Encara visc, malgrat el vent que em fibla
les llargues nits d’angoixes i de risc.
Encara visc. No us sembla pas possible,
p’rò encara visc.

Fa tant de temps que em dura l’agonia
que em pot durar encara uns quants eons.
Aixeco murs, amb càntics d’alegria
com a maons.

Malgrat la sang pudent i enverinada
i el cos nafrat, i els mots ferits al vol,
a prop del jaç i el son de la mainada
trobo consol.

Als qui em voleu la força esquarterada,
jo us dic que encara pot girar el penell.
Abans d’occir la bèstia, prou que bada
qui en ven la pell!

Que en seria, de fàcil, seure amb la claca
i seguir la batuta en picar de mans.
Que en seria, de fàcil, posar-se laca
per no despentinar-se el cor, i dur guants
en remenar la merda que, a la butxaca,
serà adob d’un terreny ric en diamants.

Saber, però, que no t’han fet d’acer
i veure’t sol i fràgil i mortal.
I tanmateix, enllà del desesper,
ser aquell rebel que burxa amb un punyal
l’ull cec de Déu, el sofriment, l’absurd.
Bastir a l’exili el Temps, la Terra, el Cel
i, mentre duri aquest periple curt,
acaronar la vida a contrapèl.

Que en seria, de fàcil, brandar banderes
als estadis i arreu on el nombre és rei,
esborrar pors i dubtes, cridar amb les feres,
fer del pols de la massa l’única llei,
arxivar l’individu entre les quimeres,
fer impossible el gest últim de Hemingway.

Saber, però, que és amb la llibertat
que pagaràs el preu de mai no haver
de decidir, quan hagis delegat
el dret a preguntar el com i el perquè.
Negar que la raó és la multitud,
buscar a la teva nit el teu estel
i, fent dels teus errors llança i escut,
acaronar la vida a contrapèl.

Que en seria, de fàcil, trobar respostes
sempre a punt, al manual dels creients com cal.
Com un nàufrag perdut, arribar a les costes
on sols cal seguir el dogma, abjurar del mal
i, amb els dits de la Fe, arrencar les crostes
que farien de tu un leprós marginal.

Saber, però, que creure exclou pensar,
que la raó també cria rovell.
Desprendre’s del consol d’un Més Enllà
com una serp que perd la inútil pell.
Fer teus els dubtes que et faran humà,
i fins i tot fer teu el toc de gel
que duu per nom angoixa. Despertar
i acaronar la vida a contrapèl.

Que en seria, de fàcil, jeure a la riba
del consum més modern, viure programat
com un gos de Pavlov, segregant saliva
als estímuls que escup la publicitat,
tot feliç de pagar cada lavativa
i anhelant el mateix que vol el ramat.

Saber, però, que qui s’adreça a tots
sempre ho farà al nivell del més cretí.
La hipnosi mata el somni, i fins els mots
perden sentit en un entorn mesquí…
Al teu voltant, els fems colguen el sòl
i al seu damunt s’hi asseu una model:
vet aquí un món on no té lloc qui vol
acaronar la vida a contrapèl.

La verda fosforescència
que viu als ulls dels felins
conté uns arcans que amb prudència
pots palpar just als confins.
Sols hi hagué un home amb prou ciència
per penetrar més endins…

Rumbejava en clau de lluna
quan la nit cridava els gats
i els polsava, una per una,
les set vides, per si alguna
treia sons desafinats.

Rumbejava en clau de lluna
i escampava els seus miols
ran de barri i de teulades
com aquell qui exposa dades
que una volta analitzades
equilibren joia i dols.

Es tatuà la ironia
a les urpes i als ullals,
però uns tels de melangia
el protegien, lleials,
del riure cru que fa via
quan el matís jura en fals.

Rumbejava en clau de lluna
tot seguint el ritme intens
que la vila tèbia i bruna
ofereix sobre la runa
als qui no se senten bens.

Rumbejava en clau de lluna
i aprenia pels racons
mil històries segregades
per carrers, bars i mirades
que tornava, de vegades,
transformades en cançons.

No era caló, p’rò aprenia
a viatjar a coll del vent
per enyorar dia a dia
una pàtria inexistent.
No era caló, i ho sabia,
però era un paio chipén.

Rumbejava en clau de lluna
esquivant les dents del gos
i ens lliurava la vacuna
més senzilla i oportuna
contra els odis i les pors.

