No hi ha ningú, quina dissort, a Enlloc!
Puix que només a Enlloc la vida és digna,
digna però impossible. Qui es resigna
a viure on no hi ha espai, és a dir, lloc?
I si he de parlar clar: ni temps tampoc.

On no hi ha espai ni temps tot és benigne.

A Enlloc sols hi ha no-res, i encara poc.

La conversa ensopegava amb la fumera,
la cervesa agonitzava en el taulell,
quan de sobte -és allò que un mai no espera-
vas sentir el lleu fregadís d’una altra pell.
Un somriure compartit, defenses baixes,
quatre mots ben col.locats, un xut i gol!
No et trobaves ja tot sol com un mussol,
a la Plaça del Sol.

Un fanal il.luminant la pasejada,
un ménage a tres -vosaltres dos i el vent-,
una mà que s’atreveix (no és rebutjada)
i dos cossos que es vinculen tendrament.
El primer petó, clissat pel gran relllotge,
un petó com una poma per’ la set…
Era hivern, p’rò no sentíeu pas el fred
a Rius i Taulet.

Una plaça a Gràcia és un racó
on els déus se’n van de copes
si els rosega la tristor.
Una plaça a Gràcia és un forat
que t’acull sempre que intentes
defugir la soledat.
Una plaça a Gràcia és un cor nu
que batega amb el teu ritme
si el desig ja és prou madur.
Una plaça a Gràcia és un infant
que se sap sorprendre encara
quan la vida es va imposant.

Si l’atzar havia fet ja la jugada,
a vosaltres us tocava collir els daus
-i us els vau fer vostres d’una esgarrapada,
que els corsaris vacil.lants no aborden naus.
Quan el sol va haver vençut la Dama Ombra,
va espiar des del carrer el combat galant
que lliuràveu en un pis no gaire gran
de la Plaça del Diamant.

Van anar passant els dies, les setmanes,
i us anàveu retrobant regularment.
Era abril i ja florien les baranes,
i amb els peus ‘nàveu llegint el paviment.
Una nit, mentre sentíeu uns gitanos
rumbejar a cops de guitarra, bongo i ball,
et parlà de viure junts: quin cop de mall,
a la Plaça del Raspall!

Una plaça a Gràcia té el caliu
que alimenta l’esperança
com l’ocell al fons del niu.
Una plaça a Gràcia, si ets despert,
fa que entenguis les llambordes
com si fos un llibre obert.
Una plaça a Gràcia, si li plaus,
fa que el temps resti en exili
fins que hi vulguis fer les paus.
Una plaça a Gràcia et fa el regal
d’un futur prenyat de joia
-si és mentida, tant se val!

Però el temps no mira mai allà on trepitja
i un bon dia us va trobar en el seu camí.
Com a càstig, va envoltar-vos de calitja:
mai no vau saber del cert qui perdé a qui!
El que saps és que un matí l’acompanyares
fins al metro un darrer cop (“Adéu, Enric.”)
i no vas sentir cap pena, o potser un xic,
a la Plaça Joanic.

Ara tornes a arrambar-te a la fumera
cada vespre, amb la cervesa arran de nas.
Duus la seva foto encara a la cartera:
la volies estripar i no n’ets capaç.
Veus els gestos, sents els mots que t’embolcallen
i et preguntes, somrient com qui no vol,
quants merders ara mateix són al bressol
a la Plaça del Sol.

Una plaça a Gràcia és prou prudent
per saber que tot es gasta i
res no dura eternament.
Una plaça a Gràcia no duu mai
una pedra al fons del fetge,
més s’estima l’això rai.
Una plaça a Gràcia converteix
cada adéu en un inici,
cada mort en un esqueix.
Una plaça a Gràcia et fa costat:
li plau veure’t melancòlic
però mai desesperat.

Quan la trentena aguaita en una cantonada
que passi confiada la teva joventut
per fer-li la traveta o alguna altra jugada,
quan els records demanen que els signis un rebut,
és el moment potser de fer una ullada enrere,
és el moment potser de fer un primer balanç,
de seure en un racó, sobre un coixí d’espera,
deixant que el temps t’amari el rostre, el cor, les mans.

