Sóc capità i oficial de coberta.
Sóc contramestre, grumet, timoner.
Sóc també el guaita que està sempre alerta.
Sóc el primer i el darrer mariner.
És un plaer navegar en solitari,
no donar ordres ni anar-les rebent,
poder triar mar obert o estuari
i remuntar l’opinió i el corrent.

No preguntar-te on seràs d’aquí a uns dies,
desfer la rosa dels vents entre els dits,
abandonar salvadors i messies,
costums i manies,
i amics escollits
que t’apunyalen tendrament
per estalviar-te el sofriment.

És un plaer navegar en solitari…

Tenir trobades casuals a Tortuga
amb bucaners embriacs de cançons
i amb altra gent que la mar aixopluga,
poetes en fuga
cansats dels canons
que el poder sempre ha disparat
contra els qui viuen de v’ritat.

És un plaer navegar en solitari…

Si descobreixes una polissona
a la bodega, exclamar : « Quina sort !
Compartirem el viatge una estona,
p’rò baixes, bufona,
en el proper port ! »
Cal dir-se adéu quan el desig
és una onada i no un esquitx.

És un plaer navegar en solitari…

Buscar recer en una cala deserta,
passar la nit bressolat pels estels,
salpar al matí quan la brisa et desperta
amb la brúixola oferta a
revoltes i anhels,
i trobar l’illa del tresor
seguint el mapa del teu cor.

És un plaer navegar en solitari,
no donar ordres ni anar-les rebent,
poder triar mar obert o estuari
i remuntar l’opinió i el corrent.
Sóc capità i oficial de coberta.
Sóc contramestre, grumet, timoner.
Sóc també el guaita que està sempre alerta.
Sóc el primer i el darrer mariner.

El meu bitllet és sols d’anada.

No hi veig escrit el meu destí.

Tampoc cap dada

de la durada

que aquest trajecte ha de tenir.

A cada escala, l’equipatge

se’m torna més i més lleuger.

Mot rere imatge,

perdo el bagatge

que vaig trigar tants anys a fer.

Em vull quedar, vull ser aquí,

p’rò estic escapant de mi…

em busco i em trobo a trossos.

L’onada desfà el castell

de sorra del meu cervell.

Tinc un estrany dins la pell

que creix molt a poc a poc,

que va usurpant el meu lloc,

que es va fent seus els meus ossos,

i no puc moure ni un dit

per aturar el maleït

viatge al fons de l’oblit.

En pronunciar cada paraula,

en puc sentir a la boca el gust:

tren i tempesta,

mar i ginesta,

i noia i sang… i trobo injust

saber que, per ‘mi, tard o d’hora

perdran el seu significat.

Seré a la vora

de tot, p’rò a fora

de tot, etern exiliat.

No m’entra al cap, no pot ser,

i tanmateix sé prou bé

que el món vol abandonar-me;

la flor no serà una flor,

serà un misteri, un això,

i un nom serà sols un so.

Serà suau el pendent

o abrupte? Vindrà un moment

que em vegi empunyant una arma

o esperaré, arraulit,

que acabi aquest maleït

viatge al fons de l’oblit?

Tinc al davant el teu somriure,

m’hi agafo com a un clau roent.

Un cop vaig viure

despert i lliure

al teu costat, ho tinc present.

Surts en una fotografia,

puc dir-me on i quan la vaig fer,

però algun dia

tot farà via…

Et veuré i no et coneixeré.

Encara puc dir el teu nom

però demà, no sé com,

no el trobaré ran de llavi.

Un vent cruel, massa fort,

m’arrencarà tot record,

esdevindré un arbre mort.

Llavors, poc m’importarà,

p’rò ara que em puc revoltar

pregunto: quin déu, quin savi

voldrà fer cas del meu crit

i aturar aquest maleït

viatge al fons de l’oblit?

El meu bitllet és sols d’anada.

No sé quin serà el meu destí…

Quan l’adolescència i la immortalitat

dormen al bagul dels records.

Quan les hipoteques han desarborat

les naus que es podreixen al fons de tants ports.

