Navegar en solitari
Sóc capità i oficial de coberta.
Sóc contramestre, grumet, timoner.
Sóc també el guaita que està sempre alerta.
Sóc el primer i el darrer mariner.
És un plaer navegar en solitari,
no donar ordres ni anar-les rebent,
poder triar mar obert o estuari
i remuntar l’opinió i el corrent.
No preguntar-te on seràs d’aquí a uns dies,
desfer la rosa dels vents entre els dits,
abandonar salvadors i messies,
costums i manies,
i amics escollits
que t’apunyalen tendrament
per estalviar-te el sofriment.
És un plaer navegar en solitari…
Tenir trobades casuals a Tortuga
amb bucaners embriacs de cançons
i amb altra gent que la mar aixopluga,
poetes en fuga
cansats dels canons
que el poder sempre ha disparat
contra els qui viuen de v’ritat.
És un plaer navegar en solitari…
Si descobreixes una polissona
a la bodega, exclamar : « Quina sort !
Compartirem el viatge una estona,
p’rò baixes, bufona,
en el proper port ! »
Cal dir-se adéu quan el desig
és una onada i no un esquitx.
És un plaer navegar en solitari…
Buscar recer en una cala deserta,
passar la nit bressolat pels estels,
salpar al matí quan la brisa et desperta
amb la brúixola oferta a
revoltes i anhels,
i trobar l’illa del tresor
seguint el mapa del teu cor.
És un plaer navegar en solitari,
no donar ordres ni anar-les rebent,
poder triar mar obert o estuari
i remuntar l’opinió i el corrent.
Sóc capità i oficial de coberta.
Sóc contramestre, grumet, timoner.
Sóc també el guaita que està sempre alerta.
Sóc el primer i el darrer mariner.
Viatge al fons de l’oblit
El meu bitllet és sols d’anada.
No hi veig escrit el meu destí.
Tampoc cap dada
de la durada
que aquest trajecte ha de tenir.
A cada escala, l’equipatge
se’m torna més i més lleuger.
Mot rere imatge,
perdo el bagatge
que vaig trigar tants anys a fer.
Em vull quedar, vull ser aquí,
p’rò estic escapant de mi…
em busco i em trobo a trossos.
L’onada desfà el castell
de sorra del meu cervell.
Tinc un estrany dins la pell
que creix molt a poc a poc,
que va usurpant el meu lloc,
que es va fent seus els meus ossos,
i no puc moure ni un dit
per aturar el maleït
viatge al fons de l’oblit.
En pronunciar cada paraula,
en puc sentir a la boca el gust:
tren i tempesta,
mar i ginesta,
i noia i sang… i trobo injust
saber que, per ‘mi, tard o d’hora
perdran el seu significat.
Seré a la vora
de tot, p’rò a fora
de tot, etern exiliat.
No m’entra al cap, no pot ser,
i tanmateix sé prou bé
que el món vol abandonar-me;
la flor no serà una flor,
serà un misteri, un això,
i un nom serà sols un so.
Serà suau el pendent
o abrupte? Vindrà un moment
que em vegi empunyant una arma
o esperaré, arraulit,
que acabi aquest maleït
viatge al fons de l’oblit?
Tinc al davant el teu somriure,
m’hi agafo com a un clau roent.
Un cop vaig viure
despert i lliure
al teu costat, ho tinc present.
Surts en una fotografia,
puc dir-me on i quan la vaig fer,
però algun dia
tot farà via…
Et veuré i no et coneixeré.
Encara puc dir el teu nom
però demà, no sé com,
no el trobaré ran de llavi.
Un vent cruel, massa fort,
m’arrencarà tot record,
esdevindré un arbre mort.
Llavors, poc m’importarà,
p’rò ara que em puc revoltar
pregunto: quin déu, quin savi
voldrà fer cas del meu crit
i aturar aquest maleït
viatge al fons de l’oblit?
El meu bitllet és sols d’anada.
No sé quin serà el meu destí…
Spleen
Quan l’adolescència i la immortalitat
dormen al bagul dels records.
