LA MALA HERBA

Quan el gran dia hagué arribat,
com tots havien rebentat,
sols per ‘mi fou el deshonor
de no morir al camp de l’honor.

Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent.
A mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
La mort s’endugué els altres, bona gent, bona gent,
i em va respectar a mi: és immoral però és així.
La, la, la…
I no comprenc per què, redéu,
que visqui encara us sap tan greu.

La noia en venda té el cor gran:
sense cobrar-m’ho, em va donant
el tros de pell més amagat
que mai cap d’altre no ha tocat.

Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
a mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
La noia es ven als altres, bona gent, bona gent,
i s’ofereix a mi: és immoral, però és així.
La, la, la…
I no comprenc per què, redéu,
que algú m’estimi us sap tan greu.

La gent és feta, m’han contat,
per fer de bens en un ramat;
p’rò no serà demà al matí
que he de seguir jo el seu camí.

Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
a mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
i creixo en llibertat al carreró més malfamat.
La, la, la…
I no comprenc per què, redéu,
que visqui encara us sap tan greu.