BARCELONA XXI

[:ca]Text i música : Miquel Pujadó

Veig quatre nòrdics torrats vora un mar anecdòtic.
Veig mil nipons somrients que afusellen Gaudí.
I tres ramats d’italians que pasturen pel Gòtic,
prop d’un congrés de penjats a la plaça del Pi.

Tot oferint-se a bocins per un preu de turista,
tot afegint purpurina als queixals mig corcats,
riu Barcelona com riu l’estrident puta trista
quan el conyac li remou els budells castigats.

Fou anys enllà, en acollir l’exultant xaronada
d’un xou d’Estats competint a qui pixa més lluny,
que aquest efímer melic del món va fer bugada
per veure’s net i brillant, com fruit de nou encuny.

P’rò fregant i fregant
va acabar-se arrencant
amb la ronya la pell.
Per anells de llautó,
baratà en un racó
els merlets del castell.
Sense fer escarafalls,
va confondre els gargalls
amb la modernitat,
i ofegà els sentiments,
oblidà els referents,
renegà del passat.

I ara…

Veig un ramat satisfet que un cop l’any treu el fetge
fent de publicitat mòbil, i viu empaitant
un Paradís de cartró, i no deixa de petja
la pastanaga que agiten just al seu davant.

Com que no vol que ningú prengui mal, Barcelona
ens organitza les festes que creu convenient :
l’adoració als mercenaris de l’arma rodona
i els espectacles de circ on tothom diu Amén.

I, amb tacte i pel nostre bé, ens controla, ens numera,
ens filtra la informació, ens dosifica el carrer,
fa de la nostra existència una sala d’espera
i ens ofereix la grisor com a pal de paller.

I perdem mentrestant
les paraules i el cant
i els lligams amb el món,
i el control sobre els fets
mentre sonen uns trets
no sabem ja per on.
Brindem amb cloroform
i la sang se’ns adorm
fins que ens cal acceptar
viure dies incerts
sota els ulls sempre oberts
de l’etern Gran Germà.

Però…

Veig un indici de flama ens més d’una mirada.
Sento amb sordina batecs sota estrèpits cretins.
Puc olorar brots novells a la terra cremada.
Palpo llavors que sabran escollir els seus destins.

Sé mastegar encara mots que el comerç no aconsella,
sentir-ne el gust i escopir-los als rostres d’uns quants.
i afluixar els frens d’un cavall que no porta mai sella
per despertar sota els cascos el crit dels xamfrans.

Si Barcelona és capaç de tornar a enamorar-se,
pot escapar del bordell i, amb el cor retrobat,
reesdevenir virginal, lluny del rot i la farsa,
i tots sabrem reconèixer per fi la ciutat

que ha fet créixer al bell mig
d’una nafra, el desig,
la memòria i el joc ;
la ciutat-al.luvió
que va aprendre a dir No
sota pluges de foc ;
la ciutat que ha viscut
sense llança ni escut
mil i un trencacolls,
i on hi ha encara algun boig
entre el negre i el roig
que no viu de genolls !

[:es]Text i música : Miquel Pujadó

Veig quatre nòrdics torrats vora un mar anecdòtic.
Veig mil nipons somrients que afusellen Gaudí.
I tres ramats d’italians que pasturen pel Gòtic,
prop d’un congrés de penjats a la plaça del Pi.

Tot oferint-se a bocins per un preu de turista,
tot afegint purpurina als queixals mig corcats,
riu Barcelona com riu l’estrident puta trista
quan el conyac li remou els budells castigats.

Fou anys enllà, en acollir l’exultant xaronada
d’un xou d’Estats competint a qui pixa més lluny,
que aquest efímer melic del món va fer bugada
per veure’s net i brillant, com fruit de nou encuny.

P’rò fregant i fregant
va acabar-se arrencant
amb la ronya la pell.
Per anells de llautó,
baratà en un racó
els merlets del castell.
Sense fer escarafalls,
va confondre els gargalls
amb la modernitat,
i ofegà els sentiments,
oblidà els referents,
renegà del passat.

I ara…

Veig un ramat satisfet que un cop l’any treu el fetge
fent de publicitat mòbil, i viu empaitant
un Paradís de cartró, i no deixa de petja
la pastanaga que agiten just al seu davant.

Com que no vol que ningú prengui mal, Barcelona
ens organitza les festes que creu convenient :
l’adoració als mercenaris de l’arma rodona
i els espectacles de circ on tothom diu Amén.

I, amb tacte i pel nostre bé, ens controla, ens numera,
ens filtra la informació, ens dosifica el carrer,
fa de la nostra existència una sala d’espera
i ens ofereix la grisor com a pal de paller.

I perdem mentrestant
les paraules i el cant
i els lligams amb el món,
i el control sobre els fets
mentre sonen uns trets
no sabem ja per on.
Brindem amb cloroform
i la sang se’ns adorm
fins que ens cal acceptar
viure dies incerts
sota els ulls sempre oberts
de l’etern Gran Germà.

Però…

Veig un indici de flama ens més d’una mirada.
Sento amb sordina batecs sota estrèpits cretins.
Puc olorar brots novells a la terra cremada.
Palpo llavors que sabran escollir els seus destins.

Sé mastegar encara mots que el comerç no aconsella,
sentir-ne el gust i escopir-los als rostres d’uns quants.
i afluixar els frens d’un cavall que no porta mai sella
per despertar sota els cascos el crit dels xamfrans.

Si Barcelona és capaç de tornar a enamorar-se,
pot escapar del bordell i, amb el cor retrobat,
reesdevenir virginal, lluny del rot i la farsa,
i tots sabrem reconèixer per fi la ciutat

que ha fet créixer al bell mig
d’una nafra, el desig,
la memòria i el joc ;
la ciutat-al.luvió
que va aprendre a dir No
sota pluges de foc ;
la ciutat que ha viscut
sense llança ni escut
mil i un trencacolls,
i on hi ha encara algun boig
entre el negre i el roig
que no viu de genolls !

[:fr]Je vois quatre nordiques soûls près d’une mer anecdotique. / Je vois mille japonais souriants qui fusillent Gaudí, / et trois troupeaux d’italiens qui broutent le Quartier Gothique, / pas loin d’un congrès de clodos à la Place du Pin… / En s’offrant à morceaux pour un prix de touriste, / en mettant de la purpurine sur ses dents à moitié pourries, / rit Barcelone comme rit la putain triste et criarde / alors que le cognac lui remue les tripes châtiées. / Il y a quelques années, en accueillant le joyeux et grossier / spectacle de quelques États qui voulaient jouer à celui qui pisse le plus loin, / cet éphémère nombril du Monde a fait sa lessive / pour se voir propre et luisant, comme s’il venait de naître. / Mais à force de frotter / elle a fini par arracher / la peau avec la crasse. / Elle a troqué dans un coin / les créneaux de son château / contre des anneaux en laiton. / Sans faire la fine bouche, / elle a pris les crachats / pour la modernité, / et elle a etouffé les sentiments, / oublié les références, / renié du passé. / Et maintenant / je vois un troupeau satisfait qui tous les ans sue l’ahan / en devenant publicité mobile, et qui vit en poursuivant / un Paradis en carton, et qui traque la carotte / qu’on agite juste devant lui. / Parce qu’elle ne veut pas que personne se fasse mal, Barcelone / nous organise les fêtes qu’elle croit opportunes: / l’adoration aux mercenaires de l’arme ronde / et les spectacles de cirque où tout le monde dit Amen. / Et, avec du tact, pour notre bien, elle nous contrôle, nous numérote, / nous filtre l’information, nous dose la rue, / fait de notre existence une salle d’attente / et nous offre la couleur grise comme échine. / Et pendant ce temps nous perdons / et les mots et le chant / et les liaisons avec le monde / alors que sonnent des coups de feu / on ne sait pas où. / Nous portons un toast avec du chloroforme / et notre sang s’endort / jusqu’à ce que nous acceptons / de vivre des jours incertains / sous les yeux toujours ouverts / de l’éternel Grand Frère. / Mais / je vois un indice de flamme dans plus d’un regard. / J’entends sourdement des palpitations sous un fracas con. / Je peux sentir des jeunes pousses dans la terre brûlée. / Je touche des doigts des graines qui sauront choisir leur destin. / Je sais encore mâcher des mots que le commerce ne conseille pas, / en sentir le goût et les cracher à quelques gueules. / Et détendre les freins d’un cheval sans selle / pour éveiller sous ses sabots les cris des rues. / Si Barcelone est capable de tomber amoureuse à nouveau, / elle peut quitter le bordel et, le coeur retrouvé, / redevenir pucelle, loin du rot et de la farce, / et on saura reconnaître enfin la ville / qui a fait pousser , au milieu / d’une plaie, le désir, / la mémoire et le jeu. / La ville-alluvion / qui a appris à dire “Non” / sous des pluies de feu. / La ville qui a vécu / sans lance ni bouclier / mille désastres, / là où il reste toujours quelque fou, / entre le noir et le rouge, / qui ne vit pas à genoux.
[:en]Text i música : Miquel Pujadó