Quan les hipoteques han desarborat
les naus que es podreixen al fons de tants ports.
Quan a pocs cervells hi ha mons per descobrir
i el Viatge ha estat soterrat
sense cap senyal, al marge del camí,
al costat de Stevenson i d’Hugo Pratt.
Quan s’ha transformat en llautó
l’or de les donzelles del Rin.
Quan als llavis mor la cançó.
Quan sota l’asfalt no hi ha
ni la platja ni el demà,
sents com a dins teu neix l’spleen
Quan cotitza en Borsa la vulgaritat
i el talent irrita el poder
perquè desactiva la mediocritat,
dogma irrefutable de la nova Fe.
Quan qui mai no calla i no té res a dir
fa el cim de la imbecil.litat.
Quan saps que un imbècil sempre pot servir
per ‘fer un rei, un militar o un diputat.
Quan et cansa ensenyar les dents,
fer travetes, córrer un esprint,
per optar als seients preferents.
Quan et saps un estranger
passejant pel teu carrer,
sents com a dins teu creix l’spleen.
Quan Talmud, i Bíblia, i Alcorà, han obert
la raó en canal, i ara es veu
com en nom d’un cel tan àrid com desert
foscos rius de sang van escampant-se arreu.
Quan sospites que si, malgrat tot, hi ha un déu,
s’emborratxa massa sovint.
Quan la Humanitat és un malalt molt greu
obsedit a suïcidar-se per instint.
Quan veus quins desastres van dur
les idees del segle XX,
i sospites que el XXI
voldrà encara anar més lluny.
Quan a prop l’Infern retruny,
sents com se t’escampa l’spleen.
Quan l’adult no creu en fades ni follets
p’rò se’n va content a votar.
Quan la veritat, i fins i tot els drets,
són de qui fot crits i aprèn a mossegar.
Quan li veus la data de caducitat
a un planeta brut i encongit.
Quan sempre és moment d’anar a publicitat.
Quan el cor s’apaga i l’engoleix la nit.
Quan de cada pedra que cau
neix un altre mur de Berlín,
quan el pany rebutja la clau,
no hi ha poma sense cuc
i el cel gris es fa feixuc,
sents com tot en tu esdevé spleen.
Quan la teva llengua, entre rancor, perills,
odi, atacs, desídia, paranys
i la indiferència dels seus propis fills,
viu la decadència i potser els darrers anys.
Quan matem el temps mentre esperem la mort,
quan la mort és sols acabar
el que vam començar en néixer, i quan per sort
només tenim clar que no tenim res clar.
Quan el vent barreja la pols
d’Adolf Hitler i de James Dean.
Quan sents un regust agredolç
evocant el ratolí
que els teus somnis van parir,
treus a passejar el teu spleen.
El bar enmig de la boira
De cop, la boira caigué
talment un sac de patates,
i va devorar el carrer:
no em veia ni les sabates.
P’rò el rètol encès d’un bar
esborrà tot mal presagi,
i em vaig sentir com si un far
m’hagués salvat del naufragi.
Hi vaig entrar, i tot seguit
ja vaig trobar-me de conya.
Quina escalforeta al pit!
Quina sensació de nyonya!
P’rò quan la vista se’m va
acostumar a la penombra,
el que vaig veure em deixà
tan rígid com una escombra.
Asseguts i relaxats,
hi havia en Quintín Cabrera
i en Gato Pérez, penjats
d’una rumba milonguera.
Darrere el taulell, la Vosss,
amb cara de lluna plena,
es ficava un whisky o dos
o tres entre pit i esquena.
Hi ha bars que tenen el dret
d’admissió tan reservat
que no deixen passar el fred,
la tristesa i l’ansietat.
Hi ha bars
que compten amb un control
d’accés tan perfeccionat
que la Mort, que es fica on vol,
no s’hi ha pres mai ni un tallat.
Ulls closos, en Xesco Boix
cantava sota la gorra
la complanta d’un rei coix
tancat dins d’una masmorra.
