[:ca]Text : Miquel Pujadó, basat en la novel.la « La paradoxa » de Sebastià Serrano.
Música : Miquel Pujadó
Ja ho sabies, que la pell batega i parla,
que la història de la vida arrela als dits,
que la mà és tota cervell si saps emprar-la
per trobar en un cos ofert camins humits?
Tenim sempre els receptors a punt de dansa,
p’rò funcionen amb sordina, a trenc de por…
Fem servir per prémer un timbre -i amb recança-
un motor capaç de fer avançar un tractor.
I, tanmateix, tot és tacte:
la vista i l’olfacte,
l’oïda i el gust.
Tacte és la veu que amanyaga, el
somriure que amaga
un gest de refús.
Tacte és l’esguard que es dispara
per travessar un cor il.lús.
Tacte és la carta esperada,
la imatge robada
al fons del mirall.
Tacte, el record i l’espera,
la pau, la fal.lera…
Cap amagatall
pot protegir-te del tacte,
el teu senyor, el teu vassall.
Cada cop que faig camí per una amiga,
sento el tacte que reneix com un infant.
És la sensació més nova i més antiga
que és capaç de reconèixer un vianant.
I la mà s’emmotlla als braços, la cintura…
Quan arriba al pit, reposa i és feliç,
p’rò aviat reprèn la marxa i no s’atura
fins fer seus els mil topants del nou país.
Tacte, ets el Fènix dels tendres,
sorgit de les cendres
fredes del desig.
Saps escalfar la sorpresa, a-
marar l’eixutesa, ets
espurna i esquitx.
Qui et creu sentit de segona,
la vessa de mig a mig.
Amb discreció, ens acompanyes
per terres estranyes
i llocs familiars.
Bon torsimany de la vida,
ens dónes la mida
de cossos i mars
i, en la foscor, els teus murmuris
en il.luminen com fars.
No s’acaba amb les paraules, el llenguatge,
i el silenci, molt sovint, és aparent.
Hi ha mil signes que ens dibuixen el paisatge
si els sabem interpretar correctament.
Tot és ple de portes verges, mai creuades:
rere seu, està aguaitant l’inesperat.
I nosaltres som les claus més indicades
per obrir cada univers de bat a bat.
Dubta’n si vols, però el tacte
va néixer d’un pacte en-
tre el cor i el cervell.
Van disposar un territori
neutral, i és notori
que fou a la pell
on tingué lloc l’abraçada,
la unió del seny i el rampell.
I és des d’ençà, doncs, que el sexe
vindica el seu nexe amb
la imaginació;
que, cos a cos, dia a dia, u-
na tendra follia en-
vaeix la raó.
Dubta’n si vols, estimada,
p’rò acull al cor la cançó.
[:es]Text : Miquel Pujadó, basat en la novel.la « La paradoxa » de Sebastià Serrano.
Música : Miquel Pujadó
Ja ho sabies, que la pell batega i parla,
que la història de la vida arrela als dits,
que la mà és tota cervell si saps emprar-la
per trobar en un cos ofert camins humits?
Tenim sempre els receptors a punt de dansa,
p’rò funcionen amb sordina, a trenc de por…
Fem servir per prémer un timbre -i amb recança-
un motor capaç de fer avançar un tractor.
I, tanmateix, tot és tacte:
la vista i l’olfacte,
l’oïda i el gust.
Tacte és la veu que amanyaga, el
somriure que amaga
un gest de refús.
Tacte és l’esguard que es dispara
per travessar un cor il.lús.
Tacte és la carta esperada,
la imatge robada
al fons del mirall.
Tacte, el record i l’espera,
la pau, la fal.lera…
Cap amagatall
pot protegir-te del tacte,
el teu senyor, el teu vassall.
Cada cop que faig camí per una amiga,
sento el tacte que reneix com un infant.
És la sensació més nova i més antiga
que és capaç de reconèixer un vianant.
I la mà s’emmotlla als braços, la cintura…
Quan arriba al pit, reposa i és feliç,
p’rò aviat reprèn la marxa i no s’atura
fins fer seus els mil topants del nou país.
