CANÇÓ DE LES QUATRE CANÇONS

[:ca]Lletra: Miquel Pujadó, basada en la idea central de “La route aux quatre chansons” de Georges Brassens.
Música: Miquel Pujadó

En trobar-me un rossinyol que anava a França,
ja passada la frontera del Portús,
vaig sentir al fons de mi una esgarrifança
i vaig dir-li, posant cara de pallús:
“Rossinyol, sigues bon nano i encomana’m
a la mare, que ara viu allà on vas tu.
No et pots perdre, fa espardenyes de bon cànem
al costat mateix del centre Pompidou.”
Ell que em mira despectiu i em diu: “Andouille!
Comment oses-tu me parler ce patois?
Si jamais on se revoit, gare à tes couilles,
j’ai le bec dur et pointu et j’plaisante pas.”
Dit això, fa un vol rasant i, amb punteria,
deixa anar sobre el meu cap -i arriba a port-
una tifa xovinista que pudia
com un litre de chanel al roquefort.

Què se n’ha fet, dels rossinyols
dels nostres avis,
que refilant fonien dols
-diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
que almenys ens deixi la cançó!

Quan l’Amèlia jeia al llit greument malalta,
entre dames i servents i noble gent,
i amb les roses de la febre arran de galta,
m’hi acostava per sentir el seu testament:
“Tres castells jo tinc a França, els tres en venda,
i ja m’he polit les joies del comtat
per pagar els meus creditors, per pagar Hisenda,
i el que no he venut ho tinc hipotecat.
Com les pobres ja sabem marxar soletes
i de mi ningú no n’ha de treure un clau,
ja us podeu ‘nar, carronyers, a fer punyetes,
i el darrer, per cert, que apagui el llum, si us plau.
I vós, mare, el meu marit que tant us flipa
ja el podeu guardar per sempre al vostre llit.
Com que em moro sifilítica, p’rò tipa,
puc jurar-vos que us el passo ben servit!”

Què se n’ha fet, dels testaments
dels nostres avis,
que els bons hereus feien contents
-diuen els savis-?
Si el temps…

“Adéu, clavell morenet…” és la tonada
que ell cantava arrossegat per dos civils.
Jo vaig dir-me: “Els bandolers són gent honrada
que caldria vacunar contra els bacils.”
I m’hi acosto amb un garrot, tot fent-me l’orni,
fins ser a prop dels polls verdosos repel.lents.
D’un gest decidit, els faig saltar el tricorni
i els esclafo els dos cervells inexistents.
“Pots marxar” -li dic- “Ets lliure”. P’rò emmudeixo
en sentir el petó glaçat d’una arma al nas
i la veu del lladregot que em diu: “No em queixo
pel que has fet, i t’agraeixo el que faràs.”
Va afaitar-me un bon rellotge, la cartera,
la camisa, un queixal d’or, i va fugir
tot deixant-me al marge de la carretera,
ben lligat i emmordassat, com un cretí.

Què se n’ha fet, dels bandolers
dels nostres avis,
que no robaven per diners
-diuen els savis-?
Si el temps…

I vaig fer-me empresonar en passar per Lleida,
i em fermaren junt amb d’altres vint-i-dos,
convençut que una Odissea, que una Eneida
em cridava des del llòbrec calabós.
Jo que trec i dicto una cançó inspirada
i començo a declamar-la a ple pulmó,
esperant que la princesa, enamorada,
vindrà a veure qui és el seu dolç trobador.
P’rò qui arriba, lletja, bruta, escabellada,
és l’obesa filla de l’escarceller
tot bramant: “Ja m’has fotut la migdiada!”
i brandant una navalla de barber.
Ara em diuen que les forques són parades
i que és meu, tot meu, l’honor d’anar al davant
per fer néixer, amb les darreres sacsejades,
la mandràgora que d’altres tastaran.