A prop, l’Esteve Fortuny
puntejava “L’oucomballa”
quan llavors, no gaire lluny
va ressonar una rialla.
Reia el gran Guillem d’Efak,
jugant a escacs amb l’Ovidi.
Tot fent un glop de conyac,
li envià el rei a presidi.
Bon perdedor, l’alcoià
no deixà el posat alegre
i murmurà “Va com va!
Sóc el blanc, però ho tinc negre!”
Miquel Porter en un racó
xerrava amb en Delfí Abella
sobre Freud, sobre Truffaut,
i recordaven l’Ovella
Negra, la Cova del Drac,
Brassens, Brel, la Dictadura,
els Jutges d’abans d’en Llach
i els cretins de la Censura.
Hi ha bars…
L’Escamilla i la Laffitte
evocaven Radioscope
amb l’Humet. Jo, embadalit,
m’ho escoltava quan, de cop,
vingué en Carles Sabater,
es va recolzar a la barra
i va dir-me: “Què hem de fer?”,
allargant-me una guitarra.
Tot fent sonar un breu acord,
vaig dir: “Voldria quedar-me
aquí dins fins a la mort.”
Va somriure i va mirar-me:
“Ara has de marxar –digué-,
aquest lloc no és per ‘tu encara.
Però segur que reveuré
algun cop la teva cara.”
Me’n vaig ‘nar, i mai no he pogut
retrobar el bar ni la zona:
no és ni al nord, ni a l’est, ni al sud,
ni a l’oest de Barcelona.
P’rò hi tornaré, no sé com,
per fer-hi una llarga estada,
i hi trobaré, amb el meu nom,
una taula reservada.
Hi ha bars…
Mentre espero una dona que no arriba
Mentre espero una dona que no arriba,
mentre el temps va escolant-se a poc a poc
al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,
no tinc res més a fer que fer el badoc.
I, per tal de no estar pendent de l’hora,
miro els núvols de formes canviants,
contemplo uns nens que juguen a la vora
i m’invento el passat dels vianants;
admiro una façana modernista
en la qual no m’havia mai fixat
i nedo en la mirada d’ametista
de la noia que em passa pel costat.
Mentre espero una dona que no arriba,
mentre el temps s’arrossega com un cuc
al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,
m’espremo el cerebel i en trec el suc.
Trobo un vers que buscava feia dies,
veig un rostre sorgit del pou dels anys,
i passo llista a dèries i manies,
i faig balanç de pèrdues i de guanys.
Fabrico mons distants, reparo el nostre
amb les eines de la imaginació
-l’únic ocell que mai no toca sostre-
i cavo els fonaments d’una cançó.
Mentre espero una dona que no arriba,
mentre el temps fa camí tot ranquejant,
al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,
em dic que estar plantat té el seu encant.
I la llum que es filtra entre les fulles
dels plàtans del carrer em fereix els ulls,
i sento en respirar que mil agulles
se’m claven a la sang, i encaro esculls
conscient que sóc un prim tel d’existència
entre infinites llesques de no-res
i, tot i això, li marco la cadència
al món que neix del meu esguard sorprès.
Mentre espero una dona que no arriba
i es posa a ploure, penso –encara eixut,
al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba-
en tot el que m’hauria jo perdut
si les dones que m’han florit la vida
i me l’han esfullat a parts iguals,
i m’han portat pel cor i per la brida,
haguessin estat totes puntuals!
Un home en llibertat
Ja no es veu cap mamut
i ho tens bastant fotut
si un diplodocus entra en els teus plans.
El dodo es va extingir
abans d’abans d’ahir
i no hi ha megateris pels voltants.
I tanmateix, qui sap
si un dia traurà el cap
algun supervivent dient « salut ! ».
Pensem que el celacant
se’l van trobar nedant
quan ja tots el donaven per perdut.
Per tant, escolta’m bé :
si ets un aventurer,
si et vols enfrontar a un repte de v’ritat,
dedica els teus afanys,
dedica els propers anys
a buscar un home o dona en llibertat.
