Text i música : Miquel Pujadó
‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès.
El progrés demana sempre el seu tribut,
però al cor de l’hamburguesa
no hi ha lloc per ‘la tendresa
i el quètxup va néixer amb l’ull del tot eixut.
‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès.
Es veu que el marbre feia nosa
i l’han colgat sota una llosa
plastificada, i amb bombetes
que fan l’ullet als nous estetes.
Si vols escriure quatre ratlles
bo i assegut entre la gent,
les melodies maquinals
-uns bons reclams per ‘carcamals-
t’eixugaran l’enteniment.
Potser estic passat, ai ves !
No m’acaba de fer el pes
engolir llaunes sinistres de can Sam.
Més m’estimo un glop d’absenta,
i escaldar-me a la valenta
recitant Verlaine de cor i pam a pam.
Potser estic passat, ai ves !
No m’acaba de fer el pes.
Què se n’ha fet, de les xerrades
davant de taules mig corcades,
quan reinventàvem la paraula
i de la Història en fèiem faula ?
On són els ulls verds, blaus i negres
que m’esguardaven dolçament ?
Avui s’han fos, esgarrifats
pels xiscles inarticulats
d’un tocadiscos estrident.
Bona nit, i adéu-siau !
Jo no em quedo en aquest cau,
Em recorda massa el Segle de les Llums :
quan la merda ja put massa,
quan ja vessa de la tassa,
la camuflen saturant-la de perfums.
Bona nit, i adéu-siau !
Jo no em quedo en aquest cau.
Me’n vaig molt lluny d’aquesta escòria,
fins a un racó de la memòria
on, amb maons de vida eterna,
he edificat una taverna.
Si cada ampolla de cervesa
hi té amagada una cançó,
tots els cafès són negres cels
on parpellegen mil estels
que m’encomanen la claror.
‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès.
Prosifiquen i limiten temps i espai,
però el món sense duana
de la idea sobirana,
us ben juro que no ens l’han de prendre mai !
‘poc a poc, com si no res,
van fotent-nos els cafès
Deixa un comentari