un somriure
alegre i trist
com mai no he vist.
La pluja va ballant claqué
a les teulades i al carrer
i fa més fressa
que un bordell sense mestressa
quan s’hi estrena u-
na dotzena
de mossens desesperats.
i les finestres,
entelant-se un xic maldestres,
fan difosos
pe(‘)ls curiosos
els jocs dels enamorats.
Quan el plugim marca el compàs
és quan s’està millor en el jaç,
però jo em sento prou content
passejant sol, sempre que el vent
juga a Grappelli
per a un Gene Kelly
nat del ruixat
enjogassat.

Amb la pluja…

Hi ha qui fa cara de difunt
quan el cel gris li escup damunt :
cobeja un clima
on ni una rima
tingui entrebancs
ni versos blancs.
P’rò a mi la pluja no em fa por,
car sé que l’aigua de tardor
té la mania
d’ofegar amb molta alegria el
bandarrisme i
cretinisme
dels guinyols cerca-raons.
i, ja engrescada,
farà merda rovellada
de casernes,
baluernes,
cascos, armes i galons.
I, les banderes de la por,
les deixarà sense color.
Potser demano massa, és cert,
però el ruixat és un expert :
si no ens canvia el
món en un dia,
ens torna el sol
com a consol !

‘Poc a poc, el meu barret
se’m va fent més prim i estret
i, en quedar-se al descobert,
el foc follet s’escapa pel primer trau obert.
Corre, vola i em fa el salt
a la gropa del gregal
que, amb el seu pas vigorós,
esberla en set colors
un sostre de grisors !

Tot nen parla un idioma
que els adults ja no entenem
i, en no entendre’l, hi fem broma
o ens empipa i l’ignorem.
Quan els grans diem « recança »,
Els menuts diuen « estel ».
Si els adults diuem « recança »,
Els nens diuen « arc-en-cel ».

Els nens tenen tantes coses
que nosaltres ja hem perdut
en deixar marcir les roses
i passar-nos al vermut… !
Tot allò que rebutjàrem
per a creure’ns importants
sols batega a les butxaques
dels infants.

La paraula
surt de l’aula
de la mà d’un caganiu
que la porta,
fent-li escorta,
fins on pugui fer-se el niu.
P’rò ni torres ni barraques
són llocs tan espaterrants
per ‘fer el niu com les butxaques
dels infants !

Els adults, a les butxaques,
portem peles i clauers,
cigarretes i petaques,
talonaris i merders.
Ells hi duen l’alegria
de mil mons il.luminats
i una immensa geografia
d’esquinçades i forats.

Saben convertir en miracles
totes les vulgaritats
i es carreguen els obstacles
que els adults tenim vedats.
Arrepleguen fils i xapes,
troleibusos i elefants…
Tot hi cap, a les butxaques
dels infants !

La paraula…

No sé pas què donaria
per rentar de cloroform
el vailet que vaig ser un dia
i a dins meu encara dorm.
Guardo encara el seu somriure
i el seu plor desconsolat
p’rò, tot i que el vull reviure,
tinc el cor atrofiat.

Ja no puc fer marxa enrere
i no tinc res al davant,
m’he venut la primavera
i no hi he sortit guanyant :
sols he fet un xic més ample
el ramat dels ignorants
escopits de les butxaques
dels infants.

La paraula…

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l’enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.

Les jaquetes endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.

Quan el cul d’una beata
sigui un forn al meu costat
i, en la caixa més barata,
se m’enduguin al forat,
si és que haig de refiar-me
d’un o altre carallot,
potser em calgui reencarnar-me
i tornar al món de rebot.
P’rò, senyors, no sóc tan soca
de fer el salt a un cau calent
i arriscar-me a fer el tanoca
dins la pell d’un lloctinent !

N’estic dins als nassos
del món dels humans :
és un dels fracassos
més espaterrants
d’un déu policia,
maldestre i obscur
que mereixeria
trobar-se a l’atur.
Per tant, amb total consciència,
rebutjo l’essència
de l’home esguerrat
i, reivindicant quatre potes,
dic sense ganyotes
que jo vull ser un gat
(un gat de teulada i no aburgesat,
què carat !)

Jo vull ser un gat de teulada
i sucar el bigoti al brou
d’una fosca assaonada
amb silencis i enrenou.
Vull xerrar amb cossos eteris
que em revifin els sentits
i m’expliquin els misteris
d’universos adormits,
seduir tendres mixetes
de famílies molt solvents
i cardar sense punyetes,
proclamant-ho als quatre vents !

Quan, dalt la carena,
al cel arraulit,
la lluna remena
butxaques de nit,
en treu perles d’aire
amb dring cristal.lí
i poms plens de falire i
mel de romaní.
P’rò els homes no estan per històries
i es busquen cabòries
més edificants,
i guanyen diners, mamen, clapen,
fan nens o s’escapen
clavats als volants.
(Els gats de teulada són més ignorants,
quins bergants !)