Entre parèntesis, l’adolescència
sembla exigir-li al cos una excedència
i para cambra al seny, abans de fondre’s ran de port.
Però si el seny té aspecte d’hamburguesa
i de fer figa en diuen maduresa,
em temo que tindré pardals al cap fins a la mort.

Quan els primers amors passegen criatures,
quan trobes vells amics I et parlen del treball,
quan sents que al teu museu s’esborren les pintures
i, al teu voltant, la gent ja enfila un altre ball,
potser és llavors que cal plantar cara a la vida
i veure qui pot més, l’arena o bé la mar;
quan cal potser triar: o fer-se un nínxol a mida
o bé seguir lliurat als braços de l’atzar.

Entre parèntesis …

Quan el poeta es transvesteix de funcionari,
quan per esgarrapar el poder es ven els estels,
quan saps que la utopia llangueix dins d’un armari
on els seus vells amants l’obliden infidels,
és el moment potser de néixer un cop encara
i d’engendrar de nou revoltes, el moment
d’assaborir el teu temps, sabent que res no empara
qui trenca la corretja i va contracorrent.

Entre parèntesis…

Com una humida creu de boira
que fa rovell del moll de l’os.
Com una humida creu de boira
que sols encaixa amb el teu cos.
Com una humida creu de boira
que en néixer t’han encolomat.
Com una humida creu de boira,
cal dur tot sol la soledat.

La soledat
jeu al cul de l’ampolla, munta guàrdia al full blanc.
La soledat
viu al cor dels palaus i es rebolca pel fang.
I és al carrer, quan la gentada es fa un sol cos,
i a cada cambra on l’agonia busca espòs.
La soledat
fa el seu niu dins dels sexes que t’acullen ardents.
La soledat
té saliva i paraules, i té ungles i dents.
Potser et fereix, potser –manyaga- t’omple el vas.
Pots odiar-la, però mai esquivaràs
la soledat!

Com una espasa de Bretanya
-eina de pau, eina de por.
Com una espasa de Bretanya
que no obeeix més que a un senyor.
Com una espasa de Bretanya
que el forjador ha predestinat.
Com una espasa de Bretanya,
cal dur tot sol la soledat.

La soledat
no té gens bona premsa, ves qui en sap el motiu!
Sempre he pensat
que la gent, com més xerra, menys comprèn el que diu.
La soledat, de fet, és una amant com cal,
que no et fa escenes quan intentes fer-li el salt.
La soledat,
tant si et plau com si no, t’és l’estat natural.
La soledat,
de vegades en fuges, però saps que al final
el teu vaixell ha de tornar a atracar al seu port
i que el seu pit serà el coixí on rebràs la mort,
la soledat.

Com una humida creu de boira,
font de plaers i font d’enuigs.
Com una humida creu de boira
que es fa feixuga per ‘qui en fuig.
Com una espasa de Bretanya
que amb tu a la tomba han soterrat.
Com una espasa de Bretanya,
cal dur tot sol la soledat.

Aquí em teniu, amb la valisa diplomàtica
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc una tarja escrita amb tinta tan simpàtica
que no l’entén qui no li sap donar escalfor.
M’he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m’hi he ficat, amics: tal dia farà un any.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s’assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.

Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L’arxiu el faig servir només per ‘balls de gala:
quan n’organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
No s’ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.

He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
p’rò encara queda lloc per ‘fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n’escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.

Sembla, doncs, que la tendresa
no es cotitza com abans
-potser sigui una fotesa,
però jo m’ho agafo amb guants.
Sembla lògic que el cinisme
guanyi enters contínuament,
que, a la Borsa, l’arribisme
pugi un quatre-cents per cent.
És prou lògic i evident.

P’rò jo deso els meus valors dins d’un calaix,
tant me fa si alguns em miren de biaix.
No me’n penso pas desfer, no me’ls vendré!
Tard o d’hora han de tornar a fer un bon paper.

