A TERRASSA HI HA UNA PLAÇA

[:ca]Text i música : Miquel Pujadó

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l’enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.

Les jaquetes endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.

[:es]Texto y música: Miquel Pujadó

En Terrassa hay una plaza
tierna, loca y decadente,
una plaza muy hábil
para aglutinar gente.
Estratégica, se planta
en pleno centro de un nido de humanos
y, con anárquica carpanta,
va devorando ciudadanos.
Cuando el atardecer extiende los brazos
y al rey sol se lo lleva el viento,
centenares de culos y narices
llenan los bancos y el pavimento,
y una neblina de palabras
y de humo vegetal
adorna las viejas aulas
de la escuela de novillos del asfalto.
Un viejo bar
taquicárdico bombea, cariñoso,
una sangre que hermana el coñac
con el pastís
y fabrica anticuerpos de anís.
El priorato
charla con el ron y con un cortado,
y rumbean camareros y clientes
por inexistentes espacios.
En Terrassa hay una plaza
-ya lo he dicho no hace mucho-,
una plaza que atraviesa
la razón y los argumentos.
Salpicada por ojos de muchacha
por encima y por los lados,
se convierte en un ramo de flores
de colores inauditos.
Cazadoras de luto
allí se mezclan, insolentes,
con barbazas rizadas
y pezones sin consistencia,
mientras un eco de campana
convierte de repente en ave
a la potente voz bartriana (*)
que nos llega de la Torre del Palau.
Bajo el sol,
veréis abuelos charlando tranquilamente
mientras expertas en el arte del ganchillo
vigilan
que el niño no caiga de morros.
Y, casi al lado,
una iglesia perdona los tacos
prodigados por la hierba en las calabazas
de unos meavinos juguetones.
Si pasáis por una plaza
del Vallés Occidental
y véis como torpemente,
apoyada en una farola,
se alza aún la presencia
desvergonzada y de mirada fría
de mi adolescencia
marginada a golpes de sensatez,
tomad juntos una cerveza
y hablad del tiempo que huye,
disparad a la tristeza
hasta quemar el último cartucho.
Y, como quien no quiere la cosa,
compartid un sueño dorado,
que a nadie le molesta tener
una plaza intransferible en el fondo del corazón.
(*) El poeta Agustí Bartra vivió en Terrassa desde que
volvió del exilio hasta su muerte.

[:fr]Texte et Musique : Miquel Pujadó

À Terrassa, il y a une place
tendre, folle et décadente,
une place très habile
à y rassembler les gens.
Stratégique, elle se met
au milieu d’un nid d’humains
et, prise d’une fringale anarchique,
elle n’arrête pas de bouffer les passants.
Quand le soir ouvre les bras
et que le vent s’emporte le soleil,
des centaines de culs et de pifs
remplissent les bancs et les pavés,
et un brouillard de mots
et de fumée végetale
orne les vieilles classes
de l’école buissonière de l’asphalte.

Un vieil bar
au coeur acceleré bombe, doucement,
un sang qui unit le cognac
au pastis,
tout en fabriquant des anticorps d’anisette.
Le vin du Priorat
cause avec le rhum et avec un café au lait
tandis que dansent et garçons et clients
par des espaces inexistants.

 À Terrassa, il y a une place
-je vous l’avais déjà dit-,
une place qui perce
la raison et les arguments.
Éclaboussée de regards de fille
par dessus et par les côtés,
elle devient un immense bouquet
aux couleurs insoupçonnés.

Des blousons en deuil
s’y mélangent, insolents,
avec des barbes frisées
et des seins inconsistants,
tandis qu’un écho de cloches
transforme soudainement en oiseau
la puissante voix bartrienne (1)
qui nous arrive de la Torre del Palau. (2)

Sous le soleil,
vous verrez des pépés qui causent tranquillement
tandis que des expertes tricoteuses
surveillent d’un oeil
que leur enfant ne se casse pas la figure.
Et juste à côté
Une église pardonne les jurons
que fait naître l’herbe dans les têtes
de quelques pissevins folâtres.

Si vous passez par une place
du Vallès Occidental (3)
et vous voyez que, maladroitement
appuyée contre un réverbère,
se trouve toujours la présence
gauche et au regard dur
de mon adolescence,
que j’avais fait fuire à coups de sagesse,

buvez ensemble une bière
et parlez du temps qui s’enfuit,
tirez sur la tristesse
jusqu’à brûler la dernière cartouche
et, sans avoir l’aire d’y toucher,
partagez un rêve en or,
car personne ne ressent de la gêne en possédant
une place intransmissible au plus profond du coeur.

(1)     Agustí Bartra: important poète catalan qui a habité à Terrassa depuis son retour de l’exil et jusqu’à sa mort, qui a eu lieu en 1982.
(2)     La “Torre del Palau” (“Tour du Palais”), vestige médieval de Terrassa.
(3)     El Vallès Occidental: la “comarca” (région naturelle) où se trouve la ville de Terrassa.
[:en]Text i música : Miquel Pujadó

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l’enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.

Les jaquetes endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.

[:]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *