EL TESTAMENT

Em posaré trist com una ostra
         en arribar el dia fatal
quan Déu, tocant-me, em digui: “Puja,
         vejam si em trobes allà dalt!”
Llavors, pel cel i per la terra,
         hauré de dur el dol més eixut.
´neu a saber si encara s’alça
         el roure o pi del meu taüt…!

Si han d’enviar-me al cementiri,
         agafaré el camí més llarg.
Tot reculant, ‘niré a la tomba,
         faré campana al glop amarg.
Se me’n fot’rà, si és que em rondina,
         si és que em creu boig l’enterrador:
vull desplaçar-me a l’altre barri
         com un nen amb una cançó.

Abans d’anar amb les damnadetes
         per ‘seduir-les tendrament,
somio encara una aventura,
         somio encara un cos calent.
Poder un cop més dir a algú: “T’estimo”,
         i un cop encara perdre el Nord,
tot desfullant un crisantem, que és
         la margarida per a un mort.

Déu vulgui que la meva dona
         s’esveri en enterrar el company
i no li calgui pelar cebes
         per a llançar algun que altre plany.

Que amb algú de la meva talla
         faci el salt a la soledat:
li servirà la meva roba
         i el meu abric i el meu calçat.

Pot fer servir la meva dona,
         la pipa, el vi, el tabac i els plats,
però que mai -que un llamp l’esberli!-,
         que mai no gosi pegar els gats!

Tot i que no tindré una espurna,
         ni una lleu ombra de maldat,
si toca els gats, sé d’un fantasma
         que pot deixar-li el cul pelat.

Aquí jeu una fulla morta,
         fins aquí arriba el testament.
Podeu llegir a la meva porta:
         “Tancat per un enterrament”.
Me’n vaig, i ho faig sense rancúnia,
         ja no tindré mal de queixal!
Ja sóc dins la fossa comuna,
         el cau del temps, cau eternal.