Puja el culte a la façana,
el disseny fa de patró:
amb llacets i cel.lofana,
es pot vendre un cagalló.
T’espera un futur terrible
si no creus que Llibertat
sigui un terme compatible amb
Dictadura de Mercat.
No es perdona, aquest pecat.

P’rò, assetjant pels homes-llop de Wall Street,
i amb el risc que m’assenyalin amb el dit,
dic ben alt que em nego en ferm a negociar
els valors que fan que encara em senti humà!

Diuen que la independència
de criteris ha baixat
i que, a l’altra, la prudència
li prepara un cop d’Estat.
Pots dir blanc o pots dir lila,
pots dur llana o ‘nar esquilat,
sempre que facis la fila
de la resta del ramat:
cal seguir el camí fressat.

P’rò, malgrat que l’individu és un ocell
empaitat pels uniformes del cervell,
mentre tingui els meus valors, cap bordegàs
podrà fer que m’agenolli o marqui el pas!

Sembla, doncs, que la tendresa
no es cotitza com abans
-potser sigui una fotesa,
però jo m’ho agafo amb guants.

Ja ho sabies, que la pell batega i parla,
que la història de la vida arrela als dits,
que la mà és tota cervell si saps emprar-la
per trobar en un cos ofert camins humits?
Tenim sempre els receptors a punt de dansa,
p’rò funcionen amb sordina, a trenc de por…
Fem servir per prémer un timbre -i amb recança-
un motor capaç de fer avançar un tractor.

I, tanmateix, tot és tacte:
la vista i l’olfacte,
l’oïda i el gust.
Tacte és la veu que amanyaga, el
somriure que amaga
un gest de refús.
Tacte és l’esguard que es dispara
per travessar un cor il.lús.
Tacte és la carta esperada,
la imatge robada
al fons del mirall.
Tacte, el record i l’espera,
la pau, la fal.lera…
Cap amagatall
pot protegir-te del tacte,
el teu senyor, el teu vassall.

Cada cop que faig camí per una amiga,
sento el tacte que reneix com un infant.
És la sensació més nova i més antiga
que és capaç de reconèixer un vianant.
I la mà s’emmotlla als braços, la cintura…
Quan arriba al pit, reposa i és feliç,
p’rò aviat reprèn la marxa i no s’atura
fins fer seus els mil topants del nou país.

Tacte, ets el Fènix dels tendres,
sorgit de les cendres
fredes del desig.
Saps escalfar la sorpresa, a-
marar l’eixutesa, ets
espurna i esquitx.
Qui et creu sentit de segona,
la vessa de mig a mig.
Amb discreció, ens acompanyes
per terres estranyes
i llocs familiars.
Bon torsimany de la vida,
ens dónes la mida
de cossos i mars
i, en la foscor, els teus murmuris
en il.luminen com fars.

No s’acaba amb les paraules, el llenguatge,
i el silenci, molt sovint, és aparent.
Hi ha mil signes que ens dibuixen el paisatge
si els sabem interpretar correctament.
Tot és ple de portes verges, mai creuades:
rere seu, està aguaitant l’inesperat.
I nosaltres som les claus més indicades
per obrir cada univers de bat a bat.

Dubta’n si vols, però el tacte
va néixer d’un pacte en-
tre el cor i el cervell.
Van disposar un territori
neutral, i és notori
que fou a la pell
on tingué lloc l’abraçada,
la unió del seny i el rampell.
I és des d’ençà, doncs, que el sexe
vindica el seu nexe amb
la imaginació;
que, cos a cos, dia a dia, u-
na tendra follia en-
vaeix la raó.
Dubta’n si vols, estimada,
p’rò acull al cor la cançó.

Com podràs posar en perill la Dama
si no ets més que un esquifit peó?
Com t’ho fas, per dominar un programa,
si no saps fer anar l’ordinador?
Com pretens resoldre la creuada
quan algú t’amaga els enunciats?
Per què el risc d’una última tirada
si els daus estan, com sempre, carregats?

