CICATRIUS I NAUFRAGIS

Mais on ne se bat pas dans l’espoir du succès!

Non! Non! C’est bien plus beau lorsque c’est inutile! (Edmond Rostand, Cyrano de Bergerac)

Quan de la mare

un cretí et separa,

et deixa de record una cicatriu.

De cap manera

serà la darrera

que col·leccionaràs mentre siguis viu.

Cada ferida te’n deixa una:

amors trencats, amics que se’n van,

arrossegats per un raig de lluna,

cap a un lloc d’on mai no tornaran.

I cada porta tancada als nassos,

i els mots tallants com un bisturí,

i les traïcions, i tots els fracassos

acumulats al llarg del camí…

Són tantes nafres, tantes desgràcies

que a poc a poc t’han anat marcant…

Si cicatritzen, encara gràcies:

això vol dir que s’estan tancant.

Vagis on vagis,

trobes naufragis

de barques, transatlàntics i galions.

Lluny de la riba

i a la deriva,

tot esperant que et toqui anar cap al fons,

veus com naufraga la intel·ligència,

la llengua, l’art, la imaginació,

el sentit crític, la dissidència,

l’ensenyament i la informació.

Després d’un dur i tortuós trajecte,

naufraga la civilització,

enmig d’una tempesta perfecta,

a l’oceà de la confusió.

Hi ha capitans amb poques neurones,

tan criminals com incompetents,

i els qui els permeten solcar les ones

de cap manera són innocents!

P’rò cada dia

algú desafia

les urpes esmolades de l’univers

P’rò cada albada

surt de la rada un

vaixell que s’aventura en un mar advers.

És breu i amarga aquesta existència,

ben encaixada entre dos oblits,

un fugaç lapse de consciència,

un peix d’argent que et fuig entre els dits.

Potser sí, que tot esforç és fútil

i abans de néixer està condemnat,

p’rò hi ha bellesa en un gest inútil,

qui abaixa els braços, perd el combat.

La teva vida està constel·lada

de cicatrius del dret, del revés.

La teva nau ja es veu escorada

i va enfonsant-se cada cop més.

P’rò mentre esperes que l’aigua es tanqui

sobre el teu cap de futur absent,

pots intentar, fotut saltimbanqui,

que el món que deixes

sigui diferent.

Si pot ser, millor, p’rò almenys diferent,

un xic diferent!

Miquel Pujadó: guitarra acústica
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, samplers (guitarra elèctrica, piano elèctric, secció de metall, percussions, sintetitzador i rondalla) i edició d’àudio

 

 

TRISTESES DE PLUTÓ

J’ai connu la gloire et si ça passe ça m’est bien égal, / c’est déjà pas mal / qu’elle soit passée (Claude Lemesle, “Le vieux singe”)

Al bell mig de l’estelada,

soc el porter que l’atzar

va voler posar a l’entrada

d’aquest sistema solar.

Tinc el nom d’un déu de Roma

i la mida d’un cigró.

Devia ser de la broma,

qui em va batejar Plutó…

No he conegut mai la fama

de Júpiter o Saturn,

p’rò això per ‘mi no és cap drama

ni em fa tornar taciturn.

Jo vaig ser el novè planeta.

Potser era un xic esquifit,

p’rò duia la cara neta

i em feia tot sol el llit.

Fins que els sabuts de la Terra,

sense entendre’s de raons,

em van fer un consell de guerra

i em van arrencar els galons.

Amb arguments curts de talla,

em vaig trobar degradat,

i vaig perdre la batalla

i amb ella, la dignitat.

Ara m’han anomenat

“objecte transneptunià”…

És com dir “Comunitat”

al vell País Valencià!

Ho trobaria prou còmic

i riuria de bon grat

si aquest desastre astronòmic

no m’hagués deixat tocat.

Si ploro com un tanoca

amb llàgrimes de metà,

és que tinc sota la roca

un cor que sap bategar.

Així que caus en desgràcia,

ja et volen ficar al calaix.

Et tracten amb suspicàcia

i et miren de dalt a baix.

Si hi vull compartir la pena,

Neptú em punxa amb el trident,

Venus se’m gira d’esquena

i Mart se’n fot de valent.

Fins i tot les meves llunes

fan morros en un racó:

no queden ni les engrunes

d’aquella antiga passió.

Penseu els qui a corre-cuita

heu renegat del meu nom

que un dia es gira la truita

i l’amo esdevé majordom.

P’rò, si us provoca urticària

tanta discriminació,

ploreu per un pobre pària,

ploreu pel pobre Plutó!

Quim Ollé: flauta, flautí i flauta baixa
Xavier Batllés:arranjament, samplers (efecte còsmic, contrabaix, piano processat, percussions, corneta, sintetitzadors i guitarra acústica) i edició d’àudio

EL FICCIONAUTA

Diguem que sóc un viatger que va d’història en història sense quedar-se gaire temps en cap.

• Un navegant del mar de la ficció, doncs?

• Això mateix: un ficcionauta. Té, m’agrada, aquesta paraula!

(Miquel Pujadó, El ficcionauta –novel·la-)

Com que el món real no em fa gens el pes,

m’he dit: Ja n’hi ha prou, no en vull saber res!

Em dedicaré a navegar

pels molts llibres que tinc a mà.

De la meva biblioteca, en faré

un refugi a molts anys llum del carrer

i, de llibre en llibre, viuré

les vides que escolliré.