Rumbejava en clau de lluna
fins que es va arriscar a fer un salt
d’un terrat fins a Selena,
una nit que es veia plena,
arrencant-se la cadena
que el lligava a un món malalt.

Rumbejava en clau de lluna
i per ‘molts encara ho fa,
mentre no estigui curada
una certa esgarrapada
que ens cou fins a l’espinada
i ens obliga a recordar.

Hi ha cops que la blavor o la grisor d’un cel
d’abril o de tardor, o un cert regust de l’aire,
o un efecte de llum, o una oblidada flaire,
penetra el gruix dels anys, l’esquinça com un tel.
I sols per un instant, per un instant tan sols,
retrobes els quinze anys, els vint, els vint-i-quatre,
aquells moments pregons que no es deixen abatre
i corren per la sang com persistents alcohols.
Què vols?
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada…
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, t’hi trobes enfonsat,
bevent a dolços glops l’amarga Eternitat.
I un punt d’embriaguesa et diu que es va fonent
l’avui amb el demà en un infinit Present.

Hi ha cops que el vell regust dels mots que vas callar
o l’escalfor del braç que no vas gosar prendre
retorna com un foc nascut d’un munt de cendra
duent la febre al cor, la fel al paladar.
I sols per un instant, per un instant punyent,
la veu i el gest d’avui et semblen prou capaços
de retenir el passat que se’t va riure als nassos
i et va lliscar entre els dits igual que un peix d’argent
lluent.
No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada…
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, et deixen presoner
a l’illa del record, i ni el més ric banquer
podrà pagar el rescat que t’alliberarà:
la llàgrima que un dia no vas saber vessar.

Hi ha cops que un sol esguard enruna tot un mur,
i a força de mirar, de tant mirar endarrera,
pots arribar tan lluny que trobis la manera
de veure’t el clatell, sintonitzar el futur.

I sols per un instant, per un instant rabent,
pots viure el que viuràs, comprendre a l’avançada;
fins que, a punt de copsar l’arrel més amagada,
s’enfonsi en la foscor allò que era evident.
Bon vent…

No pugen a hores fixes, les marees del temps,
ni arriben al mateix nivell cada vegada…
S’enduen mar endins qui més sap fer anar els rems,
no es mulla sinó els peus qui espera la negada.
Sovint, i no saps com, penetren fins a l’os
tot fent que algues estranyes cobreixin el teu cos.
I, entre el flux i el reflux constant i indiferent,
les mans de l’Invisible treballen lentament
fins que prenguis la forma somniada pel corrent.

En trobar-me un rossinyol que anava a França,
ja passada la frontera del Portús,
vaig sentir al fons de mi una esgarrifança
i vaig dir-li, posant cara de pallús:
“Rossinyol, sigues bon nano i encomana’m
a la mare, que ara viu allà on vas tu.
No et pots perdre, fa espardenyes de bon cànem
al costat mateix del centre Pompidou.”
Ell que em mira despectiu i em diu: “Andouille!
Comment oses-tu me parler ce patois?
Si jamais on se revoit, gare à tes couilles,
j’ai le bec dur et pointu et j’plaisante pas.”
Dit això, fa un vol rasant i, amb punteria,
deixa anar sobre el meu cap -i arriba a port-
una tifa xovinista que pudia
com un litre de chanel al roquefort.

Què se n’ha fet, dels rossinyols
dels nostres avis,
que refilant fonien dols
-diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
que almenys ens deixi la cançó!

Quan l’Amèlia jeia al llit greument malalta,
entre dames i servents i noble gent,
i amb les roses de la febre arran de galta,
m’hi acostava per sentir el seu testament:
“Tres castells jo tinc a França, els tres en venda,
i ja m’he polit les joies del comtat
per pagar els meus creditors, per pagar Hisenda,
i el que no he venut ho tinc hipotecat.
Com les pobres ja sabem marxar soletes
i de mi ningú no n’ha de treure un clau,
ja us podeu ‘nar, carronyers, a fer punyetes,
i el darrer, per cert, que apagui el llum, si us plau.
I vós, mare, el meu marit que tant us flipa
ja el podeu guardar per sempre al vostre llit.
Com que em moro sifilítica, p’rò tipa,
puc jurar-vos que us el passo ben servit!”