L’Home, senyor meu, és únic: l’únic animal catalogat
que es reprodueix només, només –ho puc jurar- en captivitat !
En captivitat !
Perquè hi ha el pler, el dolor,
el fred i la calor,
desitjos complicats i més senzills,
el tabac i l’alcohol,
el cotxe i el futbol,
parelles oficials, amants i fills,
Hisenda i el Mercat
i la publicitat,
horaris, Internet, les lleis, les pors,
els déus, l’envelliment,
el «què dirà la gent»,
els bancs, les hipoteques, potser un gos.
El mòbil i el mirall,
l’atur o bé el treball,
la tele i els costums sedimentats,
la mandra i els sopars
i l’èxit i el fracàs,
els odis, els rancors, les amistats.
I l’Estat, monàrquic o potser republicà o dictatorial,
i la malaltia, els prejudicis, les paraules, la moral,
tot aquest sidral.
El fet és que, tant si
no hi trobes res a dir
com si et revoltes, fart de fer de xai.
vas néixer a la presó
i em temo molt que no
hi ha possibilitats que en surtis mai.
Les reixes poden ser
de vent, paper cuixé,
de plàstic o deixalles, or o argent.
Són aspres o suaus
al tacte, i els babaus
pretenen ignorar-les i anar fent.
I lluiten per tenir
poder i diners. En fi,
per oblidar cadenes i grillons.
Política d’estruç
d’emperadors ben nus
que amb fil de somni es fan uns pantalons.
Pots negar-te a veure-ho, imaginar-te que ets més lliure que un ocell,
p’rò, per començar, ets esclau del cos, dels teus sentits, del teu cervell,
de la teva pell.
Qui té, té por també
de perdre allò que té.
Busca esperança on sigui, qui té por.
Qui té esperança, creu
i espera mentre jeu.
Qui espera, simplement defuig l’acció.
Solament algú lúcidament, tranquil.lament desesperat.
Només algú així pot aspirar a esdevenir un home en llibertat.
Un home en llibertat !!!
La pandèmia universal
1
És més devastador que l’èbola i la sida,
tan contagiós i democràtic com la grip.
Infatigable i malparit fora de mida,
s’ho enduu tot pel davant i mai no queda tip.
Esmunyedís com una serp, la seva astúcia
deixa en ridícul la guineu. És resistent:
al sol del Sàhara i al fred intens de Rússia,
i cap vacuna no l’engega a prendre vent.
És el temible virus de l’estupidesa,
una hidra de mil caps, un monstre esfereïdor,
una marea negra immensament estesa,
una gangrena que no admet amputació.
Tant li fan sexe, nacions, colors i classes,
infecta vells i infecta joves per igual.
I, fent-se seus els individus i les masses,
desencadena una pandèmia, una pandèmia universal.
2
L’estupidesa no exclou pas la intel.ligència:
la colonitza i l’erosiona des de dins,
i la deforma lentament, amb paciència,
i la utilitza per a aconseguir els seus fins.
També es disfressa tot sovint amb molt de traça
fins que l’acaben confonent amb la v’ritat
els pontificadors excàtedra, una raça
que eructa llocs comuns amb plena autoritat.
L’estupidesa pot també adoptar la forma
de tradicions i de creences, del Mercat
quan engoleix revoltes amb la boca enorme
i regurgita modes i banalitat.
D’ella en deriven prejudicis, fanatismes,
la gelosia –filla d’un orgull malalt-,
la crueltat, el culte al nombre, els dogmatismes,
tot el que activa una pandèmia, una pandèmia universal.
3
Ningú no en pot fugir, ningú no hi és immune.
Tots la tenim en un estat latent o actiu.
Se’ns pot manifestar avui, demà, o en una
setmana, o en vint anys, a l’hivern o a l’estiu.
Cal escoltar-nos quan parlem, i detectar-la
en una etapa embrionària. Poc després
ja serà tard, molt tard per intentar extirpar-la:
l’estúpid mai no reconeixerà que ho és.
