ASPIRINA O ANESTÈSIA

[:ca]Text i música : Miquel Pujadó

Neix potser d’un rampell de ràbia o de tendresa,
del desig i la por, del treball i l’atzar,
dels grumolls de la nit i de la flama encesa,
dels murmuris del vent, dels silencis del mar,
d’idees que han crescut al marge del camí,
d’allò que tothom veu p’rò no tothom sap dir.

És el mot fredolic que amb una melodia
sap fer-se un bon abric que li revifi el cos,
o uns sons endormiscats que troben un bon dia
les paraules que els fan abandonar el repòs,
carregar-se el farcell i llançar-se al carrer
per fer cantussejar la gent que va i que ve.

De vegades pot ser una simple aspirina:
durant alguns minuts farà oblidar el dolor,
el mal de viure, el gris parany de la rutina
a algun ésser humà perdut en la foscor.
Fa tants segles que el món és consumit pel foc
que el bàlsam més potent li sembla massa poc.

No hauria de ser mai l’anestèsia agredolça
que apaga els sentiments, que adorm les emocions,
que ens arrossega inerts a un oceà de molsa,
a un món feliç, podrit fins als darrers racons,
on tot ja està prou bé, on tot roman igual,
on el cretí somriu, dient-se “tant se val”.

Cançons d’amor, cançons del temps de les cireres
que heu fet alçar la veu al míser i a l’humil
i n’heu acompanyat la lluita i les esperes,
i els heu encoratjat amb un alè subtil,
ningú no us pot blasmar quan inventeu cels blaus
on tots poden volar, sense amos, sense esclaus.

Tota cançó d’amor és revolucionària.
Tota cançó de lluita no és sinó un cant d’amor
quan vessa dins els cors com una lluminària,
quan clava els seus ullals al centre de l’horror.
Però cal distingir el so esquerdat del dring,
un bec de rossinyol d’un bec d’ornitorinc,
i l’analgèsia activa que et fa sentir més fort,
del son i de l’oblit, comparses de la Mort.

[:es]Texto y música : Miquel Pujadó

Nace tal vez de un arrebato de rabia o de ternura, / del deseo y el miedo, del trabajo y el azar, / de los grumos de la noche y de la llama ardiente, / de los murmullos del viento, de los silencios del mar, / de ideas nacidas al margen del camino, / de lo que todos ven pero nadie sabe decir. / Es la palabra friolera que con una melodía / sabe hacerse un abrigo que le reanime el cuerpo, / o unos sonidos adormecidos que encuentran un buen dia / las palabras que les obligan a dejar el reposo, / echarse el hatillo al hombro y lanzarse a la calle / para hacer canturrear a la gente que pasa. / A veces puede ser una simple aspirina: / durante unos minutos hará olvidar el dolor, / el mal de vivir, la gris trampa de la rutina, / a algún ser humano perdido en la oscuridad. / Hace tantos siglos que el fuego consume al mundo / que el bálsamo más potente le parece demasiado poco. / No debería ser nunca la anestesia agridulce / que apaga sentimientos y adormece emociones, / que nos arrastra inertes a un océano de musgo, / a un mundo feliz podrido hasta en los mínimos rincones, / donde todo está bien, donde nada cambia, / donde el cretino sonríe diciéndose “Tanto da” / Canciones de amor, canciones del tiempo de las cerezas / que habéis hecho alzar la voz al mísero y al humilde, / acompañando sus luchas y esperas / y dándoles coraje con vuestro sutil aliento, / nadie os puede blasmar cuando inventáis cielos azules / donde todos pueden volar, sin amos ni esclavos. / Toda canción de amor es revolucionaria. / Toda canción de lucha no es sino un canto de amor / cuando se derrama en los corazones como una luminaria, / cuando clava los colmillos en el centro del horror. / Pero hay que distinguir el sonido agrietado del cristalino, / un pico de ruiseñor de un pico de ornitorrinco, / y la analgesia activa que te fortalece / del sueño y del olvido, comparsas de la Muerte.