Jo vull ser un gat de teulada
i ajaçar-me, i mandrejar,
comptar estels fins a l’albada
i saber-los tutejar.
Si un desig tan raonable
no ha de rebre acompliment,
considero menyspreable
d’entrar al nínxol com client.
Més m’estimo no dinyar-la
I seguir trafeguejant
uns quants segles, amb la parla
recolzada en el meu cant…

I demà m’afaitaran !

Gira el món. Cabells i hores
van caient com fulles mortes,
i a les tasques dels afores
les estones moren tortes,
arrapades al taulell,
al davant d’un moscatell.
I les tardes, desmaiant-se,
perden força i perden vida :
no han menjat cues de pansa
i s’obliden de seguida
de l’imperi lluminós
que de sobte se’ls ha fos.

Apa, noi, deixa les bromes
i margina la rialla,
que els records perden les plomes
i han trenat una mortalla
amb els fils del teu somrís,
tan amarg com estantís.
Quan el temps estrafolari
-tan astut com una fura-
esdevé funcionari
per passar-te la factura,
tant se val cercar raons
o amagar-te pels racons.

Res no dura com la bóta
d’aquell sant de la tonada :
sempre hi ha una última gota ;
tard o d’hora l’has vessada
i, amic meu, és molt fotut,
p’rò has deixat el pot eixut.
Si l’amor és un escoli,
ja has omplert el pentagrama.
Ni els d’Al.là tenen petroli
per a fer eterna una flama,
i la teva s’ha apagat
com un ciri encostipat.

Tanmateix, fuig de l’oratge!
Mai repica cap campana
per la mort d’un bell miratge,
una mort quotidiana
tan antiga com el vent
contra el rostre de la gent.
Ara pots tornar a embarcar-te,
amb l’oblit com a divisa,
p’rò el vaixell, tant si es diu Marta
com Maria o Eloïsa,
ha d’anar de dret al fons…
Molts records per als taurons.

Tot esperant Godot, no sé ben bé a què jugo.
No veig prou clar si és llegum o carn o peix,
P’rò, com un gos fidel, ni em queixo ni remugo.
No goso ni dubtar-ne,
I en dubto, tanmateix.

Tot esperant Godot, el temps no vola gaire
i, per ‘fer pam-I-pipa als meus ensopiments,
bec, menjo, trec cançons per tal que els toqui l’aire
i faig un xic d’esgrima
amb beines adients.

Tot esperant Godot, se’m torçarà l’esquena,
em cauran els cabells I, amb aire vacil.lant,
diré un adéu molt breu, sens por, rancor ni pena
i, sota un cel de fusta,
em podriré esperant.

Amb mirada resignada
i un posat d’avorriment,
en Ramon clava escombrada
al carrer, maquinalment.
Ell és un escombriaire
i, per tant, ha d’escombrar
-tot i no vagar-li gaire-
si és que vol guanyar-se el pa.

A prop seu, un riu murmura
i el vent va escampant perfums.
El bon temps de maig ja sura
sobre boires, sobre fums.
Una parella enllaçada
passa amb riures i brogit
i ell ressent una fiblada
agredolça al fons del pit.

I en Ramon deixa l’escombra
recolzada a la paret
i s’asseu tranquil a l’ombra
per encendre un cigarret.
Tanca els ulls i mig somnia,
tot sentint-se enamorat
de les noies, del bon dia,
de la vida i la ciutat.

P’rò, de sobte, un tro que peta
el desvetlla i fa esverar
quan davant de la nineta
troba l’àngel guardià,
un custodi d’ales magres,
amb cabells rossos i bruts,
que -amb posat de prunes agres-
se li encara sense embuts:

“Menyspreable i vil desferra,
miserable pecador!
Fas cruixir el cel i la terra
de vergonya i de dolor!
El treball és joia i vida,
és trempera i és salut
i és -com l’all a l’amanida-
el regust de la virtut!”

I en Ramon agafa l’eina
amb un sospir resignat
i reprèn la seva feina
amb el somni arraconat.

Poc després, amb grans cridòries,
algú cau al riu fent “xap!”,
p’rò en Ramon, cansat d’històries,
no es molesta a girar el cap
perquè és un escombriaire
i, per tant, ha d’escombrar
-tot i no vagar-li gaire-
si és que vol guanyar-se el pa.

P’rò el custodi es fa visible
fent ullades al gairó
i amb un esgarip horrible
va i li diu de trascantó
que el treball desprèn fragàncies
agradables d’ensumar
p’rò que en certes circumstàncies
no s’hi val a exagerar!

I en Ramon, de mala gana,
marxa sense dir ni piu
i, enfilant-se a la barana,
es capbussa dins del riu.
I, en deixar l’aigua gelada,
porta amb ell, amb molt de zel,
una noia despullada
més bonica que un estel.

El plumífer se’n malfia
i quan en Raimon, xiulant,
dolçament l’acaricia
per anar-la revifant,
tot deixant de fer moixoni
i entre brams i crits, li diu
que la noia és un dimoni,
que la torni a fotre al riu!