Què se n’ha fet, de les presons
dels nostres avis,
plenes d’intrigues i passions
-diuen els savis-?
Si el temps…

[:es]Letra: Miquel Pujadó, basada en la idea central de “La route aux quatre chansons”, de Georges Brassens.
Música: Miquel Pujadó

Al toparme con un ruiseñor que iba a Francia / ya pasada la frontera del Pertús / sentí un escalofrío / y le dije, con cara de bobo: / “Ruiseñor, sé un buen muchacho y encomiéndame / a mi madre, que ahora vive allá donde tú vas. / No tiene pérdida: fabrica alpargatas de cáñamo / justo al lado del Centro Pompidou.” / Él me mira altivo y me dice: “Andouille! Comment oses-tu me parler ce patois? Si jamais on se revoit, gare à tes couilles: / j’ai le bec dur et pointu et j’plaisante pas!” (1) / Dicho esto, hace un vuelo rasante y con puntería / deja caer sobre mi cabeza (y llega a buen puerto) / un excremento chovinista que hedía / como un litro de chanel al roquefort. / ¿Qué se hizo de los ruiseñores / de nuestros abuelos, / que al trinar fundían las penas / -según los sabios-? / Si el tiempo nos nega todo perdón, / que nos deje al menos la canción. / Cuando Amelia yacía gravemente enferma / entre damas, sirvientes y nobles, / y con las rosas de la fiebre en las mejillas, / me acerqué a ella para oir su testamento: “Tres castillos tengo en Francia, todos en venta, / y  me he deshecho de las joyas del condado / para pagar a mis acreedores y a Hacienda, / y lo que no he vendido lo tengo hipotecado. / Como las pobres sabemos irnos solas / y de mí nadie sacará ni un céntimo, / ya os podéis ir, carroñeros, a hacer puñetas, / y el último que apague la luz, por favor. / Y vos, madre, a mi marido -que tanto os flipa- / ya os lo podéis quedar por siempre en vuestro lecho. / Como muero sifilítica pero ahíta, / os aseguro que os lo paso bien servido.” ¿Qué se hizo de los testamentos / de nuestros abuelos, / que hacían felices a los buenos herederos… / “Adiós, clavel moreno”, es la melodía que él cantaba arrastrado por dos guardias civiles. / Yo me dije: “Los bandoleros son gente honrada / que habría que vacunar contra los bacilos.” / Y me acerco con un garrote, inocentemente, / hasta llegar cerca de los repelentes piojos verdes. / Decididamente les hago saltar el tricornio / y les aplasto los cerebros inexistentes. / “Puedes irte -le digo-, eres libre.” Pero enmudezco / al sentir el beso helado de una pistola en la nariz / y al oir la voz del landronzuelo: “ No me quejo / por lo que has hecho y te agradezco lo que harás.” / Me trincó un buen reloj, la cartera, / la camisa y un diente de oro, y se largó / dejándome en un margen de la carretera / atado y amordazado como un cretino. / ¿Qué se hizo de los bandoleros / de nuestros abuelos, / que no robaban por dinero… / Y me hice encarcelar al pasar por Lleida, / y me encerraron junto con otros veintidós, / convencido de que una Odisea, una Eneida, / me llamaba desde el lóbrego calabozo. / Yo que invento y dicto una canción inspirada / y arranco a declamarla a pleno pulmón / esperando que la princesa enamorada / venga a ver quién es su dulce trovador. / Pero la que llega, fea, sucia, desgreñada, / es la obesa hija del carcelero / chillando: “¡Ya me jodiste la siesta!” / y esgrimiendo una navaja de afeitar. / Ahora me dicen que el patíbulo está preparado / y que es todo mío el honor de pasar el primero / para ayudar a nacer con mis últimas sacudidas / a la mandrágora que otros probarán. / ¿Qué se hizo de las prisiones / de nuestros abuelos, / llenas de intrigas y pasiones…
 

(1): En francés, en el original.