Quan a pocs cervells hi ha mons per descobrir

i el Viatge ha estat soterrat

sense cap senyal, al marge del camí,

al costat de Stevenson i d’Hugo Pratt.

Quan s’ha transformat en llautó

l’or de les donzelles del Rin.

Quan als llavis mor la cançó.

Quan sota l’asfalt no hi ha

ni la platja ni el demà,

sents com a dins teu neix l’spleen

Quan cotitza en Borsa la vulgaritat

i el talent irrita el poder

perquè desactiva la mediocritat,

dogma irrefutable de la nova Fe.

Quan qui mai no calla i no té res a dir

fa el cim de la imbecil.litat.

Quan saps que un imbècil sempre pot servir

per ‘fer un rei, un militar o un diputat.

Quan et cansa ensenyar les dents,

fer travetes, córrer un esprint,

per optar als seients preferents.

Quan et saps un estranger

passejant pel teu carrer,

sents com a dins teu creix l’spleen.

Quan Talmud, i Bíblia, i Alcorà, han obert

la raó en canal, i ara es veu

com en nom d’un cel tan àrid com desert

foscos rius de sang van escampant-se arreu.

Quan sospites que si, malgrat tot, hi ha un déu,

s’emborratxa massa sovint.

Quan la Humanitat és un malalt molt greu

obsedit a suïcidar-se per instint.

Quan veus quins desastres van dur

les idees del segle XX,

i sospites que el XXI

voldrà encara anar més lluny.

Quan a prop l’Infern retruny,

sents com se t’escampa l’spleen.

Quan l’adult no creu en fades ni follets

p’rò se’n va content a votar.

Quan la veritat, i fins i tot els drets,

són de qui fot crits i aprèn a mossegar.

Quan li veus la data de caducitat

a un planeta brut i encongit.

Quan sempre és moment d’anar a publicitat.

Quan el cor s’apaga i l’engoleix la nit.

Quan de cada pedra que cau

neix un altre mur de Berlín,

quan el pany rebutja la clau,

no hi ha poma sense cuc

i el cel gris es fa feixuc,

sents com tot en tu esdevé spleen.

Quan la teva llengua, entre rancor, perills,

odi, atacs, desídia, paranys

i la indiferència dels seus propis fills,

viu la decadència i potser els darrers anys.

Quan matem el temps mentre esperem la mort,

quan la mort és sols acabar

el que vam començar en néixer, i quan per sort

només tenim clar que no tenim res clar.

Quan el vent barreja la pols

d’Adolf Hitler i de James Dean.

Quan sents un regust agredolç

evocant el ratolí

que els teus somnis van parir,

treus a passejar el teu spleen.

De cop, la boira caigué

talment un sac de patates,

i va devorar el carrer:

no em veia ni les sabates.

P’rò el rètol encès d’un bar

esborrà tot mal presagi,

i em vaig sentir com si un far

m’hagués salvat del naufragi.

Hi vaig entrar, i tot seguit

ja vaig trobar-me de conya.

Quina escalforeta al pit!

Quina sensació de nyonya!

P’rò quan la vista se’m va

acostumar a la penombra,

el que vaig veure em deixà

tan rígid com una escombra.

Asseguts i relaxats,

hi havia en Quintín Cabrera

i en Gato Pérez, penjats

d’una rumba milonguera.

Darrere el taulell, la Vosss,

amb cara de lluna plena,

es ficava un whisky o dos

o tres entre pit i esquena.

Hi ha bars que tenen el dret

d’admissió tan reservat

que no deixen passar el fred,

la tristesa i l’ansietat.

Hi ha bars

que compten amb un control

d’accés tan perfeccionat

que la Mort, que es fica on vol,

no s’hi ha pres mai ni un tallat.

Ulls closos, en Xesco Boix

cantava sota la gorra

la complanta d’un rei coix

tancat dins d’una masmorra.

A prop, l’Esteve Fortuny

puntejava “L’oucomballa”

quan llavors, no gaire lluny

va ressonar una rialla.

