NI DÉU NI AMO (Ni Dieu ni maître)

El cigarret sense corbata
fumat a l’alba democràtica.
La por, el remordiment de qui
té el coll penjat del fil més fi.
El capellà correcte i destre
i la pietat a la finestra
per a aquell que no té, ho proclamo,
ni Déu ni amo.
El que trameten en cistella,
com un paquet, a alguna estrella
que ha caigut freda i resta estesa,
i aquest esquitx de rosa encesa.
I l’advocat amb la cartera.
I l’alba amb vel, que es desespera
per un plor que no té, ho proclamo,
ni Déu ni amo.
Els instruments dels homes justos
i el pi o el roure, això va a gustos,
que han ‘nat creixent en els suplicis
i van moblant els sacrificis.
Aquest procediment que invita
els qui la societat vomita
perquè no tenen, ho proclamo,
ni Déu ni amo.
I l’Evangeli amb comptagotes
que farà agenollar els idiotes,
i que fica a l’horror civil
un poc de noblesa i d’estil.
Aquest crit a l’hora concreta,
i la paraula de profeta,
la reivindico. I proclamo:
“Ni Déu ni amo”

MILORD (Milord)

Apa, veniu, Milord,
a seure al meu costat.
A fora el vent és fort,
aquí esteu resguardat.
Deixeu-vos ‘nar, Milord,
poseu allà el barret,
les penes al meu cor
i els peus al tamboret.
No m’heu vist mai, Milord.
Jo sí us conec prou bé.
Sóc una noia al port,
una ombra del carrer…

 
I tanmateix, ahir
vaig veure-us passejar
no gaire lluny d’aquí.
No us vaig poder ignorar:
anàveu ben vestit,
amb un fulard al coll
i un aire distingit
tan poc freqüent al port…
La noia rutilant
que dúieu de la mà
era tan bella, tant,
que em vaig esgarrifar.

Apa, veniu, Milord…
 
No fa cap goig pensar
que sols cal un vaixell
per fer-vos sentir vell
quan el vaixell se’n va,
si amb ell se’n va del port
la noia d’ulls tan clars
que ignora que aquest pas
us ha trencat el cor.
L’amor té un rostre fals,
qui més qui menys ho aprèn…
La vida et fa regals
però més tard te’ls pren…
 
Apa, veniu, Milord,
sembleu un nen perdut.
Deixeu-me fer, Milord,
Aquí sou ben rebut.
Jo ressuscito els morts,
jo al feble el puc fer fort,
jo canto pels Milords
que no han tingut pas sort.
Mireu-me bé, Milord,
és nostra aquesta nit.
P’rò esteu plorant, Milord…
Mai no ho hauria dit.

 
Parlat:
 
Au, vinga, Milord…
Somrieu, Milord…
Sé que ho podeu fer millor…
Va, un petit esforç…
Això, això mateix…
Vinga, rieu, Milord…!
Vinga, canteu, Milord…!

LA BOHÈMIA (LA BOHÈME)

Vull parlar-vos d’un temps
tan llunyà que al jovent
pot semblar-li mentida.
Montmartre era llavors
un paradís d’amors,
de lilàs i de vida…
I tant és si aquell pis
era humit i era gris
ja que allà ens vam conèixer.
Van ser uns anys infinits,
tu posant despullada
i jo amb l’estómac buit.
La bohèmia, la bohèmia,
volia dir felicitat.
La bohèmia, la bohèmia…
Estels als ulls, ventre afamat.
Pels cafès dels voltants
ens trobàvem uns quants
que esperàvem la glòria.
Mal vestits, sense un ral,
però amb el cap ben alt,
crèiem en la victòria.
I quan un taverner
ens donava uns diners
o un sopar per un quadre,
recitàvem Verlaine
escalfant-nos al foc
i oblidàvem l’hivern.
La bohèmia, la bohèmia
volia dir “T’estimo molt”.
La bohèmia, la bohèmia…
Tots érem genis al bressol.
Quantes nits no he passat
treballant enfebrat
amb un toc de follia,
retocant el dibuix
d’una sina, d’uns ulls,
fins que es feia de dia.
I, en reprendre l’alè
davant d’un trist cafè
i una llesca florida,
dibuixava un somrís
i estimava la vida,
esgotat p’rò feliç.
La bohèmia, la bohèmia
volia dir “Tenim vint anys”.
La bohèmia, la bohèmia…
Viure de l’aire no era estrany.
Si algun dia l’atzar
fa que prengui de nou
el camí de Montmartre,
els carrers i la gent
semblen tan diferents,
decorats de teatre.
Els graons m’han portat
a un taller desolat
on vivia un artista…
Se’m torna el cor de glaç,
la llum del sol és trista
i s’han mort els lilàs
La bohèmia, la bohèmia…
Teníem el cor tan encès!
La bohèmia, la bohèmia
Per ‘mi ara ja no vol dir res.