La pots combatre i fer-li mal amb la ironia,
amb unes línies de Voltaire i, sobretot,
dubtant contínuament, qüestionant dia a dia
les teves conviccions i l’ús de cada mot.
Però la lluita durarà tota la vida,
i es fa difícil resistir fins al final
la temptació d’abandonar-te a l’envestida
i barrejar-te amb els qui escampen la pandèmia universal!
Època rosa, època blues
Un infant
ignora que és feliç fins que es fa gran
o, ben mirat,
és l’home adult qui recrea el passat
en clau de felicitat
i el mitifica, quan un nen
viu el present rient, plorant, depèn…
i és desgraciat
en el transcurs d’un moment infinit
i el rei del món tot seguit.
El temps
pot convertir en pedres precioses els fems.
El cor
desitja creure en la improbable Edat d’Or.
L’avui,
que tanca portes i t’escurça el camí,
pintat
color de rosa ens deixa sempre el passat.
L’època rosa neix quan la cus
amb fil i agulla l’època blues
a la memòria.
Uns amants
tendres i joves –vaja, uns debutants-
solen somiar
en l’endemà, en un futur net i clar
quan el món els somriurà
com mai ha somrigut. P’rò els anys
duran desgast, rutina i desenganys
i creixerà en
ells la nostàlgia d’un món molt millor,
el món del primer petó.
El temps…
Un cantant
que ningú escolta sobreviu pensant
que ha d’arribar el
dia que el seu gran talent petarà als
ulls del món com un volcà…
P’rò amb l’èxit ve també la por
de ser oblidat i, enmig d’una ovació,
enyorarà
les vaques magres i el fred del carrer,
quan tot estava per fer.
El temps…
L’època rosa neix quan la cus
a la memòria l’època blues.
La por se’ns menja
Estridències que vomiten les finestres abaixades
d’algun cotxe, mentre Mozart amenitza un ascensor.
Restaurants, botigues, metros, saturats de violinades.
Ben pocs dits que es decideixin a apagar un televisor.
Una tècnica avançada que ens permet dir-nos parides
immediates. La mania d’aplaudir als enterraments.
Crits inútils i rialles sense humor. Paraules buides…
El que calgui, mentre ofegui el nostre grinyolar de dents.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit
quan el silenci es revifa i revenja
tot despertant-nos al cor de la nit.
Fotut silenci!
Tu fas que pensi
el qui voldria ofegar el pensament,
tu fas que ens ompli el vertigen, que ens venci
l’angoixa, incerta p’rò sempre present.
L’individu diluint-se en estadis, parcs temàtics,
centres comercials, de lleure, discoteques, maratons…
El desig d’unir la nostra veu als himnes dels fanàtics,
de no fer res que destaqui, de ser un més entre milions.
La incapacitat profunda d’extirpar-nos de la massa,
d’adonar-nos que en essència tothom neix i mor tot sol.
Els somriures que adrecem a qui ens repugna. El temps que passa
adherint gent per rutina, quan l’amor ja ha alçat el vol.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit.
La soledat se’t presenta i repenja
quan més segur estàs d’haver-ne fugit.
És dur el viatge,
sense el miratge
d’una altra mà que t’agafi la mà,
d’uns altres ulls que et retornin la imatge
que tu mateix t’has volgut inventar.
La necessitat del líder religiós, social, polític,
musical o filosòfic, sindical o d’opinió,
aquell qui ens evita el tràngol de pensar i el dubte crític,
perquè pensa per nosaltres, perquè sempre té raó.
L’adoctrinament continu dels governs, de les empreses
que els controlen, dels mitjans que en són els gossos obedients,
i la temptació de creure’ls, d’arrapar-nos a certeses
de granit, inqüestionables, resistents a tots els vents.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit.
La por de ser de dilluns a diumenge
els responsables del que hem decidit.
Ser lliure espanta.
Demana tanta e-
nergia, fondre el molt greix segregat
per un cervell tan poruc que no aguanta
l’esforç que implica dubtar i ser jutjat!