Amb un sol cop de neurona,

de París duré a Girona

Quasimodo per trobar Josafat,

i que xerrin una estona

de mossens i de campanes,

de gitanes i fulanes,

i a Dublín ensumaré la ferum

urbana amb Leopold Bloom.

Pisparé la Carmesina a Tirant

per portar-la a la plaça del Diamant

i, després d’un vals i un petó,

marxaré a extreure carbó

i a lluitar per la justícia social

amb tots els minaires de Germinal,

abans de quedar amb el Quixot

per ‘nar a esperar junts Godot.

Tot corrent entre bardisses,

fugiré al costat d’Ulisses

de la mala bava de Polifem,

tot cridant: “Nano, no hi clisses!”,

fins que algú amb la pota ranca

cridi una balena blanca

i m’adoni enmig del mar, tan cruel,

que el meu nom és Ismael.

Davant meu veuré el somriure del gat

i sabré que Alícia és al meu costat,

fins que D’Artagnan vulgui fer

de mi el cinquè mosqueter.

Viatjaré fins al final de la nit,

fins al centre de la terra i, ardit,

li diré a Miquel Strogoff

que anem a caçar amb Zaroff.

Jean Valjean i els miserables

em faran costat, afables,

p’rò al fred cosmos trobaré el gran Cthulhu

i altres déus abominables.

Sherlock Holmes dirà que, amb vista

a seguir amb ell una pista,

haig d’anar amb compte de no trepitjar

un pobre escarbat kafkià.

Quan seré al llit amb Madame Bovary,

em diré “Big Brother is watching me”,

p’rò amb John Silver, la febre d’or

em durà a l’illa del tresor.

Em creuran un gegant a Liliput,

i on jeu Dràcula duré el meu taüt,

per passar, si em sento cansat,

uns cent anys de soledat.

Tustaré Proust a l’esquena

i sense fer cap escena,

per poder trobar també el temps perdut,

li prendré una magdalena.

Quan un monjo em faci nosa,

li diré el nom de la rosa,

i amb Jack Torrance aniré a fotre el ruc

pels racons de l’Overlook.

Ja ho veieu, no cal seguir amb la cançó:

cada llibre pot ser un interruptor

que ens permeti desconnectar

de tot l’horror quotidià.

Però allò que de debò no té preu

és que a més a més explica i preveu

les misèries d’aquest corral

-la nostra granja animal!

NOTA: El títol i la idea bàsica d’aquesta cançó deriven de la novel·la El ficcionauta (ed. Barcanova, 2013)

Miquel Pujadó: guitarra clàssica electroacústica
Albert Costa: trombó
Xavier Batllés: arranjament, mandolina, baix elèctric, samplers (bateria, xilòfon, campana, cors de sintetitzador i efectes) i edició d’àudio

AURORA I GUILLEM

Se comprendere è impossibile, conoscere è necessario, perché ciò che è accaduto può ritornare, le coscienze possono nuovamente essere sedotte ed oscurate: anche le nostre.” (Primo Levi, Se questo è un uomo)

Llanguia l’Illa de les Tres Taronges

junyida al jou, ferida per sagetes,

amb tuf de militars i de canonges,

i amb la llengua enterrada a Son Coletes.

La bèstia immunda hi va clavar una dent

abans d’abraonar-se

damunt el continent.

Llavors la fosca trossejà l’Aurora,

incapaç de suportar-ne la claror.

L’Aurora ensangonada, torturada,

escarnida i profanada

amb bravades de bordell…

Duia vint-i-quatre anys a la mirada,

l’any trenta-set, l’Aurora Picornell.

No us penseu que al Jardí de les Palmeres

fos l’any noranta-tres molt més clement…

Sota un mantell podrit, manats de feres

sortien de cacera impunement.

Llançaven gargalls blaus a les banderes

i mastegaven l’odi

que els feia d’aliment.

Un llamp d’argent trencà la matinada

i s’enfonsà en un cor de divuit anys,

un cor valent… una ganivetada,

una vida estroncada

enmig dels seus companys.

Passarà el temps, però no oblidarem

un cognom: Agulló, i un nom: Guillem.

Dos temps, i dues morts, i un sol feixisme

que encara va parint monstres de fira

arrapats a la mamella, amb el cinisme

d’aquell qui sap mentir tal com respira.

L’Aurora i en Guillem, com un corcó,

des del fons de la tomba

els fan encara por.

I volen amagar-los, i els difamen,

n’estripen les imatges, p’rò és en va…

Són vius, per sempre vius dins les memòries,

i les seves històries

no es poden esborrar.

Són sorra a l’engranatge d’un Estat

que ven al món un somriure enverinat.

Una marea negra ens amenaça:

farem amb el record una barrera,

farem amb el record una cuirassa,

i ens negarem a fer cap pas enrere.

El que ens juguem és perdre’ns dins la nit

i no ens podem permetre

la droga de l’oblit.

Quan veus joves cretins que reivindiquen

allò que, per sort seva, no van viure,

oblides la fatiga i els fracassos,

i saps que els nostres braços

no poden deixar els rems.

Ells tenen el poder i els seus sequaços,

p’rò no ens manquen Aurores ni Guillems.

NOTES: 1) L’illa de les tres taronges i El jardí de les palmeres són els noms que Jaume Fuster va donar a Mallorca i al País Valencià, respectivament, a la seva trilogia èpica Crònica del món conegut. 2) Son Coletes és el nom del cementiri de Manacor.

