A FONS PERDUT (EN PURE PERTE)

[:ca]Text i música : Miquel Pujadó

Quelle mauvaise habitude / celle de placer / tout ton capital / en des affaires qui n’ont jamais / été rentables / ni judicieuses. / Et pourtant, même ruiné, / tu me dis / que tu t’en fous, / que, plutôt qu’émpailler / un beau rêve, il vaut mieux / investir par jeu / en pure perte. / Planter le rosier qui fleurira / quand tu ne seras plus là, / et mettre le cap sur la chimère / sur laquelle aucun drapeau ne flotte. / Comme le gascon d’Edmond Rostand, / croire qu’il n’y a pas de geste plus beau / que celui qui se sait inutile… / Tu ne vois de la beauté que dans la futile / et absurde habitude / de placer… / Jouer un allegro assai / pour les yeux cruels de celle qui jamais / ne te donnera rendez-vous / au lit où se rend la moitié du pays. / Lui donner de l’amour, sans espèrer autre chose / qu’une rebuffade, mais veiller / de la rue son sommeil placide… / Je n’approuverai pas en silence, tacite, / cette habitude… / Et tutoyer tous les cinglés, / tous les rebelles morts et enterrés, / ceux que tu rencontres face à face / et ceux, nombreux, qui sont encore à naître. / Et, méprisant biens et profits, / refuser de bouger le petit doigt / s’il s’agit de marquer les cartes… / Tu es fini, si tu ne t’écartes / de la funeste habitude / de placer…

[:es]Text i música : Miquel Pujadó

Quin mal costum,
aquest de col.locar
tot el teu capital
en negocis que mai
no han estat ni rendibles
ni assenyats.
i tanmateix, bo i espremut,
em dius
que se te’n fum,
que, abans de dissecar
un bell somni, més val
invertir per esplai
a fons perdut.

Plantar el roser que ha de florir
quan ja seràs molt lluny d’aquí,
i posar proa a la quimera
on mai no oneja cap bandera.

Com el gascó d’Edmond Rostand,
creure que no hi ha gest més gran
que el que se sap del tot inútil.
No veus bellesa enllà del fútil
i absurd costum
que tens de col.locar…

Interpretar un allegro assai
pels ulls cruels de la que mai
no t’ha de concedir una cita
al llit que mig país visita.

Donar-li amor i no esperar
sinó un rebuf, però vetllar
del carrer estant el seu son plàcid.
No aprovaré amb silenci tàcit,
aquest costum
que tens de col.locar…

I tutejar tots els guillats,
tots els rebels morts i enterrats,
aquells que et trobes cara a cara
i els molts que hauran de néixer encara.

I, menyspreant béns i profit,
negar-te a moure ni un sol dit
si es tracta de marcar les cartes.
Estàs perdut, si no t’apartes
del mal costum
que tens de col.locar…

[:fr]Text i música : Miquel Pujadó

Quin mal costum,
aquest de col.locar
tot el teu capital
en negocis que mai
no han estat ni rendibles
ni assenyats.
i tanmateix, bo i espremut,
em dius
que se te’n fum,
que, abans de dissecar
un bell somni, més val
invertir per esplai
a fons perdut.

Plantar el roser que ha de florir
quan ja seràs molt lluny d’aquí,
i posar proa a la quimera
on mai no oneja cap bandera.

Com el gascó d’Edmond Rostand,
creure que no hi ha gest més gran
que el que se sap del tot inútil.
No veus bellesa enllà del fútil
i absurd costum
que tens de col.locar…

Interpretar un allegro assai
pels ulls cruels de la que mai
no t’ha de concedir una cita
al llit que mig país visita.

Donar-li amor i no esperar
sinó un rebuf, però vetllar
del carrer estant el seu son plàcid.
No aprovaré amb silenci tàcit,
aquest costum
que tens de col.locar…

I tutejar tots els guillats,
tots els rebels morts i enterrats,
aquells que et trobes cara a cara
i els molts que hauran de néixer encara.

I, menyspreant béns i profit,
negar-te a moure ni un sol dit
si es tracta de marcar les cartes.
Estàs perdut, si no t’apartes
del mal costum
que tens de col.locar…

[:en]Text i música : Miquel Pujadó

Quin mal costum,
aquest de col.locar
tot el teu capital
en negocis que mai
no han estat ni rendibles
ni assenyats.
i tanmateix, bo i espremut,
em dius
que se te’n fum,
que, abans de dissecar
un bell somni, més val
invertir per esplai
a fons perdut.

Plantar el roser que ha de florir
quan ja seràs molt lluny d’aquí,
i posar proa a la quimera
on mai no oneja cap bandera.

Com el gascó d’Edmond Rostand,
creure que no hi ha gest més gran
que el que se sap del tot inútil.
No veus bellesa enllà del fútil
i absurd costum
que tens de col.locar…

Interpretar un allegro assai
pels ulls cruels de la que mai
no t’ha de concedir una cita
al llit que mig país visita.

Donar-li amor i no esperar
sinó un rebuf, però vetllar
del carrer estant el seu son plàcid.
No aprovaré amb silenci tàcit,
aquest costum
que tens de col.locar…

I tutejar tots els guillats,
tots els rebels morts i enterrats,
aquells que et trobes cara a cara
i els molts que hauran de néixer encara.

I, menyspreant béns i profit,
negar-te a moure ni un sol dit
si es tracta de marcar les cartes.
Estàs perdut, si no t’apartes
del mal costum
que tens de col.locar…

[:]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.