Tacte, ets el Fènix dels tendres,
sorgit de les cendres
fredes del desig.
Saps escalfar la sorpresa, a-
marar l’eixutesa, ets
espurna i esquitx.
Qui et creu sentit de segona,
la vessa de mig a mig.
Amb discreció, ens acompanyes
per terres estranyes
i llocs familiars.
Bon torsimany de la vida,
ens dónes la mida
de cossos i mars
i, en la foscor, els teus murmuris
en il.luminen com fars.
No s’acaba amb les paraules, el llenguatge,
i el silenci, molt sovint, és aparent.
Hi ha mil signes que ens dibuixen el paisatge
si els sabem interpretar correctament.
Tot és ple de portes verges, mai creuades:
rere seu, està aguaitant l’inesperat.
I nosaltres som les claus més indicades
per obrir cada univers de bat a bat.
Dubta’n si vols, però el tacte
va néixer d’un pacte en-
tre el cor i el cervell.
Van disposar un territori
neutral, i és notori
que fou a la pell
on tingué lloc l’abraçada,
la unió del seny i el rampell.
I és des d’ençà, doncs, que el sexe
vindica el seu nexe amb
la imaginació;
que, cos a cos, dia a dia, u-
na tendra follia en-
vaeix la raó.
Dubta’n si vols, estimada,
p’rò acull al cor la cançó.
[:fr]Texte et Musique: Miquel Pujadó
[:en]Text : Miquel Pujadó, basat en la novel.la « La paradoxa » de Sebastià Serrano.
Música : Miquel Pujadó
Ja ho sabies, que la pell batega i parla,
que la història de la vida arrela als dits,
que la mà és tota cervell si saps emprar-la
per trobar en un cos ofert camins humits?
Tenim sempre els receptors a punt de dansa,
p’rò funcionen amb sordina, a trenc de por…
Fem servir per prémer un timbre -i amb recança-
un motor capaç de fer avançar un tractor.
I, tanmateix, tot és tacte:
la vista i l’olfacte,
l’oïda i el gust.
Tacte és la veu que amanyaga, el
somriure que amaga
un gest de refús.
Tacte és l’esguard que es dispara
per travessar un cor il.lús.
Tacte és la carta esperada,
la imatge robada
al fons del mirall.
Tacte, el record i l’espera,
la pau, la fal.lera…
Cap amagatall
pot protegir-te del tacte,
el teu senyor, el teu vassall.
Cada cop que faig camí per una amiga,
sento el tacte que reneix com un infant.
És la sensació més nova i més antiga
que és capaç de reconèixer un vianant.
I la mà s’emmotlla als braços, la cintura…
Quan arriba al pit, reposa i és feliç,
p’rò aviat reprèn la marxa i no s’atura
fins fer seus els mil topants del nou país.
Tacte, ets el Fènix dels tendres,
sorgit de les cendres
fredes del desig.
Saps escalfar la sorpresa, a-
marar l’eixutesa, ets
espurna i esquitx.
Qui et creu sentit de segona,
la vessa de mig a mig.
Amb discreció, ens acompanyes
per terres estranyes
i llocs familiars.
Bon torsimany de la vida,
ens dónes la mida
de cossos i mars
i, en la foscor, els teus murmuris
en il.luminen com fars.
No s’acaba amb les paraules, el llenguatge,
i el silenci, molt sovint, és aparent.
Hi ha mil signes que ens dibuixen el paisatge
si els sabem interpretar correctament.
Tot és ple de portes verges, mai creuades:
rere seu, està aguaitant l’inesperat.
I nosaltres som les claus més indicades
per obrir cada univers de bat a bat.
Dubta’n si vols, però el tacte
va néixer d’un pacte en-
tre el cor i el cervell.
Van disposar un territori
neutral, i és notori
que fou a la pell
on tingué lloc l’abraçada,
la unió del seny i el rampell.
I és des d’ençà, doncs, que el sexe
vindica el seu nexe amb
la imaginació;
que, cos a cos, dia a dia, u-
na tendra follia en-
vaeix la raó.
Dubta’n si vols, estimada,
p’rò acull al cor la cançó.
[:]
Deixa un comentari