Veig quatre nòrdics torrats vora un mar anecdòtic.
Veig mil nipons somrients que afusellen Gaudí.
I tres ramats d’italians que pasturen pel Gòtic,
prop d’un congrés de penjats a la plaça del Pi.

Tot oferint-se a bocins per un preu de turista,
tot afegint purpurina als queixals mig corcats,
riu Barcelona com riu l’estrident puta trista
quan el conyac li remou els budells castigats.

Fou anys enllà, en acollir l’exultant xaronada
d’un xou d’Estats competint a qui pixa més lluny,
que aquest efímer melic del món va fer bugada
per veure’s net i brillant, com fruit de nou encuny.

P’rò fregant i fregant
va acabar-se arrencant
amb la ronya la pell.
Per anells de llautó,
baratà en un racó
els merlets del castell.
Sense fer escarafalls,
va confondre els gargalls
amb la modernitat,
i ofegà els sentiments,
oblidà els referents,
renegà del passat.

I ara…

Veig un ramat satisfet que un cop l’any treu el fetge
fent de publicitat mòbil, i viu empaitant
un Paradís de cartró, i no deixa de petja
la pastanaga que agiten just al seu davant.

Com que no vol que ningú prengui mal, Barcelona
ens organitza les festes que creu convenient :
l’adoració als mercenaris de l’arma rodona
i els espectacles de circ on tothom diu Amén.

I, amb tacte i pel nostre bé, ens controla, ens numera,
ens filtra la informació, ens dosifica el carrer,
fa de la nostra existència una sala d’espera
i ens ofereix la grisor com a pal de paller.

I perdem mentrestant
les paraules i el cant
i els lligams amb el món,
i el control sobre els fets
mentre sonen uns trets
no sabem ja per on.
Brindem amb cloroform
i la sang se’ns adorm
fins que ens cal acceptar
viure dies incerts
sota els ulls sempre oberts
de l’etern Gran Germà.

Però…

Veig un indici de flama ens més d’una mirada.
Sento amb sordina batecs sota estrèpits cretins.
Puc olorar brots novells a la terra cremada.
Palpo llavors que sabran escollir els seus destins.

Sé mastegar encara mots que el comerç no aconsella,
sentir-ne el gust i escopir-los als rostres d’uns quants.
i afluixar els frens d’un cavall que no porta mai sella
per despertar sota els cascos el crit dels xamfrans.

Si Barcelona és capaç de tornar a enamorar-se,
pot escapar del bordell i, amb el cor retrobat,
reesdevenir virginal, lluny del rot i la farsa,
i tots sabrem reconèixer per fi la ciutat

que ha fet créixer al bell mig
d’una nafra, el desig,
la memòria i el joc ;
la ciutat-al.luvió
que va aprendre a dir No
sota pluges de foc ;
la ciutat que ha viscut
sense llança ni escut
mil i un trencacolls,
i on hi ha encara algun boig
entre el negre i el roig
que no viu de genolls !

[:]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.