Miquel Pujadó: guitarra clàssica electroacústica
Xavier Batllés: arranjament, sampler (piano, contrabaix i violoncel) i edició d’àudio

UN ESTEL AL FONS D’UN POU

Voyageur immobile et rêveur éveillé. (Georges Moustaki, “Je suis un autre”)

No alegrará mi efigie el censo de monumentos, / no vendrán las palomas a rociarme de excrementos.(Javier Krahe, “…Y todo es vanidad”)

Tots deien en veure’l que va néixer ja cansat.

La mandra per a ell era un dret de la Humanitat.

Si mai treballava, era d’amagat.

Era un mentider que sempre deia la veritat

i, entre dos camins, triava sempre el menys fressat:

estimava els homes, no pas el ramat.

Cada gest que feia era un producte artesanal

i, com els alfils, es desplaçava en diagonal:

no era un blanc gens fàcil per al capital.

Deia que la gent passava massa temps jugant

amb cadells de tigre que els acaben devorant:

quan creus que els controles, t’estan controlant.

Amb els peus a terra i amb el cap núvols enllà,

era prou conscient que l’edat d’or mai no vindrà,

p’rò que això no implica deixar de somiar.

I feia la llum que fa un estel al fons d’un pou,

una llum discreta p’rò constant.

I feia la llum que fa un estel al fons d’un pou,

irrisòria, i necessària, i palpitant.

Era un revoltat parsimoniós i cançoner,

un contemplatiu amb esperit aventurer,

debutant acèrrim, constant foraster.

No duia cap arma, els mots li feien de fusell,

les paraules li eren com una segona pell.

Feia del llenguatge resguard i castell.

Discret hedonista i molt púdic llibertí,

li agradava tant ser seduït com seduir:

els llits no es fabriquen només per dormir.

Deia que la vida és l’únic luxe a conservar.

Fugint de les pautes, preferia improvisar:

l’arbre dels possibles creix si el saps regar.

“És un perill públic”, rondinava aquella gent

que detesta els marges on les herbes van creixent

lliures i salvatges, gronxades pel vent.

I feia la llum que fa un estel al fons d’un pou,

una llum discreta p’rò constant.

I feia la llum que fa un estel al fons d’un pou,

irrisòria, i necessària, i palpitant.

Si el món esdevé un immens dipòsit d’excrements

governat només pel pare Ubú i els seus parents,

uns ninots grotescos, àvids i dements…

Si ets allò que compres, si els qui solen fer i desfer

van pensant per tu i decidint el que et convé,

si el mirall de casa escup un presoner…

tingues ben present l’ordenadíssim desgavell

d’un que, tot i tenir els cabells blancs, no era cap vell.

Més tard o més d’hora, voldràs ser com ell,

i fer també la llum que fa un estel al fons d’un pou,

una llum discreta p’rò constant.

Fer també la llum que fa un estel al fons d’un pou,

irrisòria, i necessària, i palpitant.

Miquel Pujadó: guitarra acústica

Ona Vendrell, Eulàlia Caballé i Roser Caballé: cors
Xavier Batllés: arranjament, mandolina, samplers (contrabaix, bandoneó, percussions, secció de metalls i bateria), piano elèctric i edició d’àudio

EL REGNE DE LA CASPA

Això és Espanya, / que quan més te l’espolses, / més se t’arrapa. (Al Tall)

El peix s’ofega a l’aigua i cap ocell no vola.

Els tigres s’alimenten amb ceba i escarola

Otel·lo no és gelós, i Hàmlet mai no dubta,

i el Regne de la Caspa no és un Estat corrupte.

Deu dècades no fan ni de bon tros un segle.

Les noies de vint anys mai no han tingut la regla.

A Via Laietana ignoren la tortura,

i el Regne de la Caspa defensa la cultura.

El foc et gela els dits, la pluja te’ls eixuga.

Les iaies centenàries no tenen cap arruga.

Si avances, l’horitzó s’acosta i no s’allunya,

i el Regne de la Caspa estima Catalunya.

Les bombes mai no exploten i cap fusell no mata.

Els cinc cadells de gos els ha parit la gata.

El cec, al mirador, s’ho passa bé amb les vistes,

i el Regne de la Caspa no és un cau de feixistes.

El talibà li fa petons a l’israelita.

Triomfa el feminisme a l’Aràbia Saudita.

No corres cap perill si et mossega una cobra,

i el Regne de la Caspa mai no se’ns pixa a sobre.

Cal començar la casa sempre per la teulada.

El sol se’n va a la posta poc abans de l’albada.

Un cop de puny al nas és la millor carícia,

i al Regne de la Caspa els jutges fan justícia.

Cal que et tallin les mans per ser un gran guitarrista.

Els bancs són presidits per gent molt altruista.

Endevinar el futur és una ciència exacta

i el Regne de la Caspa no és un cos putrefacte

Català i valencià no tenen res a veure.

Un cul pot ser molt útil mentre no vulguis seure.

Si en lleves la pellofa, l’arròs es diu la raspa,

i pot ser reformable,

fins fer-lo suportable,

un xic més respirable,

no tan abominable,

i un pèl menys lamentable,

infecte i detestable,

el Regne de la Caspa!

Laura Espejo: cors
Xavier Batllés: arranjament, cors, samplers (tuba, güira, dos saxos alts, tambora, surdo i congues) i edició d’àudio

UN PERFECTE CRETÍ

Il y a peu de chances qu’on / détrône le roi des cons. (Georges Brassens, “Le roi”)

Infant que vens al món, per ser feliç

no hauràs de patir:

ja s’encarregaran de fer de tu

un perfecte cretí.