[:fr]J’ai recontré un rossignol qui se rendait en France / alors que je passais la frontière du Perthus. / J’ai ressenti un grand frisson / et je lui ai dit avec l’air d’un con: / “Rossignol, sois sympa et va saluer / ma mère, qui habite là où tu vas. / Tu ne peux pas te tromper, elle vend des espadrilles / à côté du Centre Pompidou.” / Il me regarde avec mépris et me dit: “Andouille! / Comment oses-tu me parler ce patois? / Si jamais on se revoit, gare à tes couilles: / j’ai le bec dur et pointu et j’plaisante pas!” / Cela disant, il passe en volant sur moi / et laisse aller -en visant bien- sur ma tête / une fiente chauviniste qui puait / comme un litre de chanel au roquefort. / Mais où sont passés les rossignols / de nos grands-parents / qui fondaient les peines en chantant –selon les sages-? / Si le temps nous refuse tout pardon / qu’il nous laisse au moins la chanson / Quand Amélie gisait très malade au lit, / entourée de gentilshommes et de dames et de serveurs, / et avec les roses de la fièvre sur ses joues, / je me suis approché d’elle pour entendre son testament: / “J’ai trois châteaux en France, et je les vends / pour payer mes créanciers et le ministère des Finances, / et ce que je n’ai pas vendu je l’ai hipothéqué. / Comme les pauvresses peuvent partir toutes seules / et que vous ne tirerez un clou de moi, / vous pouvez aller vous faire foutre, les charognards, / et que le dernier qui sorte éteigne la lumière. / Et vous, ma mère, mon mari qui vous plaît bien, / vous pouvez le garder dans votre lit. / Je meurs syphilitique mais repue / et je vous assure que je vous le cède bien arrangé.” / Mais où sont passés les testaments / de nos grands-parents / qui rendaient heureux les héritiers… / “Adieu, mon petit oeillet…” Voici l’air / qu’il chantait alors que deux gardes civiles l’entraînaient. / Je me suis dit: “Les brigands sont des honnêtes gens / qu’on devrait vacciner contre certains baciles. “ / Et je m’y approche avec un gros bâton derrière mon dos / jusqu’à être à côté des poux verts dégueulasses. / D’un geste, j’ôte leurs tricornes / et j’éclate leurs cerveaux inexistants. / “Tu peux partir -je lui dis-, tu es livre.” Mais je la ferme / quand je sens le baiser glacé d’une arme contre mon nez / et que j’entends le brigand qui me dit: “Merci / pour ce que tu as fait et pour ce que tu vas faire.” / Il m’a pris une bonne montre, mon portefeuille, / la chemise, une dent d’or, et il est parti / en me laissant en marge de la route / ligoté et baîllonné, comme un con. / Mais où sont passés les brigands / de nos grands-parents / qui ne volaient pas pour de l’argent... / Et je me suis fait mettre en prison en passant par Lleida, / et on m’a enfermé avec 22 autres gars. / J’étais sûr qu’une Odysée, qu’une Eneïde / m’appellait du fond du sombre cachot. / Alors, j’écris une chanson inspirée / et je commence à la chanter à pleine voix / espérant que la princesse, enamourée, / viendra voir son doux troubadour. / Mais celle qui rapplique, laide, sale, ébouriffée, / est l’obèse fille du geôlier / qui gueule: “Tu m’as foutu la sieste en l’air!” / tout en brandissant un rasoir. / Maintenant on me dit que l’échafaud est prêt / et que c’est à moi l’honneur d’être le premier / pour faire nâitre, avec mes dernières secousses, / la mandragore que d’autres mangeront. / Mais où sont passés les prisons / de nos grands-parents, / remplies d’intrigues et de passions….
(*) Clin d’oeil à La route aux 4 chansons de Brassens, à partir de quatre chansons traditionnelles catalanes.