P’rò la noia ja és desperta
i en llucar el seu salvador
esdevé una porta oberta
de besades i gerdor.
I abraçats, amb gran tendresa,
se’n van on nungú no sap
mentre l’àngel, caraencesa,
cau en basca fet un nyap.

I quan l’àngel es desperta
veu que l’han deixat plantat
i es queda amb la boca oberta,
posant cara d’encantat.
Mira a dreta, mira a esquerra,
veu l’escombra al seu davant…
Sospirant, la cull de terra
i arrenca a escombrar plorant.

L’amor ens sorprendrà en arribar al final
de dos camins nevats dels quals l’un l’altre ignora.
El temps, a la cruïlla, serà primaveral:
sabrà fer florir els cors i esclataran alhora
fonent-se en una sola i immensa rosa encesa
que regarem plegats amb aigua de tendresa.

L’amor bressolarà les hores de l’estiu
igual que el vent bressola cabells i blats i herbes
i, amb els seus dolços fils, voldrà trenar un gran niu
des d’on contemplarem postes de sol superbes.
I, en nits de xafogor, la pàl.lida princesa
ens vetllarà amb un raig d’argent i de tendresa.

L’amor caurà dels núvols els vespres de tardor
com una pluja fina, daurant les fulles mortes.
I, així que ens mulli el cos, en fugirà la por.
Veurem la pols dels anys marxar lluny de les portes,
les portes que ens mantenen enllà de la vellesa,
les portes que hem bastit amb fusta de tendresa.

L’amor, bufant el foc les llargues nits d’hivern
ens ha de dar el caliu que ens cal per ‘la partença.
Allà on tu i jo anirem no hi ha ni Cel ni Infern:
la mort no és altra cosa que una nova naixença.
I així, fora del temps, tindrem la gran riquesa
de ser immortals, i eterns infants de la tendresa.

Jo tinc uns amics que m’estimen
només quan van curts de calés,
calés que –per cert- mai no em rimen
amb totes les lletres del mes.
I, quan ja n’estic fins als nassos,
només les tavernes fidels
em volen obrir cor i braços
i em fan l’escaleta als estels.

Una copa de vi a ningú no fa mal,
acarona els budells, fa pujar la moral.
Una copa de vi mai serà tan mortal
com un metge o com un general !

El catre més cosmopolita
pertany a la meva muller :
hi passa des de l’israelita
fins al membre de l’OAP.
Jo els faig el sopar i la bugada,
preparo el sofà per ‘dormir
i passo tranquil la vetllada
omplint-me les banyes de vi.

Una copa de vi tanca amb clau el local
on la mala maror té el seu cap i casal.
Una copa de vi il.lumina el raval
de l’oblit com si fos un fanal.

El vi és un engany i una ajuda
que ens pot animar a suportar
-com Siva, Jesús, Al.là i Buda-
l’absurd d’un món sense demà.
P’rò abans deixaré aquesta vida
després d’una trompa com cal
que amb una cirrosi fornida
per l’aigua missaire i banal !

Una copa de vi és l’etern ritual
del creient que alça el colze amb el calze immortal.
I és que el vi, pap endins, esdevé un suc reial,
sigui negre o bé blanc, tant se val !

Sota el signe de la Parca,
vaig lliscant aigües avall,
assegut en una barca
sense rems ni governall.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.

Mentre s’esmuny el paisatge,
mentre se’n van els segons,
visc embriac d’un beuratge
que multiplica horitzons.
I, apedaçant encanteris
amb fil de boira d’estanys,
cerco les claus dels misteris
en un país sense panys.

Sota el signe de la Parca,
alço el puny cap al no-res
i no accepto cap jerarca
perquè cap pot fer-me el pes.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.

Sóc sacerdot proletari
d’un culte pobre en fidels,
sastre furtiu i gregari
de mots en flor sense arrels.
Vaig repartint als agnòstics
fibres d’un Fabra enfebrat
i, contra tots els pronòstics,
volen tornar a omplir-se el pap.

Sota el signe de la Parca,
jugo a viure en tant que visc,
car la vida no remarca
que empassar-se-la és un risc.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.

Amb harmonies sobtades,
he atrapat i empresonat
les papallones daurades
del somni i la llibertat.
Pinto amb carbons lluminosos
aspres escorces de nit
i, reparant estels fosos,
vaig apamant l’infinit.

Sota el signe de la Parca,
cor endins vaig ordenant
el vell caos que ara emmarca
un viatge delirant.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.

Si un bosc de veus socarrades
colga la cendra al meu pas,
fent reflorir les tonades
que adormen llunes al ras,
què hi fa, si el meu calendari
perd cada dia un cabell?
Què hi fa, si aquest gran falsari
vol immolar-me a mi amb ell?

Sota el signe de la Parca,
vaig lliscant cap a Ponent,
tot deixant la meva marca
a les pàgines del vent.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.