Reia el gran Guillem d’Efak,

jugant a escacs amb l’Ovidi.

Tot fent un glop de conyac,

li envià el rei a presidi.

Bon perdedor, l’alcoià

no deixà el posat alegre

i murmurà “Va com va!

Sóc el blanc, però ho tinc negre!”

Miquel Porter en un racó

xerrava amb en Delfí Abella

sobre Freud, sobre Truffaut,

i recordaven l’Ovella

Negra, la Cova del Drac,

Brassens, Brel, la Dictadura,

els Jutges d’abans d’en Llach

i els cretins de la Censura.

Hi ha bars…

L’Escamilla i la Laffitte

evocaven Radioscope

amb l’Humet. Jo, embadalit,

m’ho escoltava quan, de cop,

vingué en Carles Sabater,

es va recolzar a la barra

i va dir-me: “Què hem de fer?”,

allargant-me una guitarra.

Tot fent sonar un breu acord,

vaig dir: “Voldria quedar-me

aquí dins fins a la mort.”

Va somriure i va mirar-me:

“Ara has de marxar –digué-,

aquest lloc no és per ‘tu encara.

Però segur que reveuré

algun cop la teva cara.”

Me’n vaig ‘nar, i mai no he pogut

retrobar el bar ni la zona:

no és ni al nord, ni a l’est, ni al sud,

ni a l’oest de Barcelona.

P’rò hi tornaré, no sé com,

per fer-hi una llarga estada,

i hi trobaré, amb el meu nom,

una taula reservada.

Hi ha bars…

Mentre espero una dona que no arriba,

mentre el temps va escolant-se a poc a poc

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,

no tinc res més a fer que fer el badoc.

I, per tal de no estar pendent de l’hora,

miro els núvols de formes canviants,

contemplo uns nens que juguen a la vora

i m’invento el passat dels vianants;

admiro una façana modernista

en la qual no m’havia mai fixat

i nedo en la mirada d’ametista

de la noia que em passa pel costat.

Mentre espero una dona que no arriba,

mentre el temps s’arrossega com un cuc

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,

m’espremo el cerebel i en trec el suc.

Trobo un vers que buscava feia dies,

veig un rostre sorgit del pou dels anys,

i passo llista a dèries i manies,

i faig balanç de pèrdues i de guanys.

Fabrico mons distants, reparo el nostre

amb les eines de la imaginació

-l’únic ocell que mai no toca sostre-

i cavo els fonaments d’una cançó.

Mentre espero una dona que no arriba,

mentre el temps fa camí tot ranquejant,

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba,

em dic que estar plantat té el seu encant.

I la llum que es filtra entre les fulles

dels plàtans del carrer em fereix els ulls,

i sento en respirar que mil agulles

se’m claven a la sang, i encaro esculls

conscient que sóc un prim tel d’existència

entre infinites llesques de no-res

i, tot i això, li marco la cadència

al món que neix del meu esguard sorprès.

Mentre espero una dona que no arriba

i es posa a ploure, penso –encara eixut,

al xamfrà de Carner amb Prat de la Riba-

en tot el que m’hauria jo perdut

si les dones que m’han florit la vida

i me l’han esfullat a parts iguals,

i m’han portat pel cor i per la brida,

haguessin estat totes puntuals!

Ja no es veu cap mamut

i ho tens bastant fotut

si un diplodocus entra en els teus plans.

El dodo es va extingir

abans d’abans d’ahir

i no hi ha megateris pels voltants.

I tanmateix, qui sap

si un dia traurà el cap

algun supervivent dient « salut ! ».

Pensem que el celacant

se’l van trobar nedant

quan ja tots el donaven per perdut.

Per tant, escolta’m bé :

si ets un aventurer,

si et vols enfrontar a un repte de v’ritat,

dedica els teus afanys,

dedica els propers anys

a buscar un home o dona en llibertat.

L’Home, senyor meu, és únic: l’únic animal catalogat

que es reprodueix només, només –ho puc jurar- en captivitat !

