Apa, veniu, Milord…
No fa cap goig pensar
que sols cal un vaixell
per fer-vos sentir vell
quan el vaixell se’n va,
si amb ell se’n va del port
la noia d’ulls tan clars
que ignora que aquest pas
us ha trencat el cor.
L’amor té un rostre fals,
qui més qui menys ho aprèn…
La vida et fa regals
però més tard te’ls pren…
Apa, veniu, Milord,
sembleu un nen perdut.
Deixeu-me fer, Milord,
Aquí sou ben rebut.
Jo ressuscito els morts,
jo al feble el puc fer fort,
jo canto pels Milords
que no han tingut pas sort.
Mireu-me bé, Milord,
és nostra aquesta nit.
P’rò esteu plorant, Milord…
Mai no ho hauria dit.
Parlat:
Au, vinga, Milord…
Somrieu, Milord…
Sé que ho podeu fer millor…
Va, un petit esforç…
Això, això mateix…
Vinga, rieu, Milord…!
Vinga, canteu, Milord…!
És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
i els més tendres records ja no volen dir res.
A la secció dels morts, en uns grans magatzems,
vaig remenant quan la tendresa fot el camp.
És amb el temps,
és amb el temps que tot se’n va,
i oblidem les passions i les veus han callat,
les que et deien fluixet aquells mots tan banals:
“No tornis massa tard, no agafis fred si us plau…”