QUAN NO TENS SINÓ AMOR (Quand on n’a que l’amour)

Quan no tens sinó amor
per omplir l’equipatge
en emprendre el viatge
del nostre amor tan gran.
Quan no tens sinó amor,
quan només ens tenim
l’un a l’altre, i un prim
tel de joia al voltant.
Quan no tens sinó amor
per viure una promesa,
sense d’altra riquesa
que creure-hi sempre més.
Quan no tens sinó amor
per moblar amb meravelles
i cobrir amb pols d’estrelles
la grisor dels carrers.
Quan no tens sinó amor
com a sola raó,
com a sola cançó
i com a únic socors.
Quan no tens sinó amor
per vestir en sortir el sol
els captaires de dol
amb abrics de vellut.
Quan no tens sinó amor
per pregar per la Terra,
per la fam i la guerra,
trobador sense escut.
Quan no tens sinó amor
i res més pots donar
als qui volen lluitar
per buscar la claror.
Quan no tens sinó amor
per traçar el teu camí,
per forçar el teu destí
i per vèncer la por.
Quan no tens sinó amor
per fer emmudir els canons,
quan només tens cançons
per convèncer un tambor…
Llavors, sense tenir
sinó amor, sinó alè,
tindrem per fi a les mans,
amics, el món sencer!

COM UNA CANÇÓ DE JACQUES BREL (La chanson de Gainsbourg)

Fa olor de pluja i fulles mortes,
aquesta cançó de tardor.
Sap travessar totes les portes
i es fica en qualsevol racó.
Parla d’amors que han de venir,
dels vells amants, i de tu i de mi.
Cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
……………………………….
Parla d’amics que a sota terra
segueixen tan vius com abans.
Escup al rostre de la guerra
i vetlla la son dels infants.
Té gust d’alcohol, té gust de fum,
té gust de plors, però el seu perfum
cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
…………………………
(ESTROFA INSTRUMENTAL)
Té gust d’alcohol, té gust de fum,
té gust de plors, i el seu perfum
cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.
…………………………………………..
Amics i amors, besos, rialles,
el temps els aboca a la mort.
P’rò la mort és un foc de palla
quan ha d’enfrontar-se al record.
No cal cridar “No em deixis pas”,
et segueix com un gos allà on vas.
Cura i fereix. És foc i és gel,
com una cançó de Jacques Brel.

AMB EL TEMPS (Avec le temps)

És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
i s’obliden els rostres i les veus són enllà.
Quan els batecs del cor s’han perdut, ja no cal
anar més lluny, cal deixar fer, tot ja és igual.
És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
l’altre que sota un xàfec has buscat pels ravals,
l’altre que has intuït al tombant d’un esguard,
enmig del mots, potser entre línies, sota el vell
jurament maquillat que se’n va a fer el carrer.
Quan passa el temps, tot s’esvaeix.

És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
i els més tendres records ja no volen dir res.
A la secció dels morts, en uns grans magatzems,
vaig remenant quan la tendresa fot el camp.

És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
l’altre a qui feies cas pel més lleu refredat,
l’altre a qui vas donar vent i joies i sang,
per qui et venies la teva ànima a baix preu,
per qui t’arrossegaves com un gos del carrer…
És amb el temps que tot va bé.

És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
i oblidem les passions i les veus han callat,
les que et deien fluixet aquells mots tan banals:
“No tornis massa tard, no agafis fred si us plau…”

És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
i et sents blanc i cansat igual que un vell cavall,
i et sents ert i glaçat en un trist llit d’atzar,
i et sents potser molt sol, p’rò ja tranquil i en pau,
i sents que els anys perduts lentament t’han robat…
És amb el temps
que per fi deixes d’estimar.

LES BOMBES ATÒMIQUES (La java des bombes atomiques)

Un oncle meu era capaç,
tancat en el seu mas,
de fer bombes atòmiques.
Autodidacte dels trempats,
les grans dificultats
li semblaven ben còmiques.
Al seu taller fosc i petit
passava dia i nit
tot fent experiències,
i al vespre, a l’hora de sopar,
tots amb la boca ober-
ta el sentíem parlar:
“Per fabricar una bomba A,
fillets de Déu, no hi ha
cap mena de problema.
La qüestió del detonador
no em fa fred ni calor,
millor canviar de tema.
I pel que fa a la bomba H,
la tinc ja dins del sac,
p’rò una cosa em turmenta:
el maleït radi d’acció,
que en la meva invenció
és sols d’un metre trenta.
Hi ha un detall que no va bé:
haig de tornar al meu taller!”

 
Va treballar sense repòs
per rosegar aquell os
que li feia la guitza.
Si es dignava baixar a sopar,
amb una queixala-
da es cruspia una pizza.
El seu aspecte trist i las
parlava de fracàs,
p’rò no gosàvem dir-ho,
fins que un dia, a mig tallar el pa,
va fer un profund sospir,
i alçant-se va exclamar:
“Fillets de Déu, m’estic fent vell!
Em fa figa el cervell,
i de quina manera!
Per dir-ho clar, no és un cervell
sinó un gruix de rovell
dins d’ una cafetera!
Fa dies, mesos, anys i panys
que poso els meus afanys
en millorar la bomba,
i fins avui he estat ignorant
que l’únic important
és calcular allà on tomba.
Ara tot ‘nirà molt bé
p’rò haig de tornar al meu taller!”

