AMB LA PLUJA PER BARRET

L’estiu ja és un vell xaruc
ben incapaç de treure el suc
a les migrades
hores comptades
que encara té
per ser al carrer.
Reblert de nafres i dolor,
no planta cara a la tardor:
una noieta
molt pèl-roja i tan ximpleta
que esvalota i
despilota
tots els arbres, sense cor ;
i, amb el fullatge
reduït a l’esclavatge,
fa una estesa amb
altivesa,
una gran catifa d’or.
I el cel canvia el decorat
perquè un nou acte ha començat.
Els ventres grisos de l’oreig
deixen ‘nar l’aigua pe(‘)l bateig
del temps que avança
cap a l’estança
on ja l’estiu
s’esmuny del niu.

Amb la pluja per barret,
es passeja un foc follet
pels tombants i corriols
del meu cervell, farcit de llunes i de cargols.
Amb la pluja per barret,
tinc el cap ple de bolets
i el cabell
-ves quin rampell !-
se m’ha tornat d’or vell.

Diuen que el casc antic, quan plou,
canvia tant que sembla nou.
Jo el sento viure en-
mig d’un somriure
alegre i trist
com mai no he vist.
La pluja va ballant claqué
a les teulades i al carrer
i fa més fressa
que un bordell sense mestressa
quan s’hi estrena u-
na dotzena
de mossens desesperats.
i les finestres,
entelant-se un xic maldestres,
fan difosos
pe(‘)ls curiosos
els jocs dels enamorats.
Quan el plugim marca el compàs
és quan s’està millor en el jaç,
però jo em sento prou content
passejant sol, sempre que el vent
juga a Grappelli
per a un Gene Kelly
nat del ruixat
enjogassat.

Amb la pluja…

Hi ha qui fa cara de difunt
quan el cel gris li escup damunt :
cobeja un clima
on ni una rima
tingui entrebancs
ni versos blancs.
P’rò a mi la pluja no em fa por,
car sé que l’aigua de tardor
té la mania
d’ofegar amb molta alegria el
bandarrisme i
cretinisme
dels guinyols cerca-raons.
i, ja engrescada,
farà merda rovellada
de casernes,
baluernes,
cascos, armes i galons.
I, les banderes de la por,
les deixarà sense color.
Potser demano massa, és cert,
però el ruixat és un expert :
si no ens canvia el
món en un dia,
ens torna el sol
com a consol !

‘Poc a poc, el meu barret
se’m va fent més prim i estret
i, en quedar-se al descobert,
el foc follet s’escapa pel primer trau obert.
Corre, vola i em fa el salt
a la gropa del gregal
que, amb el seu pas vigorós,
esberla en set colors
un sostre de grisors !