Què se n’ha fet, dels testaments
dels nostres avis,
que els bons hereus feien contents
-diuen els savis-?
Si el temps…

“Adéu, clavell morenet…” és la tonada
que ell cantava arrossegat per dos civils.
Jo vaig dir-me: “Els bandolers són gent honrada
que caldria vacunar contra els bacils.”
I m’hi acosto amb un garrot, tot fent-me l’orni,
fins ser a prop dels polls verdosos repel.lents.
D’un gest decidit, els faig saltar el tricorni
i els esclafo els dos cervells inexistents.
“Pots marxar” -li dic- “Ets lliure”. P’rò emmudeixo
en sentir el petó glaçat d’una arma al nas
i la veu del lladregot que em diu: “No em queixo
pel que has fet, i t’agraeixo el que faràs.”
Va afaitar-me un bon rellotge, la cartera,
la camisa, un queixal d’or, i va fugir
tot deixant-me al marge de la carretera,
ben lligat i emmordassat, com un cretí.

Què se n’ha fet, dels bandolers
dels nostres avis,
que no robaven per diners
-diuen els savis-?
Si el temps…

I vaig fer-me empresonar en passar per Lleida,
i em fermaren junt amb d’altres vint-i-dos,
convençut que una Odissea, que una Eneida
em cridava des del llòbrec calabós.
Jo que trec i dicto una cançó inspirada
i començo a declamar-la a ple pulmó,
esperant que la princesa, enamorada,
vindrà a veure qui és el seu dolç trobador.
P’rò qui arriba, lletja, bruta, escabellada,
és l’obesa filla de l’escarceller
tot bramant: “Ja m’has fotut la migdiada!”
i brandant una navalla de barber.
Ara em diuen que les forques són parades
i que és meu, tot meu, l’honor d’anar al davant
per fer néixer, amb les darreres sacsejades,
la mandràgora que d’altres tastaran.

Què se n’ha fet, de les presons
dels nostres avis,
plenes d’intrigues i passions
-diuen els savis-?
Si el temps…

No ignoressis pas que un cor és un roc de cap per ‘vall.
Més de quatre se n’obliden, i quan volen entrar al ball
esperant trobar un coixí
es destrossen coll i barres,
i creient deslligar amarres
s’encadenen al botxí.
Sé de cors de marbre sòlid, mausoleus dels sentiments,
que en clavar-los queixalada et fan saltar totes les dents.
I conec cors de robí
que escarneixen les fogueres
amb les flames mentideres
d’una tela de Dalí,

El cor del meu cor, si mai no l’has vist,
segur que d’entrada et pot semblar gris.
Però és de primera,
un cor dels d’abans,
de pedra foguera:
és aspre a les mans
p’rò el frego amb el meu
i en salta una espurna
que d’una cofurna
en fa el cau d’un déu.

Sé de cors com l’antracita que t’envolten de negror
i que et fan perdre per sempre el sentit de l’orientació.
Vaig conèixer un cor de quars:
un simpàtic artefacte
que marcava l’hora exacta
dels adéus cada tres quarts.
Sé de cors d’aiguamarina on s’ofeguen els sentits.
Fins i tot hi ha cors d’argila que es desfan quan prems els dits.
Per no dir els cors de safir
que, amb esclat de porcellana,
quan els prens com a diana,
fan que sempre erris el tir.

El cor del meu cor…

No oblidem els cors de jade, tan exòtics com llampants,
campions de l’esnobisme, ni tampoc els de diamants
-els que tallen els miralls
del desig. Ni els de galena,
que no són sinó una antena
que empresona el cant dels galls.
Si calgués, podria encara anar buidant fins al final
el calaix on s’agermanen cors i regne mineral,
p’rò on jo hi veig or i platí
tu hi veuràs una ametista.
Segueix, doncs, la teva pista
i a mi deixa’m repetir

que el cor del meu cor…

Pels ahirs dissecats al teu àlbum de fotos.
Per l’avui engendrat sense pler ni desig.
Pels demàs que alçaran els vels dels calendaris
sols per trobar-hi, a sota, la nuesa del temps.

Pel vell que odia el seny que l’ha privat de viure.
Per la dona que mai no es pregunta si viu.
Per les roses d’un dia que van creure’s eternes.
Pel cos que quan fou jove no es va gosar oferir.

Per la llàgrima inútil que ningú no t’eixuga.
Pel calfred que la por t’ofereix tendrament.
Per tants cors ignorants dels batecs que els esperen
abans que no s’aturi el carrussel de la sang…

Carpe Diem.

Pels carrers desgastats amb les soles del tedi.
Per l’oblit que acumulen els silencis del mar.
Per la llum espectral de glaçades estrelles
que moriren abans no els donéssim un nom.