 
Sabent proper el resultat,
tots els grans caps d’Estat
van fer-li una visita.
Ell els va rebre i va excusar-
se que la seva llar
fos tan i tan petita.
Quan el darrer va haver-hi entrat,
va passar el forrellat
dient: “Sigueu bons nanos” .
I, quan la bomba va esclatar,
de tot aquell ramat
ni un tros no va quedar.
L’oncle, davant del resultat,
no es veia desinflat
i va parar la galta.
Al tribunal fou convocat
i davant del jurat
va declarar en veu alta:
“Senyors, l’error ha estat molt greu,
p’rò juro davant Déu
amb la dreta i l’esquerra
que destruint aquells cabrons
puc creure, i amb raons,
haver salvat la Terra”.
Van rumiar, es van consultar,
el varen condemnar
i el van amnistiar.
I el país, reconeixent,
quasi immediatament
va fer-lo President.

FILLS DE… (Fils de…)

Fill de burgès, nen sense sostre,
tots els infants són com el vostre.
Fill de creient o fill d’ateu,
tots els infants són com el teu.
Un mateix plor, un sol somriure,
el mateix viure, un sol color…
Fill de creient o fill d’ateu,
tots els infants són com el teu.
No és fins després, fins molt després…
P’rò fills de la fam, fills de tiberis,
tots els infants tenen imperis.
Dins d’un palau o una favela
un cor d’infant va a tota vela.
Tenen el cel, les flors, l’onada,
un ocell mort de matinada…
Fills de la fam, fills de tiberis,
tots els infants tenen imperis.
No és fins després, fins molt després…
P’rò fill del teu fill o fill d’immigrants,
són uns bruixots tots els infants.
Fills de l’amor, fills d’amoretes,
tots els infants són uns poetes.
Són prínceps blaus, pastors d’ovelles.
Fins les estrelles menen les naus…
fill del teu fill o fill d’immigrants,
són uns bruixots tots els infants.
No és fins després, fins molt després…

VEURE UN AMIC PLORAR (Voir un ami pleurer)

És clar, a Irlanda estan en guerra
i fuig la música dels cors,
i la tendresa se’ns esguerra,
i al Paradís toquen a morts.
És clar, els diners no en fan, de flaire,
p’rò tots els saben ensumar.
És clar, la sang esquitxa l’aire
p’rò… p’rò veure un amic plorar.
És clar que hi ha tots els fracassos
que ens van portant cap a la mort.
El cos s’estranya de fer uns passos,
ser encara dret, ves quina sort!
És clar, les dones que no estimen
i els ocells morts aquí i allà.
És clar que els cors sovint no rimen
p’rò… p’rò veure un amic plorar.
És clar, les viles destrossades
per uns infants de cinquanta anys,
un mar de llàgrimes vessades
i tants amors podrits d’enganys.
És clar, el temps que corre massa,
el metro on tants s’han d’ofegar,
la veritat que ens mira i passa…
p’rò… p’rò veure un amic plorar. 
És clar, el mirall sovint ens nega
tant el valor de ser jueu
com l’elegància de ser negre:
no ets sinó sutge i vols ser neu.
I els nostres germans que ens estimen
tant que no ens hem pas d’estranyar
quan per amor ens assassinen…
p’rò… p’rò veure un amic plorar.

QUÈ PUC SER SENSE TU? (Que serais-je sans toi)

Que puc ser sense tu? Un somni, una quimera,
Un cor dorment del bosc, una nau sense ormeig,
el temps glaçat en un rellotge de polsera…
Què puc ser sense tu sinó aquest balbuceig? 
M’has ensenyat l’arrel de tota cosa humana
i he vist amb els teus ulls la joia i el dolor.
Tot ho he après de tu, amant, mestra i germana,
com qui llegeix al cel una estrella llunyana,
com veus algú que canta i n’aprens la cançó…
Tot ho he après de tu, l’esperança i la por.
Qué puc ser sense tu… 
Tot ho he après de tu: que l’ós cada any hiverna,
que hi ha claror al matí, que un cel pot ser molt blau,
que la felicitat no és un llum de taverna…
M’has guiat per l’infern de la ciutat moderna,
on l’Home ja no sap alçar l’Home que cau.
I m’has pres de la mà, i m’has fet sentir en pau.
Qué puc ser sense tu…
Qui parla de la joia té la mirada trista.
L’anhel és un sanglot perdut que va i que ve,
una corda que es trenca als dits del guitarrista…
I tanmateix la joia és viva, i pot ser vista
no solament als somnis o als núvols de paper.
Terra! Terra! Aquí és on hem de viure i ser!
Qué puc ser sense tu…