Esborraran la pipa de Jacques Tati

i el cigarret de Bogart, p’rò no cal dir

que això no és cap censura, tu deixa’ls fer i

no et queixis ni remuguis, que és pel teu bé.

Els llibres que no cremin, te’ls reescriuran,

perquè res del que hi trobis sigui alarmant,

i si no vols llegir, això no és cap escull,

sinó un motiu d’orgull.

Reduiran el teu lèxic i, amb ell, el pensament.

No et costarà empassar-te el que et vagin dient,

i viuràs sense dubtes, ni ansietat, ni turment.

Infant que vens al món…

Sabràs que tot es compra i que tot es ven,

que si no t’espaviles perdràs el tren,

que la Natura és teva i no a l’inrevés,

que no existeix grandesa sense diners.

Per tal de protegir-te, et controlaran,

ho sabran tot de tu, i t’oferiran

molts entreteniments, per posar un dogal

al còrtex cerebral.

I tindràs llibertat, llibertat d’obeir

als qui pensen per tu, tot marcant-te el camí,

i et deslliuren del pes d’haver de decidir.

Infant que vens al món…

L’impuls substituirà el raonament,

i tot serà espectacle, i viuràs content.

No et caldrà la memòria: per ‘tu, el passat

no tindrà res a veure amb la realitat.

Admiraràs els egos i no el talent,

veuràs que la revolta se l’enduu el vent

i que, enmig de consignes, la veritat

perd tot significat.

Quan ja no siguis útil, el sistema es veurà

obligat a escopir-te. No te n’has d’estranyar:

sempre vol combustible, i s’ha de renovar.

Infant que vens al món…

Danton, Mao, Marinetti, Lenin, Fidel,

ja veien l’Home Nou a punt de caramel,

però se’ls va esguerrar a força d’omplir sacs

amb guerres, guillotines, purgues, gulags…

A les elits, vuitanta milions de morts

no els fan fred ni calor, p’rò estan d’acord

que cal posar-se al dia, cal millorar… i

tu ets l’Home de demà!

Ets tothom i ningú, més covard que agressiu,

mal·leable i gregari, conformista i passiu.

Seràs l’Homo Cretinus, l’Home Definitiu!

Infant que vens al món…

Miquel Pujadó: guitarra acústica
Ona Vendrell i Eulàlia Caballé: cors
Xavier Batllés: arranjament, samplers (dues guitarres manouche), piano elèctric i edició d’àudio

LA NIT DELS MOTS VIVENTS

A Enric Larreula

Tous les mots sont des personnages de la comédie humaine. (Bernard Pivot)

Don’t you see that the whole aim of Newspeak is to narrow the range of though? (George Orwell, 1984)

Andròmina, argelaga, gitar, filaberquí,

plorera, llepafils, xivarri, eixarreir,

engavanyar, falena, averany, calamarsó,

clemàstecs, carallot, debades, petricó,

falòrnia, xerinola, babau, esbardellar,

camàndules, xarrup, fotesa, noliejar,

albarda, rabassut, saf(a)reig, xarbotament,

barrabassada, toia, parany, panxacontent.

Es moren les paraules i el món se’ns fa petit…

Si al cementiri aguaiten les urpes de l’oblit,

caldrà excavar les tombes, amb pales o amb les dents,

per tal de fer possible la nit dels mots vivents.

Setciències, trepadella, camàlic, penelló,

puput, espetec, pòtol, quitxalla, esclafidor,

rabassa, murri, grèvol, herbei, ronso, espiell,

estuba, calipàndria, gresol, malló, taulell,

esgarrinxar, estrebada, boïga, margalló,

agama, poca-solta, tronera, galindó,

gentola, mallerenga, moixaina, gamarús,

galifardeu, perxada, virolles i camús.

Es moren les paraules…

Juguesca, tombarella, galvana, espeternec,

coriandre, xitxarel·lo, politja, barbamec,

corprendre, capsigrany, garneu, gallimarsot

bocoi, tal·là-tal·lera, grumoll, llesca, avalot,

guspira, tarambana, corcó, embarbussament,

comanda, carmanyola, beneit, a cremadent,

flascó, sínia, aldarull, xibec, saltamartí,

senalla, patarrufa, embull, embadalir.

Es moren les paraules…

Engraponar, llepassa, gatzara, primmirat,

fatxenda, trencalòs, cloïssa, empiocat,

maluc, brètol, cabòries, obaga, passerell,

bornar, galet, ganàpia, caparra, desgavell,

planter, esbrinar, desfici, gibrella, xafonar,

cotilla, pampallugues, gaiato, tarannà.

unglot, llaminadura, calàndria, xaragall,

sorral, somiatruites, becaina i estimball.

Es moren les paraules…

Miquel Pujadó: guitarra clàssica electroacústica

Janot Codina: dos trombons
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, samplers (flabiol, bateria, sintetitzadors, tenora i piano elèctric), veu final i edició d’àudio

LES NOIES DELS ANYS 70

A Olga Pujadas, in memoriam

… mais où sont les neiges d’antan? (François Villon)

Més a prop del cementiri

que no del primer petó,

com aquell qui encén un ciri

vull escriure una cançó

que invoqui l’adolescència

que vaig desar en un calaix

on somieja amb indolència

fa mig segle, pel cap baix,

i així entonar una complanta

per rescatar de l’oblit

les noies dels anys setanta,

filles d’una antiga nit,

resplendents estels fugaços

que em van ensenyar a estimar,

i també a acceptar els fracassos

d’un cor a punt d’estrenar.

