[:ca]Text i música : Miquel Pujadó
A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.
Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l’enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.
A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.
Les jaquetes endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.
Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.
Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,
feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.
[:es]Texto y música: Miquel Pujadó
[:fr]Texte et Musique : Miquel Pujadó
À Terrassa, il y a une place
tendre, folle et décadente,
une place très habile
à y rassembler les gens.
Stratégique, elle se met
au milieu d’un nid d’humains
et, prise d’une fringale anarchique,
elle n’arrête pas de bouffer les passants.
Quand le soir ouvre les bras
et que le vent s’emporte le soleil,
des centaines de culs et de pifs
remplissent les bancs et les pavés,
et un brouillard de mots
et de fumée végetale
orne les vieilles classes
de l’école buissonière de l’asphalte.
Un vieil bar
au coeur acceleré bombe, doucement,
un sang qui unit le cognac
au pastis,
tout en fabriquant des anticorps d’anisette.
Le vin du Priorat
cause avec le rhum et avec un café au lait
tandis que dansent et garçons et clients
par des espaces inexistants.
À Terrassa, il y a une place
-je vous l’avais déjà dit-,
une place qui perce
la raison et les arguments.
Éclaboussée de regards de fille
par dessus et par les côtés,
elle devient un immense bouquet
aux couleurs insoupçonnés.
Des blousons en deuil
s’y mélangent, insolents,
avec des barbes frisées
et des seins inconsistants,
tandis qu’un écho de cloches
transforme soudainement en oiseau
la puissante voix bartrienne (1)
qui nous arrive de la Torre del Palau. (2)
Sous le soleil,
vous verrez des pépés qui causent tranquillement
tandis que des expertes tricoteuses
surveillent d’un oeil
que leur enfant ne se casse pas la figure.
Et juste à côté
Une église pardonne les jurons
que fait naître l’herbe dans les têtes
de quelques pissevins folâtres.
Si vous passez par une place
du Vallès Occidental (3)
et vous voyez que, maladroitement
appuyée contre un réverbère,
se trouve toujours la présence
gauche et au regard dur
de mon adolescence,
que j’avais fait fuire à coups de sagesse,
buvez ensemble une bière
et parlez du temps qui s’enfuit,
tirez sur la tristesse
jusqu’à brûler la dernière cartouche
et, sans avoir l’aire d’y toucher,
partagez un rêve en or,
car personne ne ressent de la gêne en possédant
une place intransmissible au plus profond du coeur.
(1) Agustí Bartra: important poète catalan qui a habité à Terrassa depuis son retour de l’exil et jusqu’à sa mort, qui a eu lieu en 1982.
(2) La “Torre del Palau” (“Tour du Palais”), vestige médieval de Terrassa.
(3) El Vallès Occidental: la “comarca” (région naturelle) où se trouve la ville de Terrassa.
[:en]Text i música : Miquel Pujadó
A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.
Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l’enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l’escola campanera de l’asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.
A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d’ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.
Les jaquetes endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.
Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.
Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s’alça encara la presència
poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,
feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d’or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.
[:]
Deixa un comentari