[:en]Lletra: Miquel Pujadó, basada en la idea central de “La route aux quatre chansons” de Georges Brassens.
Música: Miquel Pujadó

En trobar-me un rossinyol que anava a França,
ja passada la frontera del Portús,
vaig sentir al fons de mi una esgarrifança
i vaig dir-li, posant cara de pallús:
“Rossinyol, sigues bon nano i encomana’m
a la mare, que ara viu allà on vas tu.
No et pots perdre, fa espardenyes de bon cànem
al costat mateix del centre Pompidou.”
Ell que em mira despectiu i em diu: “Andouille!
Comment oses-tu me parler ce patois?
Si jamais on se revoit, gare à tes couilles,
j’ai le bec dur et pointu et j’plaisante pas.”
Dit això, fa un vol rasant i, amb punteria,
deixa anar sobre el meu cap -i arriba a port-
una tifa xovinista que pudia
com un litre de chanel al roquefort.

Què se n’ha fet, dels rossinyols
dels nostres avis,
que refilant fonien dols
-diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
que almenys ens deixi la cançó!

Quan l’Amèlia jeia al llit greument malalta,
entre dames i servents i noble gent,
i amb les roses de la febre arran de galta,
m’hi acostava per sentir el seu testament:
“Tres castells jo tinc a França, els tres en venda,
i ja m’he polit les joies del comtat
per pagar els meus creditors, per pagar Hisenda,
i el que no he venut ho tinc hipotecat.
Com les pobres ja sabem marxar soletes
i de mi ningú no n’ha de treure un clau,
ja us podeu ‘nar, carronyers, a fer punyetes,
i el darrer, per cert, que apagui el llum, si us plau.
I vós, mare, el meu marit que tant us flipa
ja el podeu guardar per sempre al vostre llit.
Com que em moro sifilítica, p’rò tipa,
puc jurar-vos que us el passo ben servit!”

Què se n’ha fet, dels testaments
dels nostres avis,
que els bons hereus feien contents
-diuen els savis-?
Si el temps…

“Adéu, clavell morenet…” és la tonada
que ell cantava arrossegat per dos civils.
Jo vaig dir-me: “Els bandolers són gent honrada
que caldria vacunar contra els bacils.”
I m’hi acosto amb un garrot, tot fent-me l’orni,
fins ser a prop dels polls verdosos repel.lents.
D’un gest decidit, els faig saltar el tricorni
i els esclafo els dos cervells inexistents.
“Pots marxar” -li dic- “Ets lliure”. P’rò emmudeixo
en sentir el petó glaçat d’una arma al nas
i la veu del lladregot que em diu: “No em queixo
pel que has fet, i t’agraeixo el que faràs.”
Va afaitar-me un bon rellotge, la cartera,
la camisa, un queixal d’or, i va fugir
tot deixant-me al marge de la carretera,
ben lligat i emmordassat, com un cretí.

Què se n’ha fet, dels bandolers
dels nostres avis,
que no robaven per diners
-diuen els savis-?
Si el temps…

I vaig fer-me empresonar en passar per Lleida,
i em fermaren junt amb d’altres vint-i-dos,
convençut que una Odissea, que una Eneida
em cridava des del llòbrec calabós.
Jo que trec i dicto una cançó inspirada
i començo a declamar-la a ple pulmó,
esperant que la princesa, enamorada,
vindrà a veure qui és el seu dolç trobador.
P’rò qui arriba, lletja, bruta, escabellada,
és l’obesa filla de l’escarceller
tot bramant: “Ja m’has fotut la migdiada!”
i brandant una navalla de barber.
Ara em diuen que les forques són parades
i que és meu, tot meu, l’honor d’anar al davant
per fer néixer, amb les darreres sacsejades,
la mandràgora que d’altres tastaran.

Què se n’ha fet, de les presons
dels nostres avis,
plenes d’intrigues i passions
-diuen els savis-?
Si el temps…

[:]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.