Nedant entre dues ribes,

entre somni i realitat,

i buscant alternatives

parcials a la soledat,

vaig trobar noies callades,

xerraires de celobert,

esquerpes i esbojarrades,

d’accés restringit i obert.

Era subtil la frontera

entre desig i amistat…

Ara s’encén la foguera,

ara el foc ja s’ha apagat.

Com ruixats de primavera

eren les penes d’amor:

quatre gotes de plorera

i l’arc iris de l’enyor.

Canviava la geometria

del sentiment aplicat,

però mai no s’esvaïa

la tendra complicitat.

Anàvem junts al cinema

i descobríem plegats

llibres, música, un poema

que ens deixava enlluernats…

Volàvem com orenetes,

rèiem amb coses banals

i ens fèiem les cigarretes

amb herbes… medicinals.

Corríem davant dels grisos,

trèiem el suc a la nit

i creàvem paradisos

fugint d’un món resclosit.

Les noies dels anys setanta

són mares, àvies potser,

i reconec que m’encanta,

quan les trobo pel carrer,

comprovar que brilla encara,

malgrat tots els desenganys,

als seus ulls la llum tan clara

dels setze o dels disset anys.

Potser n’hi ha, és lamentable,

que han tingut de bo de bo

el mal gust imperdonable

de morir-se abans que jo.

P’rò malgrat els fats adversos,

malgrat el temps assassí,

viuran sempre en aquests versos

… i no tinc res més a dir.

Xavier Garcia: flugel
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, cors, samplers (orquestra, rondalla, metalls, xiulets, acordió, harmònica, cordes, chalumeau, bateria, sintetitzadors, xilòfon, veus femenines, orgue, guitarres, trompeta de boca, kazoos i sitar) i edició d’àudio

CAL RIURE DE TOT

Du moment qu’on rit des choses, elles ne sont plus dangereuses. (Raymond Devos)

Humor is mankind’s greatest blessing. (Mark Twain)

Cal riure de tot, no hi ha res sagrat.

Cap dogma mereix viure agenollat.

Aquell qui sap riure,

pot ser un xic més lliure en

un món malgirbat.

Riguem dels fanàtics i els intolerants,

riguem dels cristians i dels musulmans,

riguem dels jueus,

riguem dels ateus,

dels diables i els sants.

Riguem dels carnívors, riguem dels vegans,

dels homes, les dones i d’altres variants,

de l’estupidesa ar-

relada i estesa en

els éssers humans.

Riguem de la vida i molt més de la mort,

que el riure viatgi sense passaport!

Si riem dels altres,

riguem de nosaltres

encara més fort.

Si d’humor no en gastes gens,

si et fa nosa o no l’entens,

no tens dret a decidir

de què pot riure el veí.

Els qui són cecs als colors

mai seran decoradors:

que s’amaguin al seu cau

i que ens deixin riure en pau!

Riguem del profeta i del dictador.

Riguem de l’angoixa, riguem de la por

i del mestretites

que vol posar fites

a la transgressió,

de l’inquisidor i de l’amargat,

d’aquells qui s’ofenen amb facilitat,

de tota censura i

de l’autocensura

que a molts ha castrat.

Riguem de les guerres i dels qui les fan,

de qui mai no dubta i també del pedant,

de qui amb miopia

no veu la ironia

quan la té al davant.

Riguem amb els Marx, Dario Fo, Lauzier,

amb els Monty Python, Calders, Les Luthiers.

Riguem del futur,

d’un cosmos absurd,

del temps fugisser.

És l’humor una actitud,

una espasa i un escut,

és mirar lúcidament

i amb un cert distanciament.

No és un acudit suat

explicat per un cunyat,

és carícia i cop de puny

que murmura i que retruny.

Riguem dels turistes i dels pixapins,

i riguem amb Charlie contra els assassins.

És la medecina

contra la metzina

de serps i escorpins.

Riguem dels marxants, d’un cert art modern.

Riguem per fer fondre el glaç de l’hivern,

Riguem dels monarques

i del oligarques,

l’Estat i el govern.

L’humor és vital en un temps inhumà.

Tot és prou ridícul si aprens a observar.

Dins cada tragèdia

dorm una comèdia

que es vol despertar.

Riguem del buit discurs electoral,

dels jutges de l’opus i el seu tribunal,

de la policia,

de la hipocresia i

la doble moral!

El planeta està podrit

per un cercle restringit

de psicòpates, banquers

i polítics destralers.

Amb la crítica i l’insult,

solen eixugar-se el cul,

p’rò no poden suportar

qui els sap ridiculitzar.

Riguem del futbol, de la corrupció,

del brou que vomiten la televisió,

les xarxes socials

i d’altres canals

d’idiotització.

Riguem de qui té un cervell tan adipós

que sap que és inculte i n’està orgullós.

Riguem de qui vota a

qui el roba i l’explota,

mesell com un gos.

Ningú no en surt viu, d’aquest laberint.

Quan caus del bressol, comptes fins a vint

i, ves quines coses,

ja has fet com les roses,

anar-te pansint.

Quan d’un cementiri siguis resident,

potser pensaràs «quin avorriment!»

p’rò al jaç subterrani

jo et dic que el teu crani

riurà eternament!

