DINS L’AIGUA DE LA FONT MÉS CLARA

Dins l’aigua de la font més clara,
ben nua s’anava a banyar
quan una ràfega sobtada
la roba al cel li va llançar.

Va fer-me signes, consirosa,
per tal que anés a recollir,
per vestir-la, pètals de rosa
i pàmpols i flors del camí.

I jo, amb uns quants pètals de rosa,
aviat li vaig fer un cosset nou.
La noia no era gaire grossa
i amb una flor n’hi va haver prou.

Fou amb el pàmpol de la vinya
que una faldilla vaig trenar,
p’rò la noia era tan petita
que una sola fulla bastà.

Cap a mi els seus braços va estendre,
i els llavis, per pagar-me el sou.
I tan febrilment els vaig prendre
que vaig despullar-la de nou.

El joc va deixar-la encisada,
i des d’aquell precís moment
que es banya sovint despullada
i prega a Déu que faci vent.

Que faci vent.