Pels taüts subterranis que transporten fatiga.
Per la malenconia del vaivé ciutadà.
Pel vals que mil neons ballen ran de teulades
tot amagant el cel als ulls dels vianants.

Pel mot empresonat al cau de la impotència,
el mot que ja no sap clavar-se amb moll del Temps.
Per la vaga rutina de sorolls i de gestos
repetits, maquinals, d’ençà que el món és món…

Carpe Diem.

Pel gos que va fitxar quan enterraven Wolfgang.
Per la fam de Bartòk i el conyac de Lautrec.
Per la música muda que Ludwig intuïa.
Per l’orella tallada del boig dels gira-sols.

Pel metall que acollí a dins seu Maiakovski.
Pels cucs que s’afartaren amb la carn de Rimbaud.
Pel whisky trascolat per Bogart i John Huston
i l’aigua que rebé als pulmons Virginia Woolf.

Pels trenta anys de Salvat dins l’esguard de lord Byron.
Pel patíbul corcat que esperava Villon,
el marbre en què Rodin empresonà Camille
i el pus que va colgar les flors de Baudelaire…

Carpe Diem.

Pel Graal que es desfà en cendra així que el toques.
Per l’amor que sovint es mor tot just es fa.
Per l’horitzó que sap recular quan avances
i et força a caminar i no et dóna repòs.

Pels déus que els homes fan segons la seva imatge.
Per l’ombra del no-res que ens porta de la mà.
Per tots aquells camins descartats en la tria
i que mai no sabrem on ens haurien dut.

Pels errors i els encerts, els udols i els murmuris,
els anhels i el dolor, la tenebra i la llum,
i pel gran Joc d’Atzar que a tots ens agermana
fins que ens toqui menjar les flors per les arrels…

Carpe Diem.

Una tonada
desmanegada
i un text infecte. Ai-
xí era en efecte
l’última peça
que amb massa pressa
vaig dur al paper
per al CD
que enregistrava
i em coixejava.
Però al millor
programador
d’una Efa Ema
li agradà el tema
i en féu l’estrella
de la graella.
I, ves quin cas,
fou tan tenaç
que aquell femer
esdevingué
molt aviat
el més sonat
dels meus pocs hits:
va ser Austerlitz!

Amb el producte
d’aquell eructe,
vaig decidir-me a au-
toproduir-me
corrent el risc
de fer un gran disc.
I al llarg d’un any,
tancat amb pany,
vaig viure immers
al cor d’un vers
fins oblidar
dormir i menjar.
Amb excel.lents
arranjaments
i uns grans solistes,
vaig dur a les pistes
i a la palestra
una obra mestra
tan personal
i original
que no la va
voler comprar
quasi ningú:
fou Waterloo!

Qui traurà de Santa Helena
una pobra ànima en pena
que ha fet el camí més dur,
que ha fet el camí que duu
d’Austerlitz a Waterloo?

Al cul d’un bar
de vora mar,
bevent cointreau
en un racó,
hi havia un cos
mancat d’espòs,
d’aquells que ho veus
i no t’ho creus.
No vaig dubtar a
mobilitzar els
meus efectius:
del “Com te dius?”
a “Tens una aura
pròpia de Taure”.
I pas a pas
es fongué el glaç.
El meu encís
la dugué al pis
que tinc parat
pe(r a)l dolç combat
i vaig dormir
fent-me un coixí
amb els seus pits:
va ser Austerlitz!

P’rò l’endemà
la meva mà
sols trobà el buit
al cau del llit,
i en un moment
va ser evident
que el meu Miró,
l’ordinador i
força diners
no els veia més.
Enmig del xoc,
un full de bloc:
“Estúpid meu,
dir-ho em sap greu
p’rò al llit no vals
ni quatre rals.
Sé que no et dol
que el meu consol
sigui emportar-
me el teu basar.
Camí de casa,
si veig un ase,
pensaré en tu.”
Fou Waterloo!

Qui traurà…

Fastiguejat
de ser empaitat
pels grups d’atac
antitabac,
m’era una espina
la nicotina i
vaig decidir
lluitar amb el fi
d’oblidar el fum,
veure la llum
i tornar a ser un
home de bé.
Ningú sabrà
com vaig gruar:
m’alçava i queia,
tothom se’n reia…
Veia un estanc
i un cop de sang
m’estabornia,
fins el gran dia
que vaig deixar
ja d’enyorar els
remaleïts…
Va ser Austerlitz!