Quim Ollé: tres clarinets
Xavier Batllés: arranjament, congues, quinto portorriqueny, bongó, clave de bambú, petxines, samplers (cor d’elfs, nen que riu i baby bass), esquellot i edició d’àudio

PROFESSOR DE RISC

No és estrany que un sistema educatiu que ha proscrit la memòria, que l’ha menystinguda, hagi abdicat de transmetre el valor de la tradició humanista, la cultura que ens ha fet ser qui som i el sentit històric de la nostra presència al món. (Damià Bardera, Incompetències bàsiques)

Ha sonat el timbre. Jo respiro a fons

i em fico a la gàbia amb trenta-cinc lleons.

No calla ni déu… Em sembla evident:

soc transparent.

Ningú no m’escolta, ja em puc esforçar,

que els llisca i rellisca el que pugui explicar.

Si un d’ells vol fer feina, està malmirat

i putejat.

Ofegat en paperassa,

arrossego la carcassa

en un pelegrinatge etern

pels nou cercles de l’infern.

No tinc pas vocació

de pallasso o d’animador,

ni em vull passar tot el dia

exercint de policia,

p’rò és així com visc:

professor de risc.

Avui la memòria i la concentració,

tenir referents, l’esforç, la raó,

només són residus caducs d’un passat

ja superat.

No saben escriure ni comprendre un text,

p’rò per fer l’idiota no els cal cap pretext.

Jo espero l’esbarjo, que acabi el turment…

i així vaig fent.

Els profes de fa mig segle,

no estalviaven cops de regle.

Són ara els adolescents

qui agredeixen els docents.

Si no els deixem expressar-se,

podrien traumatitzar-se…

Siguem pacients i passius,

i vinga antidepressius!

Veieu? Es així com visc:

professor de risc.

Ja em direu quina aula han mai trepitjat

les grans llumeneres que s’han empescat

programes kafkians, hereus de Rousseau,

aquell gran pendó.

Molts dels meus col·legues, amb resignació,

esperen que arribi la jubilació

abans de l’infart, d’acabar sonats

o soterrats.

L’alumne ha de ser feliç,

fora feina i compromís!

L’institut? Prou xerrameca:

convertim-lo en ludoteca!

Potser res no hi aprendran,

p’rò al final aprovaran,

o els pares i l’inspector

ens tocaran el crostó

I és així com visc:

professor de risc.

Adéu a la Història, la Literatura,

la Filosofia… De fet, la Cultura

serveix de ben poc: només per dubtar i

sentir-se humà.

Si es mor la paraula, mor el pensament.

El passat s’oblida, es manipula el present,

i es roba el futur, quan ja molta gent

no n’és conscient.

El poder vol la ignorància,

que ofega la discrepància

i permet fabricar esclaus

tan submisos com babaus.

Vinga, anivellem per baix,

i desem en un calaix

l’excel·lència i el rigor!

Happycràcia i bon humor!

És el que veig i el que visc,

professor de risc.

En el fons, encara voldria canviar

una mica les coses, poder encomanar

un xic d’inquietud, de curiositat,

p’rò estic cansat.

Anem curts de recursos i d’autoritat,

p’rò no de vacances -diu més d’un tarat

que ens tracta de dropos, de privilegiats

i malcriats.

Els hereus dels dirigents

van a centres exigents.

La resta, a lluitar al corral

del darwinisme social.

Quina societat de merda

tindrem quan per cada esquerda

faci aigües l’ensenyament

i se’n vagi a prendre vent!

Mentrestant, així és com visc:

professor de risc,

… ssor de risc,

… ssor de risc,

… ssor de…

(s’ha ratllat el disc.)

Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, caixa, samplers (guitarra elèctrica, percussions, secció de metalls, trompa, flautes de bec i oboè) i edició d’àudio

AL COR DE LA GUITARRA

All songwriters are links in a chain. (Pete Seeger)

Al cor de la guitarra, ben al fons,

hi ha esgarrapades i també petons,

cops de puny i tendreses,

i fogueres enceses,

defenses i escomeses

en forma de cançons

que volen sortir al carrer amb un vestit de veu

i passejar i badar per tot arreu,

i anar a la descoberta

d’alguna orella oberta,

amablement oferta

com terra de conreu.

Als catorze anys,

destrossava uns quants acords amb els companys,

i adolorits

em quedaven sempre els capcirons dels dits.

Però, insistint

i amb paciència, me’n vaig acabar sortint,

omplint-me el vas

amb generoses dosis de Chet Atkins, Django,

BB King, Marcel Dadi, Eric Clapton

i Joe Pass.

I al cor de la guitarra vaig trobar

molt aviat les ganes de jugar

amb aquestes gates maules

que anomenem paraules,

i amb set notes barjaules

que es deixen adornar

-do, re, mi, fa, sol, la, si- amb bemolls i sostinguts,

i ho vaig barrejar tot amb dits tossuts

fins engendrar alguns versos

que, tendres o perversos,

contenen universos

de dos o tres minuts.

Mig tremolant,

em vaig presentar una nit de contraban

davant la gent,

i vaig agafar-hi gust ràpidament.

I a poc a poc,

vaig aprendre a fer cançons i a jugar amb foc,

omplint-me el plat

amb generoses dosis de Brassens, Ferré,

Pete Seeger, Conte, Brel, Raimon, Ovidi,

Aute i Serrat.

Al cor de la guitarra hi ha cançons

per fer merder i per bressolar els nadons,

perquè agafi embranzida u-

na revolta adormida,

per parlar de la vida,

que surt a borbollons,

traginant somnis, dubtes, lluites, i passions

manses com xais, ferotges com lleons.

Cantant, mai no transformes

el món, p’rò als uniformes

dels cervells més conformes

els fas saltar els botons.