En captivitat !

Perquè hi ha el pler, el dolor,

el fred i la calor,

desitjos complicats i més senzills,

el tabac i l’alcohol,

el cotxe i el futbol,

parelles oficials, amants i fills,

Hisenda i el Mercat

i la publicitat,

horaris, Internet, les lleis, les pors,

els déus, l’envelliment,

el «què dirà la gent»,

els bancs, les hipoteques, potser un gos.

El mòbil i el mirall,

l’atur o bé el treball,

la tele i els costums sedimentats,

la mandra i els sopars

i l’èxit i el fracàs,

els odis, els rancors, les amistats.

I l’Estat, monàrquic o potser republicà o dictatorial,

i la malaltia, els prejudicis, les paraules, la moral,

tot aquest sidral.

El fet és que, tant si

no hi trobes res a dir

com si et revoltes, fart de fer de xai.

vas néixer a la presó

i em temo molt que no

hi ha possibilitats que en surtis mai.

Les reixes poden ser

de vent, paper cuixé,

de plàstic o deixalles, or o argent.

Són aspres o suaus

al tacte, i els babaus

pretenen ignorar-les i anar fent.

I lluiten per tenir

poder i diners. En fi,

per oblidar cadenes i grillons.

Política d’estruç

d’emperadors ben nus

que amb fil de somni es fan uns pantalons.

Pots negar-te a veure-ho, imaginar-te que ets més lliure que un ocell,

p’rò, per començar, ets esclau del cos, dels teus sentits, del teu cervell,

de la teva pell.

Qui té, té por també

de perdre allò que té.

Busca esperança on sigui, qui té por.

Qui té esperança, creu

i espera mentre jeu.

Qui espera, simplement defuig l’acció.

Solament algú lúcidament, tranquil.lament desesperat.

Només algú així pot aspirar a esdevenir un home en llibertat.

Un home en llibertat !!!

1

És més devastador que l’èbola i la sida,

tan contagiós i democràtic com la grip.

Infatigable i malparit fora de mida,

s’ho enduu tot pel davant i mai no queda tip.

Esmunyedís com una serp, la seva astúcia

deixa en ridícul la guineu. És resistent:

al sol del Sàhara i al fred intens de Rússia,

i cap vacuna no l’engega a prendre vent.

És el temible virus de l’estupidesa,

una hidra de mil caps, un monstre esfereïdor,

una marea negra immensament estesa,

una gangrena que no admet amputació.

Tant li fan sexe, nacions, colors i classes,

infecta vells i infecta joves per igual.

I, fent-se seus els individus i les masses,

desencadena una pandèmia, una pandèmia universal.

2

L’estupidesa no exclou pas la intel.ligència:

la colonitza i l’erosiona des de dins,

i la deforma lentament, amb paciència,

i la utilitza per a aconseguir els seus fins.

També es disfressa tot sovint amb molt de traça

fins que l’acaben confonent amb la v’ritat

els pontificadors excàtedra, una raça

que eructa llocs comuns amb plena autoritat.

L’estupidesa pot també adoptar la forma

de tradicions i de creences, del Mercat

quan engoleix revoltes amb la boca enorme

i regurgita modes i banalitat.

D’ella en deriven prejudicis, fanatismes,

la gelosia –filla d’un orgull malalt-,

la crueltat, el culte al nombre, els dogmatismes,

tot el que activa una pandèmia, una pandèmia universal.

3

Ningú no en pot fugir, ningú no hi és immune.

Tots la tenim en un estat latent o actiu.

Se’ns pot manifestar avui, demà, o en una

setmana, o en vint anys, a l’hivern o a l’estiu.

Cal escoltar-nos quan parlem, i detectar-la

en una etapa embrionària. Poc després

ja serà tard, molt tard per intentar extirpar-la:

l’estúpid mai no reconeixerà que ho és.

La pots combatre i fer-li mal amb la ironia,

amb unes línies de Voltaire i, sobretot,

dubtant contínuament, qüestionant dia a dia

les teves conviccions i l’ús de cada mot.