Quan em vaig veure
lluny de la neura
vaig celebrar
l’èxit del pla
amb una festa
superlativa
i interactiva
on potser ens vam
passar amb el mam.
I, com a premi,
jo que era abstemi
vaig començar
a freqüentar
massa l’alcohol.
Amb lluna o sol,
l’ampolla és ara
qui em fa de mare,
m’han tret de casa a
punta d’espasa
i no hi ha metge
que em salvi el fetge…
Estic madur
per ‘Waterloo!

Qui traurà…

Va fer del somni una altra pell
per protegir-se de la por
i s’hi arraulí com un cadell
endormiscat per l’escalfor.
Va dedicar-se a comptar estels
en un estrany cel invertit
on s’enfonsaven les arrels,
el foc cremava enmig dels gels
i el sol sortia a mitjanit.

S’obrí d’armilla a tots els vents,
menys als que bufen ran de nas,
deixant enrere els pensaments
de ploma curta i de vol ras.
Va menysprear els vulgars neguits
tot empaitant més altes veus
fins tocar els núvols amb els dits
i veure els homes tan petits
com irrisoris als seus peus.

Va seguir sols la pròpia llei
fins ‘destronar la gravetat
i proclamar-se déu i rei
en un país deshabitat.
Llançà la prosa a mons llunyans
que s’estenien cos enllà
i no deixava d’ordir plans,
traçar fronteres, dreçar envans,
per si el gosaven atacar.

Pogué oblidar el plany dels ferits
i la misèria i el dolor,
i els fils gastats, quasi podrits
dels quals pengem en la foscor.
Pogué oblidar els crits angoixats
i la brutícia i els canons,
l’alè dels monstres amagats
i el cansament dels escarbats
que s’arrosseguen pels racons.

Però també oblidà el desig
i la carícia d’unes mans,
i la tendresa, el breu esquitx
del riure alegre d’uns infants.
D’ell van fugir tots els records
que il.luminaven aquells anys
curulls de dubtes i d’esforç
però on tan sols fregant dos cors
la llum desfeia mort i enganys.

Va fer del somni una altra pell
i la va fer pertot arreu
impenetrable, com un vell
refugi atòmic europeu.
No hi féu pas porus: llisa i mat,
semblava un tel gruixut de greix,
i va quedar tan emparat,
tan protegit, tan isolat,
que es va ofegar dins d’ell mateix.

No és cap ceba, que és la vida
qui t’excita el llagrimal.
Busques seda i trobes sida
i cavalques sense brida
i perds peu en passar el gual.
I t’arrapes a la terra
que t’haurà de devorar
i, amb el cor en peu de guerra,
t’escrius cartes amb l’esquerra
per poder-te ensarronar.

No hi ha rosa sense espines
p’rò hi ha espines sense rosa…
Tant si seus com si camines,
el carrer cap a la llosa
sota els peus segueix lliscant
i et duu endavant.

Com el ruc les pastanagues,
sempre empaites el demà.
L’imagines, t’embriagues,
el desig et clava dagues
que no goses arrencar.
Tens al cap la teva escena,
de l’assaig en dius “present”
i se’t torçarà l’esquena
esperant la gran estrena
que s’ajorna constantment.

No hi ha rosa sense espines
p’rò hi ha espines sense rosa…
Diverteix-te amb les veïnes,
carda en vers i carda en prosa:
si el plaer porta dolor,
distreu la por.

No ets sinó una canonada
que transforma carn i peix
i llegums en pasterada
fins que arribi la tongada
de ser merda tu mateix.
I, si et sembla una quimera
poder caure més avall,
sempre hi ha una claveguera
que t’aguaita amb ulls de fera
i amb la boca en franc badall.

No hi ha rosa sense espines
p’rò hi ha espines sense rosa…
Et recepten aspirines
quan un càncer et fa nosa,
i has d’estar encara content
si pots ‘nar fent.

Saps que Adonis té halitosi
i Saturn no és sinó un vell.
Has vist Bacus amb cirrosi
i Zeus mort de sobredosi
i Afrodita en un bordell.
P’rò a la teva illa deserta,
envoltat de sutge i fum,
tu mateix et fas l’oferta
de deixar una porta oberta
per si algú inventés la llum.

Si l’encertes, l’endevines…
Ben mirat, cap altra cosa
podràs fer mentre declines
resseguint un vol d’alosa
fins que un rajolí de sang
caigui de franc
i una rosa sense espines,
fecundada entre ruïnes,
trenqui el fang.