Fent la viu-viu,

i mirant de ser elegant i subversiu,

vaig enfilant

perles menudes en un collaret molt gran.

D’altres prendran

el relleu quan jo no hi sigui, i cantaran

amb l’ambició

de fer florir una rosa enmig dels fems,

tot deixant clar que allà on batega un cor

pot néixer una cançó

… al cor de la guitarra, ben al fons.

Pau Figueres: guitarra flamenca i guitarra elèctrica
Xavier Batllés: edició d’àudio

TARATS DE DÉU

Notre Père qui êtes aux cieux
Restez-y
Et nous nous resterons sur la terrre
Qui est quelquefois si jolie. (Jacques Prévert)

Amb franquesa, tant me fa

que cregueu en Jehovà,

Jesucrist, Saturn, Al·là o Scooby-Doo,

que talleu a algú el prepuci,

-sempre que no acabi a l’UCI-

o que no vulgueu pernil en el menú .

Tant me fa que no pugueu

acceptar que tornareu

al no-res d’on no fa tant que vau sortir.

Si la gent allò que vol

més que lògica és consol,

endavant, que jo no hi trobo res a dir.

Prou m’agraden les rondalles,

les llegendes, les contalles:

Santa Claus, la Ventafocs i Peter Pan,

i Sodoma socarrada,

i una verge embarassada,

i un Islam de rostre amable i tolerant.

P’rò t’ho miris com t’ho miris,

imposar els vostres deliris

a la resta de la pobra Humanitat

i que una neurosi sacra

justifiqui una massacre,

això ho trobo francament exagerat.

Tarats de Déu,

aneu d’una vegada al vostre Paradís

si no us sap greu,

i potser el nostre planeta,

quan no ens feu més la punyeta,

serà un xic, només un xic menys infeliç.

Qualsevol monoteisme

porta al cor l’expansionisme,

p’rò el cas dels jueus cal dir que és especial:

com que estan ben persuadits

que són ells els elegits,

el seu déu és un producte regional.

Els cristians, de ser empaitats,

van passar a ser candidats

a enfilar-se al podi dels perseguidors,

torturant, muntant croades

i fogueres destinades

tant a bruixes com a lliurepensadors.

Pau de Tars els va ensenyar a

flagel·lar-se i a odiar

el seu cos, i especialment el femení,

però més d’un capellà

té el culet d’un escolà

a l’abast i sempre a punt de beneir.

Si la creu perd pistonada

des de fa una temporada,

i si els parroquians no deixen de minvar,

no ens deixem dur per l’eufòria

ni gosem cantar victòria:

del relleu se n’encarrega l’Alcorà.

Tarats de Déu…

Si parlem dels musulmans,

ens ho haurem d’agafar amb guants,

perquè gasten molta, molta mala llet.

Per la broma més petita, un

salafista et decapita

amb posat professional i un xic distret.

Tantes dones lapidades

o invisibles, destinades

a parir futurs soldats de la gihad

que eliminin dia a dia

qui no accepti la xaria,

i de pas els gais, amb minuciositat!

El cervell és medieval,

l’armament és actual,

el projecte, fer del món un Califat

seguint al peu de la lletra

un vell text que els va trametre

un barbut passablement il·luminat.

I el que fa venir caguera és

que esquerrans de bombonera,

davant l’ablació i els casaments forçats,

davant els vels integrals,

parlin d’uns drets culturals

que han de ser tan protegits com respectats.

Tarats de Déu…

Déu va ser creat a imatge

dels humans. Per ‘xò és salvatge,

venjatiu, gelós, colèric, arrogant.

I els qui fan d’intermediari

amb l’Amic Imaginari

et volen submís, et volen ignorant.

Branden uns llibres sagrats

ben farcits d’assassinats,

de violències, i d’incestos, i de sang,

tan plens de contradiccions

que hi podràs trobar raons

a favor del negre i a favor del blanc.

Prometent el Més Enllà

van podrint el Més Ençà

i escampant la mort cridant «Déu és amor».

Si el teu déu no és el correcte

o no ens tens, ets un insecte,

i la teva vida no té cap valor.

I no et facis il·lusions:

fora de les religions,

també trobaràs molts mercaders de fe:

fe en el líder i el mercat,

el partit i el sindicat,

en l’horòscop i en el marro del cafè.

P’rò si et tries tu el camí

i no els deixes decidir,

amb tu no tindran cap mena de poder.

Mancats de déu,

que el voleu substituir amb el que teniu a mà,

la vida és breu!

Ensenyeu els ulls a veure,

i adoneu-vos que el verb «creure»

no serà mai un sinònim de «pensar»!

Ensenyeu els ulls a veure,

i adoneu-vos que el verb «creure»

no serà mai un sinònim de «pensar»!

Miquel Pujadó: guitarra clàssica electroacústica

Blai Casals: acordió simètric
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, samplers (cordes àrabs, clarinet klezmer, cors de frares i monges, zabumba i triangle) i edició d’àudio

RESTAURADOR DE RECORDS

La memoria è un muscolo come quelli delle gambe, se non lo eserciti si avvizzisce e tu diventi, dal punto di vista mentale, diversamente abile e cioè (parliamoci chiaro) un idiota. (Umberto Eco)

El pas del temps segrega un àcid corrosiu

que ataca la memòria i l’omple de forats,

i fa que els records perdin aquell color tan viu

que il·luminava els dies passats.