Però la lluita durarà tota la vida,

i es fa difícil resistir fins al final

la temptació d’abandonar-te a l’envestida

i barrejar-te amb els qui escampen la pandèmia universal!

Un infant

ignora que és feliç fins que es fa gran

o, ben mirat,

és l’home adult qui recrea el passat

en clau de felicitat

i el mitifica, quan un nen

viu el present rient, plorant, depèn…

i és desgraciat

en el transcurs d’un moment infinit

i el rei del món tot seguit.

El temps

pot convertir en pedres precioses els fems.

El cor

desitja creure en la improbable Edat d’Or.

L’avui,

que tanca portes i t’escurça el camí,

pintat

color de rosa ens deixa sempre el passat.

L’època rosa neix quan la cus

amb fil i agulla l’època blues

a la memòria.

Uns amants

tendres i joves –vaja, uns debutants-

solen somiar

en l’endemà, en un futur net i clar

quan el món els somriurà

com mai ha somrigut. P’rò els anys

duran desgast, rutina i desenganys

i creixerà en

ells la nostàlgia d’un món molt millor,

el món del primer petó.

El temps…

Un cantant

que ningú escolta sobreviu pensant

que ha d’arribar el

dia que el seu gran talent petarà als

ulls del món com un volcà…

P’rò amb l’èxit ve també la por

de ser oblidat i, enmig d’una ovació,

enyorarà

les vaques magres i el fred del carrer,

quan tot estava per fer.

El temps…

L’època rosa neix quan la cus

a la memòria l’època blues.

Estridències que vomiten les finestres abaixades

d’algun cotxe, mentre Mozart amenitza un ascensor.

Restaurants, botigues, metros, saturats de violinades.

Ben pocs dits que es decideixin a apagar un televisor.

Una tècnica avançada que ens permet dir-nos parides

immediates. La mania d’aplaudir als enterraments.

Crits inútils i rialles sense humor. Paraules buides…

El que calgui, mentre ofegui el nostre grinyolar de dents.

La por se’ns menja.

La por se’ns penja

del coll i ens clava les ungles al pit

quan el silenci es revifa i revenja

tot despertant-nos al cor de la nit.

Fotut silenci!

Tu fas que pensi

el qui voldria ofegar el pensament,

tu fas que ens ompli el vertigen, que ens venci

l’angoixa, incerta p’rò sempre present.

L’individu diluint-se en estadis, parcs temàtics,

centres comercials, de lleure, discoteques, maratons…

El desig d’unir la nostra veu als himnes dels fanàtics,

de no fer res que destaqui, de ser un més entre milions.

La incapacitat profunda d’extirpar-nos de la massa,

d’adonar-nos que en essència tothom neix i mor tot sol.

Els somriures que adrecem a qui ens repugna. El temps que passa

adherint gent per rutina, quan l’amor ja ha alçat el vol.

La por se’ns menja.

La por se’ns penja

del coll i ens clava les ungles al pit.

La soledat se’t presenta i repenja

quan més segur estàs d’haver-ne fugit.

És dur el viatge,

sense el miratge

d’una altra mà que t’agafi la mà,

d’uns altres ulls que et retornin la imatge

que tu mateix t’has volgut inventar.

La necessitat del líder religiós, social, polític,

musical o filosòfic, sindical o d’opinió,

aquell qui ens evita el tràngol de pensar i el dubte crític,

perquè pensa per nosaltres, perquè sempre té raó.

L’adoctrinament continu dels governs, de les empreses

que els controlen, dels mitjans que en són els gossos obedients,

i la temptació de creure’ls, d’arrapar-nos a certeses

de granit, inqüestionables, resistents a tots els vents.

La por se’ns menja.

La por se’ns penja

del coll i ens clava les ungles al pit.

La por de ser de dilluns a diumenge

els responsables del que hem decidit.

Ser lliure espanta.

Demana tanta e-

nergia, fondre el molt greix segregat

per un cervell tan poruc que no aguanta

l’esforç que implica dubtar i ser jutjat!