[:fr]Texte et Musique: Miquel Pujadó

Ça naît peut-être d’une bouffée de rage ou de tendresse, / du désir et de la peur, du travail et du hasard, / des grumeaux de la nuit et de la flamme, / des murmures du vent, des silences de la mer, / des idées qui ont poussé en marge du chemin, / de ce que tout le monde voit mais que peux savent dire. / C’est le mot frileux qui d’une mélodie / fait un manteau qui lui réchauffe le corps, / ou quelques sons assoupis qui trouvent un jour / les mots qui les font abandonner le repos, / prendre leur baluchon et sortir dans la rue / pour faire chantonner les gens qui passent. / C’est parfois une simple aspirine: / pendant quelques minutes, ça fera oublier la douleur, / le mal de vivre, le piège gris de la routine / a quelque être humain perdu dans le noir. / Il y a tant de siècles que le monde brûle / que le baume le plus puissant lui semblera toujours trop peu. / Ça ne devrait être jamais l’anesthésie douce-amère / qui éteint les sentiments, qui endort les émotions, / qui nous entraîne inertes dans un océan de mousse, / dans un monde heureux, pourri jusqu’à dans les coins les plus cachés, / où tout est déjà assez bien, où rien ne change, / où le con sourit en se disant “Je m’en fous”. / Chansons d’amour, chansons du temps des cerises, / qui avez fait résonner la voix du miséreux et de l’humble, / et qui avez accompagné leurs luttes et leurs attentes, / et qui les avez encouragés avec votre subtile haleine, / personne ne peut vous blâmer quand vous inventez des cieux bleus / où tout le monde peut voler, sans maîtres ni esclaves. / Toute chanson d’amour est révolutionnaire. / Toute chanson de lutte n’est qu’un chant d’amour / quand elle se verse dans les coeurs comme un feu de joie, / quand elle enfonce ses crocs au centre de l’horreur. / Mais il faut distinguer le son fêlé du tintement, / le bec du rossignol du bec de l’ornitorinque / et l’analgésie active qui te rend plus fort / du sommeil et de l’oubli, les comparses de la Mort.[:en]Text i música : Miquel Pujadó

Neix potser d’un rampell de ràbia o de tendresa,
del desig i la por, del treball i l’atzar,
dels grumolls de la nit i de la flama encesa,
dels murmuris del vent, dels silencis del mar,
d’idees que han crescut al marge del camí,
d’allò que tothom veu p’rò no tothom sap dir.

És el mot fredolic que amb una melodia
sap fer-se un bon abric que li revifi el cos,
o uns sons endormiscats que troben un bon dia
les paraules que els fan abandonar el repòs,
carregar-se el farcell i llançar-se al carrer
per fer cantussejar la gent que va i que ve.

De vegades pot ser una simple aspirina:
durant alguns minuts farà oblidar el dolor,
el mal de viure, el gris parany de la rutina
a algun ésser humà perdut en la foscor.
Fa tants segles que el món és consumit pel foc
que el bàlsam més potent li sembla massa poc.

No hauria de ser mai l’anestèsia agredolça
que apaga els sentiments, que adorm les emocions,
que ens arrossega inerts a un oceà de molsa,
a un món feliç, podrit fins als darrers racons,
on tot ja està prou bé, on tot roman igual,
on el cretí somriu, dient-se “tant se val”.

Cançons d’amor, cançons del temps de les cireres
que heu fet alçar la veu al míser i a l’humil
i n’heu acompanyat la lluita i les esperes,
i els heu encoratjat amb un alè subtil,
ningú no us pot blasmar quan inventeu cels blaus
on tots poden volar, sense amos, sense esclaus.

Tota cançó d’amor és revolucionària.
Tota cançó de lluita no és sinó un cant d’amor
quan vessa dins els cors com una lluminària,
quan clava els seus ullals al centre de l’horror.
Però cal distingir el so esquerdat del dring,
un bec de rossinyol d’un bec d’ornitorinc,
i l’analgèsia activa que et fa sentir més fort,
del son i de l’oblit, comparses de la Mort.

[:]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.