Si es fonen les olors de quan eres infant,

si et fugen les paraules d’una vella cançó,

si l’argument d’un llibre estimat se’t va esfumant

i ja no saps qui n’era l’autor…

Si més d’un cop, amb angoixa,

et preguntes com pot ser

que no recordis el nom

de qui et trobes pel carrer…

Si es difumina el rostre d’aquell amor d’ahir

i es perd l’esgarrifança que unia el vostres cors,

no t’hi pensis pas gaire: hauries d’acudir

al restaurador de records!

Recordar

no és cedir a la malenconia,

és saber

qui ets i on vols anar,

avui i demà.

Recordar

és sortir de l’ou cada dia.

I, saps què?

jo et podria ajudar

a recordar…

… a recordar els eterns minuts dels teus set anys,

el bes sota un paraigua en un capvespre plujós,

i les animalades que vas fer amb els companys,

i els ulls fidels i humits del teu gos.

El llit que grinyolava en acollir els amants,

el tacte d’una sina que es deixa acaronar,

la primera guitarra que vas tenir a les mans

i els tres acords que algú et va ensenyar.

Puc també endolcir les penes

que voldries oblidar,

p’rò que formen part de tu

i no es deixen soterrar.

I sense falsejar-los, puc fer que brillin més

alguns bocins de vida, per ‘mi no és cap esforç.

Espero doncs que em cridis, no ho deixis per després:

soc el restaurador de records!

Recordar

no deixa de ser una tria, i

voler embellir

els records és humà,

d’allò més humà.

P’rò recordar

també pot ser una carnisseria,

si no tens

qui et pugui acompanyar

i dur de la mà.

I no cal limitar-nos als teus records privats:

saps que qualsevol poble és capaç de compartir

de manera instintiva uns records acumulats

a poc a poc, al llarg del camí.

Per tant, si és que ho desitges, també et puc ajudar

a apedaçar la fràgil memòria d’un país,

que des de fa tres segles han volgut esborrar

tenint-lo anestesiat i submís.

Si t’amaguen la cultura,

si la Història no et pertany,

entre enganys i propaganda

et faran caure al parany.

La memòria és un múscul que cal exercitar.

Si no, el cervell s’asseca i s’acaba atrofiant,

i així veuràs idiotes capaços d’enyorar

un temps d’una foscor repugnant.

Recordar

és l’antídot indispensable

quan el món

tendeix a recular

en lloc d’avançar.

Recordar

ens enfronta amb l’abominable

i ens convenç

que no es pot acceptar

que torni a passar.

Com a restaurador, ja ho veus, soc excel·lent,

però tinc un defecte que t’haig de confessar:

encara no existeixo, i és un inconvenient.

Si vols que vingui, m’has d’inventar.

Hi ha qui restaura mobles i salva del no-res

pel·lícules i quadres que gairebé són morts.

No trobes que tindria un notable interès

fer funcionar la imaginació

i disposar d’un restaurador,

d’un eficient restaurador

de records?

Miquel Pujadó: guitarra clàssica electroacústica
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, caixa, samplers (guitarra elèctrica, percussions, secció de metalls, trompa, flautes de bec i oboè) i edició d’àudio

L’EXÈRCIT DE L’OMBRA

Ces gens auraient pu se tenir tranquilles. (…) Vraiment, rien ne les forçait au combat, rien que leur âme libre. (Joseph Kessel, L’armée des ombres)

N’hi ha ben bé de tota mena:

dones, homes, joves, vells.

Formen part d’una cadena,

p’rò no es coneixen entre ells.

Fan servir encara paraules,

miren als ulls sense por

i no s’empassen les faules

dels mercaders d’il·lusió.

Ells són l’exèrcit de l’ombra,

p’rò cap d’ells no és un soldat.

No se’n pot calcular el nombre,

no els controla cap Estat.

No solen brandar banderes

i ni van uniformats,

ni defensen les fronteres,

i mai no els veuràs armats.

Ínfimes llànties enceses

en un món entenebrit,

enemics de les certeses,

són el murmuri i el crit.

No els atreu la disciplina

i es neguen a viatjar

amb la mirada bovina

al vagó del bestiar.

Ells són l’exèrcit de l’ombra,

p’rò cap d’ells no és un soldat.

No se’n pot calcular el nombre,

no els controla cap Estat.

Il·luminen les estrelles

de la claveguera estant,

i, eludint els sentinelles,

passen cors de contraban.

No segueixen cap consigna

per fer funcionar el cervell,

i consideren indigne

ser indiferent o mesell.

Quan la gent que es diu d’esquerres

fa un paperot depriment,

ells exploren noves terres

tot avançant contra el vent.

Ells són l’exèrcit de l’ombra,

p’rò cap d’ells no és un soldat.

No se’n pot calcular el nombre,

no els controla cap Estat.

En un temps de fanatismes,

agombolen la raó

i no fan servir algorismes

quan trien una cançó.

Allò que cal fer que avanci

miren de fer-lo avançar,

no conserven el que es ranci,

sols el que cal conservar.

Insolubles dins la massa,

el poder de tot color

els veu com una amenaça

i se’n riu, però els té por.

Ells són l’exèrcit de l’ombra,

p’rò cap d’ells no és un soldat.

No se’n pot calcular el nombre,

no els controla cap Estat.

Mentre existeixin encara

i no passin per l’embut,

hi haurà llum a l’alimara

i no estarà tot perdut.

Laura Espejo: cors
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, tres, quinto portorriqueny, xarango, bandúrria, tbilat, güiro, derbuka turc petit, cors, esquellot i edició d’àudio