Fam i sang, misèria i míssils convertits en espectacle,

quan els éssers que sofreixen són titelles irreals.

El dolor en una aspirina i arxivades per miracle

la vellesa i l’agonia en residències i hospitals.

Una lluita aferrissada per domar l’ingovernable:

cirurgia, esport, dietes i el retrat de Dorian Gray.

I en tombar una cantonada, un capvespre, inevitable,

la sorpresa congelada als ulls del pòtol o del rei.

La por se’ns menja.

La por se’ns penja

del coll i ens clava les ungles al pit.

Por de ser pols en potència que el vent ja

comença a empènyer camí de l’oblit

Amb la paraula

forgem la faula,

amb déus a mida forgem la il.lusió,

p`rò tard o d’hora ens serveixen a taula:

som l’aliment preferit de la por

i la por se’ns menja!

De petit, si em preguntaven

“Què vols ser, quan siguis gran?”,

deia allò que s’esperaven

els adults del meu voltant:

bomber, metge, economista,

astronauta, professor,

funcionari, periodista

o pilot d’aviació.

I ells em feien bona cara,

em donaven un car’mel

i li deien a la mare:

“Aquest nen és tot un cel!”

Però m’importava un rave

l’opinió d’aquells cretins

i en secret acaronava

mil oficis clandestins:

sodomitzador de puces,

caçador d’aigua corrent,

seductor de nines russes,

embotellador de vent,

venedor d’esgarrifances

alçador de baixos fons,

desarrugador de panses,

distribuïdor de petons,

conductor de calaixeres,

polidor d’escuradents,

domador de calaveres,

bressador de sols ponents,

psicoanalista de vaques,

amplificador de crits,

provador de llits i hamaques,

detector de malparits.

El món és tan depriment,

tan gris, tan convencional…

Si vols ‘nar a contracorrent,

pots prendre mal.

I vaig créixer, i no volia

ser enginyer ni ser advocat.

El meu pare, cada dia

se’l veia més emprenyat

i em cridava: “Ets un desastre,

un inútil, un gandul!

Qui vulgui menjar pollastre,

que comenci a moure el cul!”

I jo, ofès, li deia: “Papa,

prou voldria treballar

si un projecte amb prou de grapa

em sabés interessar.

Només m’ofereixen feines

ensopides i banals.

Jo vull esmolar les eines

en oficis immortals:

inflador de collonades,

llepador d’aparadors,

endolcidor d’arengades,

frenador d’atacs de tos,

maquillador de mentides,

esgarrapador de gats,

provocador d’estampides,

unidor d’esquarterats,

qüestionador de certeses,

gran pontífex dels bordells,

productor d’embriagueses,

monitor de vol d’ocells,

circumcisador d’amebes,

tallador en sec de singlots,

desllagrimador de cebes,

professor d’estirabots.

El món és tan depriment,

tan malgirbat, tan eixut…

Si vols ‘nar a contracorrent,

ho tens pelut!

M’he fet gran, tinc alguns vicis,

no pas el de treballar…

No he exercit mai els oficis

que m’agrada imaginar.

Diuen: no tenen sortida,

Mai no se’n trauran diners…

P’rò somniar, sembla mentida,

si no et mostra el món com és,

si que et mostra com hauria

de ser, com podria ser

si un polsim de fantasia

es dignés baixar al carrer.

Ara em vaig guanyant la vida

fent cançons, però potser,

si no deixo anar la brida,

algun dia esdevindré

salinitzador de pluges,

llançador de fruits podrits,

dietista per a truges,

acaronador de pits,

clonador de merda d’oca,

tacador de versos blancs

extractor de suc de roca,

orxatitzador de sangs,

desaplicador de normes,

ferrador d’ous remenats,

quadrificador de formes

circulars, escuraplats,

gondoler al bell mig del Sena,

mesclador de carn i peix,

comptador de grans d’arena,

creador de mi mateix!

El món és tan depriment,

tan fred, tan poc elegant…

Si vols ‘nar a contracorrent,

te la fot’ran!