Fam i sang, misèria i míssils convertits en espectacle,
quan els éssers que sofreixen són titelles irreals.
El dolor en una aspirina i arxivades per miracle
la vellesa i l’agonia en residències i hospitals.
Una lluita aferrissada per domar l’ingovernable:
cirurgia, esport, dietes i el retrat de Dorian Gray.
I en tombar una cantonada, un capvespre, inevitable,
la sorpresa congelada als ulls del pòtol o del rei.
La por se’ns menja.
La por se’ns penja
del coll i ens clava les ungles al pit.
Por de ser pols en potència que el vent ja
comença a empènyer camí de l’oblit
Amb la paraula
forgem la faula,
amb déus a mida forgem la il.lusió,
p`rò tard o d’hora ens serveixen a taula:
som l’aliment preferit de la por
i la por se’ns menja!
El fabricant d’oficis
De petit, si em preguntaven
“Què vols ser, quan siguis gran?”,
deia allò que s’esperaven
els adults del meu voltant:
bomber, metge, economista,
astronauta, professor,
funcionari, periodista
o pilot d’aviació.
I ells em feien bona cara,
em donaven un car’mel
i li deien a la mare:
“Aquest nen és tot un cel!”
Però m’importava un rave
l’opinió d’aquells cretins
i en secret acaronava
mil oficis clandestins:
sodomitzador de puces,
caçador d’aigua corrent,
seductor de nines russes,
embotellador de vent,
venedor d’esgarrifances
alçador de baixos fons,
desarrugador de panses,
distribuïdor de petons,
conductor de calaixeres,
polidor d’escuradents,
domador de calaveres,
bressador de sols ponents,
psicoanalista de vaques,
amplificador de crits,
provador de llits i hamaques,
detector de malparits.
El món és tan depriment,
tan gris, tan convencional…
Si vols ‘nar a contracorrent,
pots prendre mal.
I vaig créixer, i no volia
ser enginyer ni ser advocat.
El meu pare, cada dia
se’l veia més emprenyat
i em cridava: “Ets un desastre,
un inútil, un gandul!
Qui vulgui menjar pollastre,
que comenci a moure el cul!”
I jo, ofès, li deia: “Papa,
prou voldria treballar
si un projecte amb prou de grapa
em sabés interessar.
Només m’ofereixen feines
ensopides i banals.
Jo vull esmolar les eines
en oficis immortals:
inflador de collonades,
llepador d’aparadors,
endolcidor d’arengades,
frenador d’atacs de tos,
maquillador de mentides,
esgarrapador de gats,
provocador d’estampides,
unidor d’esquarterats,
qüestionador de certeses,
gran pontífex dels bordells,
productor d’embriagueses,
monitor de vol d’ocells,
circumcisador d’amebes,
tallador en sec de singlots,
desllagrimador de cebes,
professor d’estirabots.
El món és tan depriment,
tan malgirbat, tan eixut…
Si vols ‘nar a contracorrent,
ho tens pelut!
M’he fet gran, tinc alguns vicis,
no pas el de treballar…
No he exercit mai els oficis
que m’agrada imaginar.
Diuen: no tenen sortida,
Mai no se’n trauran diners…
P’rò somniar, sembla mentida,
si no et mostra el món com és,
si que et mostra com hauria
de ser, com podria ser
si un polsim de fantasia
es dignés baixar al carrer.
Ara em vaig guanyant la vida
fent cançons, però potser,
si no deixo anar la brida,
algun dia esdevindré
salinitzador de pluges,
llançador de fruits podrits,
dietista per a truges,
acaronador de pits,
clonador de merda d’oca,
tacador de versos blancs
extractor de suc de roca,
orxatitzador de sangs,
desaplicador de normes,
ferrador d’ous remenats,
quadrificador de formes
circulars, escuraplats,
gondoler al bell mig del Sena,
mesclador de carn i peix,
comptador de grans d’arena,
creador de mi mateix!
El món és tan depriment,
tan fred, tan poc elegant…
Si vols ‘nar a contracorrent,
te la fot’ran!