Olga…
Solament quatre fonemes
contenint un univers
ple de joies i problemes
i tendre, i pervers.
Olga…
Tants estires, tants arronses,
tans ‘T’estimo’, tants ‘Bon vent’…
El destí fa giragonses
que ens maregen de valent.

Com negar el vertigen de l’abisme
que t’atreu, ulls fixos, cap al buit?
Com mirar de creure en un sofisma,
si saps que ets tu mateix qui t’has mentit?
Com et pots pensar, per molt que cavis,
que els records es deixen soterrar?
Com gosar negar un somriure als llavis
quan tornen per portar-te de la mà?

Olga…
Un castell inexpugnable
contra el qual fas d’ariet,
tot sabent que és molt probable
que acabis desfet.
Olga…
La manyaga inesperada
si intueixes la fredor,
i el silenci quan l’albada
ja es vestia de cançó.

Com es pot guarir una esgarrapada
que no deixa marques a la pell?
Com et pots refer d’una ventada
que t’ha fet girar com un penell?
Com gosar arxivar l’esgarrifança
quan mercès a ella saps que ets viu?
Com et pots desfer de l’esperança
si sota de la cendra hi ha el caliu?

Olga…
Una imatge ja grogosa
o un futur per estrenar?
Ja em diràs qui és el qui gosa
preveure el demà!
Olga…
N’ets ben lluny, però us envolta
un mateix mantell de nit.
Tanca els ulls, calla i escolta:
pots sentir-la ran de pit.

La flor de la mandra es cull sense esforç:
no cal ni ajupir-se, s’empelta en els cors.
La flor de la mandra no es deixa arrencar,
p’rò si l’acarones no et fuig de la mà.
La flor de la mandra no és flor de jardí:
s’adoba amb tendresa i es rega amb bon vi.
La flor de la mandra fa olor per ‘qui vol,
o arronsa la flaire igual que un cargol.

No és una flor ben vista
pel gruix d’aquesta vall:
s’estimen més la trista
ortiga del treball,
que els fa pujar a fiblades
el camí costerut
que porta a un món de fades,
revistes il.lustrades,
i acaba en el taüt.

La flor de la mandra, la duc sempre al trau
quan bado i passejo, quan jec al meu cau.
La flor de la mandra em dóna llavors
que planto a l’empara d’angoixes i pors.
La flor de la mandra, cedeix-la al veí:
si vols amagar-la, s’haurà de marcir
com l’au engabiada, la noia al taller,
l’infant dins de l’aula, el captaire al carrer.

I és just ran de vorera
que neix per ‘fer d’esquer,
per vèncer la fal.lera
de l’home que va i ve.
Si tens un somni, alleta’l
I fes-lo créixer ferm.
Si et queda un somni, alleta’l
donant-li suc de pètal,
i fes vergers d’un erm.

La flor de la mandra, només la veurà
qui encara no s’hagi oblidat de mirar.
P’rò, si tens l’esguard entelat pel costum,
la flor de la mandra es disfressa de fum
i et deixa ignorar-la, i et deixa marxar
vers un hivernacle on podràsa contemplar
la flor de la pressa, la flor del temps curt,
la flor de l’engany i la flor de l’absurd.

Abans que, mig en broma,
el temps et dugui a l’hort,
comprova que és de goma:
estira fort, ben fort!
I, quan et vagi a mida,
te’n fas un matalàs
on fer la gran dormida
amb una flor arraulida
entre el cervell i el nas:

la flor de la mandra.

– Vas de viatge? Cap a on?
– Molt lluny, a l’altra part del món,
Una illa rica i feliç,
una república, un país
regit només per la raó
– Increïble!
– Penso que no
– Qui t’ho ha dit?
– Ho he somniat
i vull saber si és veritat.
Els béns allí són comunals,
tret dels efectes personals.
Ningú no vol més del que té
car tothom té el que li convé.
– I on cau això? Potser a Llevant?
– Tot just puc dir: cap endavant.
– Estàs tocat de l’ala?
– Un poc
– I com se’n diu d’aqueix indret
on imperen el seny I el dret?
– En català té un nom: Enlloc.