El proppassat 1 de febrer, un dia abans de fer els vuitanta-dos anys, va morir Delfí Abella. Feia temps que no el veia (l’any 2000 havia format part del jurat davant del qual vaig defensar la meva tesi doctoral), però recordo prou bé la seva cordialitat, el seu sentit de l’humor i la seva aguda intel.ligència, i m’agradaria evocar la figura d’un pioner que va treballar sempre amb constància i rigor, i sense cap afany de protagonisme, per l’existència d’una Cançó contemporània i de qualitat en llengua catalana.
Nascut a Barcelona el 1925, i psiquiatre de professió (el 1960 va guanyar el premi de psiquiatria Martí i Julià), Delfí Abella fou un dels membres fundadors dels Setze Jutges, i el trobem incorporat al grup des de la seva primera audició pública, el 19 de desembre de 1961. Afeccionat al jazz des de molt jove, va escriure i compondre cançons amb melodies interessants i amb uns textos molt ben elaborats, de vegades tendres i lírics (“Quan érem infants”, cançó represa per Serrat el 1996 a la seva Banda sonora d’un temps, d’un país), sovint plens d’una ironia amb connotacions satíriques però no excessivament cruel (“Cap a futbol”, “El golafre”, “Barbaritats d’avui” –divertidíssim aplec dels barbarismes més habituals a inici de la dècada dels seixanta). Delfí Abella, a més de participar en algun àlbum col.lectiu (com Audiència pública, de Concèntric), només va publicar tres discos EP (amb un total de dotze cançons) els anys 62, 63 i 65, però –bon coneixedor de la Cançó francesa- també va contribuir amb les seves esplèndides adaptacions al repertori primerenc de cantants llavors molt joves: seva és la versió de “L’àguila negra”, de Barbara, que popularitzà Maria del Mar Bonet; Guillermina Motta també va enregistrar les seves versions de Barbara (“Senyora”, “Nantes”) i d’Anne Sylvestre (“Si la pluja et mulla”); Maria Amèlia Pedrerol –que tenia només catorze anys quan es va incorporar al col.lectiu- fou un altre membre dels Jutges que interpretà algunes bones adaptacions signades per Abella, així com Joan Manuel Serrat, que va enregistrar “Les sabates” de Guy Béart en un dels seus primers discos de 45 revolucions. Moltes, però, resten inèdites (són versions de temes de Georges Brassens, Serge Gainsbourg, Jacques Brel, Léo Ferré, etc), tot i que Serrat va divulgar en el doble CD de 1996 abans esmentat l’adaptació de la brasseniana “La fille à cent sous”, i algunes van aparèixer el 1987 en el volum Poesia francesa contemporània (Ed. 62 i “la Caixa”, MOLU s.XX, n.10), i penso que valdria la pena recuperar-les i donar-les a conèixer, potser amb un volum similar a l’anomenat 30 cançons (Ed. 62, 1988) que aplegava alguns dels seus textos originals, tant de temes publicats com d’inèdits, i que va permetre a més de quatre comprovar la notable qualitat com a autor d’un home modest però indispensable.
Miquel Pujadó
Publicat a la revista SERRA D’OR (març 2007)
Deixa un comentari